L’ALARMA

Aquesta setmana he estat a Madrid. Cada any hi dono un curs. A mitja setmana la secretaria de l’escola en va cridar per firmar alguns documents i fer la llista dels alumnes. Mentre ho estàvem fent, de sobte, es va disparar una alarma. La Margarita , que és la secretaria, es va aixecar remugant: “passa com en el lloc on treballo pel matí: aquestes alarmes estan mal dissenyades i es disparen a l’hora menys pensada”. Va anar a l’habitació del costat i la va desactivar. Ens varem posar, de nou, a la feina. Als cinc minuts es tornà a disparar-se l’alarma. La Margarita es tornà a aixecar remugant, aquesta vegada, contra els electricistes que aquella setmana havien estat treballant en el pis on estàvem.  Tornà a anar a l’habitació del costat i tornà a desconnectar l’alarma.  Com era de suposar al poc d’estar, de nou, treballant l’alarmà tornà a sonar. Aquesta vegada la secretaria es donà per vençuda i decidí tancar la porta i així amb una mica més de silenci acabar el que portàvem entre mans, encara que l’alarma sonés. Mentre ella anava a tancar la porta vaig  mirar per la finestra i de l’habitació de sota nostra sortia una abundant fumarada negra. Quan li vaig fer adonar del que estava passant els  dos baixàrem corrents al pis de sota on ja hi havia uns quans frares i altra gent. De l’habitació sortien flames i fum abundant, varem poder apagar-ho amb galledes d’aigua primer i finalment fent recurs a l’extintor.

Després, tot pensant-hi, em va cridar l’atenció que al sentir el primer cop l’alarma no ens va passar pel cap que pogués ser un incendi. Estàvem  en un edifici que s’ha remodelat fa poc i no li falta cap detall. És segur. Si sona l’alarma ha de ser culpa, doncs, de l’alarma o de l’electricista. Mai que  hi hagi foc. Tot està tant ben fet i controlat que aquesta possibilitat simplement ni s’hi pensa.

És com una paràbola del nostre món: Tot està fet, pensat i presentat de tal manera on tot sembla tenir la seva raó de ser sense Déu. El foc no hi és , Déu no hi és. És com deia un antic alcalde de Madrid, Tierno Galván, l’agnòstic és aquell “que ya no hecha de menos a Dios”. Tot està previst i explicat sense Déu. I si es disparen les alarmes. Si l’ absurd del sense sentit et bloqueja, o una nostàlgia d’infinit et fereix el cor, o com diu Celano de sant Francesc “que sentia injectar en  la seva ànima l’angoixa i el malestar en el cos”, llavors es tracta de veure si l’alarma està espatllada, si hi ha alguna mala connexió. Es crida el psicòleg, o es cerca un problema econòmic, o social...El que és cert és que no hi ha foc. No s’ha d’enfrontar el foc. No n’hi ha.

Però precisament Jesús ha vingut ha anunciar això. Diu Jesús:“He vingut a calar foc sobre la terra. Com m’agradaria veure-la cremar”. O com diu un text del segle segon posat en llavis de Jesús: “el Regne de Déu és foc i qui s’apropa a mi es crema”. Jesús és foc. El primer anunci de Jesús és: Creieu en la bona nova : El Regne de Déu és a prop!.

Diu Isaïes:”el poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per els qui viuen en el país tenebrós”. Però sembla com diu l’Evangeli de sant Joan que la llum ha vingut al món i els homes ha preferit més les tenebres.

Però com és que preferim les tenebres? És aquesta una de les coses més misterioses. No se pas el que ens passa. El misteri del mal. Intuïm que Déu és un foc devorador que ho demana tot i no estem disposats a fer cas de les alarmes  i preferim continuar desconnectant-les i donant-nos raons que tot ho expliquen, però que deixen la realitat buida. Qui es llença a aquest Foc en serà devorat, o millor, transfigurat. Enrolat en un camí sense retorn on tot es nou i incontrolable. Sobretot incontrolable. El Foc passa a ser el centre. És això el que no volem.

