JO SÓC EL DE LA VORA DEL CAMÍ

En un municipi del Maresme les assistentes socials es van adonar que hi havia un fort creixement de gent gran que vivia sola en la població i això, a més de generar un problema de solitud, també portava deficiències en l’alimentació, ja que quan hom només cuina per a un mateix tendeix a no tenir-ne massa cura. A més, algunes d’aquestes persones tenien problemes per arribar a final de mes. D’aquesta manera va sorgir la iniciativa en dos centres d’avis de la població d’oferir menjar gratuït per a què així aquestes persones poguessin tenir companyia a l’hora de menjar i una dieta equilibrada.

Tot i les reticències inicials, es donà el cas que un dels dos centres va omplir el menjador; en canvi l’altre, tot i que oferia, no sols la mateixa qualitat i instal·lacions de la mateixa categoria, sinó dos menjars al dia, no tingué ni un sol comensal.

I hom es pregunta: Què va passar? Quina és la raó de l’èxit de l’un i del fracàs de l’altre, quan la qualitat era la mateixa? Filant més prim hom descobria que, de fet, només hi havia una diferència entre els dos centres: el que havia fracassat oferia el menjar compartint el menjador amb els altres residents del centre i el que havia reeixit havia ofert el menjar en un menjador separat dels altres residents.

Crec que aquesta havia estat la raó: ens costa sentir-nos part d’un col·lectiu necessitat; preferim, mentre podem, ser dels que es valen per ells mateixos. Això passa en els que estan a prop per edat, però passa en totes les edats.

No volem mirar la realitat que s’apropa, volem separar-nos (o separar-los) perquè quedi clar que no en formem part. Fer un menjador bonic, confortable, però a part; un edifici, una paret separadora... I malgrat tot som com ells, som ells, som fets de la mateixa pasta. Ens espanta ser tan vulnerables, tan necessitats. Són tan pròxims a nosaltres que som nosaltres mateixos. Cal saber-ho acceptar i veure i viure aquesta proximitat. Perquè és així.

Qui és el meu pròxim? El sacerdot i el levita menjaven en un menjador a part. No volien acceptar que eren fets de la mateixa pasta que aquell que jeia prop del camí, fugiren. De fet fugien de la realitat, d’ells mateixos.

El samarità era tan pròxim i fet de la mateixa pasta d’aquell que jeia prop del camí com el sacerdot i el levita. La diferència és que ell s’aproximà, no li repugnà la seva pròpia natura. O millor: exercí la seva “proximitat”. Sentí compassió, sentí que patia amb ell, s’identificà. Estava, doncs, en la veritat, perquè és així. Abans d’identificar-nos amb el sacerdot, amb el levita o amb el bon samarità cal identificar-se amb el ferit prop del camí. Aquell sóc jo, ets tu, som tots.

És el que veiem en Jesús. Ell “pel qual van ser fetes totes les coses i per ell s’aguanten”, “Ell que era de condició divina”, d’Ell dirà el prefaci d’avui que “encara avui com a bon samarità ve a trobar tots els qui sofreixen en el cos o en l’esperit i vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança... Així la nit del dolor s’obre a la llum Pasqual”. I per això abans s’encarnà, es féu pobre i els pobres tenen imprès el seu nom.

Acostant-se a nosaltres Déu s’ha fet pròxim nostre i així Ell comparteix la feblesa de la nostra humanitat i nosaltres compartim la fortalesa de la seva divinitat. I ens posa dins la dinàmica de la proximitat, de la implicació, de la complicitat. I així, també, ens fa acceptar-nos, ens fa pròxims a nosaltres mateixos, a la nostra realitat, a la nostra veritat.

EL MÓN ÉS UN PUZLE

Albert Einstein va dir en una ocasió:”Tots som molt ignorants, el que passa és que tots no ignorem les mateixes coses”. I certament, ell va ser un dels físics més importants de la història, i sabia molt de física però que no en sabia tant d’art, o de geografia, o de com es fa el pa, o com es jugar al futbol, de com es cuida un nen o un ancià. Hi ha gent que en sap tant de cuidar les plantes com Einstein en sabia de física, o de conduir un camió, o de cosir vestits o,o...Som molt ignorants de tot, però sabem  coses que altres no saben. Entre tots  es fa tot. Sols no faríem res.

