DÉU ENS OBEEIX

L’any 1381, al nord de França, nasqué Santa Coleta. Va quedar orfe molt jove i, després de repartir tot el que tenia als pobres, va començar, com a terciària franciscana, una vida retirada i de pregària. Més tard es va fer clarissa. Ànima inquieta, va reformar molts monestirs tornant les monges a l’observança de la regla que va escriure Santa Clara. També va reformar la vida dels frares franciscans. Fins avui dia hi ha molts monestirs que porten la seva empremta i espiritualitat. En el testament espiritual que va escriure per a les seves monges diu: “Si obeïu Déu, Ell també us obeirà”. Sí, Déu ens obeeix.

Cal que obeïm Déu, certament, però també Déu ens obeeix. Cal escoltar Déu, ja que Ell ens escolta. De fet, obeir ve d’oir, escoltar. Aquesta capacitat d’escoltar és l’actitud bàsica del poble d’Israel. Cada dia es repetia, i es repeteix també avui tres cops al dia, la pregària del Shema’ (“Escolta!”), que comença així: “Escolta, Israel...!”. Aquesta és l’actitud de l’home de fe. De fet, l’Església també comença cada dia repetint el salm: “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors...”.

D’aquest oir Déu neix l’obeir-lo. Però, aquesta actitud de l’home és una resposta, una imitació de l’actitud de Déu. Ell és el qui escolta primer. El qui acull les nostres pregàries. En l’Evangeli de Marc és constant el demanar a Jesús: “La sogra de Simó era al llit amb febre, i llavors mateix ho digueren a Jesús”. Jesús oeix i obeeix: “Ell mateix li va donar la mà, i la va fer llevar; la febre li desaparegué...” que és com un ressò del que diu el salm: “Conforta els cors desfets i embena les ferides”. Jesús també obeeix la seva mare en les noces de Canà quan, malgrat no haver arribat la seva hora, canvia l’aigua en vi.

Però cal que nosaltres oïm i obeïm Déu. Jesús així ho fa cada matí, diu l’Evangeli: “De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant”. Jesús obeeix el Pare i marxa a d’altres pobles a predicar i a guarir. També Pau diu: “Jo no puc gloriar-me d’anunciar l’Evangeli: hi estic obligat, i pobre de mi que no ho fes!..., no ho he buscat, per a mi és un encàrrec de Déu”. Aquests oir i ser oït per Déu no sempre són una plàcida relació serena. Jesús mateix ho va viure amb angoixa, amb dolor, fins a la creu. Déu ens escolta, ens obeeix. Nosaltres cal que l’escoltem i l’obeïm.

I així és també la relació que hem de mantenir entre nosaltres. Cal aprendre a escoltar i a obeir l’altre. Escoltar atentament, intentar comprendre, no estar pensant la resposta abans que l’altre acabi o juxtaposar discursos inconnexes i sense un autèntic diàleg fruit d’escoltar. Cal obeir l’altre fins si no hi estàs d’acord, fins si el que t’està demanant, malgrat anar en contra del que tu penses, no va en contra de la consciència o, el que és el mateix, de l’Evangeli. És així que construïm família, fraternitat, Església. Cal saber escoltar-nos, acollir-nos, com Déu ens escolta i acull.