L’ALTERNATIVA

Un dels assessors més importants del govern dels Estats Units té aquesta frase que no fa massa que ha dit: “El món es regeix per la força i pel poder. Aquesta és la llei de ferro des de l’inici del món”. Aquestes paraules tan dures i que no deixen d’espantar una mica o molt, contrasten fortament amb el que sentim del profeta Isaïes. És totalment un contrast. Si aquest senyor deia que el món es regeix pel poder i la força i que és una llei de ferro, Isaïes diu: “Mireu el meu elegit, el meu servent. L’he enviat i porta la seva paraula sense cridar, sense alçar la veu, no es fa sentir pels carrers”. És una presència serena i discreta. És algú, l’enviat de Déu, que va pel món sense cridar, sense imposar-se a crits. I continua dient Isaïes: “No trenca la canya que s’esberla ni apaga el ble que vacil·la, però porta el dret fins a les illes llunyanes”. És algú d’una profunda serenitat però que porta el dret fins als límits del món. I continua dient: “T’he agafat de la mà i t’he fet llum del món per portar la llum als cecs, i deixar en llibertat aquells que estaven a les presons”.

Aquesta és la imatge que dona Isaïes al seu servent i que el Nou Testament aplicarà, paraula per paraula, a Jesús. Jesús és aquell que no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la, ni va pels carrers cridant, sinó que va pels carrers proposant, portant la pau.

Jesús tindrà la gran experiència que avui ens posa la litúrgia, l’experiència més profunda que és el seu bateig. Jesús veu el cel obert, diu el text de Mateu. No com nosaltres, que veiem les coses tancades, fosques. Ell veu el cel obert. I l’Esperit que davalla sobre Ell, i la veu del Pare: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Del misteri del bateig es revela el misteri que nosaltres, els cristians, de vegades no tenim suficientment en compte: el misteri de la santíssima Trinitat, el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Aquest misteri profundíssim que ens mostra la realitat de Déu que desborda tot coneixement, que desborda tota capacitat d’entesa. Com diu sant Agustí, “si ho entens, no és Déu”. Déu queda sempre més enllà de qualsevol pensament. Déu queda més enllà de qualsevol paraula. Déu queda més enllà de qualsevol pensament nostre.

Per això podríem dir que avui els textos de la litúrgia ens presenten una alternativa: o fem cas d’aquest senyor que diu que el que governa el món és el poder i la força i que hi ha una llei de ferro, o el que diu sant Basili del segle IV, que diu que “l’ànima humana és com un llac d’aigües tranquil·les en les quals s’hi reflecteix el rostre de Crist”. Així hauria de ser la nostra ànima. Hem d’optar per la força o per reflectir Crist? Hem d’optar per agafar el camí que el Senyor ens proposa o la coacció i la confrontació, que no simplement és entre nacions sinó que es troba en les famílies, en els pobles, en totes les situacions... La Pau. Deixar ressonar dintre nostre el que deia l’evangeli : “Tu ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Deixar que aquestes paraules ens transformin, ens asserenin, i del nostre interior faci aquell llac d’aigües tranquil·les per ser instruments de pau, instruments de concòrdia, de tendresa, de proximitat.

Homilia Festa del Baptisme del Senyor
Fra Jacint Duran
11 de gener de 2026

 

 

GUARIT O SALVAT?

Durant un temps hi va haver un llibre que es va divulgar moltíssim i es pot dir que gairebé estava a totes les cases. També estava a tots els llocs oficials, no tant d’aquí sinó d’Alemanya. Era un lli

bre que havia escrit Hitler, on hi havia una tesi central: “Si veieu la natura i la resseguiu, veureu que el que impera a la natura és la força. Guanya el qui és fort sobre el feble”. I d’aquí treia la conclusió que, per tant, de la mateixa manera s’havia d’organitzar la societat humana , per la força. Era una aplicació de la manera de pensar de Darwin, el de la selecció d’espècies. Per tant, Hitler deia que si la natura obrava així, nosaltres havíem d’obrar de la mateixa manera. 

