SAVIS I ENTESOS

Hi ha una associació que va nàixer a  Barcelona l’any 1914. El nom d’aquesta associació és Reial Acadèmia Europea de Doctors. I la seva finalitat és agrupar els millors savis de cada especialitat en benefici de la societat. La presideix, actualment, Alfredo Rocafort, i està composta per doctors que excel·leixen en la seva especialitat, molts d’ells premis Nobel. No n’hi ha prou en ser doctor.

Lògicament que el procés de selecció per formar part d’aquest grup d’elit és molt exigent i curosament elaborat. No tot doctor pot formar-hi part, només aquells que excel·leixen en la seva especialitat i passen per una estricta selecció. Els components de l’associació treballen per afrontar els problemes actuals i assessorar tant els politics com els particulars tot cercant camins I solucions.

Tant la finalitat, el benefici de la societat, com els mitjans, els millors especialistes, són realment per lloar i encoratjar. La situació que ens envolta ho necessita. No són pas pocs els qui viuen la seva situació semblant al que diu Isaïes:  “és poble que viu en el país tenebrós, que avança a les fosques”, que viu com si estès sota el pes d’un jou. Per tant tothom qui pugui aportar llum és benvingut i necessari.

Però malgrat això crida l’atenció que Jesús no actua d’aquesta manera. Jesús no convoca ni  reuneix una elit de savis i entesos. Jesús cerca els seus col·laboradors a la vora dels camins , entre pescadors i pecadors. Dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè això que heu amagat a savis i entesos ho heu revelat als senzills”. I d’això n’és molt conscient el seu deixeble Pau que diu :” Crist m’ha enviat ha enunciar l’Evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis perquè la creu de Crist no perdi el seu valor”.

I és que no sols Jesús ha escollit els pobres i senzills, sinó que Ell forma part dels pobres i perseguits. N’és un d’ells. S’ha fet pobre i ha esdevingut la llum que brilla en el país tenebrós, la gran llum per els qui viuen a les fosques. Ell és Déu-amb-nosaltres. Ell és el Regne de Déu. El Regne de Déu que és a prop nostre. Aquest és la bona nova que Pau anuncia.

Certament que aquells que Jesús crida no són els savis i entesos. Ningú queda exclòs, per simple i senzill que sigui. I el qui és cridat sap que sense Jesús no pot res. Però el fet de ser cridat no és indiferent, ni porta a la passivitat. Quan la mirada de Jesús reposa sobra nosaltres i ens crida ens compromet totalment: “Segueix-me!” És una crida imperativa que ens implica en tot i per tot. El text evangèlic, no diu que els apòstols s’ho pensaren, sospesaren els pros i els contra sinó que el text diu “immediatament”. Al moment, no dilataren la resposta. Això es troba sovint en l’Evangeli. I “deixant-t’ho tot el seguiren”.

Els qui crida Jesús no són dels savis i entesos, però sí que a través del seguiment esdevindran miralls, sagraris de la presència de Jesús en el món. Miralls on es reflectirà la llum que esvaeix la fosca d’aquells que viuen en un país tenebrós. I instruments de reconciliació :”que no hi hagi divisions entre vosaltres”, dirà Pau.

No som dels savis i entesos, però hem de tenir encara molta més dedicació i entrega que ells.

No som dels savis ni entesos, però els hem de supera en amor a la veritat.

No som dels savis i entesos, però  hem de ser encara més honestos, exigents i coherents.

Tot depèn de Jesús, ell és el Regne de Déu entre nosaltres. Però el qui el segueix s’ho juga tot. No és un joc.

  Fra Jacint Duran i Boada

La por i el pallaso

LA INDIFERÈNC IA

El pròxim dimarts celebrarem sant Vicenç de Paül. El llibret La missa de cada dia ens posa una frase seva que considero molt necessària en el moment actual. Diu: “Aquest és un dels efectes de la caritat: que no podem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell; que no puguem veure plorar sense plorar també nosaltres”. Perquè el més greu de les injustícies d’avui és que aquestes ja no ens commouen. Estem tan saturats que ens hem tornat insensibles. I això per dues raons: primer, perquè estem immersos en tantes notícies i imatges que n’estem saturats. I, a més a més, ens costa distingir el que és real del que és propaganda, exageració o simple invenció. Un món virtual que ens costa distingir del real, rodejat de tantes interpretacions que al final quedem presoners del segon obstacle per poder reaccionar: la seguretat ambiental que no hi ha res a fer. “Es lo que hay” és una de les frases més repetides.

Així, també nosaltres construïm una muralla entre la nostra vida i els sofriments aliens. Com el ric de la paràbola. No feia cap mal al pobre Llàtzer, però segurament ni el veia. Era normal que hi hagués pobres. Segurament no sabia el seu nom. En canvi Jesús sí que el coneixia pel nom. Aquella muralla d’indiferència, aquell abisme infranquejable que el ric va construir en vida, el troba després. És el que els retreu el profeta Amós a la primera lectura: “Ai dels qui viuen tranquils a Sió… S’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs… Mengen els anyells més tendres… S’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.”

