LA LLIBERTAT DEL QUI ESTIMA

Segons un diari hi ha un metge a Biscaia que ha estat seriosament amonestat pels superiors de l’hospital. I quina és la raó segons aquest diari? Per què li han cridat l’atenció? Doncs perquè no es cenyia a l’horari laboral, es saltava l’horari laboral. No vol dir que no es presentés a l’hora o que no fes el que corresponia al seu horari. Al revés. Va rebre l’amonestació perquè es saltava l’horari perquè feia més hores de les que tocaven. Aquesta amonestació la va rebre el dia 26 de maig. Ell és pediatra i està en l’equip de les cures pal·liatives. Acompanyava els nens a morir. I això el portava a que ell i el grup del qual formava part, tinguessin una preocupació molt forta en aquestes situacions tan humanes i tan doloroses. Per això, moltes vegades, en lloc de cenyir-se a l’horari, se’l saltaven. Fins i tot treballaven en diumenge i fins i tot a les nits, i per això li van cridar l’atenció. El diumenge 25 de maig moria una nena de 4 anys, que ell havia acompenyat, i el dilluns, el cap de l’hospital va cridar l’atenció i el va amonestar perquè s’havia saltat l’horari laboral.

Què passa aquí? Es valora més l’horari que la delicadesa que va tenir tot aquest equip mèdic per acompanyar a la nena de 4 anys i a la seva família en un moment tan dolorós i difícil? Aquest equip, i sobretot aquest metge, eren el que diu Jesús, una llum en la fosca. “Vosaltres sou la llum”. I aquest metge va saber-ho ser en una situació dura, difícil. Era llum en aquella situació, era consol en aquell moment que semblava no tenir sortida.

I en la vida moltes vegades ens trobem amb aquesta alternativa, de fer allò que toca fer, amb l’horari i tot bé, o ser capaços del que diu Jesús: l’home no està fet per a la llei sinó la llei per a l’home; el dissabte ha estat fet per a l’home, no l’home per al dissabte. Aquesta és la llibertat que Jesús ens vol portar.Una llibertat per amor. Per això Ell trenca tantes coses tantes vegades, perquè Ell és la llum del món. “Jo soc la llum del món, qui em segueix no camina a les fosques”.

Nosaltres, com aquest metge, hem de ser simplement com un mirall que reflecteixi aquesta llum en moments foscos i difícils. Com diu el salm: “la vostra Paraula dona llum i l’entenen els senzills”. Diu també el salm: “Mostreu-nos la claror de la vostra mirada... El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por?” El Senyor és aquell que treu la por del cor, és aquell que il·lumina, és aquell que mira i reconcilia en el fons del cor.

Però això bàsicament ho hem d’aplicar a nosaltres mateixos. Com diu la litúrgia en una oració inicial de la missa: “Senyor, concediu-nos de pensar allò que a vós us agrada i forces per portar-ho a terme”. El que cal és primer de tot mirar el nostre cor, els nostres ressentiments, les voltes que donem en el nostre interior. D’aquí, com diu Jesús, venen tots els mals. Seguidament és la llengua la que actua. Tot això s’ha de guarir, tot això s’ha de curar. I necessitem metges que ho sàpiguen fer, que esdevinguin llum enmig de la fosca. I el Senyor ens demana a nosaltres que siguem un d’aquests.

Homilia Dimarts X durant l’any
Fra Jacint Duran
10 de juny de 2025

 

 

 

SÓC O APARENTO?

 

No sé si recordareu un senyor que es deia Enric Marco. Va néixer a Barcelona i ara ja és mort. Va fer moltes conferències, exposicions i llibres contra el nazisme. Tant és així que ell mateix es presentava com un supervivent dels camps nazis. Li van donar reconeixements de tots els estaments, medalles, diplomes... I resulta que es va destapar que aquest senyor no havia estat mai a cap camp de concentració, més aviat a l’inrevés, va ser un col·laborador dels nazis. O sigui, va fer una gran mentida de la seva vida i tot allò era fals. Vivia en la falsedat, en la mentida.