Jesús no envia els seus deixebles sols sinó que els envia de dos en dos i els diu que quan arribin a un poblet no vagin de casa en casa sinó que es mantinguin en la mateixa casa i els exhorta a menjar el que els posin a taula. Es tracta, doncs, de no anar sols i quan arribin al poblet fer lligams: menjar a taula, curar, parlar, anunciar el Regne, portar la pau. Fer pinya, fer fraternitat. Els apòstols venen d’una fraternitat de dotze, van de dos en dos i fan fraternitat en cada poblet i tornaran a Jesús i els dotze. En aquesta fraternitat tots son molt ignorants, però tots ignorem coses diferents i entre tots posseïm el misteri del Regne.

I és que quan som junts és quan Jesús tot mirant-nos pot exclamar: “la collita és abundant”, “Hi ha molt a segar”, hi ha molt a collir: “El Regne de Déu és a prop” perquè quan som junts Ell hi és “Quan dos o tres es reuneixen en el meu nom jo sóc enmig d’ells”, diu Jesús. Ell és el Regne i Ell és el que ens vol aplegats, no dispersos i cadascú a la seva. Ell és la nostra alegria” diu el salm, Ell és també la nostra força per això ens pot enviar com ovelles enmig de llops i sense bastó, sense provisions i amb les mans buides, però no sols. Ell ens fa germans i Ell és qui ens acompanya.

És el que succeí el matí de Pasqua que dirà als seus deixebles “aneu per tot arreu, jo serè amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”. Cal veure el món tot ell submergit en la presència de Jesús i per això podem veure les mancances com oportunitats de fraternitat ja que les mancances ens recorden que necessitem dels altres que tenen l’altra part que jo no  tinc; i jo tinc el que manca a l’altre i tots necessitem del Senyor que  ho sosté tot en els seus braços com una mare  sosté al seu fill l’alimenta i el consola, com diu Isaïes.

Des de fa massa temps es veu la persona com una illa, i cada vegada més es veu el no dependre de ningú com  l’ ideal de la persona humana. Però això és un miratge que no correspon a la realitat. Som essers necessitats i és entre tots que  com un immens puzle construïm l’home total on Crist és el cap. Ell tot ho sosté i dona coherència a tot el cos. És per això que sant Pau exclama “l’únic que val és que hàgim estat creats de nou”. I Jesús que veu el món on hi ha molt, no ha sembrar, sinó a collir. En un altre lloc Jesús dirà “no us he enviat a sembrar sinó a collir”. Ell és qui sembra. Ell és la llavor sembrada. Ell és el qui fa fructificar , no ens hem de gloriar de res més que de Jesús. Ell ens ho és tot. En Ell formem un tot coherent i amb sentit. Cadascú en sap una part i n’ignora la restant, n’és una part d’aquest Crist total on Ell n’és el cap i el vertebrador.

FER BAIXAR FOC DEL CEL

Un amic m’explicava que quan es va treure el permís de conduir li va ensenyar al seu pare per demanar-li que li deixés conduir el seu cotxe. El pare li va deixar el cotxe tot dient: “aquí tens l’arma”. I assenyalant el permís de conduir li va dir: “això és un permís d’armes, recorda-ho sempre”. Si ho pensem una mica certament que el cotxe és un arma i un arma perillosa que ha matat molta gent. Saber conduir bé és una exigència moral.

Quan hom ha après a conduir sap que hi ha un moment clau: quan hom sent que ja no és el cotxe qui et domina a tu sinó que ets tu qui domines el cotxe. Qui no té domini sobre el cotxe i condueix amb por esdevé una arma perillosa.

És com la vida si no tens domini sobre tu mateix sinó que et dominen els impulsos i les pors, llavors és quan les situacions et sobrepassen. Llavors no ets amo del que fas i et podria passar com en el conduir i perdre el domini del volant de la teva vida i esdevenir un perill per tu i pels altres. En aquest casos no som nosaltres mateixos i quedem en mans dels impulsos i les pors: No som lliures, som en mans dels impulsos i les pors que identifiquem equivocadament amb la nostra voluntat. No hi tenim distància per dominar-los i ens dominen. I acabem fent mal i fent-nos mal.

