divendres, 21 de juliol del 2017

EL NOSTRE COR S'ABRUSAVA


 L’altre dia un economista deia que la millora econòmica actual és, bàsicament, en la retallada dels sous més baixos. I, darrerament,  acompanyat amb  la puja dels preus de l’habitatge.  Ja hi tornem a ser,  llogar una habitació, una habitació, no un pis,  a Arenys costa entorn de 200 euros al mes. I com més t’apropes a Barcelona, més car. I quan algú sense recursos troba una d’aquestes “gangues” no li pots dir que ho denuncií ja que no tindria on anar o encara seria més car. Igual que no es pot denunciar situacions com la d’un hotel molt a  prop d’aquí on s’acumulen mesos i mesos per pagar als treballadors. I no són els únics casos. I els sous no és que sigui massa elevats.  Per això Càrites, cada vegada, ha d’ajudar més gent que té feina. No s’arriba a final de mes. I això a Arenys, però no sols a Arenys.

El ser sensible al sofriment de l’altre i ser concret en l’ajuda és una exigència de tot el Nou Testament. En la Primera Carta de Joan llegim: “que el teu amor no sigui només de frases i paraules sinó de fets i de veritat” . També ho veiem en la Carta a Jaume: “Si un germà o una germana no tenen vestit  i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: aneu-vos-en en pau, però no li donava allò que necessita, de què servirà?” “la religió agradable als ulls de Déu és ajudar als orfes i les viudes en les seves necessitats”. I això mateix és el que trobem en els fets dels apòstols d’una manera més organitzada: “tenien en comú tots els seus bens; venien les seves propietats i les altres coses que podrien tenir, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú”.

Això és fruit , no simplement d’un esforç, d’una revolta, sinó: ”d’una gran alegria” ens diu Pere. Aquesta alegria que neix: de reunir-se per partir el pa i pregar en comú, com diu els Fets del Apòstols.
És el que van experimenta els Apòstols aquells diumenges amb el ressuscitat: de la por pesaren a l’alegria; de la increença a la fe; del ressentiment al perdó; del tancament a la pau. Tot era fruit de trobar-se amb el ressuscitat el dia del Senyor, tot partint el pa.

Però Jesús Ressuscitat es podia reconèixer per les seves  ferides: “porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. Jesucrist se’ns fa sempre present en les nafres del nostre món. El reconeixem en elles: “tot el feu a un d’aquests petits a mi m’ho feu” . I certament que això ens fa participar de la pau i de l’alegria del ressuscitat, però també ens descol·loca, ens fa trontollar, ens posa en qüestió, com Tomàs. Qui no participa d’aquest sentir-se descol·locat en l'ajuda a l'altre està tractant amb “usuaris”, amb “clients”, però no amb germans, amb iguals que et posen entre l’espasa i la paret. I que no sols et posa en qüestió a tu mateix, sinó també el món que hem fet entre tots.

Cal que el ressuscitat una i altre vegada ens parli, ens recordi que Ell hi és. Cal saber que ell ens convoca, no ens vol sols. Cal asseure’s amb Ell i que parteixi el pa i el reconeguem.  I reconèixer “que el nostre cor s’abrusa dins nostre quan ens parla pel camí i ens obra el sentit de l’escriptura” i el sentit de tot.



LA FALÇA NEUTRALITAT


No se si s’ha fet. Però imagineu-vos, per un moment, que es fes una pel·lícula sobre Messi. Però que la fes algú que no li agrada el futbol. I així volgudament la pel·lícula no fes cap referència al Futbol. O que algú fes una pel·lícula sobre Bach, però sense cap referència a la música. En un cas com en l’altre certament que podrien aportar dades i fets, fins i tot interessants, però no entendríem res del motiu que movia la seva vida. I no entendria el perquè s’ha fet conegut, d’ on li vindria l’admiració que desperta i el cor de la seva personalitat. Això mateix passa amb la figura de Jesús. Ara ha sortit una pel·lícula en que el seu director , Rodrigo Garcia, diu explícitament que no li interessa l’aspecte religiós de Jesús. No dic que una pel·lícula així, i fins molts estudis que es fan sobre Jesús, des d’aquesta perspectiva no-religiosa  no puguin aportar algunes dades interessants. Però certament no tocaran el cor i el centre del que Jesús mateix presenta com al seu centre vital. El foc que el motiva. El per què de la seva vida. A Jesús només ens posem en camí de entendre’l des de la seva relació amb el Pare. És la porta que ens obre el camí al Regne present entre nosaltres.
Cada any per aquestes dades, a l’entorn, de la Setmana Santa, els mitjans de comunicació ens ofereixen pel·lícules, reportatges, entrevistes en aquest sentit. Tot parteix, com un fet, ni tant sols es qüestiona la mirada freda de la increença. És l’època en que es posa en dubte les fonts de la Bíblia, que es redueix tota la historia del cristianisme (i altres religions) a pura lluita pel poder. No es qüestiona, ni es justifica la perspectiva no creient, simplement es dona per un fet demostrat, com si fos l’actitud neutral, l'objectiva.
És el que amb molta sinceritat Emmanuel Carrère, en el seu llibre el Regne confessa. Ell havia estat creient i diu: “El problema és que quan no ets creient no pots evitar …sentir-te superior als creients”. I aquest és el sentiment en que vivim els creients: sentiment d’inferioritat. Moltes vegades he sentit creients que s’expressen tot dient d’un no creient: “però és respectuós”. I és que normalment no sentim que ens tractin amb respecte, com diu Carrère.
Tendim a amagar la nostra fe. No solament no parlant-ne, sinó no actuant o no opinant amb coherència amb ella. Tenim por que se’ns noti, que siguem tinguts per "els de Missa". I això va matant poc a poc, per ofec, la nostra fe. Cal que sentim la veu imperiosa de Jesús: “surt a fora” “deslligueu-la, deixeu-la caminar”. Ell és la resurrecció i la vida, qui creu en Ell viurà per sempre. Ell ens immergim en aquesta vida. Ell és allò que ens defineix, ens constitueix. Sense Jesús som inintel·ligibles, com una pel·licula de Bach sense música. En la pregària inicial dèiem: “Que progressem contínuament en aquell amor, pel qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar fins a la mort”. Submergim-nos en Crist.
Per salvar la nostra vida Jesús va donar la seva. L’ intercanvi. En el cap. 11,50  de Joan es diu que la raó per la qual els saduceus van decidir matar Jesús fou haver donat la vida a Llàtzer. Per mi.
Ell és la nostra vida eterna, o potser millor, infinita. Ell viu en nosaltres. El text de Joan en aquest capítol 11 diu de Llàtzer “aquell que estimeu”, “Jesús estimava Marta, Maria i Llàtzer”. L’anomena “el nostre amic”. Jesús, es commou, plora per ell.