Però encara ens espanta més que ens empeny a ser amb els altres. Jesús no ens crida en solitari. El que primer que fa Jesús és cridar, sí cridar, però no a un de sol, sinó un grup. Ens constitueix família, fraternitat. La seva família. I aquí hi ha el gran desafiament, la gran proposta: ser la família de Jesús. I per les quatre parts del Nou Testament es veu les dificultats de construir aquesta família. A sant Pau li arriben de la comunitat de Corint, que ell havia fundat, notícies  de desavinences i divisions. I diu “és que Crist està dividit?”. La construcció de la comunitat no sempre és un treball planer. Però és aquí on ens crida Jesús, aquí  ens convoca.

A més, aquesta comunitat no està tancada sobre ella mateixa, sinó que té una missió. “Us he fet pescadors d’homes” diu Jesús els seus primers deixebles...i a nosaltres. Som enviats a treure de les aigües tenebroses aquells que s’ofeguen. Alliberar-los i “omplir-los de goig i d’una alegria immensa” com diu Isaïes.

Cal escoltar les alarmes. No fem el sord. Ens està cridant. Hi ha un foc que vol cremar la terra que vol trencar jou de tota mena i omplir-ho tot d’un goig immens. Però em necessita a mi. Millor, a nosaltres.

   

QUAN VOLEM, ESTEM ATENTS

En el començament del darrer llibre d’Albert Sánchez Piñol, Victus, el protagonista és en un castell francès en el segle XVIII on està aprenent a ser enginyer per mitjà d’una pedagogia dura i contundent. Una de les coses que més se li demana és que estigui atent. Que sàpiga veure i descriure al detall tot el que hi ha al seu entorn, siguin objectes o persones. En un moment determinat el mestre li demana: “Com són les sivelles de les meves sabates?”. El protagonista primer intenta mirar de reüll, però el mestre li ho impedeix. Després de fer diferents esforços de memòria ha de confessar que no sap com són les sivelles de les sabates del seu mestre. Davant d’aquesta confessió aquell li diu: “Les meves sabates no porten sivella”. En canvi, quan més endavant, passat el temps, el mestre li pregunta que descrigui el que hi ha darrera d’ell, a cinquanta metres lluny, el protagonista respon amb tota claredat: “Una dona passeja i agafa flors” i descriu amb tota classe de detalls com és la noia i què feia poc temps abans. De fet era la dona de la que estava enamorat. L’instructor li diu: “Te n’adones? Quan volem, estem atents”, i una mica més endavant li diu: “Si vols ser enginyer has d’estar sempre atent i, per estar sempre atents, t’has d’enamorar de la realitat”.

Enamorar-se de la realitat, del món tal com és? És possible això? Déu mira la realitat, el món, amb total intensitat, res li passa per alt i malgrat tot el salmista pot dir: “Que el Senyor giri cap a tu la seva mirada i et doni la pau”. Aquesta mirada a qui no se li escapa res, és una mirada lluminosa, que il·lumina i dóna pau. És la mirada d’Algú que estima, d’un enamorat. Però Déu pot estar enamorat de tot el que és i passa en el nostre món?

Segons l’Evangeli de sant Joan la paraula “món” té tres sentits. Un primer sentit és el que es troba en el pròleg de l’Evangeli, al capítol primer, on “món” és tot allò creat que deu la seva existència a la Paraula eterna de Déu. El món és obra de Déu, per tant, bo i està sostingut per la mateixa Paraula que li deu l’existència. Déu l’estima i el sosté.

El segon sentit de la paraula “món” es troba en el capítol tercer de l’Evangeli de Joan, que diu: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill unigènit”. Aquí “món” són els homes, la humanitat. Aquí no sols Déu els crea i els sosté, sinó que “aquell qui era la Paraula es va fer carn i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”, “perquè tinguem vida i en tinguem a desdir” i per això Déu arribarà a donar la vida.