Fa poc també hi havia una senyora, la Sara. Va treballar com a metge a l’hospital de Berga, a la Dexeus i a diferents hospitals de Barcelona i d’altres llocs. Després s’ha sabut que aquesta senyora no era metgessa. També havia viscut la seva vida com una mentida. Vivia en la mentida. Ella anava amb la bata blanca, es posava el fonendoscopi..., i feia com si fos metgessa. Va viure en la falsedat.

El tercer que recordo, i que recull Emmanuel Carrère el seu llibre “L’adversari”, era un senyor que es va fer passar per metge i investigador de l’Organització Mundial de la Salut. Es presentava així a la seva família. Tot era fals, sortia de bon matí i començava a recórrer tots els carrers de la ciutat perquè no sabia què fer. Quan es va descobrir, va acabar de manera tràgica perquè va matar a quasi tota la seva família.

Viure la mentida, la hipocresia. És una de les coses que Jesús tira en cara als fariseus, i tot sovint els anomena hipòcrites, perquè fan comèdia. La nostra vida moltes vegades és fer comèdia. No som autèntics. Per què fem comèdia? Ho diu Jesús als fariseus a l'Evangeli: per fer-se veure, perquè la gent els saludi per les places, per tenir fama. O per tenir els primers llocs, per seure als primers llocs de la sinagoga, als convits... I també per treure els bens a les vídues, per tant, també serveix per treure un rèdit econòmic.

Per què vivim tant en la falsedat? Aquesta és la pregunta que cal fer-nos. Hi ha un text que és el capítol tercer de llibre del Gènesi que ho diu d’una manera molt bonica i poètica. Quan Adam i Eva van pecar, llavors es van adonar que anaven nus, i es van avergonyir d’ells, van tenir por i es van amagar. Això és el que ens passa a nosaltres, no tant com els exemples que hem posat al principi, però d’alguna manera, salvant les distàncies, no vivim en la nostra veritat, la tapem, ens fa vergonya ser el que som. I, per tant, estem abocats a viure en la mentida.

Per això és tan important el text que sant Francesc escriu a santa Clara i que segurament és un dels seus últims que va escriure. Deia a les monges: “Viviu en la veritat”.

La vídua pobre que tira poc al tresor del temple, però que era tot el que tenia per viure formava part d’un grup que sociològicament els biblistes anomenen “els pobres de Jahvé”. Són gent que no tenen, que no compten. Segurament que ningú es va fixar en aquella vídua, només Jesús hi va posar els ulls a sobre. Els pobres de Jahvé són els que van rebre a Jesús, són Anna i Joaquim, els pares de la Mare de Déu, és Maria mateixa. Jesús mateix és també un pobre de Jahvé. No tenen res, en aquest món han fracassat. Però tenen una cosa,  són capaços d’estar al temple, són capaços d’acollir el Senyor, són capaços de confiar en el Senyor. Aquests són els pobres que acullen el Senyor. Són aquells que no estan al primer lloc en els banquets sinó que estan servint. El gran pobre de Jahvé per antonomàsia és Jesús, aquell que viu autènticament. Dirà: “He vingut per ser testimoni de la veritat”, i la veritat és ell mateix. “Jo soc la veritat”. En Jesús no hi ha dobles mirades, no hi ha veritat amagada. Ell és la veritat.

És el que és, no és doble. Per això, també serà com la vídua pobre, el que ho donarà tot.Com diu sant Pau de Jesús: “Ell que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer no-res fins a prendre la condició d’esclau... i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu”. Ell ho dona tot. És la vídua pobre per antonomàsia. La vídua pobre és una imatge de Jesús.