Per conduir bé cal dominar el cotxe i que no sigui el cotxe que et domini a tu. Però també cal saber cap a on vols anar, sinó no cal conduir, ni tant sols moure’s. I un conductor que no sap on va i està dubtant acaba posant en perill la seguretat de la carretera. Això per conduir la vida, encara és molt més important ja que per dominar els propis impulsos i pors cal saber cap a on es va, és precisament  per no saber-ho que hom no pot tenir domini sobre ell mateix. No és lliure, queda a mercè dels seus impulsos, pors i desorientació. 

Pau ho diu clarament: Crist ens ha alliberat d’aquest esclavatge i ens vol lliures.

La llibertat neix de dintre per això Crist ens vol lliures dels nostres impulsos i per això renya als apòstols que plens d’ira i ressentiment volen fer baixar foc del cel quan els samaritans no els acullen en un dels seus poblets. Qui el segueix ha d’estimar als seus enemics. Però per poder fer això diu Jesús: “vine amb mi”, no ens deixa sols a les nostres soles forces.

Jesús ens vol lliures de les nostres pors que ens fan presoners del passat  fent de la nostra vida una pura repetició del mateix: “qui posa la mà a l’arada i mira enrere no és bo per el Regne de Déu”. “Deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Són paraules dures que volen tallar les cordes que ens encadenen a l”etern retorn” de sempre el mateix.” Tu deixeu-ho tot vine i segueix-me i trobaràs el repòs que tant desitjaves”. Ens posa al davant un camí i ens hi acompanya.

Jesús ens vol lliures de la por al futur i a la quimera de tenir-ho tot lligat i previst: “Les guineus tenen caus i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on recolzar el cap”. “Tu cerca el Regne de Déu i tot això se us donarà de més a més”

Per això Jesús es posa al davant i ens diu:”segueix-me” “i t’ensenyaré el camí que porta a la vida”. “Vine amb mi” i podràs dir:”al costat vostra delícies per sempre” “amb tu a la dreta mai no cauré”. Jesús és cap a on anem i amb qui anem, d’aquí la confiança del creient.

   

L'ESPIA

L’espionatge està de moda. Hom creuria que en una època com la nostra, amb tanta facilitat per accedir a les més variades informacions, l’espionatge estaria de baixa. Doncs, no! Per saber el que vol un polític, hom pensaria que en tindria prou amb el que diu i escriu pels mitjans més diversos, però es veu que no. Una cosa és el que diu en els llocs públics i una altra el que vol i ho diu o ho manifesta en d’altres llocs no públics. I això val pels nostres polítics amb Método 3 que s’espien amb micròfons i també val pels d’EE UU que espien i intervenen telèfons a Europa i a l’inrevés. També en el món de l’esport i, per suposat, en la vida privada de gent famosa i no tant famosa.

Malgrat l’abundantíssima informació a l’abast en tota classe de mitjans es necessiten espies per saber la veritat, cosa que vol dir que allò que apareix en aquests mitjans no és cert o no ho és del tot ni de bon tros, com ho mostra el constant degoteig d’escàndols i corrupcions que desmenteixen moltes paraules, fotos, vídeos, etc. I això en gran i en petit, en el facebook, blocs, àlbums de fotos, etc... dels altres i dels nostres. Diríem que es parla no per comunicar-se, sinó per amagar.

Però aquesta tendència a amagar i emmascarar la realitat que fan necessaris els espies no està sols per dissimular corrupcions, sinó sobretot per amagar el profund i el més verídic de nosaltres mateixos. Quantes vegades no hem amagat i fins hem escarnit allò que més estimem, perquè ens fa vergonya o por de mostra-ho. Que poques vegades hem parlat de Déu, que difícil seria per un altre saber què creiem, què estimem. Caldria un bon espia per descobrir-ho!

El salmista expressa no sols el seu sentiment, sinó el nostre, el de la humanitat, aquell que resta amagat, disfressat. És la ferida més fonda de la nostra humanitat, és com remoure un fibló que tenim clavat: “Vós sou el meu Déu, jo us cerco, tot jo tinc set de Vós... com terra eixuta, sense una gota d’aigua”.