TOT JO TINC SET DE VÓS


Aquest dies de tant de fred moltes parròquies i comunitats cristianes s’han mobilitzat per ajudar i acollir. Ha sigut sobretot la parròquia de sta Anna de Barcelona la que més s’ha mobilitza. La nau de l’església s’ha convertit a la nit en dormitori i durant el dia en menjador i això sense deixar de celebrar l’eucaristia i altres trobades normals en una església catòlica. La quasi totalitat de comunitats cristianes disseminades pel món són llocs on s’acull als qui passen necessitats.
En l’església ressona les paraules les paraules de Jesús: “tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho fèieu a mi”. I també ressona amb força en que comencem la quaresma: “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”.
L’home necessita menjar, beure i, també ser acollit, ser estimat. I, també, i encara més, tot home, per petit que sigui, té fam i set de Déu. No podem oblidar-ho, o tractaríem els altres d’una manera parcial i mutilada. L’altar és una taula parada, una taula parada per a tots ens recorda l’altar on es celebra la Missa.
Per sant Francesc tot porta significació de l’Altíssim. Tot és símbol que ens remet a Déu. El sol, la lluna, l’aire i el foc, la lluna i les estrelles. Però sobretot la vida quotidiana de l’home és un símbol de Déu, una porta, un diàleg amb ell. Tot el que passa a l’home és una transparència que assenyala a Déu. Tot en l’home porta significació de Déu. Només en aquest marc l'home s’entén a ell mateix. Tot assenyala més enllà d’ell, és significació, imatge de Déu. Tot ell tendeix cap a Déu. Certament que hi veu amb els ulls, però també té una mirada interior, hi sent amb les orelles, però també amb el cor, Gustem amb el paladar, però també “tastem i veiem que n’és de bo el Senyor”, com diu el salm.
En el salm 62 hi llegim: “de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de Vós, per vós es desviu el meu cor , com terra eixuta sense una gota d’aigua”. Tenim set d’aigua, certament, però hi ha una set que ens crida a cercar una font que ens porta a cercar una font amagada que com diu sant Joan de la creu: “solo la sed nos alumbra”.
Jesús dirà a Jerusalem segons el capítol 7 de sant Joan: “qui tingui set que vingui a mi; el qui creu en mi que begui i del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Que és com un ressò, un aprofundiment del que ens diu avui: “ el qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set; l’aigua que jo li donaré jo es convertirà en una font que brollarà sempre per donar-li vida eterna”que brolla de Jesús, que brolla en els deserts més inhòspits, encara que a vegades només en sentim la remor.
“Els voluntaris no han de fer de voluntaris. Només han de fer de persones” Això deia la monja teresiana que ha estat al peu del canó a Sta Anna,Viqui Molins. Així és com se sentia tractada aquella la semaritana per Jesús. Des de la proximitat i envoltada pel misteri d’un Déu que pren rostre i en condueix al més profund d’un mateix.    