El Senyor ens demana viure en la veritat, almenys anar-nos-hi aproximant. Perquè no ens hem d’avergonyir de nosaltres mateixos. Som obra de Déu, estimats de Déu, i sobre nosaltres es diuen les paraules del Baptisme que Jesús va sentir dirigides a ell: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. Aquest és el nostre Déu que ens ajuda a ser el que som, per créixer i per esdevenir com Jesús, aquell que és capaç de donar, no del que li sobra ,sinó tota la seva vida.

 

 Homilia Diumenge XXXII durant l’any
Fra Jacint Duran
10 de novembre de 2024

 

NO FER COMPLICAT ALLÒ QUE ÉS SENZILL

Hi ha un pensador i filòsof del segle XIX que es deia Julien Benda, que deia: “el món és senzill, i em posa molt nerviós aquell que el fa complicat. Però també em posa nerviós aquell que allò que és complicat ho fa senzill”. El món és senzill, però quan un s’hi apropa, les coses són molt més complicades. I al revés, allò que als nostres ulls moltes vegades esdevé complicat, una mirada més profunda la veu simple, senzilla, transparent.

Saber discernir, saber veure quan el món que tenim al davant és senzill i que les coses les fem complicades és important. Saber discernir que el que tenim al davant és una cosa complicada i no simplificar-la, és també important.

Estem en un món en què amb molta facilitat es parla amb quatre trets grossos de problemes molt complexes. Es simplifica la realitat. I al revés, davant de situacions molt senzilles es fan complexes, i el que és complex es fa senzill. És una manera de fer del nostre temps que, amb quatre trets, volem tenir la realitat a les mans. I, a la vegada,  tenim tantíssima informació i tantes dades que una cosa senzilla se’ns fa incomprensiblement complicada.

Una de les coses que la primera lectura vol subratllar és la capacitat de discernir allò que és complex d’allò que és senzill, allò que és senzill del que és complex.

Un salm diu: “Tal com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat”. Quin és aquest llibre? La Bíblia. El llibre de la meva vida, el llibre del món. És un llibre que cal saber llegir, saber llegir el llibre a la llum de la pròpia vida, i saber-hi discernir quan Déu parla, quan Déu ens diu una paraula.

 Samuel  era petit i encara no sabia entendre la paraula del Senyor. No la sabia entendre ell. Però la va entendre Elí, un sacerdot que no compleix els seus deures i malgrat tot reconeix la Paraula de Déu,i diu: “quan tornis a sentir la paraula que et crida pel teu nom, digues: parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Elí era un mal sacerdot, era un mal profeta, però sabia discernir. A vegades hem de saber escoltar els mals profetes, els mals sacerdots, la mala Església, que malgrat tot sap discernir.  A vegades la gent pecadora, com som tots nosaltres, sabem discernir la Paraula de Déu. Elí era pecador i ho sabia. El nen petit, que no estava capacitat per escoltar-lo, va escoltar la Paraula de Déu i va saber llegir en el llibre de la seva vida.

Saber discernir no està a vegades al nostre abast. Hem de saber discernir una cosa de l’altra, saber discernir quan Déu escriu en el nostre llibre, saber com Déu està escrivint la meva història, com Déu a través de les ratlles tortes va escrivint la història recta de la meva existència. Saber escoltar-lo, discernir i, més encara, dir:“vull fer la vostra voluntat”. No escolta per escoltar, escolta per fer la voluntat de Déu.

A vegades la realitat es presenta no complicada sinó senzilla. I també hem de saber discernir-la. El text de l’Evangeli és ben senzill, una conversa ben senzilla: “Què voleu?”diu Jesús, “Senyor, on habiteu?” Això és el que volem, saber on habita el Senyor. I Jesús diu: “Vine i ho veuràs”. Però cal seguir-lo, cal anar on està Jesús, cal escoltar la seva Paraula, cal anar-hi. “Vine i ho veuràs”. " I estigueren tot el dia amb Jesús". Cal estar amb Jesús, cal anar on viu, cal viure amb Jesús per discernir allò que és i afirmar, com dirà St. Andreu: “Hem trobat el Messies”.

