dimarts, 18 de desembre del 2012

UN DÉU PLE DE JOIA

Hi ha un escriptor americà que diu: “Busca parella perquè ets feliç... no per ser feliç”. Si hom demana a l’altre que el faci feliç s’abocarà ell mateix al fracàs i al trencament i l’altre quedarà ferit.

Diu Miguel de Unamuno: “L’amor cerca amb fúria, a través de l’estimat, una cosa que està més enllà d’ell i, com no ho troba, es desespera”. La veritable alegria, la veritable felicitat, no es recolza en res ni en ningú, sinó només en el Senyor.

Sant Pau diu: “Estigueu contents... Ho repeteixo, estigueu contents”, i explicita clarament on neix la joia quan afegeix: “Estigueu contents EN EL SENYOR”. És el Senyor la font d’aquesta alegria. “No us inquieteu per res, el Senyor és a prop”. I per això “en tota ocasió acudiu a la pregària amb acció de gràcies... Així la pau de Déu que sobrepassa tot el que podem entendre (i podem afegir, com diu una pregària litúrgica, “i el que podem desitjar”) guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist”.

Aquest Jesucrist que ha vingut a batejar “no amb aigua només, sinó amb Esperit Sant i amb foc”, amb el foc de Déu, amb el foc que és Déu, que és Jesús mateix. Déu que és un Déu que tens a prop, que tens dintre teu, en nosaltres, en tu. Com diu el profeta Sofonies:  “No tinguis por Sió... el Senyor el teu Déu el tens dintre”.

Un Déu que alegra i que vol fer-nos participar de la seva alegria. “Un Déu que es transporta d’alegria per tu”. Un Déu que “està content de tenir-te com un nuvi està content de tenir la núvia”, com diu el profeta Isaïes. Un Déu que “està de festa i crida de goig”. Això ho subratlla  Jesús, que ens parla del Pare que s’alegra del retorn del seu fill, del pastor que s’alegra de trobar l’ovella perduda, que fa festa per un pecador penedit.

Déu abans de tots els segles és ple de joia i vol que compartim aquesta alegria. Per això ha vingut en Jesucrist. “Ell s’alegra de la teva felicitat”. Ara, per això cal girar-se, deixar de cercar la felicitat en altres llocs, deixar d’exigir als altres el que no poden donar.

La joia de Déu és la nostra força per ser “gent de bon tracte”, com demana sant Pau. Gent que si té dos vestits en dóna un i que comparteix el que té, com demana Joan Baptista. Gent que sap posar-se en el lloc de l’altre. I si, en comptes de preguntar a Joan Baptista, demana a Jesús què s’ha de fer, s’obrirà en el seu cor una esquerda que a poc a poc farà comprensible les seves contundents paraules, la resposta ja saps: “Dóna-ho tot als pobres, vine i segueix-me”. Tot pel que ho és tot.

(2012, 3er diumenge d’advent C)

O DÉU O AVORRIMENT MORTAL


Un dels textos més antics de la humanitat és l’epopeia babilònica de Gilgames. Quasi en el començament es relata la creació d’Enkidu, que havia de ser l’enemic i el qui frenés Guilgames, però que es convertirà en el seu gran amic. Amb tot, Enkidu, en ser creat, va ser posat al desert i vivia amb els animals i com els animals. Gilgames per humanitzar-lo li envia una dona que a poc a poc el treu de la seva vida animalitzada i l’incorpora al món humà. No serà les exhortacions ni les amenaces qui l’humanitzarà. Serà la descoberta i la relació amb la dona que a poc a poc el farà passar del mon animal al mon humà.

És el mateix per passar del món humà al diví. No seran les exhortacions morals i encara menys la por sinó el deixar-se seduir per Déu. És Déu mateix qui abaixa les muntanyes i fa aixecar les fondalades. Ell en persona ho fa.

És el que Miguel de Unamuno diu en el llibre “Del sentido trágico de la vida”. No és l’exigència moral l’específic del cristianisme, i menys la moralina que tant fem servir avui, sinó la nostra immortalització. La meva, la  teva, la de l’home concret. L’específic cristià és rabiosament religiós, la moral vindrà després. Com Enkidu, primer descobreix la dona i després s’humanitza, no al contrari. Per passar del món simplement humà a la seva plenitud que és l’obertura i comunió amb el diví, ha de ser Déu mateix qui ho faci. És la presència de Déu qui renova la nostra vida com l’aigua renova l’estepa del Negueb i qui fa que els qui sembraven amb llàgrimes als ulls retornin cantant d’alegria a la sega. L’exigència moral sense Déu és portar la persona a la desesperació o a la doble vida. Per preparar els camins al Senyor, necessitem el Senyor. Com diu sant Pau, és Déu qui comença i qui duu a terme la seva obra en nosaltres.

Dimecres 12 recordarem santa Francesca de Chantal, que va viure al segle XVII, i amb l’acompanyament de sant Francesc de Sales va fundar l’orde de la visitació. En un escrit d’una monja , secretària de la santa, ens transmet unes paraules d’ella: “Digueu un sí total a Déu i ho experimentareu. Perquè l’amor diví clava una Espasa en la part íntima i més secreta dels nostres cors, i ens separa, a nosaltres, de nosaltres mateixos…ferint-nos amb un cop tirànic”.

És l’experiència trasbalsadora del Déu que ve per
fer créixer el nostre amor fins a vessar i fer que arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist. Cal deixar que Déu sigui Déu en nosaltres, saber que som capaços de Déu i que sense Ell la vida és un pou d’avorriment. 