dimarts, 14 de març del 2017

LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN


Fa poc un grup de visitants d’un museu d’art modern van fer rotllana entorn d’un objecte  pensant que es tractava d’una obra d’art modern. Poc desprès va arribar l’empleat de la neteja i fent-se pas es va empotar  el carro per utilitzar-lo per fins ben prosaics, com netejar  els wàters i  els llargs corredors sostraient-lo de la devota admiració dels visitants que es van quedar entre sorpresos i avergonyits. Era un carro de neteja.
A mi em va passar una cosa semblant, però al contrari. Vaig anar a visitar una exposició i en un racó de la sala vaig veure un munt de runa amb llaunes de Coca Cola i restes de menjar, quan ho vaig veure, decidit,  vaig anar a avisar a l’encarregat de la sala perquè es netegés aquelles deixalles. Però, sort que em vaig aturar i, com per una inspiració, vaig llegir el catàleg de l’exposició on constava que allò que jo catalogava com un munt de deixalles era, en realitat, una obra d’art...
Estem despistats davant l’art. Què és el que fa que un objecte esdevingui art. Què caracteritza la bellesa? I això és important ja que encara que no ho sembli la bellesa forma part de les exigències més presents de la nostra ànima. No podríem viure en un món on no hi fos d’alguna manera la bellesa. Dostoievski deia que la bellesa salvarà el món. Certament, però no qualsevol bellesa.  És la bellesa que anuncia Jesús en l’Evangeli de Joan quan parla de la crucifixió: “quan jo sigui alçat damunt la terra, referint-se a com seria la seva mort, atrauré tothom cap a mi”. És la bellesa de creu la que salvarà al món.
Però com es pot veure bellesa en la creu? En el capítol 5 de Mateu, Jesús diu: “ de manera que els homes vegin les vostres bones obres i glorifiquin els vostre Pare del Cel”. De fet, però, el text diu no bones obres sinó obres belles. En el Nou Testament moltes vegades bo i bell són intercanviable, sinònims. La bondat atreu, és bella. La creu és l’expressió més gran de bondat que es pot imaginar, L’Infinit, l’Etern donant-se, buidant-se. Per això atreu tothom cap a Ell. La creu és la bellesa que salvarà el món. Que el salva, que em salva.
Però cal que nosaltres purifiquem la nostra mirada interior, com diu la pregària introductòria. “Llavors fruirem de la contemplació de la seva glòria”. Serem atrets cap a Ell. Escoltant-lo i alimentant-nos de la seva Paraula és com el Senyor ens purifica.
La transfiguració ens fa evident la necessitat de la Passió per arriba a la glòria de la resurrecció, com diu el Prefaci de la Missa. Però, a la vegada, és la seva anticipació . La resurrecció ja omple de bellesa, de llum la nostre creu. Ja que ens atreu cap a Ell, ho referència tot a Ell, ens transforma a la seva imatge i semblança
Quan hi ha la bondat de Déu i he deixat purificar la meva mirada interior per la Paraula de Déu llavors surt l’experiència trasbalsadora de la bellesa. La bellesa és bondat reconeguda per una mirada purificada. I aquesta bellesa pot ser en un munt d’escombraries i en la meva vida que massa sovint considero grisa i buida.          



divendres, 3 de març del 2017

SANT CIRIL O CIRIL?

Eslovàquia ha editat una moneda de 2 euros en ella hi ha gravada la imatge de sant Ciril i sant Metodi. Fa pocs dies que van celebrar el seu record en la litúrgia on se’ls venera com dos dels patrons d’Europa, i és que van evangelitzar el nord d’Europa. I per poder transmetre el contingut de la fe van crear l’alfabet eslau que, amb tota raó, s’anomena alfabet ciríl·lic. És sobretot per aquesta darrera raó que Eslovàquia els volia gravar en les seves monedes. Però abans de poder-ho fer ha hagut de consensuar-ho amb les autoritats comunitàries que no ho han acceptat. I la raó, segons ells, és que es barrejava la fe religiosa amb una cosa que havia de ser laica. Només ho han acceptat quan s’ha retirat les aureoles dels sants, quan s’ha tret creus dels seus vestits  i quan de sant Ciril s’ha passat Ciril i de sant Metodi s’ha passat a Metodi.
No em vull posar en si ha estat el més correcte la solució des d’un punt de vista polític, històric o religiós. Cada vegada entenc menys coses. Només voldria veure en aquest fet com una descripció del que ens ha passat i ens passa. Passar de sant Ciril a Ciril, de sant Metodi a Metodi és passar de llarg del motor que va donar la raó a la vida d’aquests homes a fixar-se en un aspecte, realment molt important, però totalment secundari i instrumental. Aquests homes no anaren com a fundadors d’una acadèmia de llengua, sinó abrandats pel foc de la fe, per la seva experiència de Crist. Però aquest ha estat el camí que d’una manera o una altra hem anat fet tots, o estem fent. Amb Ciril i Metodi com sants, amb la seva aureola, estem assenyalant, no uns grans creadors de la llengua, sinó que hi ha una altre realitat que no sabem com expressar, però que va fer que aquells homes ho donessin tot. Que van descobrir que no es pot servir dos senyors, que no es pot estimar Déu i el diner. Aquí hi ha una gran alternativa que ens va interpel·lant una i una altra vegada.
 Nosaltres hem tret del diner tota referència a Déu. Més, hem fet Déu al diner, l’hem posat al seu lloc. De fet l’economia és el que dona valor al que es fa. Si una acció és rendible, queda justificada. Si una cosa no és rendible queda desqualificada. El diner ha substituït la raó moral a l’hora d’actuar. Ha passat com la moneda de 2 euros eslovaca, ha quedat sense referència que l’enquadri dins una escala de valors diferent d’ell mateix.
Encara que queda més ridícul el que es posa en els dòlars : “En Déu confio” quan sabem de sobres en qui es confia, i no és precisament Déu. El problema, però, no són les monedes sinó nosaltres, ens cal posar-nos davant nosaltres mateixos i preguntar-nos en qui confiem.
Avui Jesús ens exhorta a deixar de mirar els comptes bancaris i mirar els ocells del cel, que no sembren ni seguem o els lliris del camp i la seva bellesa infinitament superior als vestits de Salomó. Jesús exhorta a confiar, però no a quedar-se amb els braços creuats. Diu : “ el vostra Pare ja sap prou que en teniu necessitat” i després afegeix: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i la seva justícia i tot això se us donarà de més a més”.
Es tracta de no cercar el diner i les coses materials “per damunt de tot” sinó que “per damunt de Tot has de cercar el Regne de Déu i la seva justícia”. Passar del jo al nosaltres, passar del tenir per damunt de tot, al ser amb els altres, a la comunió. Es tracta de no cercar el tenir sinó la justícia. I això no en solitari sinó amb i per els altres.

