dijous, 30 de maig del 2013

¿DIOS ES VERDE?


Acaba de sortir un llibre que porta per títol: ¿Mamá, Dios es verde? La pregunta és real. La va fer el fill de l’autora del llibre.

Déu s’ha fet estrany, llunyà, tant que els marcians i els extraterrestres són més reals en la vida dels nens que Déu mateix. L’autora del llibre vol donar elements per poder respondre a les preguntes i interrogants dels infants, però a la vegada cal relativitzar aquestes respostes massa raonades. Ella mateixa recorda que un dels moments més gravats que li han quedat a la memòria sobre la seva mare és quan de nit aquesta venia i pregaven plegades. Era un moment màgic... sagrat. I diu que “pregaven plegades”, no “que li feia pregar” o “li ensenyava algunes pregàries”, sinó que “pregaven plegades”. Per a què Déu no sigui un extraterrestre o una simple idea cal pregar.

A ningú se li acudeix explicar als nens què és un pare o una mare, un tiet o un germà. És a través de la relació que el nen viu, que aprèn i, poc a poc, va comprenent les relacions de família.

Igualment passa amb Déu, que es val de tot per fer-se entendre, però que és infinitament més a prop nostre que nosaltres mateixos.

Una vegada un pare va venir a protestar a un frare dient que el seu fill portava temps venint a la catequesi i encara no sabia el Parenostre... però el Parenostre no s’aprèn a la catequesi, sinó a casa, i no de memòria, com una fórmula, sinó resant-lo, co-resant-lo amb els pares. Déu és Algú de la família i Algú que crea família més enllà de la família. A través de l’Eucaristia dominical, centre de la setmana, ens obrim a la gran família dels fills de Déu que també es crea pregant.

Déu ha de ser Algú que ha de ser viscut i aprés i comprés a través de la convivència amb Ell; però aquesta comprensió es fa a poc a poc, comença amb el naixement i travessa més enllà de les portes de la mort.

Amb tot, l’autèntic interrogant sóc jo mateix per a mi mateix. Per a mi mateix no sé pas de quin color sóc. Sóc un estrany per a mi mateix, com un extraterrestre. I quan estic en silenci i no estic ocupat o distret i sóc capaç de callar, d’escoltar, mirar i preguntar, em surt la qüestió del salmista: “Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: Què és l’home perquè us en recordeu, què és un mortal perquè li doneu autoritat?”. La grandesa, la petitesa, l’innecessari i superflu de l’ésser humà i, malgrat tot, el Nou Testament el veu superior als àngels, fill en el Fill. Fins i tot un text del segle segon dirà que Déu farà que els àngels ens adorin.

Déu no necessita de mi per entendre’s. Jo sóc el problema, no Ell. Sóc jo qui necessito d’Ell per entendre’m, per orientar-me, per rebre vida i força en el camí. I malgrat tot Déu, tot donant-me el seu Esperit, ha vessat el seu amor en el meu cor: Qui sóc jo?

I quan girem el rostre cap al Déu u i tri, el misteri es fa més dens i profund, però hi entro, em sento a casa.



dilluns, 13 de maig del 2013

ÉS NECESSARI I POSSIBLE




El 13 de setembre de 1886 S. Freud es va casar amb Martha Bernays. El divendres al vespre Martha va tenir un dels disgustos que més la van marcar en la seva vida, així ho comunicà al seu cosí anys després. Martha era jueva, com S. Freud, al divendres a l’hora que començava a celebrar-se el dissabte, dia sant pels jueus, com tenia costum va encendre les espelmes rituals que marcaven el començament de la festa, cosa que va prohibir severament S. Freud recordant-li que havia de treure’s del cap tots aquell prejudicis religiosos si volia estar amb ell.

El 1915 S. Freud, el pare del psicoanàlisi, ateu convençut i militant, com hem vist,  deia que fruit de les seves investigacions i experiència que: “el nostre inconscient no creu en la seva pròpia mort; es comporta com si fos immortal”. Per S. Freud aquest sentiment era irracional i xocava amb la realitat. Per ell, lògicament, tot s’acabava en la mort.

Fa poc s’ha publicat un llibre amb un títol que fa pensar en això mateix. El llibre es titula:”necesario, pero imposible”. És el mateix que deia Freud. Pel nostre inconscient som immortals, el nostre desig va més enllà de l’ara i aquí i aquesta transcendència li és necessària i imprescindible, però...li és impossible. La mort li barra el camí.
Javier Gomá, que és l’autor d’aquest llibre, cita a Aristòtil. La natura sol dotar de prou capacitat a les coses per arribar a la perfecció: una planta simplement desenvolupant el seu principi interior assoleix la seva plenitud. El mateix passa amb l’animal. I en el cas de l’home ens porta a descobrir la nostra dignitat d’origen i la nostra indignitat de destí.
En l’home se li ha donat l’expectativa, el desig d’una plenitud, i al contrari dels altres éssers, se li ha negat   la possibilitat d’arribar-hi: és una cruel contradicció.

