dijous, 23 d’agost del 2012

LA CUINA I L’EUCARISTIA


 


Aviat s’acabaran els problemes dels polítics, perquè aviat començarà el futbol, per tant estarem ja tan atents i tan distrets que ja ningú no escoltarà res més. Però, si us hi heu fixat, al costat dels futbolistes, hi ha noves divinitats, no tan grans, però Déu n’hi do, que són els cuiners. Avui ser cuiner, aquí a Catalunya, sembla formar part de la divinitat. Bé, doncs un d’aquests cuiners, importants clar (els altres no compten pas massa), va dir en un programa de ràdio: “Mai com avui s’havia escrit tant sobre el menjar i el cuinar. Quantitat de llibres i llibres i programes. Mai s’havia escrit tant sobre com s’ha de menjar i què s’ha de menjar. Però, continuava dient el cuiner famós, mai no s’havia cuinat ta poc com avui”; perquè per les cases abunden les llaunes i mai no s’havia menjat tan malament, perquè entre anorèxies, bulímies i coses d’entremig, tothom té problemes a l’hora de menjar.

Però això que ens passa amb el menjar que entra per la boca, també passa pel que entra per les orelles, o el que entra pels ulls. Mai com ara hem vist tantíssimes coses, el que veu una persona avui dia en una hora (de fotografies, imatges i coses), mai no ho havia vist la gent de fa només 50 anys enrere en tota la seva vida. I que poc temps tenim a vegades de processar-ho, “cuinar-ho” en el nostre interior i treure’n conclusions. Res, s’amunteguen, s’amunteguen, s’amunteguen, com tants llibres de cuina a les prestatgeries. Si es llegeix tan poc,  i menys s’aplica!!! Igualment passa amb el que veiem, amb el que mengem i amb el que escoltem. Escoltem, escoltem, escoltem... ara mateix heu escoltat, i passarà com el programa d’aquesta tarda... paraules i paraules, i les orelles són com parets, les paraules reboten i cauen a terra, no es digereix.

La Sagrada Escriptura molt sovint compara el menjar amb la Saviesa, compara molt sovint el menjar amb la recepció de Déu i, sobretot, lògicament, amb el que estem celebrant ara, l’Eucaristia. Per tant: amb el menjar i el que estem celebrant aquí hi ha una semblança i una diferència. Una diferència important: quina és la diferència que hi ha entre el que jo menjo i el que mengem aquí? Sant Agustí ho deia molt clar: “Quan jo menjo la carn, el peix, la poma, elles es transformen en mi, jo no em transformo en una poma ni en un peix, sinó al revés, el peix acaba transformant-se en mi, en part meva”. I en canvi en l’Eucaristia –i això és molt important–, jo em transformo amb allò que menjo, aquí hi ha la gran diferència. Quan ens reunim aquí per menjar i beure, no venim a incorporar Jesucrist a la nostra vida, sinó a incorporar-nos nosaltres a Ell. No transformar Jesucrist a les nostres mesures, sinó asumir els seus criteris. Sóc jo que m’he de transformar en Ell, no al revés. En la pregària final de l’Eucaristia d’avui, direm: “Aquest sagrament, Senyor, ens ha fet participrt de Crist, feu que esdevinguem  semblants a Ell a la terra i compartim amb ell la vida del cel”. És això el que fem en cada Eucaristia, participar de Jesucrist, per transformar-nos en Ell, i així compartir la seva mateixa divinitat. Déu s’ha fet home, perquè nosaltres esdevinguem déus. Déu ha participat de la nostra humanitat, perquè nosaltres participem de la seva divinitat.

I tot depèn d’una sola cosa, una cosa que és molt important, i és el que escandalitzarà els jueus, i ho trobarem en l’Evangeli de la setmana que ve, és el “clec” entre els qui creuen en Jesús i els qui no el segueixen. I amb nosaltres igual avui: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell. La meva carn és veritable menjar  i la meva sang veritable beguda”. Ho creiem això? Creure-s’ho, creure’s això, que el menjar que anem a menjar no és altra cosa, que la presència del Crist ressuscitat, Crist que se’ns dóna en forma de menjar i de beguda.

Jesús se’ns dóna com a menjar, però també ens entra per l’orella, abans d’haver-lo menjat l’hem d’haver comprès i escoltat, que és la primera part de la Missa. Quan proclamem la Paraula de Déu, no estem proclamant simplement la lectura d’un llibre bonic, sinó que sabem, proclamem i creiem que Jesús mateix està aquí. La Paraula de Déu, no és simplement unes lletres, sinó la persona mateixa de Jesucrist. Hi ha la presència eucarística certament, però també hi ha Jesucrist present en la seva Paraula. I tot tendeix a un sol fi, a fer que Jesucrist entri per les orelles i per la boca, però sobretot  pels ulls. Tot tendeix a transformar-nos a nosaltres en el seu cos i en la seva sang. El veritable cos i la veritable sang de Jesucrist som els creients que el fem present, visible, amb la nostra fe, el nostre obrar, la nostra actitud, la nostra caritat, la nostra paciència, tot fa visible Jesucrist, i és de nosaltres de qui depèn.