En aquest ser-per-els-altres trobarem Aquell que diu Isaïes: “Sió diu: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi” és respost pel suau murmuri de la seva presencia “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo mai m’oblidaria de tu”                                              

COM JO US HE ESTIMAT



En l’amor no puc ser jo el punt de referència. La frase del llibre del Levític que hem d’estimar als altres com a un mateix, és per a mi inquietant. I ho dic perquè hi ha moltes raons per dubtar de l’amor a sí mateix. O, encara pitjor, de quin amor parlem i com l’exercim quan diem estimar els altres com un mateix. I ho dic perquè la primera causa de mort en la franja jove de la societat és el suïcidi. Per tant la no acceptació extrema d’un mateix. Però també hi ha molts altres indicis d’aquest refús a un mateix. La no acceptació del propi cos, tant en la joventut, com en el pas del temps que motiva intervencions quirúrgiques només per canviar l’aspecte físic que no és acceptat tal i com és. La no acceptació del propi caràcter, la pròpia història... En definitiva, voldria ser diferent, no vull ser com sóc. No m’estimo.
De fet, és així com estimem als altres: els vull canviar. I això provoca situacions tenses i fins violentes.
De fet el nou Testament quan parla de l’amor a l’altre no parla tant d’estimar-lo com a si mateix, sinó que recorda es paraules de Jesús: “estimeu-vos els uns als altres COM JO US HE ESTIMAT”. Aquest “com jo” fa referència a la manera d’estimar de Jesús. Ell és el mestre que ens ensenya a estimar. Ens mostra la manera d’estimar de Déu. Ens ho mostra en el que fa i com ho fa: la seva vida, la seva mort. I també ens ho mostra en el què diu. És transparència del Pare que estima els enemics i fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa plourà sobre justos i injustos.


  

ÉS DELICTE?


A França a prop de la frontera amb Itàlia hi ha una  vall on hi ha molt pocs habitants, però malgrat el reduït nombre 11 d’ells han estat jutjats, un d’ells 3 vegades. La raó d’aquests judicis ha estat haver ajudat als emigrants provinents de diferents països fugint de la violència i la gana. Això és un pas més en la duresa d’aquests moments: a Europa es va imposant, poc a poc, que no sols l’entrada d’immigrants  sense papers és un delicte, sinó que també ho és ajudar-los.
Hom amb molta facilitat diu que són els polítics els culpables d’aquests fets. I certament que són ells els qui fan les lleis i les imposen. Però això ens deixa molt tranquils, amb la consciència massa tranquil·la. Però tots sabem que si no ho fan així es trobaran, com de fet s’han trobat, que la gent vota un altre partit. El problema som nosaltres, no som tan innocents ni en el que votem, ni en el que diem, ni sobretot en la por que ens fa el diferent, sobretot si aquest diferent és pobre. Si és ric, no hi ha problemes. És el pobre, el que ho ha perdut tot el qui ens fa por. Que el percebem com un perill, com un enemic. No som innocents.
Avui l’Escriptura ens posa contra les cordes: “sigueu sants perquè jo el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. Text molt repetit en el Nou Testament, i que avui Jesús ens el torna a posar al davant: “sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial”I com és el vostre Pare celestial: estima els seus enemics, per això fa sortir el sol, sobre bons i dolents. El nostre Pare no es guia pel “ull per ull, dent per dent”. Sinó que ens sacia d’amor entranyable i ens transforma en temple del seu Sant Esperit perquè actuem com Ell, perquè, en Crist, som els seus fills, per tant fets a imatge i semblança d’ Ell. De Crist.
Ser a semblança de Déu, de Crist és assumir les dificultats, la creu. L’Evangeli no diu mai que les coses siguin fàcils, no diu mai que seguir Crist sigui de color de rosa. Sinó que ens assegura “jo seré amb vosaltres cada dia”. Assegura que en l’altre, per diferent que ens sembli, Ell hi és. Que Crist és el pont que uneix, aquell que ha derrocat la muralla que separava els pobles. I ens demana seguir-lo, saben que no és fàcil el camí, però Ell hi és, i per tant,  tindrem la llum de la vida. La força del seu Esperit.

