dimarts, 25 de febrer de 2014

SI VOLS LA PAU PREPARA’T PER LA GUERRA



Si un dia aneu al Centro Cultural de los Ejércitos a Madrid veureu que, a l’entrada, hi ha un escut en el qual hi ha escrit: Si vis pacem, para bellum, que és la famosa frase llatina del segle IV que vol dir: Si vols la pau, prepara’t per la guerra. I crec que és una molt bona consigna. Especialment pels cristians.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. La millor manera de preparar la pau és preparar-se per la guerra. I per preparar la guerra, cal un bon exèrcit. Uns bons soldats.

Aristòtil, que va viure quatre segles abans de Crist i que va ser instructor d’Alexandre el Gran, parla de les virtuts cardinals. Una de les virtuts cardinals és la fortalesa, que és la base de la valentia. Aristòtil, després de parlar-ne llargament i de descriure-la, posa com exemple de fortalesa i valentia el soldat. Uns quants segles més tard, el segle XIII en concret, un gran teòleg cristià, sant Tomàs d’Aquino, llegeix els textos d’Aristòtil i els fa seus en bona part, però a l’hora de posar un exemple de fortalesa i valentia no posa el soldat, sinó el màrtir.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra, i això està bé, però des de Jesús podríem dir que no és la violència dels soldats la que ha d’instaurar la pau, sinó l’exèrcit dels qui construeixen la pau i que estan disposats a donar-ho tot, fins la pròpia vida. El qui vol la pau ha de saber que es trobarà amb la tribulació, l’oposició, la guerra. Cal preparar-se per la guerra. El màrtir és el soldat de Crist. L’exèrcit esclatant dels màrtirs, com cantem en el Te Deum. El màrtir, que és el paradigma del creient, exerceix una força passiva, de contenció, que certament li pot costar la vida, però està mogut bàsicament per una actitud positiva, perquè cerca el Regne de Déu, perquè cerca ser constructor de la pau, perquè cerca ser en Crist, ell i totes les coses. En el prefaci dels màrtirs diem: En el martiri la força es manifesta en la feblesa i el dèbil és fort a donar testimoni. El màrtir és transparència de Crist per això és paradigma del cristià. Tot cristià, com el màrtir ha de ser transparència del Crist.

I cal aquesta actitud per seguir Jesús en el que ens diu avui: Heu sentit a dir: “ull per ull, dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. Estimeu els vostres enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Si el màrtir és transparència del Crist, Crist és transparència del Pare. Perquè es tracta d’anar fins el final: Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial. No es tracta de perfeccionisme malaltís, sinó de la manera de ser-ho. No complint simplement lleis, sinó fent com el Pare Celestial que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.

Cal tenir-ho molt present tot això, cal la meditació assídua del bé, com diu la pregària introductòria, per contrarestar el que constantment passa com “les evidències” en les converses i en els mitjans... i, sobretot, en el nostre cor. I el primer que us diran és que tot això és molt maco, però que un Estat necessita un exèrcit, no de màrtirs, sinó de soldats. I el cristià no cal que ho contradigui, ni que doni la raó a això, perquè aquestes paraules de Jesús van dirigides a un exèrcit molt concret que som nosaltres, els creients. Nosaltres som l’exèrcit del Crist, cridats a donar-ho tot, a ser constructors d’una pau basada en la valentia dels seguidors de Jesús. Jesús no es dirigeix a Pilat, ni a Herodes, ni a ningú que tingui poder, ni als polítics, sinó a la gent del carrer, a nosaltres. Així va enviar sant Francesc els seus frares i també els laics que el seguien desarmats, però amb la força de ser portadors de Crist.

I això pot ser perquè tenim la força de ser Temples de Déu, on Déu hi habita, on Déu actua. Com diu Pau: El temple de Déu és sagrat i aquest temple sou vosaltres. D’aquí la consciència de la pròpia dignitat que Pau ens presenta: Tot és vostre: Pau, Apol·ló, Quefas, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre i vosaltres sou de Crist i Crist és de Déu.