Sant Pau ens mostra el camí  de Jesús. En la carta als de Corint diu: “Jesucrist, que és ric, es va fer pobre, perquè la seva pobresa ens enriquís”. I això és trobar l’autèntica humanitat. Ser home és això: com Jesucrist, fer-se pobre per enriquir amb la pobresa. La pobresa de què ens parla sant Vicenç: “Que no puguem veure ningú que sofreix sense sofrir amb ell”, que ens sigui impossible “veure algú que plora i no plorar amb ell”. No envoltar-nos de murs, no cavar un fossar. Crear proximitat. I, com sant Vicenç, ser efectius. La seva obra s’ha estès per tot el món tot escampant el bé durant més de 400 anys. Ell sabia que sol no faria res. En fraternitat, amb els altres va poder. El fonament de tota aquesta obra és la fe en Jesús que ens crida al seu seguiment: fer-se pobre per, amb la pròpia pobresa, enriquir els altres. Aquí es troba la felicitat, com diu avui sant Pau: “Quan serà l’hora, farà aparèixer la seva manifestació aquell qui és de debò feliç i que habita en una llum inaccessible”. El qui és de debò feliç, ens crida a la seva felicitat. A la seva manera. Ell és el camí que porta a la felicitat. Ell és la nostra felicitat.

És realment significatiu que l’Església, quan fa un funeral i acomiada al difunt, diu: “Que els àngels t’acompanyin al Paradís; que a la teva arribada, et rebin els màrtirs i et facin entrar a la ciutat santa de Jerusalem, que el cor dels àngels t’aculli i tinguis amb Llàtzer, el pobre, el repòs etern”. Llàtzer, el pobre. Llàtzer, el pobre és qui et rep i t’acompanya en el Paradís. Els pobres tenen les claus de la felicitat, del repòs de Déu allí i, també, aquí. La indiferència mata. Mata a aquells que oblidem i ens mata, també, a nosaltres. Es pot fer, cal no deixar-se vèncer per la desconfiança i la indiferència. Cal apropar-se, saber el nom, com Jesús que en sabia el nom, escoltar, sofrir i plorar. No tenir por de la impotència. “Es lo que hay”, certament,  però hi ha infinitament més: Ell hi és. El Senyor ens congrega i és amb nosaltres.

La mentida pot ser bona?

INDIFERÊNCIA

A QUI ADORES?

LA MENTIDA ÉS BONA?

Hi ha un escriptor francès de principis del segle passat que deia: Odio qui complica les coses simples, però també aquell que simplifica les coses complicades”. I certament que moltes vegades ens compliquem inútilment, però també a vegades no assumim la complexitat de la vida i la volem reduir a les quatre coses que sabem. “El cristianisme no és cosa de sòmines”.

En aquest sentit, estic llegint un llibre que ja des del primer capítol és desconcertant. Es tracta d’un jueu agnòstic que descobreix Jesús i s’acaba convertint a la fe. Explica la seva conversió més o menys, així: “La mentida. La mentida dita a cau d’orella per Crist… En una mil·lèsima de segon esdevinc seu per sempre.” La mentida el va fer de Crist.

L’autor parla d’un interrogatori de la policia política a l’època stalinista a Romania. Li demanaven el que havien fet en una reunió clandestina, qui havia participat, què s’havia dit. Si l’interrogat hagués dit la veritat hagués quedat lliure de càrrecs i d’acusat hauria passat a ser testimoni en el judici i n’hagués enviat molts a la presó o a la tortura de les presons stalinistes. Però, en negar la veritat, el que va passar a ser acusat fou ell, qui va anar a la presó fou ell, qui va ser torturat fou ell. Per això, aquí, la mentida era dictada per l’amor, per Crist mateix. I a l’escollir el camí de la creu, va escollir Crist. A la presó el batejà un bisbe, que amb ell compartia la mateixa sort. Quan, després de molts anys, va poder sortir de la presó, es feu monjo. És el que hem pregat a l’inici de la Missa: “Vós, oh Déu, heu volgut que tota la llei consistís en l’amor”.

Els textos de l’Escriptura que ens ofereix la Litúrgia ens mostren com els explotadors i els estafadors fan servir l’astúcia, el raonament per continuar robant i estafant: “Vendrem el gra amb mesures petites, i per cobrar, passarem la moneda amb peses més grans. Farem trampa amb les balances... Amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”. Així ho descriu el profeta Amós. I Jesús també ens descriu unes cavil·lacions semblants amb l’administrador infidel: “Què podré fer ara que el meu amo em despatxa? Cavar...? Anar a captar...? Ja sé què faré perquè algú em rebi a casa seva... I va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo... “Quant deus al meu amo? Cent bidons d’oli? Doncs aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que en digui cinquanta.” El text diu que Jesús lloà aquest administrador infidel, com també podria lloar aquells que criticava Amós. No per robar o estafar, sinó per saber pensar, per no quedar-se amb les mans creuades i saber reaccionar.

Jesús ens demana saber reaccionar no pel mal, no per estafar sinó a la manera del Regne com va fer aquell que era interrogat. Encara que sigui paradoxalment, aparentment en contradicció amb el que està manat. Va reaccionar en una situació límit a la manera de Jesús: jugant-s’ho tot. En les situacions que vivim hem de saber no deixar-nos portar pel victimisme, el pessimisme o la passivitat. No reduïm el cristianisme a quatre tòpics que seguim sense pensar. Certament no fem complicat el que és senzill, però també assumim amb intel·ligència la complexitat. Què faríem en un cas com el que va viure aquest jueu romanès? En la vida quotidiana ens trobem en casos potser més senzills, però que també ens demanen saber discernir, pensar i actuar amb fermesa des de la fe.