La pregària amb que hem començat la Missa deia : “Déu omnipotent, feu que per la meditació assídua del bé complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. Això vol dir que per la meditació assídua del mal ens evoquem al mal. Cal, doncs, la meditació assídua del bé ens porti a fer-lo. Ens porti a assumir seriosament els desafiaments que truquen a la nostra porta. I per fer-ho possible el necessitem a Ell, necessitem els altres. Sols no farem res.                                                       

dimecres, 15 de febrer del 2017

EL CONTRARI DEL PECAT

Soren Kierkegaard , un pensador danès , del segle XIX deia que el contrari del pecat no era la virtut, sinó la llibertat.  Amb tot, cal dir que  només es pot pecar si s’és lliure. Si no, no seria pecat, sinó simple instint. Però un cop hom, lliurament, s’endinsa en el pecat, es perd la llibertat i hom entra en l’obrar compulsiu, que no és lliure sinó fruit de l’adició. És el que passa amb l’alcohol, o les drogues, es comença lliurament i s’acaba essent presoner. I això també passa a tants comportaments que repetim més per acció compulsiva que no pas per opció lliure. El mateix papa Francesc ho deia de la corrupció de polítics que es comença per poc i a la llarga acaba formant part de la manera normal de fer. Així, diu el papa, el comportament corrupte es va tornant compulsiu ;més enllà de tot benefici econòmic, queden presoners d’una manera de fer, que, amb la seva opció lliure d’entrada i la repetició,  s’han convertit en una presó. D’això ens criden l’atenció els pedagogs quan el nen  comença a prendre coses dels companys o de la mateixa família, sinó se li dona la importància que té, es pot crear com una adició autodestructiva que ja ni té en compte el benefici que en treu. Al final l’acció no és lliure, és compulsiva.
D’aquí l’aparent contradicció que trobem amb el text del Llibre de Siràcida i la Carta  als Romans de sant Pau. El text del Siràsida  diu: “Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantens fidel”. El text de Pau, en el capítol 7 de la Carta als Romans, diu: “No entenc què faig, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que detesto” “veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo; no faig el bé que voldria sinó el mal que no voldria”.  Poc a poc, per la repetició compulsiva, hem gravat la “llei del pecat”. S’instal·la en nosaltres el que Pau anomena “llei del pecat que planta cara a la nostra raó” i ens treu la llibertat que el llibre del Siràcida mostra i que descriu el primer moment quan la llibertat opta pel pecat.
Per això des del començament del Nou Testament fins al final es parla d’alliberar-nos del pecat, que ens fa esclaus i bloqueja la nostra llibertat. “El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat”.La llibertat és el do fruit d’haver estat alliberat del pecat. Però això no podem fer-ho nosaltres per la pròpia força, com pretenien els fariseus. Dirà Jesús “que si no sou més justos que els mestres de la llei i els fariseus, no entrareu al Regne de Cel”. L’oració d’entrada de la missa d’avui ens dona la direcció adequada per retrobar la llibertat.  Diu així la pregària col·lecta d’avui:”Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.
Que Déu faci estada en nosaltres, que siguem el seu temple. Aquí rau la nostra força, en Ell. Però la pregària diu que Déu habita en els nets i humils de cor.  Crec que el començament es troba en la humilitat. El que la tradició cristiana ha traduït moltes vegades per veritat. Ser humil és viure en la veritat. La veritat això que no es valora gens avui. Però la veritat és la porta que fa possible que Déu entri, sigui en nosaltres. Per tant que entri i faci niu en nosaltres la felicitat. És el que ens diu Jesús en el sermó de la Muntanya: “no juris mai...Digueu senzillament sí quan és sí i no quan és no”. Digues la veritat, sigues humil, mira’t tal com ets, no distorsionis el que veus en tu. Sigues capaç de recordar el mal que has fet, has desitjat o el bé que hauries d’haver fet i no has fet. I no posis per a tu com a regla de mesurar el que tothom fa, sinó Jesús. Ell és la veritat. I és aquesta veritat la que ens farà lliure perquè és el camí que porta al Pare. I també és el camí que porta al Pare a nosaltres.
El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat. Per això Jesús diu en l’evangeli de Joan: “Us asseguro que tothom que peca és esclau....Per això si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò”, però no és una llibertat simplement de frases i paraules sinó de fets i veritat i s’aconsegueix amb fets . És el que diu Jesús: “Si us manteniu ferm en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat ( o sigui Jesús) i la veritat ( allò que no interessa) us farà lliures”.






