L’altre dia la polèmica escriptora Pilar Rahola feia un article en un diari en què deia textualment que estava escandalitzada d’una notícia que venia d’Anglaterra.
A quina notícia es referia? Doncs que les nenes (a partir dels 11 anys) de sis escoles (en pla experimental) poden demanar la “píndola de l’endemà”, sense permís dels pares, ni parlar amb els mestres, sinó directament, i sense cap relació humana, simplement per un sms del telèfon mòbil.
Però, a més, caldria preguntar-se si és bo que uns nens i nenes d’onze anys tinguin ja relacions sexuals. Cal preguntar-se si només cal prevenir l’embaràs o si cal presentar una alternativa a la manera com avui es viu i es presenta la sexualitat.
I això li toca a l’estat? No! Ens toca a nosaltres. També com a cristians, ens toca poder parlar de castedat, de saber treballar el desig, de saber contenir-se. Ens costa parlar així. Em pregunto si hem d’anar sempre als mínims quan parlem de sexualitat. Es pot proposar la castedat? Es pot proposar la santedat, també en aquest punt?
La tradició cristiana diu que sí. I ara que l’Església té tantes coses en aquest aspecte de la sexualitat per curar-se i demanar perdó, crec que és el moment idoni per fer aquesta seva proposta sobre la sexualitat, i fer-ho sense prepotència, amb molta humilitat, comptant-se entre els pecadors, però a la vegada fent-ho amb claredat. I això començant per ella mateixa, per nosaltres.
Buda, cinc segles abans de Crist, ja es va adonar que la font del sofriment humà era el desig. Ara ho tenim ben bé davant dels ulls a nivell de l’economia i del consum. El desig incontrolat d’uns acaba acorralant famílies senceres a la misèria i la indigència i destruint la natura que ens aguanta.
Buda, coherent amb això, fa tot un camí amb una finalitat ben concreta: suprimir, aniquilar tot desig que ens lliga a aquest món purament aparent, buit, i així que l’home trobi la felicitat.
El camí de les benaurances que hem llegit proposa un camí de santedat en tots els nivells de l’esser humà. Per tant també de la sexualitat, de la netedat del cor. Certament parla de la renúncia, de la pobresa per poder entrar en el Regne de Déu. Però per l’Escriptura el món no sols és aparent, i menys dolent. Està fet per Déu, és bo i és bell. Però no pot omplir el cor de l’home. El nostre desig és més gran que el món que no té la possibilitat d’omplir-lo. Ni la sexualitat. Cal una proposta de santedat integral. Per això l’ Evangeli no parlarà de suprimir el desig sinó de fer-lo créixer i posar-lo on cal: en Déu. Tot en Déu.
Feliços els nets de cor perquè veuran Déu. Netedat de cor que és sobretot el fruit d’haver-se centrat en l’Únic necessari. Així ho expressa sant Agustí en el llibre de les confessions: Si en algú callava el tumult de la carn, callaven les imatges de la terra i de les aigües i de l’aire, callaven també els cels, i callava l’ànima a ella mateixa i es transcendia sense pensar en ella mateixa; si emmudissin els somnis i les imaginacions; si callava en absolut tota llengua i tot senyal i tot allò que existeix un moment i després desapareix... Si totes les criatures callessin i poguéssim aplicar l’oïda a Aquell que les va fer, i només Ell parlés, no per mitjà d’elles sinó per si mateix, de manera que sentíssim la seva paraula, no pas per la llengua de la carn, ni per la veu d’àngel, ni pel fragor d’un núvol, ni per l’enigma d’una paràbola, sinó el sentíssim a Ell mateix... ¿No seria això potser l’acompliment d’aquelles paraules: “Entra en el goig del teu Senyor”? (Mt 25,21).
Pascal, en el segle XVII, també va escriure en una carta: De la mateixa manera que totes les coses parlen de Déu a aquells que el coneixen i que el manifesten a tots els qui l’estimen, així aquestes coses mateixes l’amaguen a tots els qui no el volen conèixer.
Un cor net no neix de mínims, ni s’aconsegueix res només amb mediocritats, sinó proposant l’autèntica set de santedat que nia en el nostre cor on Déu ho és tot en tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada