dijous, 30 de gener del 2025

NO FER COMPLICAT ALLÒ QUE ÉS SENZILL

Hi ha un pensador i filòsof del segle XIX que es deia Julien Benda, que deia: “el món és senzill, i em posa molt nerviós aquell que el fa complicat. Però també em posa nerviós aquell que allò que és complicat ho fa senzill”. El món és senzill, però quan un s’hi apropa, les coses són molt més complicades. I al revés, allò que als nostres ulls moltes vegades esdevé complicat, una mirada més profunda la veu simple, senzilla, transparent.

Saber discernir, saber veure quan el món que tenim al davant és senzill i que les coses les fem complicades és important. Saber discernir que el que tenim al davant és una cosa complicada i no simplificar-la, és també important.

Estem en un món en què amb molta facilitat es parla amb quatre trets grossos de problemes molt complexes. Es simplifica la realitat. I al revés, davant de situacions molt senzilles es fan complexes, i el que és complex es fa senzill. És una manera de fer del nostre temps que, amb quatre trets, volem tenir la realitat a les mans. I, a la vegada,  tenim tantíssima informació i tantes dades que una cosa senzilla se’ns fa incomprensiblement complicada.

Una de les coses que la primera lectura vol subratllar és la capacitat de discernir allò que és complex d’allò que és senzill, allò que és senzill del que és complex.

Un salm diu: “Tal com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat”. Quin és aquest llibre? La Bíblia. El llibre de la meva vida, el llibre del món. És un llibre que cal saber llegir, saber llegir el llibre a la llum de la pròpia vida, i saber-hi discernir quan Déu parla, quan Déu ens diu una paraula.

 Samuel  era petit i encara no sabia entendre la paraula del Senyor. No la sabia entendre ell. Però la va entendre Elí, un sacerdot que no compleix els seus deures i malgrat tot reconeix la Paraula de Déu,i diu: “quan tornis a sentir la paraula que et crida pel teu nom, digues: parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Elí era un mal sacerdot, era un mal profeta, però sabia discernir. A vegades hem de saber escoltar els mals profetes, els mals sacerdots, la mala Església, que malgrat tot sap discernir.  A vegades la gent pecadora, com som tots nosaltres, sabem discernir la Paraula de Déu. Elí era pecador i ho sabia. El nen petit, que no estava capacitat per escoltar-lo, va escoltar la Paraula de Déu i va saber llegir en el llibre de la seva vida.

Saber discernir no està a vegades al nostre abast. Hem de saber discernir una cosa de l’altra, saber discernir quan Déu escriu en el nostre llibre, saber com Déu està escrivint la meva història, com Déu a través de les ratlles tortes va escrivint la història recta de la meva existència. Saber escoltar-lo, discernir i, més encara, dir:“vull fer la vostra voluntat”. No escolta per escoltar, escolta per fer la voluntat de Déu.

A vegades la realitat es presenta no complicada sinó senzilla. I també hem de saber discernir-la. El text de l’Evangeli és ben senzill, una conversa ben senzilla: “Què voleu?”diu Jesús, “Senyor, on habiteu?” Això és el que volem, saber on habita el Senyor. I Jesús diu: “Vine i ho veuràs”. Però cal seguir-lo, cal anar on està Jesús, cal escoltar la seva Paraula, cal anar-hi. “Vine i ho veuràs”. " I estigueren tot el dia amb Jesús". Cal estar amb Jesús, cal anar on viu, cal viure amb Jesús per discernir allò que és i afirmar, com dirà St. Andreu: “Hem trobat el Messies”.

I quan ho diu al seu germà Pere, i Jesús diu: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Quan un troba el Messies troba, a la vegada, el lloc que ocupa en el llibre de Déu. I al revés, quan un troba en el llibre de Déu les seves paraules, també troba el Messies.