Hi ha un tercer sentit de la paraula “món”, també en el mateix Evangeli. Diu així: “Si el món us odia, sapigueu que m’ha odiat a mi primer”. En aquest tercer sentit “món” és allò que s’oposa a Déu. És aquesta teranyina que hem teixit entre tots i contra tots que ens té presoners, ens aïlla perquè ens fa desconfiar els uns dels altres. Aquí podríem dir que Déu lluita en contra d’aquest món perquè vol alliberar l’home d’ell.

Déu ha vist el món, el nostre món, a nosaltres embardissats, atrapats pel món inhumà que ens hem construït, però ens ha mirat amb ulls d’enamorat. Sap de les nostres pors, de les nostres esperances i s’ha quedat amb nosaltres, és l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres. Ens vol salvar  del món que hem construït nosaltres mateixos i que s’oposa a la nostra llibertat, a la vida, a Ell. 

El Senyor vol que aprenguem a mirar, que no anem pel món com talps o zombis, sinó mirant, veient-hi. Però que sapiguem mirar com Ell, que tinguem els seus ulls d’enamorat, que uns ulls que s’enamorin del món. És fàcil admirar la natura i fins idealitzar-la. Però què difícil és enamorar-se i encara menys estimar el nostre món humà. Què difícil és enamorar-se de la realitat quotidiana en la que vivim. Ens és difícil veure el món que Déu vol dins el món que hem teixit i malmès. Però cal fer-ho, cal enamorar-se, tenir els ulls plens de tendresa i confiança com els de Maria que “conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”.

Hauríem de guardar els records d’aquest any que hem acabat i que la mirada del Déu enamorat il·lumini els nostres records difícils i tèrbols. I amb la nostra mirada en la seva mirada anar mirant rostres, fets, ocasions perdudes... amb la mateixa atenció que demanava el mestre del castell francès al protagonista de la novel·la. Veure’ns amb els ulls enamorats de Déu, aquesta mirada lluminosa que no passa per alt cap detall, que sap totes les nostres defallences i incoherències, però que s’ha quedat amb nosaltres. Per això vol que participem del seu enamorament i amb ulls atents sapiguem veure amb una mirada clara i lluminosa, no feta d’ignorància o ingènua, sinó forjada per la fe i l’esperança, el món de Déu que nia, viu, lluminós, ple de força i esperança dins la presó que hem construït de desconfiança i rutina.

VEIEM O RECORDEM?

Era una percepció que tenia fa temps, però que ara s’ha demostrat científicament. Els pares veuen els seus fills més petits del que són. S’acaba de publicar un estudi en què el seu autor, Jordy Kaufman, ha demostrat que les mares veuen els seus fills 7’5 centímetres més baixos del que en realitat són, sobretot això és així amb els petits. S’ha comprovat que dones que saben donar a cop d’ull la mida de diferents objectes i persones, a l’hora de donar l’alçada del seu fill sempre li donen una mida per sota del que el nen té. I és que crec que el que passa és que la mare, en lloc de veure el fill, el recorda. I això anirà succeint cada vegada més a través de la vida. La mare retindrà els records i el fill anirà canviant. I moltes vegades la mare es relacionarà amb els seus records en lloc de fer-ho amb la realitat actual del fill. Però això no sols passa en relació entre pares i fills, sinó entre moltes relacions humanes que, en lloc de relacionar-se amb aquell que tenim davant, ens relacionem amb aquell que recordem i només falta que faci qualsevol gest o paraula que recordi el que havia estat per despertar la vella imatge i la vella relació que havíem tingut.

I malgrat que sembli que el nostre món està molt obert a la novetat, és pura aparença. Tot es redueix al que és de sostre en avall. Qualsevol esdeveniment el reduïm al que sabem, al que recordem. No hi pot haver res que trenqui les lleis que considerem científiques, palpables i programades. Volem controlar-ho tot, encara que només ho fem amb el pensament.

