dimarts, 26 de març del 2013

LA DARRERA TEMPTACIÓ


Nikos Kazantzakis és un escriptor grec que va viure entre l’any 1883 i el 1957. Entre els seus llibre  en té un titulat “La darrera temptació de Crist” de la qual fins s’hi va fer una pel·lícula dirigida per M. Scorsese, que tenia el mateix nom. La intuïció d’aquesta novel·la coincideix amb el que ens diu l’Evangeli de sant Lluc. En els primers capítols de l’Evangeli de Lluc ens exposa les temptacions a la que el diable posa a Jesús a l’ inici del seu ministeri, al final d’aquest relat diu el text evangèlic:”Un cop el diable havia esgotat totes les temptacions s’allunyà de Jesús ESPERANT AL MOMENT OPORTÚ”. Ara en el Calvari, a la creu, és el moment oportú: la gran temptació.  La gran lluita entre Jesús i el diable, entre l’ésser i el no-res, entre Déu i la fosca.

I no sols n’hi ha una de temptació, ni el diable ho fa a cara descoberta sinó que són els homes i les circumstàncies que posen  a Jesús contra les cordes.  Una gran incògnita a la creu serà: el sermó de la Muntanya és una simple utopia o es farà realitat en la muntanya del calvari? Jesús havia dit: “Però vosaltres que escolteu us dic: estimeu els vostres enemics...pregueu pels qui us ofenen...no judiqueu i no sereu judicats” (Llc.6). En la creu Jesús diu:”Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”.  Jesús prega pels seus botxins i no els judica “no saben el que fan”. La utopia del sermó de la Muntanya es fa carn al Calvari, esdevé real.

 Més endavant en el text de la passió es repeteix per tres vegades:”si ets el Messies, salva’t a tu mateix”. En l’Evangeli de Mateu es diu, a més, “Baixa de la creu i llavors creurem”.  És un ressò del Temptador: “Si ets el Fill de Déu tira’t i el Senyor enviarà els seus àngels... Ara és el moment, no de saltar del pinacle del temple, com li havia dit el diable a l’ inici del seu ministeri, sinó de la creu. Si hagués baixat de la creu se li hagués donat no sols “tota autoritat i glòria” ,com li havia promès el diable, sinó fins la fe de tants que llavors i ara dubtem i no comprenem.

I fins m’atreveixo  a dir que Jesús mateix no compren al Pare. En la creu Jesús supera el dubte, la temptació, que s’ havia fet visible a Getsemani  on es veu clar que la voluntat de Déu i la de Jesús no coincideixen, que una cosa és la que vol Jesús, el Fill de Déu encarnat, i una altre el Pare: “Ple d’angoixa Jesús pregava...que no es faci la meva voluntat sinó la teva”.  En la creu Jesús s’endinsa en la fosca, però posa tota la confiança en el Pare. El Calvari  és la plenitud de Getsemani. A la creu  Jesús exclama amb un gran crit:”Pare confio el meu esperit a les teves mans”. És el salt de la fe, el de la confiança. Diu la carta al Hebreus que Jesús obrí el camí de la fe i el dugué a terme. Podem dir que va obrir el camí de la  fe perquè ell mateix el dugué a terme.

És aquesta fe de Jesús, aquesta confiança total amb el Pare la que venç la darrera i gran temptació de Jesús, de la humanitat, la nostra. La darrera i més gran temptació de Jesús (que és la nostra) és optar entre la fe i la desesperació. Entre Déu i el no-res. La fe de Jesús ens justifica i fonamenta la nostra fe. Ell ha passat al davant i ens invita a seguir-lo pel camí de la confiança. Ho llegim en la Primera carta de Pere: “Crist patí per nosaltres i us deixa un exemple perquè seguíssiu les seves petjades...injuriat, no responia insultant, maltractat no responia amb amenaces; sinó que es confiava a Aquell que judica justament” (1P 2,22-23). El Sermó de la Muntanya s’acompleix en la fe, en la confiança de Jesús.

Diu l’Evangeli que llavors s’esquinça el vel que tancava el santuari, a partir d’ara no hi ha res que impedeixi l’accés al santuari. No hi ha res que ens separi del Pare. Crist és l’accés, el camí. Crist com una gerra de perfum preuadíssim s’ha trencat i la seva olor sagrada omple la terra.

dijous, 14 de març del 2013

FRUSTRAT O FRACASSAT?


Un escriptor de Girona diu que entre nosaltres és millor, més acceptat, ser un frustrat que ser un fracassat. I ell fa una crida a canviar aquesta visió.