I quan ho diu al seu germà Pere, i Jesús diu: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Quan un troba el Messies troba, a la vegada, el lloc que ocupa en el llibre de Déu. I al revés, quan un troba en el llibre de Déu les seves paraules, també troba el Messies.

Tant de bo que sabéssim discernir quan Déu parla a les nostre vides. Tant de bo que sabéssim entendre el llibre de la nostra vida i saber-la llegir, i no simplement per saber, sinó com dirà el salmista “per fer la seva voluntat”. Per això ens ha cridat el Senyor, per fer la seva voluntat, per seguir-lo, per estar amb Ell i, més encara, per ser els seus testimonis: “Hem trobat el Messies”, diu l'apostol. Això portarà a la vocació el mateix Pere. Cal que allò que és per a nosaltres el fonament de la nostra vida, ajudi també a obrir els ulls per poder llegir la vida dels altres.

 

 

Homilia Diumenge II durant l’any
Fra Jacint Duran
14 de gener de 2024

  

UN PA SOTA EL BRAÇ

Hi ha una frase que abans es deia i ara quasi bé no la sento mai: “Quan un fill neix porta un pa sota el braç”. Això es deia abans perquè ara, avui en dia, no se sent. No sé el perquè es deia. Suposo que era perquè a la llarga es contribuiria a l’economia de la casa. Però avui en dia, quan un nen neix, el que porta sota el braç són complicacions i, fins i tot, una bona colla de factures. Per tant, no ens podem refiar econòmicament dels fills, sinó que avui, tenir un fill és, com mai, un acte altruista, perquè no s’espera massa cosa econòmicament d’ell. És una de les experiències més boniques, d’avui.

Això es dona poquet, perquè a Europa hi ha pocs neixements. La natalitat està baixant moltíssim, perquè tenir un nen porta dificultats. Acollir-lo no és fàcil. Però no simplement amb un nen, sinó que passa a l’Església. Anem dient que la gent no creu, però quan ve algú i “es converteix”, què troba? Costa trobar-li lloc. No sabem acollir les persones que es converteixen. Queden allà mig perduts sense que ningú els ajudi a créixer en la fe, com fa un pare o una mare que ajuda a créixer el seu fill. Costa molt. Això fins i tot als ordes religiosos. Diem amb raó manquen vocacions. Però fa uns quants anys va venir un xicot que llavors tenia divuit anys, i jo li vaig preguntar com havia vingut aquí als caputxins. Em va respondre que de vegades havia anat a uns altres religiosos i havia parlat molt amb ells, però al final aquells religiosos li van dir que ells no el podien acollir, que vingués als caputxins perquè aquí a Arenys ho teníem més ben organitzat, i per això va venir. Acollir una persona seriosament és tot un art. I en l’Església també.

Això passa també amb la immigració. Costa acollir, fa por, però s’ha d’acollir, s’ha d’aprendre acollir perquè, en definitiva, acollint els altres fem el més important, acollir Déu. I quan un acull a Déu la vida li dona una volta que no queda res sense transmutar. Acollir Déu és el més difícil que hi ha però és l’única cosa que realment ens porta la felicitat. Estem fets per acollir Déu.

El text de la visitació, el trobament de santa Maria amb santa Elisabet. Són dues dones que han acollit el seu fill, i estan joioses d’haver-ho fet. “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Però aquesta felicitat d’acollir l’altre, d’acollir en l’altre a Déu, sempre té dues parts, una d’una profunda felicitat, però hi ha l’altra. Certament que podem dir a Maria «feliç». Però Simeó també li dirà que “una espasa et traspassarà l’ànima”, perquè acollir seriosament comporta sofriment. Voler estimar, voler acollir i no voler sofrir, diu Ramon Llull, és de bojos.

Jesús, el que portava al ventre Maria, ell també acull el Pare. El text d’Hebreus cita un salm i el posa en llavis de Jesús: “Vós no voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos. I com està escrit de mi en el llibre, us dic: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat”. I aquesta voluntat de Déu portarà Jesús a la mort. Aquella pregària de Jesús que està també a la carta als Hebreus i és tant dura: “Amb grans clams i crits Jesús demanà al Pare que l’alliberés de la mort. El Pare el va escoltar, però amb els sofriments aprengué què és obeir”.I a la vegada, tot, tot està en mans de Jesús. Com ell diu en una de les seves pregàries més expressives: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i als entesos, i les heu revelat als senzills”. I qui és aquest senzill? Ell mateix. I continua dient: “El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare ningú coneix el Fill, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i a aquell que ell el vol revelar”. Jesús és el Rei de l’univers, però des de la creu.

Acollir l’altre, acollir a Déu és el més bell, el més profund, és pel que hem estat fets. Però no és innocent, no és fàcil, s’ha d’aprendre en el seguiment de Jesús. Per això Jesús és el primer que ens acull a nosaltres, ens estima, ens abraça, perquè també nosaltres aprenguem a acollir, a abraçar-lo a ell i en ell a tota la creació. I en ell, la vida que ens ha donat. I en ell, els germans que ha posat al nostre costat.

Fra Jacint Duran i Boada

 

LA PORTA

Fa  poc en una reunió de frares a sant Martí de Sesgueioles de l'Anoia. Un frare va explicar, una experiència que havia tingut feia relativament poc. Va dir que un dia havia sortit a caminar per un lloc que normalment no acostumava a passar-hi, i es va trobar una capella molt petita que no coneixia. Va voler entrar i va veure que hi havia una inscripció a la porta que deia: “Aquesta no és la porta d’entrada. La porta d’entrada està a l’interior”. Ell va mirar dins la capella, i va veure que la capella era molt petita i sí que tenia una finestra però no tenia cap porta. On estava la porta? Era un missatge. La porta està dins, a dins nostre. Qui vulgui entrar a la casa de Déu, qui vulgui trobar-se amb Déu té una porta, el seu cor.

A vegades no donem importància a la nostra consciència, al nostre cor, que divaga i divaga, i es perd. Però aquí hi ha la porta, la porta està dins. Per això Jesús dirà: “Benaurats els nets de cor perquè veuran Déu”. I sant Francesc, en una de les seves Admonicions dirà: “Els nets de cor són aquells que no paren mai de veure i adorar el Senyor Déu vivent i veritable”. Amb això sant Francesc vol dir que l’home és en la mesura en què està en la presència de Déu. El cor està fet per ser la porta, el lloc d’adoració, el lloc d’accés a Déu.

Però nosaltres hem tapiat aquesta porta. Com mai, la porta està tapiada. Com deia Nietzsche, “Déu ha mort”, però no només això, sinó que l’hem matat, i l’hem tapiat i hem amuntegat un munt de pedres a sobre. Parlem de tot però no d’ell. Ha quedat mort, callat, però hi és. Cal obrir aquesta porta. És la nostra feina com a cristians: obrir aquesta porta en el nostre cor, i en el cor de tots els homes. És la salvació del món. Sense Déu el món no té sentit. Com deia un cardenal africà: “O Déu o el no-res”.

Per això Jesús dirà: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, que jo sóc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ell ens mostra el camí d’accés a aquesta porta. Ell ens mostra el camí de la felicitat: “Feliços els pobres...” Parla de la felicitat, però d’un felicitat curiosíssima, perquè és una felicitat que és compatible amb la pobresa, amb el plor, amb el ser perseguit, amb passar fam i set. Com dirà l’evangeli de sant Joan: “Us donaré una alegria que ningú us podrà prendre”. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni res de res ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucist, ningú ens podrà separar de la seva joia, perquè, en definitiva, aquesta joia és configurar-se, revestir-se de Crist. Crist és el pobre, és el qui plora, és el perseguit, el que té fam i set. La seva vida és així, no té ni on recolzar el cap. Plorava. Tenia fam i set de justícia. Era perseguit. Les Benaurances són el retrat d'ell. I, enmig d’això és el misericordiós i el qui porta la pau.