Tant de bo que sabéssim discernir quan Déu parla a les nostre vides. Tant de bo que sabéssim entendre el llibre de la nostra vida i saber-la llegir, i no simplement per saber, sinó com dirà el salmista “per fer la seva voluntat”. Per això ens ha cridat el Senyor, per fer la seva voluntat, per seguir-lo, per estar amb Ell i, més encara, per ser els seus testimonis: “Hem trobat el Messies”, diu l'apostol. Això portarà a la vocació el mateix Pere. Cal que allò que és per a nosaltres el fonament de la nostra vida, ajudi també a obrir els ulls per poder llegir la vida dels altres.

 

 

Homilia Diumenge II durant l’any
Fra Jacint Duran
14 de gener de 2024

  

dimecres, 29 de gener del 2025



UN PA SOTA EL BRAÇ

Hi ha una frase que abans es deia i ara quasi bé no la sento mai: “Quan un fill neix porta un pa sota el braç”. Això es deia abans perquè ara, avui en dia, no se sent. No sé el perquè es deia. Suposo que era perquè a la llarga es contribuiria a l’economia de la casa. Però avui en dia, quan un nen neix, el que porta sota el braç són complicacions i, fins i tot, una bona colla de factures. Per tant, no ens podem refiar econòmicament dels fills, sinó que avui, tenir un fill és, com mai, un acte altruista, perquè no s’espera massa cosa econòmicament d’ell. És una de les experiències més boniques, d’avui.

Això es dona poquet, perquè a Europa hi ha pocs neixements. La natalitat està baixant moltíssim, perquè tenir un nen porta dificultats. Acollir-lo no és fàcil. Però no simplement amb un nen, sinó que passa a l’Església. Anem dient que la gent no creu, però quan ve algú i “es converteix”, què troba? Costa trobar-li lloc. No sabem acollir les persones que es converteixen. Queden allà mig perduts sense que ningú els ajudi a créixer en la fe, com fa un pare o una mare que ajuda a créixer el seu fill. Costa molt. Això fins i tot als ordes religiosos. Diem amb raó manquen vocacions. Però fa uns quants anys va venir un xicot que llavors tenia divuit anys, i jo li vaig preguntar com havia vingut aquí als caputxins. Em va respondre que de vegades havia anat a uns altres religiosos i havia parlat molt amb ells, però al final aquells religiosos li van dir que ells no el podien acollir, que vingués als caputxins perquè aquí a Arenys ho teníem més ben organitzat, i per això va venir. Acollir una persona seriosament és tot un art. I en l’Església també.

Això passa també amb la immigració. Costa acollir, fa por, però s’ha d’acollir, s’ha d’aprendre acollir perquè, en definitiva, acollint els altres fem el més important, acollir Déu. I quan un acull a Déu la vida li dona una volta que no queda res sense transmutar. Acollir Déu és el més difícil que hi ha però és l’única cosa que realment ens porta la felicitat. Estem fets per acollir Déu.

El text de la visitació, el trobament de santa Maria amb santa Elisabet. Són dues dones que han acollit el seu fill, i estan joioses d’haver-ho fet. “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Però aquesta felicitat d’acollir l’altre, d’acollir en l’altre a Déu, sempre té dues parts, una d’una profunda felicitat, però hi ha l’altra. Certament que podem dir a Maria «feliç». Però Simeó també li dirà que “una espasa et traspassarà l’ànima”, perquè acollir seriosament comporta sofriment. Voler estimar, voler acollir i no voler sofrir, diu Ramon Llull, és de bojos.

Jesús, el que portava al ventre Maria, ell també acull el Pare. El text d’Hebreus cita un salm i el posa en llavis de Jesús: “Vós no voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos. I com està escrit de mi en el llibre, us dic: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat”. I aquesta voluntat de Déu portarà Jesús a la mort. Aquella pregària de Jesús que està també a la carta als Hebreus i és tant dura: “Amb grans clams i crits Jesús demanà al Pare que l’alliberés de la mort. El Pare el va escoltar, però amb els sofriments aprengué què és obeir”.I a la vegada, tot, tot està en mans de Jesús. Com ell diu en una de les seves pregàries més expressives: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i als entesos, i les heu revelat als senzills”. I qui és aquest senzill? Ell mateix. I continua dient: “El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare ningú coneix el Fill, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i a aquell que ell el vol revelar”. Jesús és el Rei de l’univers, però des de la creu.