Tenia un professor que sempre deia: “Desconfíen de aquél que diga: “esto no es más que...”.” I certament la vida mai es pot enquadrar en un “esto no es más que...”, tot és molt més ric i complex, en el seu interior sempre hi ha un Misteri, hi ha una novetat que no es pot enquadrar. Preferim negar el Misteri, la novetat, i reduir-ho tot al que sabem, al que recordem. Ens costa molt obrir-nos al que és realment nou, sempre ho reduïm al que recordem. És lògic que necessitem la memòria per interpretar allò que se’ns presenta a la vida. Però una cosa és això i una altra molt diferent és la incapacitat d’acollir la novetat.

En canvi, Déu és la novetat. La total novetat. “La verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres”. Aquest mateix que, tot vencent la mort, ressuscitarà d’entre els morts i ens obrirà la porta de l’Eternitat i ens fa ja participar de la seva divinitat. La grandesa de Josep és la d’obrir-se a la novetat, encara més: deixar-se conduir per ella.

Nadal és un misteri on la Novetat absoluta es clava en el nostre món, que és el món de l’eterna repetició. El món on tot està quadriculat per lleis necessàries i immutables, el món humà el volem enquadrar, explicar i per tant dominar. Déu és la llibertat, que sense trencar la tradició, els records i la llei, planta la seva tenda on resplendeix la novetat i la llibertat.

El Papa Francesc ha dit: “No tingueu mai por de la tendresa”. Per què pot fer por la tendresa? Perquè la tendresa és el contrari de l’enduriment. Un endurit és aquell que ho vol controlar tot i tenir-ho tot previst. Prefereix el record a la novetat. Nadal és un Misteri de tendresa perquè és la fragilitat de Déu posada a l’abast de l’home.

La tendresa pot ser fruit certament del record, però no és més que una repetició. La tendresa que ens demana el Papa és davant l’ara i aquí, davant la concretesa.

TU HI ETS?

Fa un any, quan encara no havia renunciat Benet XVI al seu pontificat, més o menys per aquestes dates va publicar la tercera part del seu llibre sobre Jesús. En aquest llibre hi ha una frase que diu: “En els evangelis on es narra el naixement de Jesús no hi consta la presència ni del bou ni de la mula”. Aquesta afirmació va portar un gran enrenou en els mitjans de comunicació i de la xarxa. Alguns, falsament escandalitzats, es preguntaven com el Papa es preocupava per aquestes coses trencant una tradició tant arrelada i d’altres, la majoria, feien burla i broma i tota classe d’acudits. I lògicament sense haver llegit el text.

Acabem de llegir el text evangèlic a què es referia el Papa Benet. I com hem escoltat, en el text no hi consta la presència ni del bou ni de la mula. Però, també és cert que a l’evangeli diu que Jesús va ser posat en una menjadora, per tant, en un estable. En el segle VI, en un escrit que es fa ressò de tradicions més antigues que podrien remuntar fins el segle II, es parla del bou i de la mula. I per què aquesta referència al bou i a la mula si en els evangelis no hi és?  Perquè els creients veien en el text evangèlic una referència al capítol segon del profeta Isaïes que diu: “El bou coneix el seu propietari i l’ase l’estable del seu amo; però Israel no em coneix”.

Per tant, en l’estable, on va néixer Jesús, com en tot estable, hi havia animals i, segons els evangelis apòcrifs, hi havia el bou i la mula que per a ells feia referència al text d’Isaïes i els recordava una absència molt important i que no era la dels animals. El problema no és l’absència del bou o de la mula. Els grans absents som nosaltres. Som nosaltres els qui no hi érem. I encara ara no hi som. Això és el que volia subratllar aquesta tradició: que la natura i els animals acolliren el Salvador, que el bou i la mula, com diu Isaïes, coneixen el seu amo; però en canvi nosaltres no.