Una de les coses més urgents del nostre món és obrir aquesta porta del cor, que és molt petita, que és gairebé la cosa més senzilla, però l’hem d’obrir perquè la persona humana té la capacitat de fer sortir d’aquest cor la guerra i la pau. El cor humà és capaç de tot, del bé i del mal, però hem d’obrir la porta que mena a Déu perquè hi pugui entrar, pugui viure en nosaltres i configurar-nos a Jesucrist, que és el benaurat, que és aquell que ens mena a la vida, a la felicitat.

 

Homilia Solemnitat de Tots Sants
Fra Jacint Duran
1 novembre 2024

 

 

El Senyor és molt a prop

El dia 12 de desembre se celebra la festa de la Mare de Déu de Guadalupe. Aquí se celebra poc, a Amèrica Llatina molt. Però fa anys els franciscans teníem una altra festa en aquest mateix dia i que avui dia no se celebra, però que es va celebrar durant molt temps: era la festa del trobament del cos de sant Francesc. El cos de sant Francesc, s’havia perdut i el van trobar. I com es va perdre? Sant Francesc va morir l’any 1226 i immediatament el portaren a l’església de Sant Jordi, que era una parròquia petita en aquell moment i on ell havia après a escriure i llegir. Allà el posaren fins que fou acabada una basílica, que després fou engrandida, i que avui en dia s’anomena Acro Convent, i allà fou enterrat.

Però els frares tenien por que algú entrés a la basílica i robés aquella relíquia tan preuada i se l' emportés a un altre lloc. Llavors els frares van enterrar-lo tan ben enterrat que només ho sabia el guardià del convent. I a poc a poc es va perdre la memòria del lloc, i ningú sabia on estava el sant. La gent entrava, mirava les pintures, resava, però no podia saber on estava el cos de sant Francesc. Se suposava que estava a la basílica, però no on exactament.

El 1818, el Papa Pius VII va permetre que excavessin a l’església per trobar el cos de sant Francesc, i el van trobar a la basílica inferior, sota l’altar major. I ara està a una capella sota l’altar major.

Estava enterrat, tan enterrat que no sabien on era. Això m’ha suggerit que és el que hem fet amb Déu. A Déu l’hem mort, o l’hem deixat morir, i l’hem enterrat tan ben enterrat que ara si un vol buscar-lo, no el troba. On és Déu? Enlloc, com si no existís. Algú que hagués anat a la basílica de sant Francesc hagués pogut pensar que potser no hi era el seu cos. Així molta gent avui pensa que Déu no hi és.

L’altre dia van fer la inauguració de la restauració de la catedral de Notre Dame de Paris, desprès de l’incendi. Una catedral que és tan emblemàtica per tot Europa. Però, quan un veu les fotografies que es van fer, veu de tot menys ganes de buscar Déu. Tot de polítics, gent important..., tot el que vulgueu, però Déu on és? Aquest és el problema. El nostre occident està ple de bellesa, com el Sacro Convento, però sant Francesc queda enterrat i ningú el cerca. El mateix fem amb Déu. On està per desenterrar-lo?

I per això sona tan boniques, en aquest diumenge Gaudete d’Advent, les paraules del profeta Sofonies: «Tens dintre teu a Déu... Salta de goig... Crida de goig». Així ho diu clarament Sofonies. Es refereix al poble i es refereix a l’individu. Déu està amb nosaltres, en nosaltres. I aquesta és la Bona Nova que ens transportar de joia. Descobrir que Déu el tinc dintre, que estic fet per estar amb Ell i Déu està en mi, està en nosaltres.

Però el que meravella del profeta Sofonies és que certament exhorta els creients a alegrar-se que Déu estigui dintre seu, però també curiosament, el qui està més alegre és Déu. Déu es transporta d’alegria, diu: “per tu el Senyor s'ha transportat d'alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies d'aplec”. Déu està de festa, Déu canta, Déu s’alegra d’haver-nos trobat.