Avui, en la festa de l’ascensió de Crist,  celebrem la destrucció d’aquesta frustració. Perquè no celebrem, pas, que Crist ha desaparegut d’ entre nosaltres,sinó que és una festa d’alegria i d’ exultança, perquè com diu la pregària de l’ inici de la Missa: “Deu totpoderós concediu-nos el do d’una alegria santa i el goig d’una fervent acció de gràcies ; perquè l’ascensió del Crist, el vostre Fill,  és també la nostra elevació i a la glòria on ha arribat el cap el cos (que som nosaltres) té l’esperança d’arribar-hi”
Els deixebles, diu el llibre dels Fets dels Apòstols,  tenien “una alegria immensa perquè com diu la pregaria de després de la comunió” amb Déu hi ha un que és home com nosaltres” i així ens ha obert el camí.

S. Freud tenia raó “el nostre inconscient es comporta com si fos immortal” i es com- porta així perquè ho és. És el desig de plenitud i eternitat que Déu mateix havia posat en el nostre cor. I ho és perquè Crist ens ha obert el camí a la plenitud que desitjàvem. I així podríem canviar el títol  del llibre “necessari però impossible” per “necessari i possible”.

I no ha estat possible per natura, amb això té raó l’autor, sinó perquè Déu en Crist ho ha fet possible. Ens ha obert les portes de l’eternitat.
I aquest poder amb que Déu ha ressuscitat Crist de la mort i l’ha entronitzat a la seva dreta, com diu la carta als efesis, actua ara, aquí, en nosaltres, diu:” Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres”

Aquests poder que hem de deixar  treballar en nosaltres és  Crist que exerceix la seva sobirania per crear espais on els pobres rebin la bona nova i els empresonats vegin la llum i on totes les víctimes d’aquesta situació actual tant injusta puguin veure l’esperança i puguin fruir de les primícies del regne.

   

dijous, 9 de maig del 2013

MIRAR I...VEURE




Joan Fontcuberta és un fotògraf barceloní que ha rebut un dels premis més importants en fotografia. Premi internacional Husselblod. Ell ens avisa d’entrada que la fotografia menteix, és ficció. Fixeu-vos  en un àlbum de fotografies familiar: és un dipòsit de somriures. On són les preocupacions? On són els conflictes? I fins quan vam fer aquelles fotografies en concret somrèiem certament al moment de fer la foto: Lluís....!, però abans i després somrèiem? Cal no confondre les fotos amb la realitat. A voltes volem fer tantes fotos per suplir o corregir la realitat: perquè fos una altra. Voldríem viure més en les fotos que en la realitat.

Si mirem el Nou Testament és com àlbum de fotografies de l’origen del cristianisme. Certament que l’ origen del cristianisme és un gran esclat de vida. El gran somrís de Déu que és la nostra esperança. Però això no amaga la realitat sinó tot el contrari. La gran notícia de la resurrecció de Crist porta a acceptar a tenir el gran motiu per acceptar la realitat i no amagar-la i per això encarar els problemes amb fortalesa i esperança.
Pau en les seves cartes no amaga els conflictes sinó que els exposa i hi cerca solucions. Avui el text del Llibre dels Fets dels Apòstols ens  parla de “desavinences i d’una discussió seriosa” que portà a Pau i Bernabé a pujar a Jerusalem. El problema es resolgué  enfrontant-lo, escoltant, dialogant, comprenent l’altre. Aquests ha estat un paradigma, un gran exemple per arreglar altres desavinences i conflictes.
I això ve d’estimar el gran misteri cristià que és l’encarnació, l’ estimar el concret, el no perdre’s en noms i paraules, com dirà Pau, sinó mirar d’entendre el concret i no deixar-se portar per mil coses i paraules. Quan l’Església ha actuat així és que ha vençut la por i ha cregut que el Senyor és vivent i actuant no li ha estat necessari corregir la realitat  amb excuses, frases o fotos més o menys adients, sinó encarar-la amb realisme i esperança.

Amb tot hi ha fotografies que val molt aturar-s’hi  i mirar-les, fins contemplar-les. És un art, una obra d’art quan es capta el moment, el gest, la bellesa d’un moment. Diu Joan Fontcuberta que per aconseguir això el bon fotògraf és el més semblant al “cec perfecte”. Enmig del torrent del que veiem i passa el bon fotògraf ha de ser capaç de ser cec al 99,99 % de tot el que veu i passa i fixar-se  en aquest segon, en aquell detall i aturar-lo, parar el temps. És com descobrir l’etern que hi ha en cada instant.
És així mateix com ens mira el Senyor: “Que el Senyor s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi, que ens faci veure la claror de la seva mirada”, com diu el salm.

