dimecres, 15 de febrer del 2017

EL CONTRARI DEL PECAT

Soren Kierkegaard , un pensador danès , del segle XIX deia que el contrari del pecat no era la virtut, sinó la llibertat.  Amb tot, cal dir que  només es pot pecar si s’és lliure. Si no, no seria pecat, sinó simple instint. Però un cop hom, lliurament, s’endinsa en el pecat, es perd la llibertat i hom entra en l’obrar compulsiu, que no és lliure sinó fruit de l’adició. És el que passa amb l’alcohol, o les drogues, es comença lliurament i s’acaba essent presoner. I això també passa a tants comportaments que repetim més per acció compulsiva que no pas per opció lliure. El mateix papa Francesc ho deia de la corrupció de polítics que es comença per poc i a la llarga acaba formant part de la manera normal de fer. Així, diu el papa, el comportament corrupte es va tornant compulsiu ;més enllà de tot benefici econòmic, queden presoners d’una manera de fer, que, amb la seva opció lliure d’entrada i la repetició,  s’han convertit en una presó. D’això ens criden l’atenció els pedagogs quan el nen  comença a prendre coses dels companys o de la mateixa família, sinó se li dona la importància que té, es pot crear com una adició autodestructiva que ja ni té en compte el benefici que en treu. Al final l’acció no és lliure, és compulsiva.
D’aquí l’aparent contradicció que trobem amb el text del Llibre de Siràcida i la Carta  als Romans de sant Pau. El text del Siràsida  diu: “Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantens fidel”. El text de Pau, en el capítol 7 de la Carta als Romans, diu: “No entenc què faig, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que detesto” “veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo; no faig el bé que voldria sinó el mal que no voldria”.  Poc a poc, per la repetició compulsiva, hem gravat la “llei del pecat”. S’instal·la en nosaltres el que Pau anomena “llei del pecat que planta cara a la nostra raó” i ens treu la llibertat que el llibre del Siràcida mostra i que descriu el primer moment quan la llibertat opta pel pecat.
Per això des del començament del Nou Testament fins al final es parla d’alliberar-nos del pecat, que ens fa esclaus i bloqueja la nostra llibertat. “El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat”.La llibertat és el do fruit d’haver estat alliberat del pecat. Però això no podem fer-ho nosaltres per la pròpia força, com pretenien els fariseus. Dirà Jesús “que si no sou més justos que els mestres de la llei i els fariseus, no entrareu al Regne de Cel”. L’oració d’entrada de la missa d’avui ens dona la direcció adequada per retrobar la llibertat.  Diu així la pregària col·lecta d’avui:”Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.
Que Déu faci estada en nosaltres, que siguem el seu temple. Aquí rau la nostra força, en Ell. Però la pregària diu que Déu habita en els nets i humils de cor.  Crec que el començament es troba en la humilitat. El que la tradició cristiana ha traduït moltes vegades per veritat. Ser humil és viure en la veritat. La veritat això que no es valora gens avui. Però la veritat és la porta que fa possible que Déu entri, sigui en nosaltres. Per tant que entri i faci niu en nosaltres la felicitat. És el que ens diu Jesús en el sermó de la Muntanya: “no juris mai...Digueu senzillament sí quan és sí i no quan és no”. Digues la veritat, sigues humil, mira’t tal com ets, no distorsionis el que veus en tu. Sigues capaç de recordar el mal que has fet, has desitjat o el bé que hauries d’haver fet i no has fet. I no posis per a tu com a regla de mesurar el que tothom fa, sinó Jesús. Ell és la veritat. I és aquesta veritat la que ens farà lliure perquè és el camí que porta al Pare. I també és el camí que porta al Pare a nosaltres.
El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat. Per això Jesús diu en l’evangeli de Joan: “Us asseguro que tothom que peca és esclau....Per això si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò”, però no és una llibertat simplement de frases i paraules sinó de fets i veritat i s’aconsegueix amb fets . És el que diu Jesús: “Si us manteniu ferm en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat ( o sigui Jesús) i la veritat ( allò que no interessa) us farà lliures”.






L’AVIÓ DEL TIBIDABO


El dimarts prop passat per primera vegades després de 89 anys va aterrà l’avió del Tibidabo. Per reparar-la i actualitzar-la. Va ser construïda l’any 1928, i, després va ser col·locat com una de les atraccions més emblemàtiques del parc d’atraccions. Sobre el seu eix fixa ha anat girant,quasi sense interrupcions,  durant tots aquests anys. Atracció típica i pacífica en la que han passat generacions fent-se la foto típica al baixar de l’aparell. Malgrat els anys, i que no és una atracció especialment emocionant, ha mantingut un nombre suficient de clients. Tot i ser un aparell amb poca capacitat, aquest darrers 5 anys l’han utilitzat més de mig milió de persones.
He llegit que durant aquests anys que ha girat sobra el seu eix ha recorregut els quilometres equivalents a vint voltes al voltant de la terra...però malgrat això és la mateix lloc. Això m’ha  fet pensar en tantes vides ( que podem ser nosaltres mateixos) que hem voltat, com l’avió del Tibidabo, sobre nosaltres mateixos. Sols preocupats per un únic tema: jo. No hem parat de donar voltes sobre nosaltres mateixos i després d’anys i anys, no ens hem bellugat de lloc, atrets, com un iman, sobre l’únic tema que ens interessa. La meva salut, la meva economia, la meva felicitat...I no ens hem mogut i hauríem pogut donar 20, 100 vegades la volta a la terra. Més, ens hauríem pogut endinsar-nos en mil mons diferents de nosaltres. Hauríem pogut enlloc de rodar sobre nosaltres mateixos obrir-nos als altres. Descobrir mons diferents, maneres de veure i viure la vida que ens haurien fet sortir de nosaltres mateixos i fer de la relació amb l’altre el centre. Sortir del nostre infern amb olor de resclosit, cridats, com estem per ser per els altres.