Acollir l’altre, acollir a Déu és el més bell, el més profund, és pel que hem estat fets. Però no és innocent, no és fàcil, s’ha d’aprendre en el seguiment de Jesús. Per això Jesús és el primer que ens acull a nosaltres, ens estima, ens abraça, perquè també nosaltres aprenguem a acollir, a abraçar-lo a ell i en ell a tota la creació. I en ell, la vida que ens ha donat. I en ell, els germans que ha posat al nostre costat.



Fra Jacint Duran i Boada





 

dijous, 23 de gener del 2025

LA PORTA

Fa  poc en una reunió de frares a sant Martí de Sesgueioles de l'Anoia. Un frare va explicar, una experiència que havia tingut feia relativament poc. Va dir que un dia havia sortit a caminar per un lloc que normalment no acostumava a passar-hi, i es va trobar una capella molt petita que no coneixia. Va voler entrar i va veure que hi havia una inscripció a la porta que deia: “Aquesta no és la porta d’entrada. La porta d’entrada està a l’interior”. Ell va mirar dins la capella, i va veure que la capella era molt petita i sí que tenia una finestra però no tenia cap porta. On estava la porta? Era un missatge. La porta està dins, a dins nostre. Qui vulgui entrar a la casa de Déu, qui vulgui trobar-se amb Déu té una porta, el seu cor.

A vegades no donem importància a la nostra consciència, al nostre cor, que divaga i divaga, i es perd. Però aquí hi ha la porta, la porta està dins. Per això Jesús dirà: “Benaurats els nets de cor perquè veuran Déu”. I sant Francesc, en una de les seves Admonicions dirà: “Els nets de cor són aquells que no paren mai de veure i adorar el Senyor Déu vivent i veritable”. Amb això sant Francesc vol dir que l’home és en la mesura en què està en la presència de Déu. El cor està fet per ser la porta, el lloc d’adoració, el lloc d’accés a Déu.

Però nosaltres hem tapiat aquesta porta. Com mai, la porta està tapiada. Com deia Nietzsche, “Déu ha mort”, però no només això, sinó que l’hem matat, i l’hem tapiat i hem amuntegat un munt de pedres a sobre. Parlem de tot però no d’ell. Ha quedat mort, callat, però hi és. Cal obrir aquesta porta. És la nostra feina com a cristians: obrir aquesta porta en el nostre cor, i en el cor de tots els homes. És la salvació del món. Sense Déu el món no té sentit. Com deia un cardenal africà: “O Déu o el no-res”.

Per això Jesús dirà: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, que jo sóc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ell ens mostra el camí d’accés a aquesta porta. Ell ens mostra el camí de la felicitat: “Feliços els pobres...” Parla de la felicitat, però d’un felicitat curiosíssima, perquè és una felicitat que és compatible amb la pobresa, amb el plor, amb el ser perseguit, amb passar fam i set. Com dirà l’evangeli de sant Joan: “Us donaré una alegria que ningú us podrà prendre”. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni res de res ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucist, ningú ens podrà separar de la seva joia, perquè, en definitiva, aquesta joia és configurar-se, revestir-se de Crist. Crist és el pobre, és el qui plora, és el perseguit, el que té fam i set. La seva vida és així, no té ni on recolzar el cap. Plorava. Tenia fam i set de justícia. Era perseguit. Les Benaurances són el retrat d'ell. I, enmig d’això és el misericordiós i el qui porta la pau.

Una de les coses més urgents del nostre món és obrir aquesta porta del cor, que és molt petita, que és gairebé la cosa més senzilla, però l’hem d’obrir perquè la persona humana té la capacitat de fer sortir d’aquest cor la guerra i la pau. El cor humà és capaç de tot, del bé i del mal, però hem d’obrir la porta que mena a Déu perquè hi pugui entrar, pugui viure en nosaltres i configurar-nos a Jesucrist, que és el benaurat, que és aquell que ens mena a la vida, a la felicitat.