(2012, segon diumenge d’Advent C)
                                                                     

dimecres, 5 de desembre del 2012

DEJUNI I FAMILIA


El dijous que vam celebrar sant Francesc, vam beneir la imatge que ara presideix la nostra església, un Pantocràtor. Després de la celebració vam estar parlant amb la pintora, Laura Alberich, i diu que un dia li van preguntar si quan ella pintava els seus quadres feia com els monjos de la tradició oriental que, quan pinten una icona, fan dejuni. La icona és fruit del dejuni i de la pregària. La nostra pintora va dir: “No, jo no faig dejuni, prego això sí, però (i aquí ve la cosa), des que vaig començar la pintura fins que la vaig acabar, no vaig veure ni la TV, ni vaig escoltar la ràdio, ni em vaig connectar a Internet”. Un bon dejuni, un molt bon dejuni! És el dejuni del nostre temps. Crec, per tant, que aquesta imatge realment és fruit del dejuni, i del dejuni que d’alguna manera hauríem d’aprendre, individualment, perquè si sabéssim les hores i hores que se’ns mengen aquests aparells és horrorós, de les hores que passem davant de la TV, la ràdio i l’Internet... Darrere d’això ningú no té temps per a res. No dic que siguin uns mitjans dolents, però certament es podria aprofitar millor el temps. I sobretot per les famílies! Quant de temps falta per poder parlar entre les famílies, els pares i els fills, entre el matrimoni, entre els uns i els altres, quant de temps en “adoració perpètua” davant del “rei de la glòria” que està entronitzat al mig del menjador, que és la TV. I encara més, n’hi ha que el tenen a cada habitació! I que poques vegades estem asseguts, parlant, parlant, a vegades de temes intranscendents, a vegades de temes importants, parlant...

Fa temps el P. Lombardi deia: “La família que prega unida, es manté unida”. Certament les coses no són tan clares i precises, però sí que estava indicant un punt important. Les nostres famílies preguen? Pregueu vosaltres? La parella prega? Prega la família? Encara que sigui un Parenostre, un Salm... es prega? És important. Moltes vegades ens hem trobat amb els pares dels nens de la catequesi que vénen tot enfadats dient: “Els nostres fills vénen a la catequesi aquí, ja porten dos anys, i encara no saben el Parenostre”.  Però si el Parenostre no l’han d’aprendre aquí, ni l’Ave Maria, no l’han d’aprendre aquí, resar no ho han d’aprendre aquí, han de ser els pares que ho ensenyin, ha de sortir de la família. La família és el lloc sagrat on creix la fe. Pels cristians, la família no és solament un fet sociològic, psicològic, de número, és un fet sagrat, és un sagrament.

Quan preparo una parella per al matrimoni sempre em fa gràcia perquè, com que els capellans sempre passem per carques, em fa gràcia constatar que la litúrgia és més progre que els qui es vénen a casar. Això en un punt molt concret. Fixeu-vos que tots els casaments, gairebé tots, entra la núvia... amb qui? Amb el pare! És ell qui la porta cap a l’altar, dóna la mà al que ha de ser el seu espòs, i li entrega la dona. Això és molt masclista, però no hi ha manera de treure-ho. La litúrgia cristiana catòlica no diu això.  Si llegiu el Ritual, com comença? Qui entra a l’església? El sacerdot. Igual que quan jo entro aquí no us aixequeu perquè entra el Cinto, sinó perquè entra el sacerdot, que és figura de Crist per a l’Assemblea, i no simplement ho recorda sinó que Crist hi és realment present. En el matrimoni, això passa amb la parella, ells són els sacerdots, i per això, quan entren han de ser ells dos, no el pare, els qui entren. I per això mateix, quan entren tots dos, s’aixeca tothom, perquè entra Crist, entra Crist en la figura dels dos que s’estimaran per sempre. El matrimoni cristià està basat en la llibertat, en aquest cas són dos, no són dues famílies. I això que en el Ritual és tan natural, el lliure consentiment, és el fonament del matrimoni. També hi ha la fidelitat, la fidelitat mateixa de Déu és el fonament de la fidelitat del matrimoni, i l’obertura als altres, a la fecunditat, amb els pobres, amb l’Església. És una església en petit que fa créixer l’Església: en santedat i en nombre.

Certament que això a vegades es trenca, amb molt de dolor. No és fàcil avui la vida familiar, i no crec que ho hagi estat mai. L’amor és un aprenentatge, l’amor és tot un camí el qual passa per la creu. L’amor no és gens fàcil, i no es pot basar simplement en els sentiments. Però quan això es trenca, cal un gran respecte, una gran proximitat. I això l’Església no ho té arreglat. El Cardenal Martini, que va morir fa poc, en les últimes declaracions que va fer, estava molt preocupat perquè les famílies que es trenquen i un dels seus membres es refà amb una altra persona no poden apropar-se a l’Eucaristia. Esglésies tan antigues com la nostra, tan venerables com la nostra, i que l’Església catòlica no desautoritza, les esglésies ortodoxes, han trobat altres camins que ens podrien ensenyar. Estem en un moment de transició en aquest punt, cal pregar, ser seriós, estimar l’Església, ajudar a caminar. La nostra consciència, ningú no la pot suplir, ningú, una consciència formada, que sap escoltar, una consciència que sap dialogar, que sap canviar de parer, una consciència amarada d’oració, que no es deixa portar simplement pel que es diu, que sap fer dejuni de TV i d’Internet i cerca el silenci per ser coherent i honesta.

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY –B- 11.11.12
(1Re 17,10-16; Salm 145; He 9,24-28; Mc 12,38-44)
Fra Jacint Duran i Boada