L’AVIÓ DEL TIBIDABO


El dimarts prop passat per primera vegades després de 89 anys va aterrà l’avió del Tibidabo. Per reparar-la i actualitzar-la. Va ser construïda l’any 1928, i, després va ser col·locat com una de les atraccions més emblemàtiques del parc d’atraccions. Sobre el seu eix fixa ha anat girant,quasi sense interrupcions,  durant tots aquests anys. Atracció típica i pacífica en la que han passat generacions fent-se la foto típica al baixar de l’aparell. Malgrat els anys, i que no és una atracció especialment emocionant, ha mantingut un nombre suficient de clients. Tot i ser un aparell amb poca capacitat, aquest darrers 5 anys l’han utilitzat més de mig milió de persones.
He llegit que durant aquests anys que ha girat sobra el seu eix ha recorregut els quilometres equivalents a vint voltes al voltant de la terra...però malgrat això és la mateix lloc. Això m’ha  fet pensar en tantes vides ( que podem ser nosaltres mateixos) que hem voltat, com l’avió del Tibidabo, sobre nosaltres mateixos. Sols preocupats per un únic tema: jo. No hem parat de donar voltes sobre nosaltres mateixos i després d’anys i anys, no ens hem bellugat de lloc, atrets, com un iman, sobre l’únic tema que ens interessa. La meva salut, la meva economia, la meva felicitat...I no ens hem mogut i hauríem pogut donar 20, 100 vegades la volta a la terra. Més, ens hauríem pogut endinsar-nos en mil mons diferents de nosaltres. Hauríem pogut enlloc de rodar sobre nosaltres mateixos obrir-nos als altres. Descobrir mons diferents, maneres de veure i viure la vida que ens haurien fet sortir de nosaltres mateixos i fer de la relació amb l’altre el centre. Sortir del nostre infern amb olor de resclosit, cridats, com estem per ser per els altres.

És l’aventura que ens proposa el profeta Isaïes: “ comparteix el teu pa amb el qui passa fam...llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat i per reraguarda la Glòria del Senyor...s’omplirà de llum la teva foscor”.
I per compartir no cal ser ni ric ni savi ni poderós. Sinó tot el contrari. Així ens ho diu sant Pau: “No us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa...Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit  i tremolós “ i és que predicava Jesucrist, pobre i crucificat: “Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. “
I és Jesucrist, pobre i crucificat, el que portem com l’únic tresor amagat i ofert a tothom: Ell és la llum que esvaeix les meves tenebres, la Glòria de Déu a qui es referia Isaïes. És Ell el qui guareix les nostres ferides. És Ell qui fa de nosaltres llum que il·lumina tota la casa. És Ell a qui hem deixat entrar i fer estada en nosaltres qui ens fa instruments de pau, és Ell qui ens fa nets de cor, qui fa que les nostres obres ( i de nosaltres mateixos) sal de la terra i llum del món.

No hem d’amagar aquesta llum per vergonya o por. O per una preocupació sobre nosaltres mateixos. Hem de deixar de girar sobre nosaltres mateixos i anar a raure sempre al mateix lloc, com l’avió del Tibidavo, que té molts clients, massa. Som enviats a recórrer tota la terra sabem que tenim entre les mans el misteri de la Glòria de Déu: Jesucrist;  mort i ressuscitat.



CAL MÉS QUE UN CANVI CLIMÀTIC


Són molts els qui estem preocupats  pel futur de la terra, de la natura que veuen amenaçats per l’acció de l’home. I se sent exhortar que hem de saber preservar i cuidar la natura pels nostres fills,  per les futures generacions. Però crec que haurien de dir al contrari. Certament que es tracta de cuidar i preservar la natura per a les futures generacions, però sobretot es tracta de cuidar i educar les futures generacions, perquè la relació amb la natura no sigui de domini i explotació sinó de preservar i cuidar-la. De fer possible que el nostres fills tinguin una relació d’harmonia i fraternitat entre els homes i la natura. Si només preservem la natura sense canviar el cor, segur que serà impossible una relació que no sigui d’explotació.
No n’hi ha prou en canviar les coses i fer noves lleis, cal canviar el cor dels homes. Cal una manera nova de ser i fer. Cal una alternativa a la nostra cultura del tenir i del diner. Perquè tal com tractem la natura no és més que una concreció de tota una mentalitat, d’una cultura que ho envaeix tot i fa veure con normal i evidents actituds i fets violents i destructius. Però cal dir en tota claredat que un tal canvi si és real i profund comporta dolor i persecució, lluita i fins la possibilitat de perdre la vida. No es tracta de paraules boniques i frases d’ autoajuda. Ens hi va la vida.
Cal una alternativa, cal canviar el cor i cal assumir el sofriment que comporta. Tot depèn del meu cor, tot depèn de si m’obro o no el Regne de Déu que truca a la meva porta. Un món nou, llavors, és possible.  Això és el que vol ser les benaurances. Jesús vol fer aquest poble humil i senzill que busqui refugi en el nom del Senyor, que busqui la bondat i la humilitat. I quan parla d’aquest poble està parlant bàsicament de nosaltres, els qui ara estem aquí. D’aquests que, com diu sant Pau, als “ulls dels homes som poc instruïts, que el món té per ignorants, febles sense grans  mitjans” .Som nosaltres els qui Jesús crida a compartir el seu camí , camí dels qui són perseguits per cercar la justícia, perseguits per causa de portar el nom de Jesús. Això cal tenir-ho en compte, aquest és el context de la proposta de Jesús: les benaurances. Només qui assumeix compartir el camí de Jesús, només el que se sap compartint la vida amb Jesús entendrà què vol dir ser pobre, humil, net de cor, constructor de pau, compassiu .
Cal salvar la Natura  per a les generacions futures, pels nostres fill. Però sobretot cal canviar el cor dels homes. Cal fer lleis, cal organitzar-nos per no sols salvar la Natura, sinó per fer un món més humà. Però cal saber que tot depèn no de fer coses i lleis noves sinó de fer un home nou. Som convocats per a fer un poble humil i senzill, el poble de Jesús,  que obri al seu cor a Déu que truca a la nostra porta. Hem d’obrir-nos a Déu, hem d’obrir-nos a l’eternitat font d’alegria i festa . Font de benaurança i felicitat. El nostre cor només reposa aquí.