 

Homilia Solemnitat de Tots Sants
Fra Jacint Duran
1 novembre 2024

 

 

dimarts, 31 de desembre del 2024


El Senyor és molt a prop

El dia 12 de desembre se celebra la festa de la Mare de Déu de Guadalupe. Aquí se celebra poc, a Amèrica Llatina molt. Però fa anys els franciscans teníem una altra festa en aquest mateix dia i que avui dia no se celebra, però que es va celebrar durant molt temps: era la festa del trobament del cos de sant Francesc. El cos de sant Francesc, s’havia perdut i el van trobar. I com es va perdre? Sant Francesc va morir l’any 1226 i immediatament el portaren a l’església de Sant Jordi, que era una parròquia petita en aquell moment i on ell havia après a escriure i llegir. Allà el posaren fins que fou acabada una basílica, que després fou engrandida, i que avui en dia s’anomena Acro Convent, i allà fou enterrat.

Però els frares tenien por que algú entrés a la basílica i robés aquella relíquia tan preuada i se l' emportés a un altre lloc. Llavors els frares van enterrar-lo tan ben enterrat que només ho sabia el guardià del convent. I a poc a poc es va perdre la memòria del lloc, i ningú sabia on estava el sant. La gent entrava, mirava les pintures, resava, però no podia saber on estava el cos de sant Francesc. Se suposava que estava a la basílica, però no on exactament.

El 1818, el Papa Pius VII va permetre que excavessin a l’església per trobar el cos de sant Francesc, i el van trobar a la basílica inferior, sota l’altar major. I ara està a una capella sota l’altar major.

Estava enterrat, tan enterrat que no sabien on era. Això m’ha suggerit que és el que hem fet amb Déu. A Déu l’hem mort, o l’hem deixat morir, i l’hem enterrat tan ben enterrat que ara si un vol buscar-lo, no el troba. On és Déu? Enlloc, com si no existís. Algú que hagués anat a la basílica de sant Francesc hagués pogut pensar que potser no hi era el seu cos. Així molta gent avui pensa que Déu no hi és.

L’altre dia van fer la inauguració de la restauració de la catedral de Notre Dame de Paris, desprès de l’incendi. Una catedral que és tan emblemàtica per tot Europa. Però, quan un veu les fotografies que es van fer, veu de tot menys ganes de buscar Déu. Tot de polítics, gent important..., tot el que vulgueu, però Déu on és? Aquest és el problema. El nostre occident està ple de bellesa, com el Sacro Convento, però sant Francesc queda enterrat i ningú el cerca. El mateix fem amb Déu. On està per desenterrar-lo?

I per això sona tan boniques, en aquest diumenge Gaudete d’Advent, les paraules del profeta Sofonies: «Tens dintre teu a Déu... Salta de goig... Crida de goig». Així ho diu clarament Sofonies. Es refereix al poble i es refereix a l’individu. Déu està amb nosaltres, en nosaltres. I aquesta és la Bona Nova que ens transportar de joia. Descobrir que Déu el tinc dintre, que estic fet per estar amb Ell i Déu està en mi, està en nosaltres.

Però el que meravella del profeta Sofonies és que certament exhorta els creients a alegrar-se que Déu estigui dintre seu, però també curiosament, el qui està més alegre és Déu. Déu es transporta d’alegria, diu: “per tu el Senyor s'ha transportat d'alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d'aplec”. Déu està de festa, Déu canta, Déu s’alegra d’haver-nos trobat.

I l’evangeli, quan diu que Jesús bateja en l’Esperit Sant, està dient que Déu està dins nostre, certament, però també que nosaltres estem dintre de Déu, perquè l’Esperit Sant reposa sobre nosaltres. Ell ens bateja amb foc i Esperit Sant. Déu està dintre nostre, però nosaltres estem dintre de Déu, i la nostra gran joia és tenir Déu, però la gran joia de Déu és tenir-nos a nosaltres.

Per això sant Pau dirà de manera tan clara a la carta als Filipencs: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte, el Senyor és a prop”. No pot haver-hi una notícia més gran. És així com ens veu la gent?, ens veu com a gent de bon tracte, gent que sap somriure, que sap fer les coses senzilles. “El Senyor és a prop”, diu sant Pau. I ell renova el seu amor, i amb la seva pau “guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquesta és la Bona Nova, la trobada entre la humanitat i Déu, la trobada entre Déu i jo. Estic fet per a Déu, i el meu cor només descansa per a Déu, com diu sant Agustí.