I l’evangeli, quan diu que Jesús bateja en l’Esperit Sant, està dient que Déu està dins nostre, certament, però també que nosaltres estem dintre de Déu, perquè l’Esperit Sant reposa sobre nosaltres. Ell ens bateja amb foc i Esperit Sant. Déu està dintre nostre, però nosaltres estem dintre de Déu, i la nostra gran joia és tenir Déu, però la gran joia de Déu és tenir-nos a nosaltres.

Per això sant Pau dirà de manera tan clara a la carta als Filipencs: “Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte, el Senyor és a prop”. No pot haver-hi una notícia més gran. És així com ens veu la gent?, ens veu com a gent de bon tracte, gent que sap somriure, que sap fer les coses senzilles. “El Senyor és a prop”, diu sant Pau. I ell renova el seu amor, i amb la seva pau “guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquesta és la Bona Nova, la trobada entre la humanitat i Déu, la trobada entre Déu i jo. Estic fet per a Déu, i el meu cor només descansa per a Déu, com diu sant Agustí.

Ahir era sant Joan de la Creu. Té textos preciosos. Ara voldria llegir un trosset: “Comuníquese Dios al alma, como si Dios fuera el siervo del alma, y ella fuera el Señor. Y está tan solícito Dios de regalar, como si fuera su esclavo y ella, el alma, su Dios. Y tan profunda es la humildad y dulzura de Dios porque Él, con esta comunicación de amor, en alguna manera ejercita ya ahora lo que Él dice en el evangelio al final del tiempo”. O sigui, Déu ens estima com nosaltres si Ell fos el nostre servent, la nostra mare i nosaltres focim el seu déu, el seu fill. Posa l’ànima en lloc de Déu, i Déu enlloc de l'ànima. L’evangeli de Lluc diu que al final del temps Déu ens farà seure a taula i Ell mateix ens servirà un a un. I això és el que està dient sant Joan de la Creu, que també ara, aquí, ja anticipa la seva presència. Aquest tros que he llegit acaba així: “Como la madre en servir y regalar a su niño criándole con sus mismos pechos, así es Dios con nosotros”. Fa un paral·lel entre com la mare acarona i estima el seu fill, i és així com Déu ens acarona i estima a cadascun de nosaltres i la comunitat, perquè les dues coses van juntes.

Que el Senyor posi en el nostre cor la joia de tenir-lo tan a prop

Tercer Diumenge d’Advent Fra Jacint Duran
15 de desembre de 2024

L'AMENAÇA DEL NOSTRE TEMPS

L’amenaça més gran que té la humanitat en aquest moment no és l’escalfament de la Terra. L’amenaça més greu que tenim la humanitat és el refredament del cor dels homes. Aquest és el problema. Això ho ha dit un director de cinema i científic, que intenta apropar-nos a la naturalesa. Un home de Sud-àfrica que ha fet una pel·lícula on tracta de la seva amistat amb un pop, entre d’altres. Ell diu que el perill no és l’escalfament de la Terra sinó el refredament del nostre cor. I això cal prendre-s’ho seriosament. Hem anat destrossant la naturalesa, dirà ell, però també hi ha una falta de compassió amb els altres amb els pobres. Se’ls fa malfactors, se’ls fa culpables. És una falta de misericòrdia, una falta de compassió. Avui en dia, ser pobre no és simplement una desgràcia, és un pecat. I aquest és el refredament, falta compassió, falta misericòrdia, el refredament dels nostres cors, del meu cor.