És l’aventura que ens proposa el profeta Isaïes: “ comparteix el teu pa amb el qui passa fam...llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat i per reraguarda la Glòria del Senyor...s’omplirà de llum la teva foscor”.
I per compartir no cal ser ni ric ni savi ni poderós. Sinó tot el contrari. Així ens ho diu sant Pau: “No us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa...Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit  i tremolós “ i és que predicava Jesucrist, pobre i crucificat: “Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. “
I és Jesucrist, pobre i crucificat, el que portem com l’únic tresor amagat i ofert a tothom: Ell és la llum que esvaeix les meves tenebres, la Glòria de Déu a qui es referia Isaïes. És Ell el qui guareix les nostres ferides. És Ell qui fa de nosaltres llum que il·lumina tota la casa. És Ell a qui hem deixat entrar i fer estada en nosaltres qui ens fa instruments de pau, és Ell qui ens fa nets de cor, qui fa que les nostres obres ( i de nosaltres mateixos) sal de la terra i llum del món.

No hem d’amagar aquesta llum per vergonya o por. O per una preocupació sobre nosaltres mateixos. Hem de deixar de girar sobre nosaltres mateixos i anar a raure sempre al mateix lloc, com l’avió del Tibidavo, que té molts clients, massa. Som enviats a recórrer tota la terra sabem que tenim entre les mans el misteri de la Glòria de Déu: Jesucrist;  mort i ressuscitat.



CAL MÉS QUE UN CANVI CLIMÀTIC


Són molts els qui estem preocupats  pel futur de la terra, de la natura que veuen amenaçats per l’acció de l’home. I se sent exhortar que hem de saber preservar i cuidar la natura pels nostres fills,  per les futures generacions. Però crec que haurien de dir al contrari. Certament que es tracta de cuidar i preservar la natura per a les futures generacions, però sobretot es tracta de cuidar i educar les futures generacions, perquè la relació amb la natura no sigui de domini i explotació sinó de preservar i cuidar-la. De fer possible que el nostres fills tinguin una relació d’harmonia i fraternitat entre els homes i la natura. Si només preservem la natura sense canviar el cor, segur que serà impossible una relació que no sigui d’explotació.
No n’hi ha prou en canviar les coses i fer noves lleis, cal canviar el cor dels homes. Cal una manera nova de ser i fer. Cal una alternativa a la nostra cultura del tenir i del diner. Perquè tal com tractem la natura no és més que una concreció de tota una mentalitat, d’una cultura que ho envaeix tot i fa veure con normal i evidents actituds i fets violents i destructius. Però cal dir en tota claredat que un tal canvi si és real i profund comporta dolor i persecució, lluita i fins la possibilitat de perdre la vida. No es tracta de paraules boniques i frases d’ autoajuda. Ens hi va la vida.
Cal una alternativa, cal canviar el cor i cal assumir el sofriment que comporta. Tot depèn del meu cor, tot depèn de si m’obro o no el Regne de Déu que truca a la meva porta. Un món nou, llavors, és possible.  Això és el que vol ser les benaurances. Jesús vol fer aquest poble humil i senzill que busqui refugi en el nom del Senyor, que busqui la bondat i la humilitat. I quan parla d’aquest poble està parlant bàsicament de nosaltres, els qui ara estem aquí. D’aquests que, com diu sant Pau, als “ulls dels homes som poc instruïts, que el món té per ignorants, febles sense grans  mitjans” .Som nosaltres els qui Jesús crida a compartir el seu camí , camí dels qui són perseguits per cercar la justícia, perseguits per causa de portar el nom de Jesús. Això cal tenir-ho en compte, aquest és el context de la proposta de Jesús: les benaurances. Només qui assumeix compartir el camí de Jesús, només el que se sap compartint la vida amb Jesús entendrà què vol dir ser pobre, humil, net de cor, constructor de pau, compassiu .
Cal salvar la Natura  per a les generacions futures, pels nostres fill. Però sobretot cal canviar el cor dels homes. Cal fer lleis, cal organitzar-nos per no sols salvar la Natura, sinó per fer un món més humà. Però cal saber que tot depèn no de fer coses i lleis noves sinó de fer un home nou. Som convocats per a fer un poble humil i senzill, el poble de Jesús,  que obri al seu cor a Déu que truca a la nostra porta. Hem d’obrir-nos a Déu, hem d’obrir-nos a l’eternitat font d’alegria i festa . Font de benaurança i felicitat. El nostre cor només reposa aquí.