Si vols la pau, prepara’t per la guerra. Preparem-nos per una guerra sobretot contra nosaltres mateixos que no acabem de creure que el que ens proposa Jesús sigui realitzable. Amb Ell tot ho podem. Sant Francesc i tants d’altres ens diuen que no és una simple il·lusió, o utopia. Cal,doncs, valentia, cal creativitat per ser una alternativa a la violència. no som els únics, ni els primers, ni estem sols.

dimarts, 18 de febrer de 2014

NO ESTIGUIS PREOCUPAT, OCUPA’T!


Aquests dies, qui més qui menys, tothom està refredat. L’altre dia també jo no em vaig sentir massa bé i vaig demanar a la farmàcia que em donés alguna cosa. En llegir el prospecte, molt semblant a d’altres de la seva mena, hi havia escrit, entre altres coses: “Aquest medicament  produeix somnolència, es desaconsella conduir cotxes o maquinària perillosa. També produeix insomni”. O sigui, que t’adorm i no et deixa dormir a l’hora. I, certament, havia de fer un esforç per no dormir-me durant el dia i no em deixava acabar de conciliar el son durant la nit. Produïa un estat d’ensopiment que no em deixava estar ni despert ni adormit.
Amb tot, no és un estat massa diferent del que normalment vivim, només l’accentua. En lloc de parlar d’aquest medicament, podríem parlar de la nostra manera de viure: tendim a viure mig aletargats. Com si prenguéssim Frenadol. Ni quan estem desperts ho estem del tot, tenim el cap en un altre lloc. Ni quan dormim ens deixem anar de les nostres cabòries. No som allí on estan els nostres peus, sinó que estem com enfonsats en nosaltres mateixos. Entre nosaltres i la realitat hi ha una espessa capa de preocupacions.
La Universitat de Barcelona ha posat en circulació una frase que es pot llegir pels carrers i que diu: “No et preocupis pel futur, ocupa-te’n!”. És una bona recomanació per al futur i per a qualsevol altra cosa. La millor manera de desfer preocupacions és passar de la preocupació a l’ocupació. No quedar-se tancat en el neguit, sinó passar a l’acció.
Diu el llibre del Siràcida: “Si tu vols, guardaràs els manaments. Ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua... vida i mort: pren el que vulguis”.
Jesús mateix vol que passem (“immediatament”) de la preocupació a l’ocupació: “Ni que et trobis ja a l’altar a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb ell”. Si això diu sobre allò que fem, igualment ho fa d’allò que diem: “Digueu sí quan és sí; no, quan és no. Tot allò que dieu de més ve del Maligne”. I també amb la mateixa contundència diu de tallar tot mal pensament: “Tothom qui mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri”. Ara, aquí, no cal esperar més, és el moment d’actuar, de tallar, de ser coherent. No tenim cap altre espai que aquest, ni cap altre temps que l’ara.
Però això no és possible, sinó com diu el Salm: “Feliços els homes que guarden el pacte i busquen el Senyor amb tot el cor”. Només podem guardar el pacte si cerquem el Senyor amb tot el cor, o com diu més endavant: “Feu aquesta gràcia al vostre servent: que visqui pensant en la paraula que heu donat.” Només podré seguir els seus camins si tinc present la seva paraula en el meu cor.
O com diu l’oració d’entrada a la missa: “Oh Déu, Vós prometéreu d’habitar en els nets i humils de cor”. És la seva presència en nosaltres el que ens fa possible no quedar-nos tancats en preocupacions i passar a ocupar-nos en aquest pla que Déu ja tenia decidit abans de tots els temps i que s’ha revelat en Jesús.
Vivim aletargats, massa preocupats, poc esperançats. Ens cal descarregar preocupacions i fer-ne ocupacions. Petites si voleu, però reals. La nostra fe és d’una obertura infinita, però d’una humil i quotidiana concreció en l’ara i aquí. Només amb l’Infinit en el cor podem decidir ara i aquí. Només ara i aquí podem obrir el nostre cor a l’Infinit.


dilluns, 10 de febrer de 2014

AIXÍ, QUÈ ESTÀ DEMANANT?