Nosaltres no hi som i Déu s’ha apropat. I s’ha apropat per quedar-s’hi. S’ha apropat, s’ha fet un de nosaltres per ser, com diu Isaïes, la llum que resplendeix per als qui viuen en la foscor. O com diu l’Evangeli: “La glòria del Senyor els envoltà de llum”. Ha vingut, com diu Pau, per alliberar-nos de l’esclavatge, per deixar-nos nets.

“S’ha revelat l’amor de Déu”, diu Pau, que ens cerca, que ens aplega en el seu Principat on la pau no tindrà fi. On “el llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaran junts i un nen els pasturarà”. Però nosaltres no hi som. Anem dispersos, preocupats per moltes coses i oblidant l’única necessària.

Nosaltres no hi som. I aquest és el problema de les llars: l’absència. Potser absències justificades, però aquest no ser-hi fa de les cases un simple espai, però no una llar. Nosaltres no hi som. I aquest és el problema de l’Església, que en lloc de ser una fraternitat viva és un local on es fan activitats. Nosaltres no hi som i aquest és el desgavell social que vivim. Tancats. Nosaltres no hi som ni en nosaltres mateixos. Deixem el nostre obrar en mans d’automatismes fets de tòpics, necessitats artificials i consignes no digerides. No dirigim les nostres vides.

Però encara que nosaltres no hi siguem, Ell sí que hi és. Aquest és el missatge d’avui, de Nadal. Ell és en mi i em crida suscitant en mi una nostàlgia infinita. Ell està amb nosaltres creant set de tendresa, de proximitat, de compassió. Arbora en els nostres cors desigs de fraternitat. I a nosaltres, que no som ni en nosaltres mateixos, Ell ens crida, truca a la porta i demana seure a taula amb mi.

I quan nosaltres hi som no volem que Ell hi sigui. Volem fer un Nadal sense Jesús, un pessebre sense cova, una festa sense motiu. Però Ell hi és i el món sabrà de la seva presència no gràcies a la política, ni per pressions, ni per la força, sinó gràcies a nosaltres, els creients. La nostra vida i la nostra paraula ha de ser una proclamació no simplement d’esperança, sinó sobretot del motiu on recolza i neix la raó d’esperar i confiar.

CRIATS I SERVENTS

Si cerqueu en la Viquipèdia la paraula “Família” trobareu aquesta afirmació: “No hi ha consens sobre la definició de família”. I sembla que entre molts aquesta és la situació. Però si ho feu en el Diccionari de la Llegua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobareu que, per començar, la defineix així: “Conjunt de persones que viuen en una casa; ordinàriament, però, unides per estret parentiu, esp. el pare, la mare i els fills”. Aquesta definició ha estat treta de l’anterior  Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Però ha estat retallada la definició que aquest hi posava. La seva definició començava igual: “Conjunt de persones que viuen en una casa...” però aquí Pompeu Fabra hi afegia: “sota l’autoritat del senyor d’ella”, la resta de la definició és la mateixa. L’actual Diccionari de la Llengua ha retallat aquesta frase, suposo, per estar en consonància amb el pensament general d’avui. Però, d’on va treure Pompeu Fabra aquesta afirmació tant jeràrquica i fins autoritària? Doncs crec que del sentit etimològic de la paraula. Sabeu què vol dir la paraula família? Sabeu d’on ve aquesta paraula? Doncs de la paraula llatina famulus, i famulus vol dir “criat”, “servent”. Per tant, originàriament, la paraula “família” s’aplicava al “conjunt de criats i servents d’una casa” i, per tant, d’aquí ve, segurament, el que Pompeu Fabra posi en el seu diccionari: “sota l’autoritat del senyor de la casa”.