No és el mateix ser un fracassat que un frustrat. Un fracassat és algú que ha intentat fer alguna cosa i no ho ha aconseguit. Ho ha intentat, molt o poc, però ho ha intentat. En canvi, un frustrat és algú que, d’entrada, no ho ha intentat. Volia, però no s’ha mogut, per la causa que sigui, pròpia o de fora, amb raó o sense, però no ho ha intentat.

Entre nosaltres, segons aquest escriptor, algú que fracassa és escarnit; en canvi, algú que no ho intenta, per la raó que sigui, i se sent frustrat, és compadit.

No es tracta de jutjar ningú, ni de veure si té raó o no, el que cal és no tenir por al fracàs i fer com diu aquest escriptor: “Liderar la pròpia vida”. Val més fracassar, però haver-ho intentat, que no intentar-ho i ser un frustrat.

Jesús a l’Evangeli ens esperona a la conversió, al canvi, a moure’ns, a intentar-ho, a no quedar-nos en especulacions de qui és més culpable o no: “Us penseu que aquells sobre els qui va caure la torre de Siloè eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no. Però si no us convertiu, tots acabareu igual”.

La conversió no és un simple producte del voluntarisme. Cal cavar la terra, femar-la, regar-la, treballar-la, com diu l’Evangeli d’avui. La conversió és un fruit, no un simple producte mecànicament produït.

En aquest sentit, Pau ens proposa una alternativa ben clara: o quedar-se en elucubracions i “murmuracions” o “aprendre la lliçó de la història” d’Israel. La història d’Israel és la nostra història, la meva. Diu Pau: “Tot això va ser escrit per advertir-nos a nosaltres”.

Escoltar la Paraula, fer-se pròpia la història d’Israel, és cavar la terra, femar-la, regar-la. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si, com Moisès, en apropar-nos a ella ens descalcem, ja que és terra sagrada. Aquesta Paraula té el poder de salvar-nos si la deixem que es dirigeixi a mi i em cridi pel meu nom, com a Moisès. Si, com Moisès, ens deixem atreure pel foc encès de la Paraula, que ens interroga, que ens fascina. En definitiva: llegir la Paraula amb el convenciment que Moisès sóc jo, tu, cadascú de nosaltres.

Llavors sentirem com Déu, que coneix els sofriments i escolta el clam que els opressors arrenquen als fills del seu poble (i avui són molts els clams que a Ell arriben!!!), ressonarà amb força aquest clam en les nostres oïdes, en els nostres cors.
I així el Senyor ens podrà enviar, com a Moisès, a alliberar, a consolar, a obrir camins d’esperança. Assumint que Moisès és un fracassat que va intentar alliberar el seu poble sol i va haver de fugir per por al Faraó, i que sols ho podrà fer eficaçment amb l’ajut de Déu.

Moisès, però, no va frustrar la crida de Déu, no va ser un frustrat, no va negar l’anhel més profund del seu cor. Certament que nosaltres podem frustrar l’anhel de Déu, la crida que Ell ens adreça que, en definitiva, és el nostre anhel més pregon. Aquest serà el gran fracàs. Però, si acollim la seva crida, podem fer fracassar el que nosaltres pensem que són els plans de Déu. És bastant possible que passi això, perquè les nostres mires no són les seves; però, si no frustrem la vocació que Déu ens adreça, qualsevol fracàs serà camí d’esperança, perquè serà participació en la creu de Crist. Participar en la creu de Crist és participar del seu triomf, triomf que engoleix tot fracàs en el seguiment de la seva crida.

Perquè Déu no ens crida a liderar la pròpia vida, sinó que és Ell, el Crist, el motor, el guia de la nostra vida. Ell obre el camí.

Ell que és el qui era, el qui és, el qui serà sempre amb nosaltres. Cal descalçar-se, cal escoltar, deixar-se convertir, deixar-se fascinar.

  

DEL JO AL NOSALTRES


Quan tenia 14 anys solia haver amb el meu pare, a més de les discussions típiques de l’edat, unes converses força animades sobre Déu, el món i la mort. En una d’aquestes converses li vaig comunicar el que ell ja intuïa feia temps: jo volia ser frare, volia ser sacerdot. Certament no li agradà gens aquest meu desig i, als pocs dies, em regalà un llibre, lògicament, per dissuadir-me. Es tractava d’un llibre titulat “Així parlava Zaratrustra”. Era d’un pensador del segle XIX (1844-1900): F. Nietzsche. Al meu pare li agradava més Schopenhauer, però em regalà aquest llibre de Nietzsche perquè era molt més clar i contundent. Aquest llibre m’ha acompanyat sempre, encara el tinc a la meva cel·la.