I això no és tan estrany en la història del pensament. Entre nosaltres moltes vegades parlem, raonem d’aquesta manera. El fort és aquell que venç i, per tant, el qui té raó. 

Aquesta manera de pensar no us penseu pas que ens sigui tan estrangera. A tot arreu, en els treballs, a les famílies, a les agrupacions..., la recerca del poder i de la força per imposar-se és molt present.

Aquí hi ha un punt important de la nostra fe: no es pot traspassar el que passa en el món animal al nostre. És molt maco veure les coses bones dels animals, jo no dic el contrari, però això no és aplicable a la vida humana. Entre la natura normal i la vida humana hi ha un clec molt gran. Estem en una altra dimensió. I si no admetem aquesta altra dimensió farem del nostre entorn una presó. 

Aquest clec és molt important i és el que Naamán el Siri, que ha estat guarit per Eliseu, afirma d’una manera molt forta. Diu: “D’ara endavant no oferiré holocaustos a cap altre Déu sinó sols al Senyor”. Aquesta és l’afirmació primera de la nostra fe. Què està dient? Que creiem en un sol Déu, creador del cel i de la terra. Per tant, no estem en mans del caos, no estem en mans del buit, no estem en mans del sense-sentit. Estem en mans de Déu, que és creador del cel i de la terra. Hi ha un misteri incomprensible en el mon, en mi... : Déu . Per tant no és tan aplicable fàcilment el món de la selva a la societat, el nostre mon humà. Aquest clec l’hem de fer.

L'origen de tot és fet per una ment bona, que és Déu. I la finalitat de tot és Jesucrist. San Paut a la Carta de Timoteu, diu: “I pensa en Jesucrist, del llinatge de David, que ha ressuscitat d’entre els morts... Aquesta és la nostra fe”. Per tant, qui tindrà la victòria última en el món, en la història? No la tindrà la força, la imposició, la dictadura..., la tindrà Jesucrist, que ha vençut la mort, ha vençut el pecat i ens ha obert el camí de la vida.

Sant Pau diu a: “Si morim amb Ell, viurem amb Ell”. " Si som constants en les proves, regnarem amb Ell. I si el neguem, Ell ens negarà". Però Pau segueix, i aquí ve el trencament en la manera de pensar normal: “Si el neguem, Ell ens negarà, però com no es pot negar a Ell mateix, es mantindrà fidel si nosaltres li som infidels”. Aquesta és la manera de fer de Déu, que no està en línia recta amb la naturalesa, és creador de la naturalesa però no fruit de la naturalesa. Per tant, "si no li som fidels, Ell es manté fidel".

A l’evangeli, Jesús diu al leprós que ha guarit i és l'únic dels deu que ve a donar les gràcies: “Ves-te’n, que la teva fe t’ha salvat”. Tots els altres leprosos s’han guarit, i ell també, però una cosa és guarir-se i l’altra és salvar-se. Quan parlem que no estem al mateix nivell de la naturalesa estem dient que hi ha una diferència. Un gat, un gos, un lleopard, poden estar curats però no salvats. La salvació és de la persona humana, és del reducte més profund de la nostra ànima. No n’hi ha prou en què les coses ens surtin bé, no n’hi ha prou que tinguem bona salut, no n’hi ha prou en què tots els comptes ens vagin bé. És la salvació del nostre Déu el que porta la novetat a les nostres vides. Tant de bo que sabéssim acollir-la amb un cor ben generós i recolzar la nostra fe en la seguretat de la salvació. 

Homilia Diumenge XXVIII durant l’any 

Fra Jacint Duran

12 d’octubre 2025

 

 

JO NO TINC LA CULPA

Els anuncis i la propaganda són molt reiteratius i, de vegades, una mica grotescos. Van repetint-se una i altra vegada. Quan això entra en el món de la política pot ser que la cosa encara pugi més de to. Fixeu-vos, només de passada i sense voler posar noms, hi ha un polític que ha posat com a lema que “jo mai no m’he equivocat”. Que això ho digui un polític és molt greu. Com que no s’ha equivocat mai? El problema no és que sigui un sol polític que ho faci, sinó que alguns, sense dir-ho ho pensen, sense expressar-ho ho deixen entendre. Els qui s’equivoquen són sempre els altres.

Això també passa a les famílies, sense fer propaganda però de fet, moltes vegades comencem les converses o per dintre del cor pensem “jo no m’he equivocat”. Aquest està dient una bertranada”. I això em pot passar a mi. Moltes vegades pot ser que cor endintre pensi això: “jo no m’he equivocat, és ell el qui va reiterant una cosa que sap que no està bé”.

L’Evangeli subratlla molt el fet que Jesús vol una altra realitat, i no l’acabarem d’entendre mai, ens costa molt d’entendre què vol dir Jesús. Jesús està dient, i ens vol proposar, que hi hagi una manera de viure que sigui la humilitat, la senzillesa. Poques i senzilles paraules. La senzillesa. Estimar allò pobre, allò senzill. I això no és simplement d’una paràbola, Jesús ho repeteix a molts altres llocs. L’evangeli diu: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelat als senzills”, a aquells que s’equivoquen, als pobres, als senzills.

I quan els dos germans volen seure un a la seva dreta i un a la seva esquerra, Jesús dirà: “No sabeu què demaneu. Jo he vingut no a ser servit sinó a servir”.  Són paraules que ens mostren el camí. I Jesús dirà: “Ja no us dic servents sinó que us dic amics”. Jesús ens proposa una manera de viure en què la senzillesa, la pobresa, el que és arran de terra, sigui un tresor. En canvi, nosaltres voldríem fer quan ens conviden ens posem els primers llocs. Volem ser dels que estan a dalt, i això és el que Jesús no admet, no vol.

Jesús ens dirà que la senzillesa, la pobresa, el ran de terra, els humils posseiran el món. I també  els no violents: “Feliços els qui posen pau perquè d’ells és el Regne del cel”. Per això el text de la carta als Hebreus diu: “Vosaltres no us heu acostat a la muntanya del Sinaí on hi ha la negra nuvolada, on hi ha tempesta, on hi ha fosca, on esclata la veu del corn i aquells que el van sentir fins i tot espantats van demanar que no continués. En canvi nosaltres no ens hem acostat a la por, a la violència, sinó que ens hem acostat a la muntanya de Sió, a la nova Jerusalem, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, més encara, a Déu mateix, jutge de tothom, en concret us heu acostat a Jesús, mitjancer de la Nova Aliança”. 

Hi ha un sant, que és sant Doroteu de Gaza. Gaza avui en dia sona molt dur. Però Doroteu era del segle VI, va morir l’any 565. Era un home de profunda saviesa, un Pare del Desert, un asceta, un home que sabia què era viure en comunitat, que és molt difícil. I ell deia tot el contrari del que hem dit al principi. Deia: en el món, en les comunitats, en l’Església el problema és que ningú reconeix la seva responsabilitat, que ningú diu que és ell el culpable, que ningú admet que té part en el problema. Deia sant Doroteu de Gaza que aquesta és la porta per on entra la saviesa cristiana. 

Homilia Diumenge XXII durant l’any

Fra Jacint Duran

31 d’agost de 2025

 

SABER VIURE, SABER MORIR

Cal, tard o d’hora, pensar en la mort. La mort és una veritat que tenim davant dels ulls i constantment ens recorda el que som. El que hom s’ha de preguntar és com viu i com es prepara per a la mort. Podem dir que viure és com estar en el corredor de la mort.

