divendres, 29 de maig del 2015

Distreure’t o viure


El director de cine Woody Allen, amb sentit de l’humor, toca, en les seves pel·lícules, aspectes seriosos de la persona humana i de la relació entre les persones.  Fa poc que ell va fer aquesta afirmació: “En aquesta vida només té sentit intentar distreure la gent”. Certament que s’agraeix que, enmig de tantes coses estressants, hi hagi algú que vulgui portar una mica d’humor a la vida o almenys, com diu Woody Allen, que ho intenti.
Ara bé, que distreure (o distreure’s) sigui l’únic que tingui sentit, vol dir que, de fet, la vida real no té sentit. Distreure vol dir “apartar l’atenció d’una persona d’allò a que s’hauria d’aplicar”. És bo distreure’s. Si, tanmateix, l’únic que té sentit és distreure’s, vol dir que, davant la vida, es mira cap a un altre lloc. La vida se suporta, la distracció es viu. La vida és buida de sentit, sols val la ficció.  L’ordinari és buit, cal l’espectacle per poder suportar-lo. Però això és així? Cal preguntar-nos-ho...
Això mateix és el que ens pot passar també amb la fe. Voldríem espectacle, que hi haguessin, ja no dic grans signes visibles, però sí eficàcia, veure i tocar els fruits. I ens toca no veure, no tocar, no sentir res. Però és així? No es pot percebre res dels fruits de l’Esperit? No ho van percebre els apòstols aquell matí de Pentecosta? I nosaltres no podem percebre res? Ja sant Agustí, al segle V, s’interrogava sobre això mateix i en el seu comentari a la primera carta de sant Joan es pregunta: “És que esperem que sobre aquells que imposem les mans es posin a parlar llengües?... O direu: aquests no han rebut l’Esperit Sant, perquè si haguessin rebut l’Esperit Sant parlarien llengües?”. I s’interroga Agustí: “Com coneixem que hem rebut l’Esperit Sant?” i respon: “Si estimes al germà, l’Esperit Sant està en tu”. Perquè com diu sant Pau: “L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens fou donat”. I en un altre punt, sant Agustí, dirà que la perfecció de l’amor és estimar l’enemic.
Ens exhorta Agustí a interrogar el nostre cor: sents que estimes el teu germà? Sents que estimes el teu enemic? Aquest és l’autèntic miracle, l’autèntic fruit, el signe que et diu que l’Esperit és en tu: sentir que estimes. Sentir que no es tracta sols d’un manament sinó d’un foc encès, d’un vent, un vent impetuós que et porta a cercar el seu bé. O un vent suau que et porta a acollir, a no jutjar, a no excloure, a perdonar. No és un esforç, sinó un deixar d’impedir que l’Esperit estimi en tu. Tot comença per un cert oblit, per un no sentir tant fortament el ressentiment, no ho aturis, mira de no alimentar el ressentiment, deixa treballar l’Esperit. Sentir, palpar, l’amor en el teu cor aquest és el gran fruit de l’Esperit, el signe més clar que Ell és en tu.
L’antífona de Pentecosta diu: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi el foc del vostre amor”. No hem de resistir a l’Esperit. L’hem de deixar encendre el seu foc. L’amor no és fruit només d’esforç, però sí de morir, de perdre’s, d’oblidar-se, de trencar-se com una ampolla de perfum i deixar que la seva fragància s’escampi.
De fet, hem de deixar fer a l’Esperit una ferida mortal a la nostra manera de fer i sobretot de jutjar, d’excloure. Sabrem que és Ell qui obra si ens augmenta la joia, el sentit de l’ humor. Un sentit de l’ humor que no neix de distreure, de mirar cap a un altre lloc del que la vida ens posa al davant, sinó tot el contrari. Veure la realitat amb els ulls de l’Esperit, que és com realment és. És veure el dia a dia amb el cor habitat.