Ahir era sant Joan de la Creu. Té textos preciosos. Ara voldria llegir un trosset: “Comuníquese Dios al alma, como si Dios fuera el siervo del alma, y ella fuera el Señor. Y está tan solícito Dios de regalar, como si fuera su esclavo y ella, el alma, su Dios. Y tan profunda es la humildad y dulzura de Dios porque Él, con esta comunicación de amor, en alguna manera ejercita ya ahora lo que Él dice en el evangelio al final del tiempo”. O sigui, Déu ens estima com nosaltres si Ell fos el nostre servent, la nostra mare i nosaltres focim el seu déu, el seu fill. Posa l’ànima en lloc de Déu, i Déu enlloc de l'ànima. L’evangeli de Lluc diu que al final del temps Déu ens farà seure a taula i Ell mateix ens servirà un a un. I això és el que està dient sant Joan de la Creu, que també ara, aquí, ja anticipa la seva presència. Aquest tros que he llegit acaba així: “Como la madre en servir y regalar a su niño criándole con sus mismos pechos, así es Dios con nosotros”. Fa un paral·lel entre com la mare acarona i estima el seu fill, i és així com Déu ens acarona i estima a cadascun de nosaltres i la comunitat, perquè les dues coses van juntes.

Que el Senyor posi en el nostre cor la joia de tenir-lo tan a prop



Tercer Diumenge d’Advent Fra Jacint Duran
15 de desembre de 2024



dijous, 12 de desembre del 2024

L'AMENAÇA DEL NOSTRE TEMPS

L’amenaça més gran que té la humanitat en aquest moment no és l’escalfament de la Terra. L’amenaça més greu que tenim la humanitat és el refredament del cor dels homes. Aquest és el problema. Això ho ha dit un director de cinema i científic, que intenta apropar-nos a la naturalesa. Un home de Sud-àfrica que ha fet una pel·lícula on tracta de la seva amistat amb un pop, entre d’altres. Ell diu que el perill no és l’escalfament de la Terra sinó el refredament del nostre cor. I això cal prendre-s’ho seriosament. Hem anat destrossant la naturalesa, dirà ell, però també hi ha una falta de compassió amb els altres amb els pobres. Se’ls fa malfactors, se’ls fa culpables. És una falta de misericòrdia, una falta de compassió. Avui en dia, ser pobre no és simplement una desgràcia, és un pecat. I aquest és el refredament, falta compassió, falta misericòrdia, el refredament dels nostres cors, del meu cor.

Aquest refredament no sé a què és degut, però per descriure el que passa d’alguna manera, podem dir que dins del nostre cor hi ha molts sorolls, moltes coses que es van succeint, imatges, paraules, records... i tot aquest soroll que hi ha en el nostre cor no ens deixa sentir una veu profunda del nostre cor, la nostra consciència. No ens permet escoltar la veu de Déu, perquè Déu és més present en nosaltres que nosaltres, i aquesta veu contínuament ens està parlant. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”, diu el salm. Ens parla, però és inquietant aquesta paraula perquè sempre està formulada, o quasi bé sempre, com a pregunta. Déu és una pregunta dirigida a nosaltres, que ens inquieta. Per això preferim el soroll, la dispersió, el no escoltar.

He escollit quatre preguntes que fa Déu en el nostre interior:

-         La primera pregunta que fa Déu en el nostre interior és la que fa a Adam: “On ets?” Ets al lloc que correspon? Ets al lloc que et toca? On ets? On som? On soc jo? Per què soc aquí? Cap a on vaig? On ets?

 

-         La segona pregunta és la que fa a Eva: “Per què ho has fet això?” No simplement estem aquí sinó que som responsables. Hem de poder respondre dels nostres actes. Per què ho has fet això? Amb aquesta pregunta ens posem molt nerviosos i per això preferim mirar el mòbil, obrir la tele o el que sigui per tal de no escoltar. Per què ho has fet això?