A les primeres pàgines del llibre ja s’anuncia el seu gran pressupòsit del qual se segueix tota la resta: “Déu ha mort” i, tot seguit, la primera afirmació és totalment lògica amb aquest principi: “L’home és quelcom que ha de ser superat; jo us anuncio el Superhome... tots els éssers fins ara han portat a terme quelcom superior a ells mateixos”. Déu ha mort, l’home també.

Havent mort Déu en el cor dels homes, ser home és insuportable, s’ha de cercar un substitut. S’ha de superar. El mateix autor té un llibre que titula: “Humà, massa humà”.

La recerca d’aquest superhome sense Déu ha estat el gran anhel i motor del nostre temps. I no sols de filòsofs i pensadors i de les ideologies que han mogut el món, sinó de la gent normal i de cada dia. Qui ocupa el lloc que té Déu? Com omplo el que Déu omplia?

Això es podria dir de quasi tota la història de la Humanitat. El que és propi del nostre temps és aquest viure, com vivim ara, partint d’entrada com si fos evident i indiscutible la inexistència de Déu, la seva no intervenció en el món, la seva irrealitat i la irrellevància d’aquesta preocupació. Això fa insuportable el desig d’eternitat i el neguit de topar-se amb els propis límits, sobretot el dolor i la mort. Són impressionants, en aquest sentit, les darreres paraules d’Hugo Chávez: “No quiero morir, no me dejéis morir”.

Aquesta no acceptació dels límits de l’ésser humà, de l’ésser humà tal i com és, ha portat a la recerca d’aquest no-home, d’aquest superhome que ha omplert de dolor el segle XX. Ara, quan ja no es parla d’ideologies, també continua aquesta recerca del ser home més enllà dels propis límits, en el dopatge cercant trencar tots els rècords, en la imatge perfecta del propi cos, en l’eterna joventut i en l’acumulació irracional de béns que engendra pobresa, atur i injustícia. Per què necessita algú per viure 33 milions d’euros? És el desig d’anar més enllà del que és humà engendrant dolor i misèria. Fer morir Déu és una constant en la vida dels homes i dones de tots els temps, però és ara que ho hem dit i explicitat.

En la paràbola de Jesús llegim: “El fill més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part d’herència que em toca”.” El que el fill petit demana és la mort del pare. No es pot cobrar una herència sense la mort del testador. El fill petit volia la mort del pare i del que el Pare significava: la mort de Déu. De fet és el que també estava esperant el fill gran per poder gaudir no sols d’un cabrit per menjar amb els seus amics, sinó per apropiar-se de tot sense el pare i sense el germà que ara tornava a fer nosa. Malgrat tot, el que uneix els germans és el pare.
El Pare, Déu, no és un obstacle per als fills, per a l’ésser humà, sinó tot el contrari: és la seva possibilitat de ser, i de ser homes i no superhomes. És la condició de possibilitat de ser germans. El que fa digne l’home és Déu. En Déu se sacia la nostra fam de ser, de viure, d’anar més enllà de tot desig. Ho diu el Pare al fill gran, com una constatació, com una promesa, com un oferiment: “Fill, tu sempre estàs amb mi i tot el que tinc és teu” és el que repetirà sant Pau en la seva primera carta als de Corint: “Tot és vostre: Pau, Apol·ló,  Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist i Crist de Déu”. Però tot això no és meu simplement, sinó nostre; per això continua dient el Pare al fill gran: “Però hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè AQUEST GERMÀ TEU que ja donàvem per mort ha tornat viu, ja donàvem per perdut i l’hem retrobat”. El Pare no diu simplement “el meu fill”, sinó “el teu germà” i, amb ell, el convida a seure a taula. Aquest és el gran desafiament on l’home se supera i va més enllà d’ell mateix, no per ser un superhome sinó per divinitzar-se, per ser segons la imatge de Déu. Déu s’ha fet un de nosaltres en “Aquell home que acull els pecadors i menja amb ells”.
Afirmar: “Déu no ha mort, Déu viu!” vol dir, primer, que l’home és el que ha de ser, ja que és Déu qui l’ha fet així, no ha de cercar ser un superhome per ser feliç. Segon, vol dir que Déu s’erigeix en garant d’aquesta felicitat i n’és la font i l’origen, no estem abocats necessàriament al no-res ni a l’absurd. I, tercer, vol dir que el gran desafiament no és esdevenir superhome, sinó esdevenir germà. Passar del jo al nosaltres. I això només ho pot fer Déu en i amb nosaltres.