dijous, 21 de maig del 2015

L’ASCENSIÓ: L’ALTRE NADAL


Aquesta setmana diferents persones m’han posat al corrent de situacions laborals molt dures. Gent que treballa 12 hores diàries, amb contractes de 6 mesos, sense cap dia de festa. Gent que té contractes d’un o dos dies quedant pendent de pròxima contractació, sense cap seguretat que això es torni a produir. Altres, que s’han fet autònoms, però que de fet treballen per alguna empresa que així s’estalvia l’assegurança i en pot prescindir del treballador quan vulgui. Una fàbrica que té tot el personal contractat a mitja jornada i en cobra mitja, però de fet fa les 8 hores diàries... Són situacions laborals que no sols repercuteixen en la persona concreta, sinó en tota la seva família, tant pels horaris com pels ingressos.
Quan, avui, diem que “El mitjancer entre Déu i els homes, el jutge de vius i de morts, el Senyor de l’univers ha pujat al cel, no per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, que som el seu cos tinguem l’esperança de seguir-lo”, cal subratllar que no sols no s’aparta de nosaltres, sinó que amb Ell tota la nostra realitat ha pujat al cel, ha entrat en el si de la Santa Trinitat. Avui és com un altre Nadal. Si el 25 de desembre celebrem que Déu, que l’Etern, en Jesús, s’ha humanitzat, ha nascut com a home; avui podem dir que l’home, en Jesús, s’ha divinitzat, participa de la natura divina. Tota realitat humana està en el cor mateix de la Santa Trinitat. Tota realitat humana té valor diví. Tot home, per petit que sigui, està empeltat en Déu. D’aquí la infinita dignitat de l’home i de tot allò que hi té a veure.
Cal, doncs, demanar, amb Pau, “comprensió profunda” i que Déu il·lumini la mirada interior del nostre cor. I això perquè coneguem dues coses. Primer, perquè “coneguem a quina esperança ens ha cridat”. Crist és la nostra esperança viva. Ell ha passat el cel dels cels i ens ha obert el camí. Segon, perquè “coneguem també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres els creients”. Aquest poder immens que obra en nosaltres, diu l’Apòstol, és el mateix poder “que obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt del cel”.
En nosaltres, doncs, “obra un poder immens” i davant nostre, obrint-nos el camí, tenim una esperança viva: Crist gloriós. Sabem cap a on anem, i tenim el poder per arribar-hi. Tenim la força immensa de Crist en nosaltres. Així, amb l’esperit de les benaurances, tenint Jesús per model, amb les nostres obres i paraules som cridats a donar esperança. 
El món laboral no pot estar subjecte, simplement, a les exigències econòmiques del mercat. El mercat, els meus guanys, no poden ser el criteri principal d’una relació laboral. Si sóc cristià i sóc empresari sé que tinc al davant meu no un simple productor, sinó un germà; algú que participa de la natura divina, que mereix tot el meu respecte. No puc dir que no hi ha res a fer, que el negoci és el negoci. Si sóc cristià l’aspecte econòmic (sobretot els meus guanys) no són de cap manera l’únic criteri a tenir en compte. Tot allò que és humà té dignitat divina, ha pujat al cel en Crist, el Senyor, amb Ell que no s’ha apartat de nosaltres quan ha pujat al cel. I això que diem del món laboral també ho hem de dir de tots els àmbits. L’home, si no se’l mira des del cel, no se’l comprèn. Déu és l’àmbit de l’home. Avui l’home ha nascut en el cel, la Santa Trinitat l’ha acollit. Per comprendre l’home l’he de mirar des de dalt (allí on, en Jesús, ha nascut), per comprendre Déu l’he de mirar cap a vall (on, en Jesús, ha nascut).