dimarts, 24 de gener del 2017

LA POSTVERITAT


En un article de M. Carol, hi deia que el diccionari Oxford ha introduït una nova paraula. Post-truth, o sigui postveritat. I fins ha estat escollida com paraula de l’any. És una de les més emprades. I què vol dir postveritat? La paraula vol subratllar una manera de fer del nostre temps en què ha deixat d’interessar la veritat. Hem escollit viure en un món on allò que és veritat ha deixat d’interessar. Preferim viure en un món on és més important el que ens agrada que el que és real. L’important no és el que passa sinó el que la gent està disposada a creure que passa. La veritat no compta.
L’any passat per la festa de Crist Rei la litúrgia ens proposava un text de sant Joan on Jesús diu: “teniu raó, sóc rei. La meva missió és ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” I el text evangèlic continua amb les paraules de Pilat: “I què és la veritat?” que marxa sense esperar la resposta. No li interessa la veritat. Pilat ja és en el món de la postveritat.
Però un món sense veritat, un món sense passió per cercar la veritat, és un mon condemnat a la buidor i a l’arbitrarietat. Deixar de respondre amb raons a qui ens demana el perquè del nostre obrar és fer un món d’irresponsables, que no responen sinó que només argumenten pels seus gustos, a partir del que els agrada o no. És un món de petits (o grans) dictadors juxtaposats que no són responsables, que no responen dels seus actes. Sense veritat, viure en la falsedat, on el no i el sí es confonen. On ni el sí és sí i el no és no. Aquí no es pot construir res. Els fonaments s’enfonsen. Fonaments de la pròpia personalitat i de la relació amb els altres.
Bartomeu I, patriarca de Constantinoble,  en el seu viacrucis ens recorda que aquest estar davant de la veritat no és una pregunta, més o menys teòrica, sinó profundament vital. Ho vulguem o no  participem de la creu de Crist. I aquesta participació pot ser com el lladre de la dreta o el de l’esquerra. Podem estar centrats en la pròpia creu i blasmar Déu. No centrar-nos en la veritat de Déu ni en la pròpia veritat. O al contrari posar-nos davant la veritat d’un Déu que ha vingut a compartir la nostra vida. Posar-nos davant la veritat nostra, com ho fa al bon lladre: “Ell no ha fet res de mal”, som nosaltres els homes, jo, que estic fent un món ple d’injustícia i dolor. L’home ha de deixar de culpabilitzar Déu i assumir la pròpia responsabilitat. Ell hi és i ens ofereix el seu regne. Ens demana, truca a la nostra porta per deixar-lo regnar. Ell que és la veritat.
Nosaltres hem elegit viure en fals on la veritat no interessa. Centrats en el que m’agrada o no. On no em pregunto per la pròpia responsabilitat. Un món postveritat. Posthumà. Però si ens girem cap a Jesús  escoltarem d’ell: Avui, ara, seràs amb mi al paradís. En el seu regne, que és enmig nostre, on persones com sant Francesc, Santa Elisabet l’anticipen amb una total donació de si mateixos. On és veritat el que diu, el que fa. Crist és entre nosaltres i anticipa el seu Regne de Déu entre nosaltres. La font de Paradís ja ara pot rajar si ens decidim a viure en el món real, en la veritat, on Crist regna.



L’ESQUERDA


Aquesta setmana ha mort Leonard Cohen, músic, escriptor, poeta. En un dels seus poemes deia: “Hi ha una esquerda en cada cosa i és per aquí que hi entra la llum”.  La llum entra per les esquerdes de la vida, no per la seguretat i la fermesa. El temple de Jerusalem semblava no tenir esquerdes, tot era fermesa: “Les seves pedres magnifiques, i les ofrenes que el decoraven”. Però Jesús sí que hi veia l’esquerda: “no quedarà pedra sobre pedra”. A la mort de Jesús s’esquinçarà el vel del lloc sant i després, a partir d’aquesta esquerda, tot el temple serà destruït, però la llum es filtrarà per les seves esquerdes i anunciarà al món la victòria del ressuscitat. De fet l’esquerda del temple per on entrava la llum és Jesús mateix.
Però el mateix podem dir del món. El món se’ns apareix com el temple de Jerusalem. Compacta, sense esquerdes, tancat en si mateix pels segles dels segles en les seves fórmules matemàtiques. Però només cal callar una mica i mirar l’estelada del cel i deixar que creixi el silenci de tantes paraules i respostes buides en el nostre pit, per veure una esquerda silenciosa que ho traspassa  tot. I a través d’ella sorgeix un gran interrogant. Una esquerda esfereïdora que pot deixar passar la llum d’una pregunta radical, de la que formo part: la fi. La fi ens posa davant del fi. La fi de tot ens pregunta sobre el fi, el sentit, el perquè de tot.
I Jesús continua dient: “Però abans que passi tot això se us enduran detinguts i us perseguiran”. Les raons de la persecució són moltes. I algunes culpables per part nostra. Però crec que hi ha una realitat fonda del perquè de la persecució que prediu i va viure el mateix Jesús. I m’ha ajudat a comprendre-ho un escriptor romanès. Ell diu que davant la desgracia de l’altre ens costa molt reaccionar, o simplement caiem en la indiferència. Però això no passa davant la felicitat de l’altre. No ens deixa indiferents sinó que la envejarà visceralment. Quasi inconscientment, involuntàriament. I això, per un sentit de justícia que veiem vulnerat en la felicitat de l’altre contrastant amb la nostra evident i feridora infelicitat.
Crec que és l’alegria de la fe la causa de la repulsió que causa el cristianisme (i la seva fascinació). Perquè manifesta el fi, l’orientació, el sentit de tot. Que tot ho il·lumina.
Crist, al posar-nos davant la fi ens posa davant el fi, davant el sentit, que es revela en Ell, que és Ell. És com diu Malaquies: “aquell dia abrusador com una fornal” que quan t’hi apropes et devora, et consumeix, et purifica. Ho crema tot, i et deixa sol amb el que ets i prou, com un tió fumejant i quasi consumit. Però Crist també és “el sol de la felicitat i els seus raigs són saludables”. Ell fa caure, crema tota falsa aparença i , a l’hora, guareix . Fem nostra la pregària de la litúrgia: “feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat és plena i perdurable quan us servim a vós”.
“Hi ha una esquerda en cada cosa, i és per aquí que hi entra la llum” deia Leonard Cohen. No ens avergonyim de les nostres esquerdes i deixem que s’hi filtri la llum, el foc de la fornal i el sol de la felicitat que és Jesús.