Aquest refredament no sé a què és degut, però per descriure el que passa d’alguna manera, podem dir que dins del nostre cor hi ha molts sorolls, moltes coses que es van succeint, imatges, paraules, records... i tot aquest soroll que hi ha en el nostre cor no ens deixa sentir una veu profunda del nostre cor, la nostra consciència. No ens permet escoltar la veu de Déu, perquè Déu és més present en nosaltres que nosaltres, i aquesta veu contínuament ens està parlant. “Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu”, diu el salm. Ens parla, però és inquietant aquesta paraula perquè sempre està formulada, o quasi bé sempre, com a pregunta. Déu és una pregunta dirigida a nosaltres, que ens inquieta. Per això preferim el soroll, la dispersió, el no escoltar.

He escollit quatre preguntes que fa Déu en el nostre interior:

-         La primera pregunta que fa Déu en el nostre interior és la que fa a Adam: “On ets?” Ets al lloc que correspon? Ets al lloc que et toca? On ets? On som? On soc jo? Per què soc aquí? Cap a on vaig? On ets?

 

-         La segona pregunta és la que fa a Eva: “Per què ho has fet això?” No simplement estem aquí sinó que som responsables. Hem de poder respondre dels nostres actes. Per què ho has fet això? Amb aquesta pregunta ens posem molt nerviosos i per això preferim mirar el mòbil, obrir la tele o el que sigui per tal de no escoltar. Per què ho has fet això?

 

-         I no simplement som responsables de nosaltres sinó dels altres. La veu de Déu que diu a Caín: “On és el teu germà?” El meu germà, els nostres germans,  no poden ser una cosa que no sàpiga qui son, ni li miri als ulls. Sóc  responsable del meu germà. "On és el teu germà?"

 

-         I l’última pregunta l’he treta del profeta Isaïes, al capítol 6, quan Isaïes entra al temple, el temple s’omple de fum i se sent la veu dels àngels: “Sant, sant, sant”. I la veu del Senyor que diu: “A qui enviaré? Qui hi anirà?” És l’altra pregunta. El Senyor té una vocació per a cadascú. El Senyor ens demana una cosa que dona sentit a la nostra vida, la nostra vocació: Què he de fer per al Senyor? Què he de fer per seguir-lo? Isaïes respon molt clar: “Soc aquí, envia’m-hi”.

 

I és una resposta tan decidida com la de Maria: “Que es faci en mi les teves paraules”. Quan Déu pot entrar en el nostre món a través d’aquest sí, és quan l’ànima s’escalfa, l’ànima crema, perquè Déu és un foc, i el cor de l’home llavors tremola. El foc de la seva presència escalfa l’ànima i ens porta a fer justícia, misericòrdia, compassió.

L’Església llatina diu de Maria que és Immaculada, que no ha fet mal, que no té pecat original. L’Església Oriental ho diu en positiu, però diu el mateix, diu que és la Tota Santa. Però només es pot ser sant si es posseeix l'Esperit Sant, ho diu  l’Evangeli: “L’Esperit del Senyor vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”. L’Esperit Sant, que també està en nosaltres, com dirà sant Pau al capítol 5 de Romans: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat”. Aquest amor que ve de Déu és el que escalfa, aquesta compassió és la que crema, aquesta passió per l’altre...

I voldria acabar llegint un text del poeta valencià Vicent Andrés Estellés, ara que fa cent anys  del seu naixement, que diu que l' amor ens pot capgirar, però sempre d'una manera concreta, en coses petites, quotidianes, en el món real. Diu així: “Jo he amat els meus pares, he amat els meus germans, he amat a la meua filla, he amat a la meua esposa, he amat el meu ofici, he amat la meva casa, he amat el meu carrer, he amat el meu poble, he amat la meva pàtria, he amat la meva vida, he amat les gents anònimes, he amat totes les coses. Senyor, he sofert molt, he amat la mort, perquè ella m’ha fet amar molt més”. És aquest amor que és foc, que és Déu mateix, però en unes coses ben concretes, petites i  que engloben a tothom. Així s'escalfa el cor cremi, il·lumini.

Homilia Festa de la Immaculada Concepció de Maria
Fra Jacint Duran
08 de desembre de 2024