LA FALÇA NEUTRALITAT

No se si s’ha fet. Però imagineu-vos, per un moment, que es fes una pel·lícula sobre Messi. Però que la fes algú que no li agrada el futbol. I així volgudament la pel·lícula no fes cap referència al Futbol. O que algú fes una pel·lícula sobre Bach, però sense cap referència a la música. En un cas com en l’altre certament que podrien aportar dades i fets, fins i tot interessants, però no entendríem res del motiu que movia la seva vida. I no entendria el perquè s’ha fet conegut, d’ on li vindria l’admiració que desperta i el cor de la seva personalitat. Això mateix passa amb la figura de Jesús. Ara ha sortit una pel·lícula en que el seu director , Rodrigo Garcia, diu explícitament que no li interessa l’aspecte religiós de Jesús. No dic que una pel·lícula així, i fins molts estudis que es fan sobre Jesús, des d’aquesta perspectiva no-religiosa  no puguin aportar algunes dades interessants. Però certament no tocaran el cor i el centre del que Jesús mateix presenta com al seu centre vital. El foc que el motiva. El per què de la seva vida. A Jesús només ens posem en camí de entendre’l des de la seva relació amb el Pare. És la porta que ens obre el camí al Regne present entre nosaltres.

Cada any per aquestes dades, a l’entorn, de la Setmana Santa, els mitjans de comunicació ens ofereixen pel·lícules, reportatges, entrevistes en aquest sentit. Tot parteix, com un fet, ni tant sols es qüestiona la mirada freda de la increença. És l’època en que es posa en dubte les fonts de la Bíblia, que es redueix tota la historia del cristianisme (i altres religions) a pura lluita pel poder. No es qüestiona, ni es justifica la perspectiva no creient, simplement es dona per un fet demostrat, com si fos l’actitud neutral, l'objectiva.

És el que amb molta sinceritat Emmanuel Carrère, en el seu llibre el Regne confessa. Ell havia estat creient i diu: “El problema és que quan no ets creient no pots evitar …sentir-te superior als creients”. I aquest és el sentiment en que vivim els creients: sentiment d’inferioritat. Moltes vegades he sentit creients que s’expressen tot dient d’un no creient: “però és respectuós”. I és que normalment no sentim que ens tractin amb respecte, com diu Carrère.

Tendim a amagar la nostra fe. No solament no parlant-ne, sinó no actuant o no opinant amb coherència amb ella. Tenim por que se’ns noti, que siguem tinguts per "els de Missa". I això va matant poc a poc, per ofec, la nostra fe. Cal que sentim la veu imperiosa de Jesús: “surt a fora” “deslligueu-la, deixeu-la caminar”. Ell és la resurrecció i la vida, qui creu en Ell viurà per sempre. Ell ens immergim en aquesta vida. Ell és allò que ens defineix, ens constitueix. Sense Jesús som inintel·ligibles, com una pel·licula de Bach sense música. En la pregària inicial dèiem: “Que progressem contínuament en aquell amor, pel qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar fins a la mort”. Submergim-nos en Crist.

Per salvar la nostra vida Jesús va donar la seva. L’ intercanvi. En el cap. 11,50  de Joan es diu que la raó per la qual els saduceus van decidir matar Jesús fou haver donat la vida a Llàtzer. Per mi.

Ell és la nostra vida eterna, o potser millor, infinita. Ell viu en nosaltres. El text de Joan en aquest capítol 11 diu de Llàtzer “aquell que estimeu”, “Jesús estimava Marta, Maria i Llàtzer”. L’anomena “el nostre amic”. Jesús, es commou, plora per ell.