Helios Gómez va néixer el 1905 a Sevilla. Era de l’ètnia gitana. Va passar molts anys al corredor de la mort. Eren èpoques molt dures. Anys de la dictadura.  Va passar molts anys en el corredor de la mort. Ara “La Model “ s’ha clausurat i fins ha esdevingut un atractiu turístic. I ell hi ha deixat la seva petge.  Era un bon pintor  i estava al corredor 4, el corredor de la mort, i a l’habitació número 1. Fa poc van descobrir que havia fet un pintura molt inspirada , de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i també dels qui estan a la presó. Van descobrir una pintura d’aquest home que no simplement sabia pintar, sinó que era un autèntic artista, i s’ha intentat recuperar-la. En una situació duríssima, va saber fer bellesa enmig d’una situació fosca i tètrica. Malgrat tot  va saber fer art. I això ha quedat com a patrimoni de la ciutat.

Saber morir implica saber viure. Un no sap morir si no sap viure, i al revés, no sap viure si no sap morir. Podríem dir que cada mort és una obra d’art, i cadascú mor o viu com una obra d’art. Estem cridats, com aquest presoner, a fer de la nostra vida i de la nostra mort una autèntica obra d’art.

Francesc d’Assís va fer de la seva mort també una obra d’art. Aquest proper any, l’any 2026 farà vuit-cents anys de la seva mort. La mort de sant Francesc és tota una obra d’art, de fraternitat, de proximitat, de bellesa. Francesc d’Assís anomenava la mort la seva germana. “Benaurada germana mort” dirà ell. Quan va morir es va fer despullar del tot i va demanar als seus frares que quan estigués a prop de la mort, quan veiessin que ja s’acabava, el despullessin i el deixessin nu sobre la terra nua. Així va morir sant Francesc, nu sobre la terra nua, envoltat dels ocells  i dels germans que omplien santa Maria dels Àngels. L’esglesiola on ell comença i va acabar el seu camí de fe.

I la gran mort per excel·lència, que és la gran obra d’art que obre les portes a la nostra esperança més fonda és la mort de Crist, aquell que va ser capaç de perdonar, de cuidar-se de la seva mare, aquell que va morir donant esperança al bon lladre: “Avui seràs amb mi al paradís”. Jesús és el gran mestre de la vida, el gran mestre de la mort.

I els creients creiem i vivim, sabent que la nostra vida actual és una participació de la resurrecció i de la mort de Crist. Llegit a la carta als Colossencs: “Vosaltres heu mort en Crist”. Més encara, “vosaltres heu ressuscitat juntament amb Crist. Ocupeu-vos de les coses del cel, on seu Jesucrist a la dreta del Pare”. La resurrecció de Crist ens fa endinsar-nos en el misteri pasqual ja ara. Sant Pau dirà que cal tirar endavant i fer-nos nostra la mort i la resurrecció de Crist, en ell que habita la plenitud de tot el que existeix, en el qual tot va ser fet i tot es manté unit gràcies a Ell.

La mort porta també problemes econòmics. Diem “Els pares es moren i els fills es maten”. Les herències, que a vegades trenquen  famílies , amistats ,i ja no hi ha manera d’arranjar-ho.

És el que diu Jesús i sant Pau. L’amor al diner és una idolatria. Fa que la mort sigui més tenebrosa. L’amor al diner és el que desestabilitza la nostra ànima més profundament. Tens les collites abundants. Tens diners, riqueses. La pregunta que t’has de fer no és què he de fer amb tants diners? Sinó, com comparteixo això que he rebut de Déu?.

 

 

LA LLIBERTAT DEL QUI ESTIMA

Segons un diari hi ha un metge a Biscaia que ha estat seriosament amonestat pels superiors de l’hospital. I quina és la raó segons aquest diari? Per què li han cridat l’atenció? Doncs perquè no es cenyia a l’horari laboral, es saltava l’horari laboral. No vol dir que no es presentés a l’hora o que no fes el que corresponia al seu horari. Al revés. Va rebre l’amonestació perquè es saltava l’horari perquè feia més hores de les que tocaven. Aquesta amonestació la va rebre el dia 26 de maig. Ell és pediatra i està en l’equip de les cures pal·liatives. Acompanyava els nens a morir. I això el portava a que ell i el grup del qual formava part, tinguessin una preocupació molt forta en aquestes situacions tan humanes i tan doloroses. Per això, moltes vegades, en lloc de cenyir-se a l’horari, se’l saltaven. Fins i tot treballaven en diumenge i fins i tot a les nits, i per això li van cridar l’atenció. El diumenge 25 de maig moria una nena de 4 anys, que ell havia acompenyat, i el dilluns, el cap de l’hospital va cridar l’atenció i el va amonestar perquè s’havia saltat l’horari laboral.

Què passa aquí? Es valora més l’horari que la delicadesa que va tenir tot aquest equip mèdic per acompanyar a la nena de 4 anys i a la seva família en un moment tan dolorós i difícil? Aquest equip, i sobretot aquest metge, eren el que diu Jesús, una llum en la fosca. “Vosaltres sou la llum”. I aquest metge va saber-ho ser en una situació dura, difícil. Era llum en aquella situació, era consol en aquell moment que semblava no tenir sortida.

I en la vida moltes vegades ens trobem amb aquesta alternativa, de fer allò que toca fer, amb l’horari i tot bé, o ser capaços del que diu Jesús: l’home no està fet per a la llei sinó la llei per a l’home; el dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al dissabte. Aquesta és la llibertat que Jesús ens vol portar.Una llibertat per amor. Per això Ell trenca tantes coses tantes vegades, perquè Ell és la llum del món. “Jo soc la llum del món, qui em segueix no camina a les fosques”.

Nosaltres, com aquest metge, hem de ser simplement com un mirall que reflecteixi aquesta llum en moments foscos i difícils. Com diu el salm: “la vostra Paraula dona llum i l’entenen els senzills”. Diu també el salm: “Mostreu-nos la claror de la vostra mirada... El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por?” El Senyor és aquell que treu la por del cor, és aquell que il·lumina, és aquell que mira i reconcilia en el fons del cor.

Però això bàsicament ho hem d’aplicar a nosaltres mateixos. Com diu la litúrgia en una oració inicial de la missa: “Senyor, concediu-nos de pensar allò que a vós us agrada i forces per portar-ho a terme”. El que cal és primer de tot mirar el nostre cor, els nostres ressentiments, les voltes que donem en el nostre interior. D’aquí, com diu Jesús, venen tots els mals. Seguidament és la llengua la que actua. Tot això s’ha de guarir, tot això s’ha de curar. I necessitem metges que ho sàpiguen fer, que esdevinguin llum enmig de la fosca. I el Senyor ens demana a nosaltres que siguem un d’aquests.

Homilia Dimarts X durant l’any
Fra Jacint Duran
10 de juny de 2025

 

 

 

SÓC O APARENTO?

 

No sé si recordareu un senyor que es deia Enric Marco. Va néixer a Barcelona i ara ja és mort. Va fer moltes conferències, exposicions i llibres contra el nazisme. Tant és així que ell mateix es presentava com un supervivent dels camps nazis. Li van donar reconeixements de tots els estaments, medalles, diplomes... I resulta que es va destapar que aquest senyor no havia estat mai a cap camp de concentració, més aviat a l’inrevés, va ser un col·laborador dels nazis. O sigui, va fer una gran mentida de la seva vida i tot allò era fals. Vivia en la falsedat, en la mentida.

Fa poc també hi havia una senyora, la Sara. Va treballar com a metge a l’hospital de Berga, a la Dexeus i a diferents hospitals de Barcelona i d’altres llocs. Després s’ha sabut que aquesta senyora no era metgessa. També havia viscut la seva vida com una mentida. Vivia en la mentida. Ella anava amb la bata blanca, es posava el fonendoscopi..., i feia com si fos metgessa. Va viure en la falsedat.

El tercer que recordo, i que recull Emmanuel Carrère el seu llibre “L’adversari”, era un senyor que es va fer passar per metge i investigador de l’Organització Mundial de la Salut. Es presentava així a la seva família. Tot era fals, sortia de bon matí i començava a recórrer tots els carrers de la ciutat perquè no sabia què fer. Quan es va descobrir, va acabar de manera tràgica perquè va matar a quasi tota la seva família.