 

-         I no simplement som responsables de nosaltres sinó dels altres. La veu de Déu que diu a Caín: “On és el teu germà?” El meu germà, els nostres germans,  no poden ser una cosa que no sàpiga qui son, ni li miri als ulls. Sóc  responsable del meu germà. "On és el teu germà?"

 

-         I l’última pregunta l’he treta del profeta Isaïes, al capítol 6, quan Isaïes entra al temple, el temple s’omple de fum i se sent la veu dels àngels: “Sant, sant, sant”. I la veu del Senyor que diu: “A qui enviaré? Qui hi anirà?” És l’altra pregunta. El Senyor té una vocació per a cadascú. El Senyor ens demana una cosa que dona sentit a la nostra vida, la nostra vocació: Què he de fer per al Senyor? Què he de fer per seguir-lo? Isaïes respon molt clar: “Soc aquí, envia’m-hi”.

 

I és una resposta tan decidida com la de Maria: “Que es faci en mi les teves paraules”. Quan Déu pot entrar en el nostre món a través d’aquest sí, és quan l’ànima s’escalfa, l’ànima crema, perquè Déu és un foc, i el cor de l’home llavors tremola. El foc de la seva presència escalfa l’ànima i ens porta a fer justícia, misericòrdia, compassió.

L’Església llatina diu de Maria que és Immaculada, que no ha fet mal, que no té pecat original. L’Església Oriental ho diu en positiu, però diu el mateix, diu que és la Tota Santa. Però només es pot ser sant si es posseeix l'Esperit Sant, ho diu  l’Evangeli: “L’Esperit del Senyor vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. L’Esperit Sant, que també està en nosaltres, com dirà sant Pau al capítol 5 de Romans: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat”. Aquest amor que ve de Déu és el que escalfa, aquesta compassió és la que crema, aquesta passió per l’altre...

I voldria acabar llegint un text del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ara que fa cent anys  del seu naixement, que diu que l' amor ens pot capgirar, però sempre d'una manera concreta, en coses petites, quotidianes, en el món real. Diu així: “Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat a la meua filla, he amat a la meua esposa, he amat el meu ofici, he amat la meva casa, he amat el meu carrer, he amat el meu poble, he amat la meva pàtria, he amat la meva vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses. Senyor, he sofert molt, he amat la mort, perquè ella m’ha fet amar molt més”. És aquest amor que és foc, que és Déu mateix, però en unes coses ben concretes, petites i  que engloben a tothom. Així s'escalfa el cor cremi, il·lumini.

Homilia Festa de la Immaculada Concepció de Maria
Fra Jacint Duran
08 de desembre de 2024

 

 

dimecres, 4 de desembre del 2024

 

AMICS PER SEMPRE

L’any 1992 va haver-hi un gran esdeveniment a Barcelona, els Jocs Olímpics, que van marcar un abans i un després. En aquests Jocs tenien un himne que, de tant en tant, encara avui ressona. Els més joves ni se’n deuen recordar, però suposo que entre vosaltres sí que hi ha molts que el recorden: “Amics per sempre”, que van cantar Els Manolos. Va ser tot un èxit. El títol “Amics per sempre”volia una amistat per sempre. Podem dir que el que està aquí en joc és la fidelitat a l’amistat.

Hi ha un tros de la lletra que diu, més o menys, així: “Jo no necessito parlar perquè endevino que ja em coneixes del tot, perquè em coneixes des de sempre”. I una mica més endavant, en una altra estrofa, després de cantar en tots els idiomes “Amics per sempre”, diu: “Quan tu em mires veus en mi coses que ni jo comprenc, perquè jo et conec des de sempre”. És una idealització de l’amistat, una amistat transparent, basada en el coneixement mutu, que no es fa d’avui a demà. A un amic se’l treballa, se li té paciència, se’l perdona. És un camí llarguíssim de fidelitat. Fidelitat, aquesta és una paraula que avui en dia està totalment en crisi, tant a les parelles, com als amics, i fins i tot comercialment. Molts dels grans comerços fan uns plans per fidelitzar, per fer fidels, perquè vagis a comprar no una vegada, sinó moltes. Et donen uns avantatges per fidelitzar-te, perquè costa molt fer clients fidels, i cadascú anem a la nostra. La fidelitat costa molt.

