dimarts, 17 de juny de 2014

MILLOR MÀQUINES QUE PERSONES?


Un polític europeu, tot fent ironia, deia tot referint-se a la immigració: “Vàrem demanar treballadors i ens han vingut persones”.  I, certament, no deixa de ser molt embolicat que els treballadors siguin persones. Per això, malgrat que les màquines són, a vegades, molt complicades de portar, de fet, anem canviant les persones per màquines en tots els llocs que podem. Els immigrants, els treballadors, les persones... són font de conflictes. En canvi, les màquines, al màxim, són problemes a resoldre. Una màquina no plora, no riu, no té sentiments, ni té canvis d’ànim, no té esperances ni desitjos, no somriu, no sofreix... Un treballador no pot ser tractat com un simple problema econòmic, ni comparar la seva productivitat només d’una manera estadística. L’empresa no sols té una finalitat econòmica, sinó social. Perquè la persona humana té un valor en si mateixa que no es pot comptabilitzar, ni mesurar, que ens posa a la porta del Misteri. Només la relació personal ens posa en camí vers el seu cor. La persona no pot ser tractada com un mitjà, sinó sempre com un fi. Però ara això és posat radicalment en qüestió.
I no sols estem canviant les persones per màquines, sinó que sempre que surt un nou invent intentem entendre (reduir) la persona humana a partir de la nova màquina inventada. Així va passar quan es va inventar el rellotge. La persona va ser comparada a ell. Per exemple: quan es descobrí la màquina de vapor, Freud utilitzà aquest símil i quasi reduí la persona a un problema de pressions. O l’electricitat. Ara estem en la informàtica. I quan no es compara a les màquines, es redueix la persona a pura química o a biologia. O s’agafa com a punt de referència els animals. I és preocupant que sempre que es comparen les persones amb els animals resultin més bé els animals que l’home, qui és vist d’una manera totalment negativa: depredador, destructor de la natura i antisocial.
Però, què és la persona humana? S’ha de respectar més a ella que a un animal? Per què? Simplement perquè som nosaltres i volem protegir-nos? Potser no tenen raó els qui diuen que el que hem de fer és tractar-nos com a un factor més de la producció, del mercat i deixar-nos d’altres consideracions? El mercat ja posarà les coses en el seu lloc! L’home com una mercaderia i el Mercat com un déu a qui s’ha de fer “sacrificis” (retallades), perquè una vegada fets, providencialment, el mercat posarà les coses al seu lloc (com Déu, abans...?).
Però passa això mateix quan tractem de Déu. Com a màxim, al preguntar sobre si es creu en Déu o no, es diu: “Hi ha d’haver alguna cosa...”. Tractar amb coses, energies, forces, etc. que puc més o menys atreure, o connectar-hi, no és el mateix que tractar amb algú, amb una persona, amb Déu. Els cristians, com els jueus, creiem que Déu no és una força, ni una energia, sinó que és Algú amb qui hom es relaciona. Déu no és una cosa que he de manipular, una força (energia) que he d’aprofitar, sinó Algú que he d’escoltar i que m’escolta. Que queda més enllà de la meva comprensió i que, a mesura que m’hi relaciono l’estimo, encara que no l’entengui. “Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. És una relació personal la pregària, la fe, no és una tècnica. Creure en Déu és entrar en aquesta dinàmica de relació, d’escolta i de ser escoltat i no d’utilització.
Aquest misteri de relació personal es va mostrar en Jesús de Natzaret, no sols com el misteri de Déu amb nosaltres, sinó com el cor mateix del ser de Déu. Déu és amor, és un foc, tot ell pura llum, relació i joia. És Pare i Fill i Esperit Sant: “Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”. “El Pare enviarà en nom meu l’Esperit Sant i l’ Esperit Sant us recordarà tot el que jo us he dit i us ho farà entendre”. Déu no sols no és una força o una energia, no sols és algú, sinó que és un Pare que envia el seu Fill i ens comunica el seu Esperit. 
Això ens porta a l’adoració i a fer un món a imatge de Déu. A l’adoració d’un Misteri que sols t’hi endinses per la seducció de l’amor infinit d’un mar sense platges ni horitzons, tot ell pura comunió i que demana un món tot ell cridat a ser comunió, igualtat. On la persona, imatge de Déu, no sigui reduïda a estadística o pur mitjà, sinó que sigui acollida i compresa en el seu misteri pregon, en l’horitzó diví que li dóna sentit i dignitat.


