SOROLL, MASSA SOROLL
En
les àrees comercials, o fins i tot en botigues més petites, sovint hi tenen
posat un fil de música. De vegades ni te n’adones, però altres vegades sí que
sents una música de fons. I mentre la música sona, tu vas fent les compres: l’arròs,
la carn, el peix... I la música no t’interromp... vas fent la feina.
Passa
també amb la música que un pot asseure’s i escoltar-la directament. L’escoltes
i perceps la música, fixant-t’hi. Passa, per exemple, amb un concert... et
concentres directament en la música. En aquest cas, la música no és un rerefons
sinó que l’escoltes directament.
Hi
ha, però, encara una tercera classe de música: la música invasiva. És aquella
que, quan estàs tranquil·lament a casa, comença a sonar de cop i volta i ve
normalment de la casa del veí. És una música que t’absorbeix… O,en aquesta
mateixa línia, encara trobem aquella música de les discoteques, d’una
estridència ingent: la música és tan invasiva, en aquest cas, que no es pot ni
tan sols parlar amb els altres i, encara que et cridin, costa molt de saber què
t’estan dient.
Doncs
bé,podríem dir que el nostre cap actua així també. A vegades hi ha coses que
ens preocupen però són com aquella música suau, que sona de fons, i que et
deixa fer la teva vida normal. Tens el record d’aquella cosa que s’ha
d’arreglar però vas fent…Altres vegades, fas com quan t’atures a escoltar la
música.T’atures, escoltes el problema i intentes arreglar-lo directament. Però
hi ha, encara, una tercera situació força freqüent, en què el problema ens ve
com una música invasiva que ens absorbeix totalment l’atenció. Allò ens
preocupa fins a tal punt, que no hi ha manera de copsar res més. Estem
polaritzats per aquell problema. El nostre cap s’ha com bloquejat.
Quan
ens passa això, no escoltem. De fet, no podem escoltar. El nostre cap està
polaritzat i no escoltem els altres i els seus problemes. Estem tan absorts amb
el nostre problema que no som capaços d’escoltar l’altre i fins som incapaços
de viure altres aspectes de la nostra vida. El problema ens bloqueja com si no
hi hagués res més. Moltes vegades, el problema és real, però la intensitat amb
què el sentim, no. La música està bé, però no la intensitat i quedem bloquejats
en nosaltres mateixos. No escoltem Déu. I Déu, quan parla, sempre interpel·la i
ens crida. És una vocació. Sovint a la nostra vida, la veu de Déu queda en una
veu tan fina, tan petitai li posem tan poca atenció que passa absolutament
desapercebuda.
De
vegades, però, la vocació, la crida de Déu, pot trencar aquest bloqueig, aquesta
sordesa. Ho veiem amb Isaïes. Aquest va viure al segle VIII aC, en un moment de
profunda crisi d’Israel, en què Assíria anava creixent i Israel se sentia
atemorit. Al capítol 6è del seu llibre, se’ns transmet aquell moment en què el
profeta,que es trobava al temple, té la visió en què Déu és proclamat tres
vegades sant i que la litúrgia cristiana ha assumit en cadascuna de les
celebracions de l’Eucaristia: sant, sant, sant és el Senyor, Déu de l’univers.
El temple s’omple de fum, del foc de l’altar, i la primera sensació que té
Isaïes és de ser poca cosa, de pecat davant de la santedat, de la infinitud i
l’esclat de Jahvè, el Senyor. Déu es presenta i, quan ho fa, crida: “Qui hi
anirà? A qui enviaré?” I la resposta del profeta és “Envia’m a mi, sóc aquí”.
Encara
que sembli que és molt diferent, la crida dels primers deixebles de Jesús és
semblant a la d'Isaïes. Fixem-nos que aquí, en lloc de ser al temple,la crida
es produeix a la vida quotidiana. Jesús surt a l’encontre en situacions que no
ens són estranyes: al costat de l’aigua, entre pescadors,en una vida normal,
enmig del treball... Jesús surt a
l’encontre. Però, tanmateix, si ens hi fixem, la sensació que té Pere davant
Jesús és molt semblant a la que té Isaïes davant la santedat de Déu. Quan Jesús
fa la pesca miraculosa, Pere té la sensació que té Isaïes: “aparteu-vos de mi,
perquè sóc un pecador”. Són les mateixes paraules, gairebé, que diu Isaïes
davant del “sant, sant, sant”. Jesús és més que el gran temple:Ell és on la
presència de Déu ens interpel·la. I quan Déu ve, crida sempre. Però cal dir
que, en Jesús, encara ho fa amb més força, perquè si a Isaïes Déu diu: “A qui
enviaré?”, Jesús diu: “Et faig pescador d’homes”. No li demana l’opinió a Pere.
Ell crida i, deixant-t’ho tot, ells el segueixen.
Sant
Pau, a la Primera Carta als de Corint (1Co 15, 1-11) transcriu un dels textos
més fonamentals i antics del Nou Testament, en què ens mostra el fet central de
la nostra fe: la Resurrecció de Crist. Crist ha ressuscitat. Aquest és el
centre de la nostra fe. I tenim, amb sant Pau, no algú que simplement ens en
parla, sinó un testimoni personal. “Se m’aparegué a mi”, diu, i en una altra
part de la carta encara dirà: “Jo he vist el Senyor”. Pau és el testimoni
directe, en primera persona, d’aquest fet. Quan Déu intervé, quan Déu esclata
en la vida d’una persona, hi ha de seguida la missió. Pau es converteix de
perseguidor en evangelitzador.
Nosaltres,
moltes vegades, estem tan preocupats pels nostres problemes, els hem fet tan
grans, els inflem tant, que els problemes, el seu soroll, acaben tapant la veu
de Déu.
El primer que hem de fer
per escoltar la veu de Déu, doncs, és desinflar els nostres problemes,
posar-los en la seva autèntica mesura. Desinflar-los perquè pugui ressonar la veu de Déu. Hem d’abaixar el
volum dels nostres problemes, que, encara que són reals, els hem inflat de tal
manera que al final han acabat sent irreals. Hem d’abaixar el seu volum i
apujar el volum del que diuen els nostres germans, apujar el volum d’altres
aspectes de la nostra existència, apujar sobretot el volum de la veu de Déu.
Déu realment parla i ens
parla i vol intervenir en la nostra vida. Hem d’apujar el seu volum i, quan
l’encenem, el primer que sentirem en aquesta emissora és: “vull pujar a la teva
barca”. Som capaços de deixar pujar Jesús a la nostra barca? La segona cosa que
ens dirà és: “No et quedis a la platja, vés mar endins; a la platja pescaràs
quatre peixos, vés mar endins”. Ens demana no quedar-nos mullant-nos els peus a
la platja, sinó endinsar-nos sense por cap a la mar. I la tercera cosa que ens
demana és l'actitud de Pere quan diu: “ens hem escarrassat tota la nit, però
perquè tu ho dius tiraré les xarxes”. La nostra vida ha d’estar marcada per
aquest: “perquè tu ho dius”. Malgrat l’aparença d’ineficàcia del que hem de
fer, fem-ho perquè el Senyor ho diu. Llavors la nostra vida s’omplirà de llum,
llavors veurem el foc de la seva presència, llavors veurem com s’il·lumina el
nostre camí.
Homilia Diumenge V durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de febrer de 2022