Viure la mentida, la hipocresia. És una de les coses que Jesús tira en cara als fariseus, i tot sovint els anomena hipòcrites, perquè fan comèdia. La nostra vida moltes vegades és fer comèdia. No som autèntics. Per què fem comèdia? Ho diu Jesús als fariseus a l'Evangeli: per fer-se veure, perquè la gent els saludi per les places, per tenir fama. O per tenir els primers llocs, per seure als primers llocs de la sinagoga, als convits... I també per treure els bens a les vídues, per tant, també serveix per treure un rèdit econòmic.

Per què vivim tant en la falsedat? Aquesta és la pregunta que cal fer-nos. Hi ha un text que és el capítol tercer de llibre del Gènesi que ho diu d’una manera molt bonica i poètica. Quan Adam i Eva van pecar, llavors es van adonar que anaven nus, i es van avergonyir d’ells, van tenir por i es van amagar. Això és el que ens passa a nosaltres, no tant com els exemples que hem posat al principi, però d’alguna manera, salvant les distàncies, no vivim en la nostra veritat, la tapem, ens fa vergonya ser el que som. I, per tant, estem abocats a viure en la mentida.

Per això és tan important el text que sant Francesc escriu a santa Clara i que segurament és un dels seus últims que va escriure. Deia a les monges: “Viviu en la veritat”.

La vídua pobre que tira poc al tresor del temple, però que era tot el que tenia per viure formava part d’un grup que sociològicament els biblistes anomenen “els pobres de Jahvé”. Són gent que no tenen, que no compten. Segurament que ningú es va fixar en aquella vídua, només Jesús hi va posar els ulls a sobre. Els pobres de Jahvé són els que van rebre a Jesús, són Anna i Joaquim, els pares de la Mare de Déu, és Maria mateixa. Jesús mateix és també un pobre de Jahvé. No tenen res, en aquest món han fracassat. Però tenen una cosa,  són capaços d’estar al temple, són capaços d’acollir el Senyor, són capaços de confiar en el Senyor. Aquests són els pobres que acullen el Senyor. Són aquells que no estan al primer lloc en els banquets sinó que estan servint. El gran pobre de Jahvé per antonomàsia és Jesús, aquell que viu autènticament. Dirà: “He vingut per ser testimoni de la veritat”, i la veritat és ell mateix. “Jo soc la veritat”. En Jesús no hi ha dobles mirades, no hi ha veritat amagada. Ell és la veritat.

És el que és, no és doble. Per això, també serà com la vídua pobre, el que ho donarà tot.Com diu sant Pau de Jesús: “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer no-res fins a prendre la condició d’esclau... i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Ell ho dona tot. És la vídua pobre per antonomàsia. La vídua pobre és una imatge de Jesús.

El Senyor ens demana viure en la veritat, almenys anar-nos-hi aproximant. Perquè no ens hem d’avergonyir de nosaltres mateixos. Som obra de Déu, estimats de Déu, i sobre nosaltres es diuen les paraules del Baptisme que Jesús va sentir dirigides a ell: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Aquest és el nostre Déu que ens ajuda a ser el que som, per créixer i per esdevenir com Jesús, aquell que és capaç de donar, no del que li sobra ,sinó tota la seva vida.

 

 Homilia Diumenge XXXII durant l’any
Fra Jacint Duran
10 de novembre de 2024

 

NO FER COMPLICAT ALLÒ QUE ÉS SENZILL

Hi ha un pensador i filòsof del segle XIX que es deia Julien Benda, que deia: “el món és senzill, i em posa molt nerviós aquell que el fa complicat. Però també em posa nerviós aquell que allò que és complicat ho fa senzill”. El món és senzill, però quan un s’hi apropa, les coses són molt més complicades. I al revés, allò que als nostres ulls moltes vegades esdevé complicat, una mirada més profunda la veu simple, senzilla, transparent.

