VOLS?

Un dels empresaris més importants del món del disseny és un jove madrileny que afirma: “L’aprenentatge de la meva vida ha estat ser un fracassat”. I, certament, que ho era. No va poder acabar els estudis i no va poder accedir a la universitat. Es va dedicar a fer d’electricista i paleta, però no li va anar bé. Va fer diferents negocis que van anar fracassant un darrera l’altre. Però aquest va ser el seu aprenentatge. Aprendre dels errors i dels fracassos i, a partir d’aquesta experiència, construir un camí cap a l’èxit professional. Certament que davant el fracàs hom pot ensorrar-se o aprendre; compadir-se o reaccionar encara amb més força; fer-se el víctima o reconèixer allò en què he fallat o he estat culpable. D’escollir-ne una o la contrària d’aquestes actituds contraposades depèn, en bona part, la nostra vida. No sols en el camp econòmic, sinó també en d’altres, sobretot en la relació amb les persones.

De fet, aquesta és l’actitud que té el mateix Déu en la història d’Israel. Israel no està a l’alçada de la crida que el Senyor li fa però, malgrat tot, el Senyor no sols es manté fidel, sinó que a més aprofita els fracassos i infidelitats del poble per inventar nous camins i així Israel pot aprendre dels seus fracassos. Quan en temps de Samuel el poble d’Israel va demanar-li un rei, Déu va comunicar a Samuel que no era del seu grat aquesta proposta però, malgrat tot, els hi donà un rei. La Bíblia està plena del refús a la monarquia però, malgrat això, Déu l’aprofita i li fa la més gran promesa a David: “El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre” i, malgrat totes les infidelitats de la dinastia davídica, Déu acompleix la seva promesa en Maria: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús... El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi”.

Certament, la nostra vida està plena de fets que anomenem fracassos i d’altres que anomenem èxits: però són realment fracassos allò que anomenem fracassos i són èxits el que nosaltres anomenem èxits? Quin és el criteri per dir-ho? El que es té per tal en el nostre entorn? El que jo he pensat? Són criteris, certament. Però el criteri últim és el criteri de Déu. Déu té un pla que es revela en Jesucrist. Aquest és el criteri últim d’allò que és fracàs o èxit. I aquí hem de treure realment els criteris de fracàs i èxit. Què diferentment podrem mirar un marginat si el nostre criteri només és el que correntment es té d’èxit o fracàs. Què diferentment ens veurem a nosaltres mateixos segons quin criteri tinguem. I què diferentment enfrontarem la vida si creiem que Déu és amb nosaltres i que per a Ell no hi ha res d’impossible.

Pau diu que Déu tenia un “pla amagat en el silenci dels segles”, “Allò que proclamen de Jesucrist és el pla de Déu amagat en el silenci del segles”. I malgrat totes les infidelitats, aquest pla es duu a terme. O millor dit, no malgrat les infidelitats, sinó a través d’aquests fracassos Déu construeix el seu pla perquè “a Déu res no li és impossible” com diu l’àngel a Maria.

Els creients no som simplement gent amb molta moral, amb molt d’optimisme. No. Sinó que, bàsicament, creiem que a Déu res no li és impossible, creiem que Ell pot transformar els nostres fracassos i infidelitats en part del seu projecte. Creiem que res no pot interposar-se a la voluntat alliberadora de Déu. Només una cosa pot impedir que Déu no actuï: la nostra falta de confiança en Ell. Sense el nostre “sí”, Ell no pot res. Però si som capaços, amb Maria, de dir “facis en mi segons la vostra paraula” tot és possible. Res pot impedir que el pla de Déu amagat en els segles i que es manifesta en Jesucrist es faci realitat entre nosaltres. És Déu mateix que, com diu Pau, té el poder de confirmar-nos en la Bona Nova. Déu mateix que, com en Maria, ens cobreix amb l’ombra del poder de l’Altíssim. Déu mateix que farà carn de nostra carn la seva Paraula en nosaltres.