Aquestes definicions són relatives, però trobo suggerent l’etimologia de la paraula “família” com a conjunt de servents, de criats. En l’Evangeli veiem Josep actuant com un servent que obeeix la veu del seu Senyor: “Lleva’t de seguida” i més tard quan sentirà “pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al país d’Israel” obeirà immediatament. Igual Maria qui, després d’escoltar l’àngel, dirà: “Sóc la serventa del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. I el que dirà l’Evangeli de Lluc sobre Jesús que “baixà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient”. I que només els desobeirà quan estarà en les coses del Pare, l’únic Senyor de la casa.

Jesús serà el gran servent del Senyor que, com un criat qualsevol, rentarà els peus als seus deixebles. Jesús diu de si mateix: “Jo sóc entre vosaltres com el qui serveix”. I demanarà als seus deixebles: “qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el criat de tots”. I Pau dirà, seguint aquest camí: “sotmeteu-vos els uns als altres”.  I sant Francesc dirà als seus frares: “obeïu-vos mútuament”. “Obeir” ve d’“escoltar” (oboedire > ob audire). Cal escoltar-se mútuament, obeir-se. Amb tot això Jesús vol allunyar del cor del creient, de la família, de la seva comunitat, tota voluntat de poder i, enlloc seu, posar-hi la voluntat de servei. Fins quan, lògicament, s’ha de fer el servei de l’autoritat, aquest no ha de ser una lluita on es vol mostrar qui és el qui té el poder sinó, tot cercant el bé objectiu de l’altre, fer-ho com un servei. Fer-se servent, servidor.

La família etimològicament és el “conjunt de servents sota l’autoritat del Senyor de la casa”. I un creient sap prou bé qui és l’únic Senyor i sabem prou bé que és en els membres més necessitats des d’on Ell ens crida.

La Viquipèdia no sap com definir la família, però un creient sap que la família participa del misteri diví. Diu el Catecisme “La família cristiana és una comunió de persones, que és un reflex de la comunió del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, on no hi ha ni precedència ni submissió.  Per ser reflex d’aquesta comunió divina és també reflex de donació i de servei. Diu també en el Catecisme: “La família ha de viure de tal manera que els seus membres aprenguin a preocupar-se i a tenir cura dels petits i dels vells, de les persones malaltes o disminuïdes i dels pobres”.

És aquesta família, imatge de la família de Natzaret, la que Jesús ha fet com a paradigma de com vol la seva comunitat, la seva Església. I com aquesta Església, nosaltres, ha de ser un “mirall i un exemple” (com diu santa Clara) per a tothom. Però hem de deixar que Ell sigui l’únic Senyor de la casa.

EL DÉU DINER NO TÉ ATEUS

S’acaba de publicar un llibre que es titula “Lo que el dinero no puede comprar” és d’un escriptor nord-americà que es diu Michael Sandel. Malgrat el títol, l’autor està molt preocupat perquè en el nostre món hi ha una tendència que va creixent a pensar que tot es pot comprar i vendre. El llenguatge comercial ho va envaint tot. Es parla de ciutats i nacions com a marques que pugen o baixen de preu. I quan el raonament mercantil apareix buida de continguts morals les raons per les quals es fan les coses. Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.

Amb tot, diu aquest autor, hi ha coses “que el diner no pot comprar”. Entre nosaltres no es pot parlar de comprar o vendre el vot, o de comerciar amb persones humanes. I, tot i que ell demana que cal posar més fronteres on no han de manar els diners, cal dir que el déu diner té molt pocs ateus. El seu culte està més que assegurat i la devoció va creixent. Difícilment hom queda defraudat dels diners; la dificultat, en tot cas, és que no n’hi han prou.

No podem dir el mateix en el camp del nostre Déu. Aquí sí que hi ha ateus a dojo. La dificultat és trobar creients, trobar qui compti amb Ell, qui realment cregui en Ell. La desconfiança en Déu és el més normal. I això ja no és d’ara.