L’altre dia vam tenir una trobada al convent de Pompeia. Hi va parlar un voluntari de l’Associació ARRELS. Com sabeu, aquesta associació s’ocupa de les persones sense sostre. En la seva aportació, aquest voluntari, va parlar de l’iniciador d’aquesta associació, un jesuïta. Diu que aquell home, en una ocasió, va donar un entrepà a un indigent i que, en girar-se, aquest li va llençar l’entrepà a l’esquena. Les reaccions del jesuïta podien ser moltes, però va optar per fer-se la pregunta: “Així, doncs, què està demanant aquest home?”. Intentar respondre a aquesta pregunta sense acontentar-se mai amb una resposta que serveixi per a tothom i, encara menys si és una resposta teòrica, és el que dóna vida i força als qui volen realment acostar-se a l’altre, sigui o no marginal.

Llegim a Isaïes: “Diu el Senyor: comparteix el teu pa amb els qui tenen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds... no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides... quan invoquis al Senyor, Ell et dirà: “Aquí em tens!”... s’omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà com el migdia”. Sant Francesc, en el seu Testament, diu una cosa semblant: “Quan jo estava en pecats em repugnava molt veure leprosos, però el Senyor m’hi conduí i vaig fer misericòrdia amb ells. I quan me n’apartava, allò que m’era amarg se’m convertí en dolcesa de l’ànima i del cos”. Però, tant Isaïes com sant Francesc, no estan parlant d’un fet automàtic. Hom sap que és difícil fer el bé. Sobretot si hom no es pregunta: “I, doncs, que està demanant aquest home?”. I cada vegada que hom es troba amb algú, cal fer-se aquesta pregunta. Sobretot perquè tampoc nosaltres no sabem respondre massa aquesta pregunta. Què és el que jo demano? Què vull, realment?

Perquè la manera de poder fer el bé és saber què és el que jo vull. Perquè jo també sóc un indigent, un pobre, nu i desvalgut, com diu l’Apocalipsi. Fa poc estava en un convent on, a l’hora de beneir la taula, es deia: “Senyor, doneu pa a aquells que tenen fam i als qui en tenen, doneu-los fam de Vós”. I jo em preguntava: Aquells que tenen fam de pa, només tenen fam de pa? No tenen fam d’amor, de Déu? O Déu és un patrimoni dels rics, i els rics... tant fàcilment s’adonen d’allò que els manca? I no són precisament ells els qui tant fàcilment creen falses necessitats que acaben esclavitzant-los? Tots som un entramat de necessitats, pors, i no sabem demanar el que necessitem. Tots som pobres.

Per això sant Pau es presentà als de Corint com un pobre. Lluny de tota prepotència del ric, a qui li sembla que tot ho pot arreglar, Pau diu: “Em vaig presentar entre vosaltres feble, esporuguit i tremolós”. I en la manera de parlar també ho era: “En tot allò que us deia i us predicava no hi entraven paraules que s’imposessin per la seva saviesa... ni pel prestigi, ni l’eloqüència...”.

Perquè, de fet, el Déu mateix que predica Pau va actuar i actua de la mateixa manera: lluny de tota prepotència. Diu Pau: “Us vaig anunciar el Misteri de Déu... i no vaig voler saber res més que Jesucrist i encara clavat a la creu”.

És el Déu de les Benaurances: el Déu dels pobres, dels humils, dels compassius, dels qui posen pau... El Déu pobre, humil, compassiu, el qui no trenca la canya que s’esberla, ni apaga el ble que vacil·la. És Jesús, Ell és la llum de les nacions que esvaeix tota tenebra. I que, reflectit en nosaltres, il·lumina el nostre entorn.

Podríem fer-nos, de nou la pregunta: “I, així, què demana aquest home?”, i encara: “Així, què demano, jo? Què vull?”. Mirant Jesús a la creu, al Jesús de les Benaurances, intuïm què estem demanant. Seguint-lo, ho gustem.