Aquesta mirada de Déu és com si fos cec a tot el que hi ha i només es focalitzés en mi. Aquesta mirada m’obra la serena porta de l’ara de Déu. La porta de la quietud bullent de la vida, de la llum més intensa que no enlluerna. De la profunditat abismal que acull tendrament.
Diu Jesús: Qui m’estima farà cas de les meves paraules, el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell”. És de tu, de mi de qui parla. D’ara i aquí.

dijous, 2 de maig del 2013

I MALGRAT TOT... L’AGUANTEM



Hi ha un autor anglès que ens recorda que, en cada una de les nostres vides, hi ha una persona que, malgrat que ens desagrada, la cuidem i molt. Quan mirem el seu físic, la trobem poc agraciada; intel·lectualment molts li passen al davant i, sovint, no diu la paraula adequada en el moment que toca, cosa que ens irrita especialment.

Aquesta persona té uns sentiments molt poc agradables, per no dir-ne gens. I si recordem el que ha fet i ha dit, veiem que és penós recordar-ho. I malgrat que no ens inspira massa simpatia, ni massa sentiments positius, cada dia l’alimentem, la vestim, la cuidem... Lògicament m’estic referint a nosaltres mateixos: quantes coses no canviaríem de nosaltres mateixos, quantes coses no ens cauen bé de nosaltres mateixos, quants records no esborraríem de la nostra memòria i, malgrat tot, ho fem tot per cuidar-nos i fer-nos feliços.

Si fóssim conscients del que ens costa acceptar-nos i tenir bons sentiments sobre nosaltres mateixos... Si fóssim conscients que, amb tota seguretat, ens veiem a nosaltres mateixos com a enemics de nosaltres mateixos i, malgrat tot, ens alimentem, ens cuidem i cerquem la nostra felicitat, ens seria molt més fàcil estimar els nostres enemics. Seria una simple continuació de l’amor a nosaltres mateixos. Tal com diu la Bíblia: “Estima els altres com a tu mateix”. Això ja porta inclòs l’amor als enemics.

Estimar els altres, fins els enemics, no ens demana aprovar l’altre, ni el que fa i encara menys sentir afecte per l’altre, ni que t’agradi la seva manera de fer. Sinó que el que cal és fer com fas amb tu mateix malgrat no estar d’acord amb tu, ni agradar-te el que fas, ni com ho fas. Malgrat tot això et cuides i cerques el millor per a tu.

Això és estimar els altres com a tu mateix. Això que sembla tant lògic a nosaltres ens resulta impossible de fer. Estem ferits i el nostre cor està obnubilat. I malgrat això, l’Evangeli va més enllà. És la manera de posar-hi remei: proposar l’infinit: “Us dono un manament nou, que us estimeu els uns als altres COM JO us he estimat”.

Aquest “manament nou” ha estat posat en l’Evangeli de Joan entre els relats on Jesús prediu la traïció de Judes i la predicció de la negació de Pere. Aquest manament està posat en l’Evangeli de Joan després del relat en què Jesús renta els peus als seus deixebles, també a Judes, i abans de la seva passió en creu.

Això no sols eleva el llistó, sinó que ens fa entrar en l’àmbit de l’Infinit, del diví. Com diu la pregària d’ofertori d’avui: “... ens heu fet participar de la vostra divinitat, única i sobirana”, mostrant-nos així com Ell és capaç d’estimar.

Jesús: que no va morir per amor als enemics, sinó per l’amor més gran, com diu en l’Evangeli de Joan: “No hi ha amor més gran que donar la vida pels amics”. Perquè Jesús pot tenir qui el consideri el seu enemic o algú que es consideri enemic seu, però Ell no veu a ningú així: Ell no en té, d’enemics. Com diu la litúrgia oriental, Ell és “l’Amic dels homes”. No experimenta, ni veu a ningú com a enemic, per això dóna la seva vida pels seus amics, o sigui, per a tothom.

I ens invita a anar més enllà de nosaltres mateixos i entrar en l’àmbit de l’amor de Déu, és a dir, donar la vida pels amics, anar purificant el nostre cor per veure els altres no com a enemics, sinó com a amics.
Per això necessitem un cor nou, un cor net, per això cal que quedi imprès en el nostre cor la segona part del manament nou: “com jo us he estimat”, o com diu el salm: “El Senyor estima entranyablement tot el que Ell ha creat”.

A mi, el Senyor em mira, com diu la pregària inicial: “mireu aquests fills que tant estimeu”. És aquesta mirada de Déu la que em guareix, la que em transforma, la que em capacita per estimar com Ell, la que vessa en mi el seu amor.

Som éssers que ens sentim mirats i és que ho som, de mirats; però cal no fugir-ne, com ho relata el llibre del Gènesi d’Adam, que s’amagava de la mirada de Déu. Cal que entenguem que aquesta mirada és la que ens pot omplir de llum, deixem que reposi sobre nosaltres, que ens transformi. Però cal acceptar que “per entrar al Regne de Déu cal passar per moltes tribulacions” ja que la mirada del Pare sobre nosaltres és la mateixa que reposava en el cor de Jesús, però en Jesús el que és, és el que ha de ser i, en nosaltres, el que és, és molt lluny del que ha de ser, per això la mirada de Déu ens dol, però, si no la defugim, ens guareix perquè ens instal·la en la veritat.