Nosaltres, els cristians tenim un doble nom al nostre Déu que surt a l’Escriptura i que tenim en comunió amb els jueus: Déu és hesed i Emet. El hesed vol dir que Déu estima. Però no tenim prou amb aquesta paraula i posen Emet, que vol dir per sempre. D’aquí ve que diem Amen,  és un amor que és per sempre. Hesed i Emet, així és el nostre Déu. Estima de sempre i per sempre.

Per això l’Advent és bàsicament desenvolupar en nosaltres la capacitat d’acollir aquest Déu que sempre hi és. Acollir aquest Déu que, com diu l’Apocalipsi, és "el que és, el que era i el que ha de venir". Per tant, quan celebrem l’Advent celebrem que Déu hagi vingut en la persona de Jesús, celebrem el naixement de Jesús. I també celebrem i preparem la seva darrera vinguda.  Déu, Jesús, vindrà sobre els núvols foscos, i vindrà per alliberar-nos, per posar llum, per aplegar els seus elegits.

Però també és cert que ve ara, ara, ja. I de vegades ens oblidem d’això. Ho diu Sant Bernat i  molts altres pares de l'Església. El profeta Jeremies avui deia: Arribarà un moment que compliré la promesa que vaig fer a David, de fer néixer un plançó bo. Això ho va realitzar en Jesús. Ara cal que es compleixi l’Escriptura i que Jesús vingui al final del temps sobre els núvols del cel amb glòria i majestat, i al final nostre, del nostre temps, de cadascú de nosaltres, Crist sortirà al nostre encontre.

Però també ve ara. Fixeu-vos en el salm, que diu: “Déu es revela íntimament als seus fidels”. Ara. I, per això, dirà Jesús: “Estigueu atents sobre vosaltres mateixos", "pregant en tota ocasió”, perquè Jesús pot sortir en qualsevol moment, en qualsevol indret de la nostra vida. Ell està a punt sempre per sortir a l’encontre. Surt i, de vegades no l’acollim, no sabem acollir-lo. I el fruit bàsic de quan Ell ve és que ens fa créixer en l’amor. Així ho diu sant Pau, a la carta més antiga que tenim d’ell, la primera de Tessalònica. Diu: “Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom, tal com nosaltres també us estimem”. Quan Ell ve, ara, i es revela íntimament en el nostre cor, ens ensenya a estimar, ens fa créixer en l'amor.

Podríem dir que Jesús és l’amic per sempre, i segurament que podríem adaptar aquesta cançó a Ell, que ens coneix profundament, que ens coneix més que nosaltres a nosaltres mateixos. Ve al nostre interior i és present en nosaltres més que nosaltres mateixos que moltes vegades estem fora de nosaltres, dispersats.

Tant de bo aquest Advent sigui això, un saber-lo acollir, un saber col·laborar amb Ell i, sobretot, que ens faci créixer en l’amor.

 

Homilia Primer Diumenge d’Advent
Fra Jacint Duran
1 de desembre de 2024

 

 

dimarts, 3 de desembre del 2024

CONFIAR O DESCONFIAR?

Hi ha un escriptor i pensador nord-americà que ha fet un llibre titulat: “La tirania del mèrit”. És una crítica d’una de les actituds centrals de la cultura dels Estats Units i de gairebé tot el món occidental. Fa una crítica del mèrit. I el tema central és que a la nostra societat hi ha com un lema que encara que no es digui està en l'inconscient: “Si treballes fort, si t’hi poses, te’n sortiràs”. Allò que diem en català: “Si vols, pots". Lluita i ho aconseguiràs.

Jo crec que aquesta frase,  a molts moments és bona, fa bé, perquè entre nosaltres, abunda, també, molt el victimisme i el donar la culpa als altres. Però s’ha d’anar en compte perquè, si tot depèn de l'esforç i fracassa, resulta que els fracassats, no només s’ho passen malament, sinó que són considerats tontos i, fins i tot, culpables, per no haver fet el que, esforçant-se, haguessin pogut aconseguir. Es culpabilitza el fracàs. Qui fracassa és culpable. I amb això s’ha d’anar molt en compte.