divendres, 8 de maig del 2015

LA CONSCIÈNCIA

Fa pocs dies que es va fer el funeral a la basílica de la Sagrada Família per les 150 víctimes que van morir als Alps en la tragèdia aèria.  És un fet que ens va posar a tots davant un gran interrogant. Primer es va especular si la causa de la tragèdia havia estat una falla tècnica, però molt aviat, quan es va poder tenir accés a una de les caixes negres, es va veure amb tota claredat que es tractava d’un acte deliberat i voluntari del copilot, cosa que va corroborar, posteriorment, l’altra caixa negra, que mostrava que no es podia tractar d’una falla tècnica, i que al final del trajecte es va augmentar, voluntàriament,  la velocitat. Llavors, per explicar el fet, es va  recórrer a dir que es tractava d’un atac terrorista. Però tampoc semblava aquí trobar-se la resposta. Finalment es va parlar, a ran de trobar-se receptes de medicaments antidepressius i informes mèdics a la casa del copilot, que el copilot tenia una depressió dictaminada de feia molt de temps i que ell no es prenia tots els fàrmacs que li havien receptat i això podria ser la causa d’un tal comportament. Però aquesta resposta no era tal: moltes persones que sofrien o havien sofert depressions van protestar dient que aquesta explicació les posava sota una gravíssima sospita. Van sortir a les pàgines dels diaris articles i cartes on volien esvair aquesta ombra sobre el seu estat ja prou difícil.
De fet es van poder trobar i obrir les dues caixes negres. Es va poder examinar el seu contingut i establir el què va passar, però no es va trobar ni es va poder obrir la tercera i més misteriosa caixa negra: la consciència del copilot, allí on es resolgué i es planificà i es portà a terme la tragèdia. En aquell xicot que semblava “normal” i fins educat...  què hi havia en el seu cor? Aquest és el gran misteri. Per a la nostra tranquil·litat  tenim respostes prefabricades que tot ho volen explicar, sobretot els diners, però no tot té una explicació simple. Sense arribar a aquests límits tràgics, cal que ens preguntem què hi ha en aquesta caixa negra, tancada, però de la que depèn tot, on ho decidim tot: la consciència. Què hi ha en la meva consciència?
La pregunta que ens cal fer a nosaltres mateixos és si som sols moguts pel que diuen els altres, influïts pel que sentim a dir, si som purs reflexos del que la societat vol, o els interessos econòmics dicten . O si només ens movem com a resultat dels nostres instints, o frustracions. De fet som o no amos dels nostres actes? És lògic que siguem influïts pel nostre entorn, però ¿som influïts  o som totalment determinats per ell, sense llibertat? De fet, una tragèdia com aquesta ens posa  davant l’alternativa de si l’última paraula dels nostres actes la té la nostra llibertat, el terrible abisme de la llibertat, o la té el fred atzar, l’absurd absolut.
La nostra tradició cristiana parla amb tota claredat de la llibertat de l’home.  Parla de la consciència, com a font de la seva dignitat i de la set de bé i d’absolut.  Ara bé, som capaços de tancar-nos a la consciència, de no escoltar, de deformar aquesta veu, de no treballar-nos per fer-nos més aptes per comprendre-la, perquè soni més clara. El concili Vaticà II en el seu document Gaudium et Spes diu: “En el fons de la seva consciència l’home descobreix una llei que no es dóna a si mateix, però a la qual ha d’obeir. La seva veu, invitant-lo sempre a estimar i a fer el bé, i a evitar el mal, quan convé sona a la intimitat del seu cor...És una llei escrita per Déu al cor de l’home... La consciència és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat”.
És el que ens diu sant Joan, en la seva primera carta, que la nostra consciència ens acusa o no. Quan no ens acusa podem acostar-nos a Déu sense por, amb tota confiança. I la nostra consciència es mantindrà en pau, diu l’apòstol, “quan el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat”. És una veu que ens empeny a actuar.
Però el Profeta Jeremies ens posa en guàrdia: “No hi ha res tan tortuós i malalt com el nostre cor. Qui el pot comprendre a fons?  Jo, el Senyor, examino l’interior dels homes”. La consciència, malgrat totes les deformacions i autoenganys, en el més profund no és la meva veu, ni la veu de la societat, ni la dels meus gustos, o simplement de les meves pors. És la veu d’algú, d’Algú, en majúscula. Com diu el concili “és el nucli secretíssim i el sagrari de l’home, on es troba sol amb Déu”. És el que ens diu Jesús: “Qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res”. Quan el sagrari de l’home està buit o s‘hi posa un ídol mort que vol ocupar el lloc de Déu real, la desesperació hi fa niu. Déu és qui ens coneix, qui ens guareix, qui fa del nostre cor de pedra un de carn. Com diu la litúrgia agraïdament a Déu, “ja  ens heu fet participar de la vostra divinitat única i sobirana, concediu-nos, Senyor,   que, així com hem conegut la vostra veritat, hi conformem la nostra vida”. Podem ser una caixa negra tancada o un sagrari on Déu fa ressonar la seva veu. L’opció és a les nostres mans. Aquest és l’abisme de la nostra llibertat.
   


EL XAI ÉS SALUDABLE, EL XAI ÉS NEGOCI