Fra Jacint Duran i Boada

SAVIS I ENTESOS




Hi ha una associació que va nàixer a  Barcelona l’any 1914. El nom d’aquesta associació és Reial Acadèmia Europea de Doctors. I la seva finalitat és agrupar els millors savis de cada especialitat en benefici de la societat. La presideix, actualment, Alfredo Rocafort, i està composta per doctors que excel·leixen en la seva especialitat, molts d’ells premis Nobel. No n’hi ha prou en ser doctor.
Lògicament que el procés de selecció per formar part d’aquest grup d’elit és molt exigent i curosament elaborat. No tot doctor pot formar-hi part, només aquells que excel·leixen en la seva especialitat i passen per una estricta selecció. Els components de l’associació treballen per afrontar els problemes actuals i assessorar tant els politics com els particulars tot cercant camins I solucions.
Tant la finalitat, el benefici de la societat, com els mitjans, els millors especialistes, són realment per lloar i encoratjar. La situació que ens envolta ho necessita. No són pas pocs els qui viuen la seva situació semblant al que diu Isaïes:  “és poble que viu en el país tenebrós, que avança a les fosques”, que viu com si estès sota el pes d’un jou. Per tant tothom qui pugui aportar llum és benvingut i necessari.
Però malgrat això crida l’atenció que Jesús no actua d’aquesta manera. Jesús no convoca ni  reuneix una elit de savis i entesos. Jesús cerca els seus col·laboradors a la vora dels camins , entre pescadors i pecadors. Dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè això que heu amagat a savis i entesos ho heu revelat als senzills”. I d’això n’és molt conscient el seu deixeble Pau que diu :” Crist m’ha enviat ha enunciar l’Evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis perquè la creu de Crist no perdi el seu valor”.
I és que no sols Jesús ha escollit els pobres i senzills, sinó que Ell forma part dels pobres i perseguits. N’és un d’ells. S’ha fet pobre i ha esdevingut la llum que brilla en el país tenebrós, la gran llum per els qui viuen a les fosques. Ell és Déu-amb-nosaltres. Ell és el Regne de Déu. El Regne de Déu que és a prop nostre. Aquest és la bona nova que Pau anuncia.
Certament que aquells que Jesús crida no són els savis i entesos. Ningú queda exclòs, per simple i senzill que sigui. I el qui és cridat sap que sense Jesús no pot res. Però el fet de ser cridat no és indiferent, ni porta a la passivitat. Quan la mirada de Jesús reposa sobra nosaltres i ens crida ens compromet totalment: “Segueix-me!” És una crida imperativa que ens implica en tot i per tot. El text evangèlic, no diu que els apòstols s’ho pensaren, sospesaren els pros i els contra sinó que el text diu “immediatament”. Al moment, no dilataren la resposta. Això es troba sovint en l’Evangeli. I “deixant-t’ho tot el seguiren”.
Els qui crida Jesús no són dels savis i entesos, però sí que a través del seguiment esdevindran miralls, sagraris de la presència de Jesús en el món. Miralls on es reflectirà la llum que esvaeix la fosca d’aquells que viuen en un país tenebrós. I instruments de reconciliació :”que no hi hagi divisions entre vosaltres”, dirà Pau.
No som dels savis i entesos, però hem de tenir encara molta més dedicació i entrega que ells.
No som dels savis ni entesos, però els hem de supera en amor a la veritat.
No som dels savis i entesos, però  hem de ser encara més honestos, exigents i coherents.
Tot depèn de Jesús, ell és el Regne de Déu entre nosaltres. Però el qui el segueix s’ho juga tot. No és un joc.
  Fra Jacint Duran i Boada