Jesús, com un bon espia, no es queda en el que es diu, en el que diu la gent, i fa la pregunta directa: I vosaltres qui dieu que sóc jo? I tu, què dius?

I quan Pere li respon tampoc no es vol quedar amb una resposta general: Ets el Messies, l’Ungit de Déu!

I Jesús vol que el creient sigui, també, un espia. Jesús sabia que encara que digués la paradoxal afirmació que el Messies havia de patir, morir i ressuscitar; amb això no hi havia prou per comprendre’l. Només qui és capaç, com l’espia, de passar més enllà del que es diu i anar a la realitat hi accedeix. El qui com l’espia posa a prova el que es diu, o sigui, el segueix pel mateix camí, és el qui compren: “Si algú vol venir amb mi que es negui a si mateix, pregui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà i qui la perdi per mi la guanyarà”.

El creient ha de ser també un espia que per arribar a Jesús no es pot quedar només en el que diu Jesús, no es pot fiar de les seves paraules, sinó que ha d’arribar a comprovar si són o no certes aquestes paraules en la vida, en un real i autèntic seguiment. No valen les paraules soles.

I per això ha de desconfiar i anar més enllà de les pròpies paraules i superar barreres dels altres, del que diu la gent, i arribar al cor, al crit del salmista: “Tot jo tinc set de Vós... Senyor, ningú com Vós no em fa feliç... l’amor que teniu val més que la vida”.

  

DISCULPAR-SE O DEMANAR PERDÒ?

Fem servir indiferentment les paraules “disculpa” i “perdona” . Però no son pas sinònims. Disculpar significa, segons el diccionari,“donar raons o proves que descarreguin de la culpa”. Disculpar-se és treure’ns la culpa, constatar que era un malentès, de fet, és mostrar que no tenia cap culpa del que havia passat. O ha estat un fet involuntari, o el culpable era un altre.

  Molt diferent és el fet de demanar “perdó”. La paraula perdonar ve del llatí composada pel prefixa per i el verb donare. El prefixa   per indica una acció total i el verb donare que vol dir regalar, donar. per tant Perdonar voldria dir donar totalment.  Es tractaria que l’ acreedor regala definitivament al deutor allò que li devia. Aquí, doncs, no es tracta de descartar la culpa, o el deute, sinó que es parteix que hi ha un deute, una culpa real. Com diu el Parenostre “Perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”.

  Demanar perdó és reconèixer un deute, una culpa. És demanar que et regalin allò que has de tornar.  És el que diu el salm: ”Feliç l’home qui...dintre seu no manté l’engany. M’he decidit a reconèixer la falta, no us he amagat més el meu pecat”.

Però el que estem veien, ja fa massa dies, amb tanta corrupció, no és que es demani disculpes i menys encara perdó. El que estem veien és una actitud de cinisme. És com si diguessin, picant l’ ullet: “si tu haguessis estat en el meu lloc haguessis fet el mateix” “la nostra única culpa és que no ho hem fet prou bé i ens han enxampat” com si ens retriessin la nostra oculta enveja. És la destrucció de l’ètica pel camí dels fets.

El perdó de Déu és, certament, totalment gratuït però no és el fonament  de la irresponsabilitat. El perdó de Déu no em deixa igual que estava sinó que ha de poder guarir-me, ha de poder fructificar. El perdó de Déu és la possibilitat d’un canvi, d’una nova vida com veiem en la dona de l’Evangeli de Lluc. Per aquesta raó l’Església demana prendre’s molt seriosament el perdó de Déu , tant si és per preparar el sagrament de la reconciliació o no. Demana tres moviments de l’ànima, i dos moviments concrets externs. Primer de tot demana  ser lúcid, fer servir la intel·ligència, fer un seriós esforç conscient d’ autoexaminar-se tenint com a criteri, no el que fa la majoria, ni els altres sinó el criteri de contrast ha de ser Jesús mateix.  El segon que demana és un altre moviment del cor: el dolor pel que he fet, sentir-se no coincidint el que sóc amb el que he de ser. Tercer demana un compromís, un propòsit de canvi, una decisió de no repetir allò que considero dolent.