Saber discernir, saber veure quan el món que tenim al davant és senzill i que les coses les fem complicades és important. Saber discernir que el que tenim al davant és una cosa complicada i no simplificar-la, és també important.

Estem en un món en què amb molta facilitat es parla amb quatre trets grossos de problemes molt complexes. Es simplifica la realitat. I al revés, davant de situacions molt senzilles es fan complexes, i el que és complex es fa senzill. És una manera de fer del nostre temps que, amb quatre trets, volem tenir la realitat a les mans. I, a la vegada,  tenim tantíssima informació i tantes dades que una cosa senzilla se’ns fa incomprensiblement complicada.

Una de les coses que la primera lectura vol subratllar és la capacitat de discernir allò que és complex d’allò que és senzill, allò que és senzill del que és complex.

Un salm diu: “Tal com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat”. Quin és aquest llibre? La Bíblia. El llibre de la meva vida, el llibre del món. És un llibre que cal saber llegir, saber llegir el llibre a la llum de la pròpia vida, i saber-hi discernir quan Déu parla, quan Déu ens diu una paraula.

 Samuel  era petit i encara no sabia entendre la paraula del Senyor. No la sabia entendre ell. Però la va entendre Elí, un sacerdot que no compleix els seus deures i malgrat tot reconeix la Paraula de Déu,i diu: “quan tornis a sentir la paraula que et crida pel teu nom, digues: parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Elí era un mal sacerdot, era un mal profeta, però sabia discernir. A vegades hem de saber escoltar els mals profetes, els mals sacerdots, la mala Església, que malgrat tot sap discernir.  A vegades la gent pecadora, com som tots nosaltres, sabem discernir la Paraula de Déu. Elí era pecador i ho sabia. El nen petit, que no estava capacitat per escoltar-lo, va escoltar la Paraula de Déu i va saber llegir en el llibre de la seva vida.

Saber discernir no està a vegades al nostre abast. Hem de saber discernir una cosa de l’altra, saber discernir quan Déu escriu en el nostre llibre, saber com Déu està escrivint la meva història, com Déu a través de les ratlles tortes va escrivint la història recta de la meva existència. Saber escoltar-lo, discernir i, més encara, dir:“vull fer la vostra voluntat”. No escolta per escoltar, escolta per fer la voluntat de Déu.

A vegades la realitat es presenta no complicada sinó senzilla. I també hem de saber discernir-la. El text de l’Evangeli és ben senzill, una conversa ben senzilla: “Què voleu?”diu Jesús, “Senyor, on habiteu?” Això és el que volem, saber on habita el Senyor. I Jesús diu: “Vine i ho veuràs”. Però cal seguir-lo, cal anar on està Jesús, cal escoltar la seva Paraula, cal anar-hi. “Vine i ho veuràs”. " I estigueren tot el dia amb Jesús". Cal estar amb Jesús, cal anar on viu, cal viure amb Jesús per discernir allò que és i afirmar, com dirà St. Andreu: “Hem trobat el Messies”.

I quan ho diu al seu germà Pere, i Jesús diu: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Quan un troba el Messies troba, a la vegada, el lloc que ocupa en el llibre de Déu. I al revés, quan un troba en el llibre de Déu les seves paraules, també troba el Messies.

Tant de bo que sabéssim discernir quan Déu parla a les nostre vides. Tant de bo que sabéssim entendre el llibre de la nostra vida i saber-la llegir, i no simplement per saber, sinó com dirà el salmista “per fer la seva voluntat”. Per això ens ha cridat el Senyor, per fer la seva voluntat, per seguir-lo, per estar amb Ell i, més encara, per ser els seus testimonis: “Hem trobat el Messies”, diu l'apostol. Això portarà a la vocació el mateix Pere. Cal que allò que és per a nosaltres el fonament de la nostra vida, ajudi també a obrir els ulls per poder llegir la vida dels altres.

 

 

Homilia Diumenge II durant l’any
Fra Jacint Duran
14 de gener de 2024