En la Litúrgia quasi tots els textos són trets de la Bíblia, però hi ha uns pocs himnes, molt emprats, que no ho són però se n’inspiren. Entre ells hi ha el text del Te Deum que es recita en l’Ofici de Lectura en les festes i solemnitats. Malgrat no ser un text bíblic està totalment inspirat en l’Escriptura. El final d’aquest himne fa així: “En vós, Senyor, m’emparo; que mai no quedi confós”. Aquest text s’inspira en un salm que diu: “En vós, Senyor, confio; que no en tingui un desengany”. És com si els autors d’aquests textos pensessin que hom pot emparar-se o confiar en el Senyor i quedar confós, desenganyat, defraudat. 

En el text de l’Evangeli també hi surt aquesta desconfiança. Quan Joan està a la presó i sent a dir el que fa Jesús li envia missatgers per preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. Aquest dubte de Joan no queda esvaït pel que el Senyor li contesta, sinó més aviat confirmat. Quan acaba de dir que li diguin a Joan el que han vist i sentit, Jesús diu: “I feliç el qui no quedarà decebut de mi”. Per tant poden, podem, quedar decebuts de Jesús.

Tota decepció ve d’allò que esperem. La decepció és una esperança defraudada. Allò que esperaven alguns contemporanis de Jesús no es veu realitzat per Déu, per Jesús. D’aquí la decepció. I per això cal preguntar-nos: Què esperem de Déu? Què esperava Joan? Què espera la gent, de Déu? Què espero jo, de Déu?

El la religió del diner és ben concret el que esperem i, tot i les seves fèrries i inhumanes lleis, és una religió lògica. És injusta, però lògica. Dura, però previsible. Des d’aquesta perspectiva és  humana: s’entén. Les esperances que dipositem en el diner poden ser exagerades, infantils i fins fantasioses; però són humanes, possibles. En canvi, què esperem de Déu?

Els cristians hauríem de saber perfectament què esperem de Déu. Els cristians esperem Jesús. En Ell sabem què podem i què no podem esperar de Déu. Allò que Jesús va esperar del seu Pare, és això el que nosaltres podem esperar; i allò que Ell va considerar una temptació, no ho hem d’esperar. Però, encara més, nosaltres esperem el mateix Jesús. Ell en persona. Ell és la plenitud, la realització de tota esperança humana.

La religió del diner és humana, lògica i previsible. La fe en Jesús no ens deixa tancats en les quatre parets de l’ara i aquí. La fe en Jesús és divina, per tant no previsible, i d’una lògica que només es comprèn obrint-se a una nova realitat. Es necessita la valentia de la fe, com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve a vosaltres”. Llavors es dóna pas a què la terra eixuta i el desert estiguin de festa i d’alegria l’estepa floreixi. I la nostra vida es transformi en una bona notícia pels pobres i desvalguts.

QUAN EL TEMPS S’ATURA

En Francesc Pujols, un pensador català que va morir l’any 1962, deia: “Oh, vida curta, feta de dies llargs”. Amb això segurament volia subratllar com el nostre sentiment davant la vida i el temps és ambivalent. Alhora experimentem la brevetat de l’existència, sentim com la vida se’ns escola entre els dits i, al mateix temps, hi ha moments i dies inacabables que voldríem que passessin i fins que mai no haguessin existit. Però que la vida sigui curta, feta de dies llargs, també podria voler dir que hi ha moments especialment densos en què el temps sembla obrir-se, aturar-se, fer-se dens. És el que un altre pensador diu: “La vida és curta, però ampla”. Aquesta amplitud, aquesta densitat d’un moment, d’un instant, li ve sobretot de la decisió, de la transcendència de l’opció, que en aquell moment hom fa. És com si el temps s’aturés i hom s’adonés que està, no escollint simplement una opció entre d’altres, sinó escollint-se. Estàs forjant-te, escollint el teu futur. I escollint-te i escollint el teu futur estàs forjant el teu entorn, condicionant, possibilitant o, al contrari, posant traves als altres.