Però no tot queda tancat dintre meu. L’Església diu que cal parlar, dir, confessar, expressar-ho, demanar explícitament perdó. I finalment reparar, reparar-me. Construir el que he destruït, reparar el que he espatllat. Déu perdona, no té en compte la culpa. Ara a mi cal aprofitar-ho i així puc reparar-me, puc viure en la veritat i no autoenganyar-me. El perdó de Déu ens empeny a la veritat i  possibilita una mirada honesta sobre la nostra vida que no recerca justificacions  ni excuses. Així puc refer la meva vida, o sigui, estimar. Perquè a aquell que molt se li perdona molt estima. Qui s’instal·la en el cinisme o en la disculpa  compulsiva mai obrirà la porta a l’amor.

NO SOM UN BONSAI

Ja fa uns quants anys que, quan arriba la primavera, en el nostre convent d’Arenys, en el claustre, es fa una exposició de bonsais. Són d’una gran bellesa, fruit d’un dur i pacient treball i d’un gran sentit artístic. M’agraden els bonsais. Admiro els jardiners que en tenen cura i paciència en cultivar-los. I cada any espero l’exposició per poder gaudir de veure’ls amb deteniment. Però això no treu que cal dir que poques coses hi ha tant poc expressives de la nostra fe com el bonsai. El cristià, podríem dir, és tot el contrari d’un bonsai, encara que molts s’ho pensin i alguns, fins i tot, ho visquin així.

Sant Pau, abans de la seva conversió, era un perfecte bonsai. Ben retallat per totes les lleis i normes. Era meticulós complidor de la Llei. Pau diu d’ell mateix que, abans de conèixer Crist, en quant al compliment de la Llei, “era irreprensible”. Molts creuen que un bon cristià és precisament això: complir! I si és així hom es pregunta: Per què es va convertir sant Pau? Què calia canviar en un home irreprensible? Era un perfecte bonsai: No fer això! No tocar allò altre! Tallar per aquí, no dir, no fer... Tot ben petit, mesurat, controlat. Tot dins les normes i prescripcions. “Irreprensible” i, malgrat tot, no era del grat de Déu. S’havia de convertir, girar, canviar?, però... què?

Quan, per a Pau, tot estava clar i sota control i fins controlava els altres... “Déu li mostrà el seu Fill”!! Ara ja no es tractava de retallar, d’empetitir, sinó de deixar que la vida brollés a desdir. No es tractava de complir una Llei, sinó deixar que el Pare et mostri el Fill. O, com diu en un altre indret, “Jo he vist el Senyor!” o, com trobem que diu a la carta als filipencs, “Jesucrist es va apoderar de mi”. I ell mateix dirà: “i tot el que considerava avantatjós ho vaig trobar desavantatjós comparat a haver trobat Crist”. Ja que “el Pare, tot donant-nos el seu Esperit, ha vessat el seu amor en els nostres cors”.

Els cristians no som bonsais, no es tracta, doncs, de retallar, d’empetitir; sinó de deixar que la saba de Déu corri per les nostres venes, creixi, s’expandeixi. No som un bonsai retallat, sinó que hem de créixer, consolidar-nos i donar fruit abundós.

No som un bonsai a qui no li toca amb prou feines l’aire, ni el fred, ni la calor. Ens hem d’exposar als quatre vents. No deixem que ens acotin, ni ens vigilin la nostra fe els encotillats pel políticament correcte. La nostra fe ha de viure i créixer a casa, al treball, a l’economia, a la política, a la plaça. No volem que ens barrin el pas els tòpics del que és o no correcte en el nostre món del pensament únic. Amb humilitat, amb respecte, però amb convicció, hem de fer créixer i expressar la nostra fe.

No som un bonsai que viu sol en una torreta, sinó que som un bosc i del bosc vivim. D’ell hem rebut la llavor i la saó dels segles. Som un bosc on hi ha arbres de totes menes. Pau no sols va predicar als jueus, sinó que va portar el Crist també als pobles pagans. 

Els cristians som un bosc on el món troba ombra, repòs, descans. Som un oasi on, en el seu bell mig, hi ha la Font de la Vida. La remor d’aquesta font són les paraules de l’Evangeli. Avui ens diuen: “Així que Jesús la veié, se’n compadí i li digué: “no ploris”.”

La remor d’aquesta font són les paraules de Jesús que avui ens diu: “Aixeca’t”, certament: “Aixeca’t tu que dorms i Crist t’il·luminarà”.

