JO NO TINC LA CULPA

Els anuncis i la propaganda són molt reiteratius i, de vegades, una mica grotescos. Van repetint-se una i altra vegada. Quan això entra en el món de la política pot ser que la cosa encara pugi més de to. Fixeu-vos, només de passada i sense voler posar noms, hi ha un polític que ha posat com a lema que “jo mai no m’he equivocat”. Que això ho digui un polític és molt greu. Com que no s’ha equivocat mai? El problema no és que sigui un sol polític que ho faci, sinó que alguns, sense dir-ho ho pensen, sense expressar-ho ho deixen entendre. Els qui s’equivoquen són sempre els altres.

Això també passa a les famílies, sense fer propaganda però de fet, moltes vegades comencem les converses o per dintre del cor pensem “jo no m’he equivocat”. Aquest està dient una bertranada”. I això em pot passar a mi. Moltes vegades pot ser que cor endintre pensi això: “jo no m’he equivocat, és ell el qui va reiterant una cosa que sap que no està bé”.

L’Evangeli subratlla molt el fet que Jesús vol una altra realitat, i no l’acabarem d’entendre mai, ens costa molt d’entendre què vol dir Jesús. Jesús està dient, i ens vol proposar, que hi hagi una manera de viure que sigui la humilitat, la senzillesa. Poques i senzilles paraules. La senzillesa. Estimar allò pobre, allò senzill. I això no és simplement d’una paràbola, Jesús ho repeteix a molts altres llocs. L’evangeli diu: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i entesos i les heu revelat als senzills”, a aquells que s’equivoquen, als pobres, als senzills.

I quan els dos germans volen seure un a la seva dreta i un a la seva esquerra, Jesús dirà: “No sabeu què demaneu. Jo he vingut no a ser servit sinó a servir”.  Són paraules que ens mostren el camí. I Jesús dirà: “Ja no us dic servents sinó que us dic amics”. Jesús ens proposa una manera de viure en què la senzillesa, la pobresa, el que és arran de terra, sigui un tresor. En canvi, nosaltres voldríem fer quan ens conviden ens posem els primers llocs. Volem ser dels que estan a dalt, i això és el que Jesús no admet, no vol.

Jesús ens dirà que la senzillesa, la pobresa, el ran de terra, els humils posseiran el món. I també  els no violents: “Feliços els qui posen pau perquè d’ells és el Regne del cel”. Per això el text de la carta als Hebreus diu: “Vosaltres no us heu acostat a la muntanya del Sinaí on hi ha la negra nuvolada, on hi ha tempesta, on hi ha fosca, on esclata la veu del corn i aquells que el van sentir fins i tot espantats van demanar que no continués. En canvi nosaltres no ens hem acostat a la por, a la violència, sinó que ens hem acostat a la muntanya de Sió, a la nova Jerusalem, a miríades d’àngels, a l’aplec festiu, més encara, a Déu mateix, jutge de tothom, en concret us heu acostat a Jesús, mitjancer de la Nova Aliança”. 

Hi ha un sant, que és sant Doroteu de Gaza. Gaza avui en dia sona molt dur. Però Doroteu era del segle VI, va morir l’any 565. Era un home de profunda saviesa, un Pare del Desert, un asceta, un home que sabia què era viure en comunitat, que és molt difícil. I ell deia tot el contrari del que hem dit al principi. Deia: en el món, en les comunitats, en l’Església el problema és que ningú reconeix la seva responsabilitat, que ningú diu que és ell el culpable, que ningú admet que té part en el problema. Deia sant Doroteu de Gaza que aquesta és la porta per on entra la saviesa cristiana. 

Homilia Diumenge XXII durant l’any

Fra Jacint Duran

31 d’agost de 2025