Això és el que d’una manera sublim esdevingué a Maria. El temps s’aturà i esdevingué ample, com el cel dels cels. I tot callà. I enmig del silenci sonà: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules” i, llavors, com diu el llibre de la Saviesa: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa la vostra Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, va venir des del cel”. I la Paraula de Déu es féu carn. En aquell moment Maria escollia, s’escollia, marcava el seu futur i... el nostre, creant una escletxa de llibertat que va omplir el món d’esperança.

Però, ara, en lloc d’actuar com Maria, hem construït un món sobre el NO. De fet, el SÍ de Maria ressona en un desert on impera el NO. On l’home s’ha amagat de Déu. On ressona la crida de Déu dirigida a nosaltres, a mi: “On ets?”. Aquesta crida s’adreça a l’home amagat i avergonyit, que també, com Maria, ha escollit, s’ha escollit i ha marcat el futur a l’inrevés de Maria. Ha escollit un futur d’allunyament de Déu, d’allunyament de la veritat, d’ell mateix, d’allunyament de l’altre a qui culpar del seu destí. I allunyament d’una natura que esdevé rebel i inhòspita.

Certament: podem escollir, perquè hi ha en nosaltres la noblesa de la llibertat. I així podem escollir entre el bé i el mal. Però, lògicament, no és igual escollir una cosa que una altra. I entre les mil diferències vull subratllant-ne una. Quan hom escull prendre una droga, ho farà lliurament les primeres vegades, però molt aviat deixarà de ser lliure i serà dependent. I farà el que desitja, però no el que vol. I aquest és el paradigma del mal, com diu sant Pau en la carta als Romans: “Voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull... quan vull fer el bé, és el mal el que està el meu abast... la llei del pecat em fa presoner”. Quan un, en la llibertat, escull el mal acaba perdent la llibertat, aquesta és la nostra experiència. En canvi Maria en escollir lliurament el bé obre un camí de llibertat. El bé mai constreny ni crea dependència, sempre s’ha d’exercir la llibertat per seguir el seu camí. Més: crea la llibertat, la fa créixer.

Ara, però, el nostre actual present és fruit de milers i milers de decisions a partir del NO, meu i dels altres. La història s’ha anat forjant, en bona part, sota el NO: institucions, tòpics, prejudicis, maneres de fer. Tot un món i una cultura en bona part construïda sobre el NO on es troba normal i fins necessari el mal. M’ha arribat una carta de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, on denuncia les fronteres del sud d’Europa on sense quasi ressò moren milers i milers d’immigrants. Diu concretament que als filferros de les fronteres de Ceuta i Melilla  darrerament s’han posat, a més dels filferros amb espines, ganivetes, cosa que provoca mutilacions i ferides profundes en aquells que intenten passar. No s’afronta el problema, simplement s’amaga o es nega. I això causa moltes víctimes.

Cal crear un món a partir del SÍ, com Maria. Com va fer Nelson Mandela qui, després d’anys i anys a la presó, al sortir va abraçar el seu últim escarceller blanc. Això va esdevenir tot un programa, va obrir l’esperança d’un futur que es va realitzar.

Això és anar contracorrent, totalment contracorrent. Cal, com Maria, saber escoltar, acollir, deixar fer. Per això Sant Pau ens diu: “Tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. Acollir la paraula “com allò que és, Paraula de Déu i no paraula d’home, que té el poder de salvar-nos” de fer-nos pobres i nous per poder anar contracorrent de nosaltres mateixos sobretot, però, també, dels NO que hem dit i que hem assumit dels altres i han fet una gruixuda cuirassa que només el Senyor pot trencar.

No deixem passar el temps i fem-ne un espai ampli de silenci on pugui ressonar la Paraula i, amb actitud humil, acollir-la i dir SÍ