La pregària amb la qual hem començat la celebració diu: “Oh Déu, vós heu preparat béns invisibles per aquells que us estimen; infoneu el vostre amor als nostres cors, perquè, estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que vós ens prometeu, que és molt més que tot allò que puguem desitjar”.

Fixeu-vos, aquesta és la feina que tenim aquí: obrir el cor i descobrir els béns invisibles que, com una deu immensa, es vessen cada vegada que ens reunim, béns invisibles, que depenen d’Ell. “Vesseu el vostre amor als nostres cors, perquè estimant-vos en tot i per damunt de tot, aconseguim allò que ens prometeu, que és infinitament molt més que tot allò que puguem desitjar”. Però tot depèn d’un punt, m’ho crec això?

DIUMENGE XX DURANT L’ANY –B-, 19.08.12
(Pr 9,1-6; Salm 33; Ef 5,15-20; Jn 6)

L’esperança ens fa lliures




L’onze de setembre és una data fatídica, sovint passen  desastres, i així va passar l’any 1973. Com sabeu, aquell any hi va haver un cop d’Estat a Xile, per part d’Augusto Pinochet i, des de l’inici d’aquesta revolta un dels elements amb qui va tenir més dificultat el dictador va ser amb l’Església. Al principi no tant, però suficient com per haver assassinats de preveres i catequistes entre els quals hi havia un sacerdot de la nostra diòcesi de Girona, Mn. Joan Alsina, qui va ser assassinat per ordre de Pinochet, perquè li feia nosa. I amb un gest ben evangèlic, el d’aquest Mossèn, qui morí perdonant al mateix que l’estava assassinant, al seu botxí. Però aquesta oposició de l’Església al règim va anar creixent cada vegada més. Hi ha un autor nord-americà que, després d’un exhaustiu estudi, sap molt fil per randa de la relació de l’Església amb el règim de Pinochet durant aquells anys. Pinochet parlava de l’Església com “aquell intolerable enemic” que no el deixava moure’s. En un moment determinat en què no hi havia manera de dominar l’Església, Pinochet va arribar a demanar a la Santa Seu que fes una mena de contracte en el qual –com feia Franco–, poder elegir els bisbes i així controlar l’Església. Sortosament l’Església no va transigir en aquesta demanda del dictador.
Quan l’any 1988 Pinochet va fer un referèndum  per allargar el seu mandat 10 anys més, ja sabeu que aquest referèndum, gràcies a Déu, el va perdre. Després d’aquesta pèrdua va fer un discurs –jo suposo que devia perdre els papers–, en el qual ell mateix es comparava a Jesucrist i com si els xilens, en comptes d’escollir Jesucrist, haguessin escollit Barrabàs, i deia que la culpa d’haver escollit Barrabàs en lloc de Jesucrist, la tenien, lògicament, els EE UU, Rússia, Europa i.... l’Església. Sí, l’Església, després va aclarir que no era tota l’Església sinó un grup de capellans. Però, és clar, el President de la Conferència Episcopal va dir: “Vol dir que una grupet de capellans es pot comparar amb la força de Rússia i la força d’EE UU, i Europa?”. Doncs es veu que sí, es veu que sí, perquè tanmateix un any després, estem parlant de 1988, un any després, l’any 1989, a l’altra punta de món queia el Mur de Berlín, i sabeu perfectament que la caiguda del Mur de Berlín no és indiferent a la intervenció de l’Església. A Amèrica Llatina i per la dreta el règim de Pinochet va caure perquè l’Església va ajudar a acabar amb ell. I  per altra banda, l’Església va ajudar a  fer caure un “Mur” que feia molts anys que mantenia subjugat molts pobles i va crear molt de sofriment.
 L’Església té més influència del que imaginem. És la institució a nivell mundial més perseguida, és la institució amb més assassinats actualment, a l’Àfrica, a l’Àsia, a Europa, a tot arreu, per què? D’ on surten aquestes ganes de suprimir-la?  Primer del que diu i moltes vegades ni ens adonem que hem llegit avui, “El Magníficat”. Pinochet, al principi de la seva dictadura, quan se sentia més fort i anava matant a dreta i esquerres sense que ningú l’aturés, es va infiltrar, com hem dit, fins i tot en l’Eglésia prohibint tota una sèrie de cants que considerava eren subversius, entre ells va prohibir “El Magníficat”. Lògicament, l’Església li va dir que això ell no podia prohibir-lo, perquè aquest cant és de la Sagrada Escriptura, no era una cançoneta, ell s’ho prenia com un cant revolucionari, i és que ho és. L’anem llegint cada dia, l’anem cantant cada dia, “muy bonito, muy precioso”, però escolteu-lo! ¿D’on ve aquesta força de l’Església?, perquè la tenim, encara que no ens la creiem.
He rebut aquests dies un correu d’un que es professa catòlic no creient. Sí, catòlic no creient, sí, i és una de les persones, de les poques que pensen. Hi ha gent que pensa i n’hi ha que prefereixen la TV. Jo, en un correu anterior li deia que una de les coses que hem de fer els cristians és ser elements d’esperança, i ell deia que no, i deia: “Jo tradueixo l’esperança, deia ell, per llibertat. Jo envejo la fe que teniu –em diu en el correu–, perquè aquesta fe us fa lliures. Lliures de què? –continua dient–, de la por, i amb la por el món no avança, amb la por el món no creix”. I d’ on traiem els creients aquesta esperança que se’ns converteix en llibertat? Perquè la tenim, hem de creure més amb el que som, amb el que tenim, del que normalment creiem. D’ on la traiem, l’esperança? En el capítol 11 de la carta als Hebreus diu: “Creure, és posseir anticipadament allò que esperem”. Per tant, el creient no és un doctrinari, el creient no és el qui diu tota la doctrina de memòria fil per randa. És clar que té una doctrina, és clar que té un catecisme, és clar que creiem, però no és doctrinari, és un testimoni; testimoni de què? De què posseeix anticipadament allò que esperem, d’aquí ens ve la força, d’aquí ens ve que no és l’esperança el que hem de predicar. És clar que sí que hem de predicar l’esperança, però la llibertat que dóna, “el posseir anticipadament allò que esperem”.
Això és la festa que celebrem avui amb Maria. Maria, quan exulta i proclama l’alegria immensa del seu “Magníficat”, no està parlant d’una ideologia boniquíssima, està parlant d’una realitat que porta al ventre, ben concreta, i que li va creixent, i que tindrà als seus braços, una realitat. Allò que esperava, ho té al ventre, als braços. El que celebrem avui és allò que tots esperem, Maria anticipadament ho ha viscut en Jesucrist ressuscitat. “Creure és posseir anticipadament allò que esperem”. És l’Eucaristia d’avui, de cada dia, d’aquí ens ve la força, d’aquí ve la força revolucionària de l’Església, no de molts embolics mentals, encara que es prohibissin tots, tot, tot, tot, menys l’Eucaristia, ja n’hi hauria suficient. D’aquí ve la força, l’Eucaristia és “posseir anticipadament allò que esperem”. Sortirem d’aquesta Eucaristia com la imatge de Maria que presideix aquesta església, amb Crist en el ventre. Sortirem d’aquesta església tenint, ja ara, la resurrecció que Crist ha viscut i que Maria ha participat. Pau, una i altra vegada, subratlla: “Hem ressuscitat juntament amb Crist”, amb present. I aquesta vida, que d’aquí brolla com una font immensa, tendeix per ella mateixa a expandir-se, tendeix per ella mateixa a concretar-se, a encarnar-se en la vida de cada dia: de la família, de l’escola, del mercat, del treball. És un moment dificilíssim de la nostra història. Potser ens toca als creients viure anticipadament allò que posseïm com Maria en el ventre, i fer-lo néixer i fer-lo créixer.