La remor d’aquesta font són les paraules dels creients que aclamen: “Déu ha visitat el seu poble”.

     

BEN CONCRET

Aquesta setmana s’ha fet la jornada de portes obertes a la nova seu de Càritas d’Arenys de Mar. En la part que dóna a la Riera hi ha l’entrada per rebre les persones que demanen ajuda, on són acollides i ateses. També, per la mateixa porta, es fa la distribució de la roba. Per la porta de darrera, més discreta, que dóna al carrer Sant Gabriel, s’ha instal·lat el SAC (Servei d’Aliments de Càritas). És una petita botiga on aquells que ho necessiten poden triar els aliments i altres coses, segons un sistema de punts que se’ls hi ha repartit abans. Així s’evita donar productes repetits o innecessaris.

Tot això ha estat possible perquè la parròquia ha cedit la casa per poder-ho instal·lar tot i també a l’herència de la Carme Tàpies. La parròquia no neda pas en l’abundància, ni la Carme Tàpies era una dona rica, tot el contrari. La Carme, pels anys 70-80, va passar moments molt difícils, personalment i econòmicament, sobretot per poder cuidar la seva germana que tenia moltes limitacions. Càritas i la parròquia la van ajudar en aquells difícils moments per poder sortir de la situació.

Temps després, ella va rebre una herència amb la qual el primer que va fer fou instal·lar un ascensor perquè la seva germana pogués moure’s amb més facilitat. La germana ho va poder gaudir poc temps, ja que va morir aviat. La Carme va continuar vivint simplement i, al morir, ho va donar tot a aquells que la van ajudar: la parròquia i Càritas. Gràcies a ella, doncs, s’han pogut fer les obres de la nova seu de Càritas a la nostra vila.

La compassió és un sentiment molt fort i difícil d’aguantar. Normalment l’aigualim o el reprimim amb mil excuses. Per a la Carme tenir compassió de la seva germana fou un sentiment actiu i compromès, per a Càritas i la parròquia també. No sempre la compassió genera aquests comportaments. Els mateixos apòstols van sentir compassió d’aquella gent que feia hores que estaven a l’entorn de Jesús, però els enviaven lluny a que s’espavilessin. Segons ens diu l’Evangeli els van voler acomiadar. També tenia sentiments de compassió el zelador de la casa d’avis d’Olot. Tant, que no podia veure’ls sofrir i... els matava! Gràcies a Déu, normalment no s’arriba a aquests comportaments, però sí a reprimir la compassió o a escarnir-la per la por al compromís que s’entreveu. Compromís inapel·lable: l’altre et posa davant l’Altre.

Jesús, davant la necessitat, és ben clar. Diu als apòstols: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Cal doncs compassió compromesa, fidel, i no escapolir-se. Però, a la vegada, per no caure en l’orgull o en la desesperació, cal fe. Fe en el Senyor: no escapolir-se i saber que no tot està a les teves mans, tu només tens uns pans i pocs peixos, cal posar-ho tot i... confiar!

Ell, en l’Eucaristia, se’ns dóna per transformar-nos en el seu cos. Per ser els seus ulls, que no s’aparten dels qui sofreixen; per ser els seus peus, que no s’allunyen del germà; per ser les seves mans, que no estan inactives sinó obertes; per ser les seves orelles, que escolten, acullen, comprenen; per ser el seu cor, que sofreix, es compadeix, reflexiona i cerca camins... per compadir.

Però també per això cal que els seus ulls siguin els meus, per veure els altres com Ell els mira. Ell ha de ser a les meves orelles, per escoltar com Ell escolta. Ha de ser a les meves mans, per acollir com Ell acull. Ell ha de ser sobretot en el meu cor, perquè tot vessant-hi el seu Esperit m’ompli del seu Amor. Per saber que no sóc sol: Ell hi és i m’empeny cap els altres germans. Entre tots formem el cos de Crist. No sols jo, entre tots fem el cos de Crist. Entre tots donem acollida a la compassió, entre tots i amb Ell fem real i concreta aquesta acollida. Entrar en comunió amb Ell, present, donant-se en aquest sagrament tant tendre i sagrat de l’Eucaristia.