El cristianisme, la fe, Jesús, ens diuen que el que mou la vida de l’home no és un esforç titànic de tirar les coses endavant. Certament, això té un lloc important en la nostra fe, però no central. Quina és l’actitud central en el cristianisme? No és l’esforç meu. I ho diu molt clar sant Pau. I ho dirà molt clar Jesús. És la fe, la confiança. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús.

 La fe. En un món nostre tan desconfiat, confiar és molt difícil. Desconfiem de tot i de tothom. Hem fet un món totalment xuclat per la desconfiança. Els historiadors , cada dos per tres, ens van mostrant el costat fosc de  tots els personatges històrics, que teníem per herois. Ja no hi ha herois, hi ha hipòcrites, fal·laços, corruptes... A la història, tots els personatges els estem desqualificant, per tant, molts historiadors ens porten a desconfiar de tot i de tothom. Fins i tot de la ciència no ens fiem, que és l’únic déu que encara trontolla però es manté. Ara fins i tot es veuen contubernis dins de la ciència i, segurament que deu haver-hi més d'un, però desconfiem de tot, i la desconfiança és vista com l'actitud més  intel·ligent i madura davant la vida.

Però pel cristià, sense deixar de ser lúcid,  confiar, tenir fe, és una actitud que porta a reeixir en la vida, que porta a la vida. “Ves, la teva fe t’ha salvat”, diu Jesús. És la confiança bàsica, conscient o inconscient en Déu. El nostre món no és un món que hagi caigut per atzar, o fruit del caos. El nostre món està creat per Algú que estima,i que té una finalitat. El nostre món està en mans de Déu. La història està en mans de Déu. La meva història està en mans de Déu. La nostra fe ens diu que, fins i tot, les coses més dolentes que ens poden passar, Déu les reverteix en bé d’aquells que confien.

El cec Bartimeu, que estava vora el camí de Jerusalem ,  era dels qui formen part del grup dels fracassats. Estava al marge del camí. Al marge del camí de la vida. Tant és així que no simplement era cec sinó que segurament sobre ell pesava aquella pregunta que es troba a l’evangeli de sant Joan i que ens parla d'un altre cec: “Qui ha pecat, ell o els seus pares?”La ceguera era considerada un càstig pel pecat.  Per tant, ell no podia fer res, no podia sortir-se’n. És com la nostra vida, som cecs davant de la nostra pròpia vida, i per molt que ens esforcem, la salvació, la llum no poden venir del nostre simple esforç.

Per això al cec  li queda una única cosa on agafar-se, la confiança en Jesús, que el cec Bartimeu la transforma en pregària: “Jesús, Fill de David, tingueu pietat de mi”. I la pregunta de Jesús, que és també dirigida a nosaltres: “Què vols que et faci?” Què és el que realment demanem a Jesús? La resposta del cec era ben concreta: “Que hi vegi”. Això és el que li hem de demanar a Jesús: Uns ulls que vegin la vida com Déu la veu,  uns ulls que vegin el món com Ell el vol; uns ulls que vegin des de la tendresa d’algú que estima. Que hi vegem amb uns ulls d'un cor net.

Pensem, però, que l’èxit no és cap criteri cristià. Un pot tenir molt d’èxit i estar ben lluny de l’evangeli. Nosaltres seguim, confiem, en un fracassat. Com pregarà Joan Sales a Jesús: “Vençut, Tu has vençut”. I és quan recolzem la nostra vida amb confiança a les mans de Déu, en les mans de Jesús, que ha fracassat segons els nostres criteris, però ha vençut definitivament en el més profund  de la nostra vida. En ell confiem, en ell veiem la llum de la presència de Déu, el sentit de la nostre vida, de la història i del món que queda revelat en la mort i resurrecció del Senyor Jesús. En Ell s'ha revelat l'amor de Déu.

Homilia diumenge XXX durant l’any
Fra Jacint Duran
27 d’octubre de 2024