dilluns, 9 de juny de 2014

MÉS ENLLÀ DE LA CIÈNCIA HI HA EL MÓN REAL


MÉS ENLLÀ DE LA CIÈNCIA HI HA EL MÓN REAL


No sé si fou pel Facebook o pel correu electrònic, l’altre dia em va arribar una fotografia. En el primer moment no tenia res d’extraordinària. Es veia una gran multitud de gent que es manifestaven en una avinguda de no sé quin país. Una foto, doncs, ordinària. El que hi cridava l’atenció era que, si feies corre la rodeta del ratolí, la imatge s’anava aproximant cada vegada més fins que es veia perfectament el rostre de cada una de les persones que participaven en la manifestació. Podies moure la fotografia amb el ratolí i amb la rodeta aproximar-te a un altre sector de la manifestació fins a distingir nítidament la cara dels participants del sector que volies o t’interessava de veure. Lògicament, l’interès policial d’una tal foto és evident. Ara no vull reflexionar fins a quin punt estem vigilats, localitzables i controlats, ho farem un altre dia. Voldria subratllar que l’interès d’una tal fotografia des d’un punt de vista policial i polític és evident.
Tota manifestació o moviment social té al darrera persones concretes, o millor, un grup, que l’han posat en marxa. I si té continuïtat vol dir que el grup és consistent i les persones concretes que el formen convençudes, sinó tot s’acaba en un foc d’encenalls. Per això aquestes fotografies permeten veure les persones que hi participen assíduament i estan en llocs estratègics i junts amb d’altres que també hi són assídues i així descobrir-ne els promotors i els pilars d’aquella moguda. No es tracta tant, per aproximar-se i entendre el que està passant, de posar l’accent en les estadístiques i el nombre de participants, sinó en aproximar-se a les persones i grups vius que estant produint aquest moviment.
La resurrecció del Crist, Crist Ressuscitat, és el qui ha originat el canvi més profund i radical de la història i del cosmos. Jesús, si es pogués fotografiar, és el qui trobaríem en el centre de la fotografia dels grans moviments del món, que no són pas els que ocupen les portades dels diaris ni els apartats dels llibres d’història. Moviments que es produeixen entre els pobres, en el cor de les persones, en els racons amagats d’aquest món, els Natzarets d’aquest món. Però Crist, com diu Pau, té un cos i aquest sí que es pot fotografiar, que som nosaltres, l’Església.  L’Església, cos de Crist, ha de ser com aquells que, si enfoquéssim la foto, els trobaríem assíduament al peu del canó, tant si hi hagués poca o molta repercussió del que estan fent. Perquè es tracta de deixar fer en nosaltres a l’Esperit del Crist Ressuscitat, ser el seu cos, fer-lo present, Ell que no ha vingut a ser servit sinó a servir. L’Església és la servidora del món.
L’Església té la seva força fora d’ella, com diu Antoni Rosmini, escriptor italià del segle XIX: “Oh que dolç és conversar amb Déu, parlar amb Déu, complaure Déu, conèixer Déu, enamorar-se de Déu... el pensar, el parlar, l’actuar, l’esperar sols en Déu... agradar-li sols a Ell, partir per Déu, partir de la seva alegria. Sols gaudir en Déu... viure Déu, provar Déu, viure, morir i estar en Déu... Oh Déu, quina alegria i dolçor és Déu”. És l’experiència de l’Esperit Sant que la litúrgia invoca tot dient: “Veniu Esperit Sant, ompliu el cor dels vostres fidels i enceneu-hi la flama del vostre amor”, és el creador de la unitat, el creador del cos visible de Crist en el món que és l’Església i l’envia al món a ser instrument de perdó, de pau i engendradora d’un món nou que Crist ha instaurat.
Antoni Rosmini escriu: “Més enllà de la ciència hi ha el món real, que s’escapa sovint als ulls dels científics i dels filòsofs i, en aquest món, viu en gran part l’home, que no viu sols de ciència”. L’Esperit actua en el món real, el món dels homes, el de cada dia. Perquè més enllà d’estadístiques i grans notícies hi ha la vida, hi ha l’Esperit. I Ell ens invita a focalitzar, a distingir entre les grans fotos globals on no es distingeix el concret, a saber-nos-hi aproximar, més: saber aproximar l’Esperit de Crist que guareix i consola.