Com deia el dilluns fra Carlo al final de la seva homilia: “Déu creu en nosaltres” i posa els nostres braços el seu Fill que és realment el futur que esperem ben present. La força revolucionària que tenen: Sant Francesc, Santa Clara, Sant Ignasi, tots els homes i dones  a través de la història de l’Església l’han pouat d’aquesta mateixa font que anticipa allò que esperem.

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU –B- 15 d’agost, 2012
(Ap11,19a; 12,1.3-6a.10ab; Sal 44; 1Co 15-20-27a; Lc 1

dissabte, 11 d’agost del 2012

EL MELIC


Sabeu quin sant és avui, 29 de juliol? Santa Marta! Sí que és Santa Marta, però també se’n celebra un que és més antic, un sant molt més antic: Sant Adam. Més antic no pot ser, eh que no? Doncs d’aquest sant us vull parlar (després parlarem de Santa Marta). M’ha fet gràcia una cosa curiosa: la manera com es representa Adam en la pintura o l’escultura. En el relat de la creació, concretament al capítol segon del llibre del Gènesi, es llegeix com Déu modela Adam del fang i, quan el té modelat, li insufla el seu esperit i el fa viure. És un relat d’una gran bellesa, i per això n’hi ha tantes representacions, entre elles, la més famosa de totes, la de Miquel Àngel que Déu toca amb el dit el dit d’Adam... Però no heu notat una cosa estranya? Tots els Adams que he vist de pintors i escultors (tots!) tenen melic. Però segons la representació del capítol segon del Gènesi, no podia tenir melic, lògicament. Per què? Doncs perquè no havia sortit del si de la mare i, per tant, no hi havia hagut placenta ni cordó umbilical. Segons el relat del segon capítol del Gènesi, Adam no té melic, i en canvi tots el representen amb melic.

Això ho dic perquè avui en dia es parla del complex adàmic.  És el complex del qui es creu que no té melic, com si fos el primer home o la primera dona de la història. Això que és del nostre temps ja fa segles que funciona així i ha fet córrer milers de litres de sang. A cada època un es pensa que “descobreix la sopa d’all”, o “el Mediterrani”, i que tot ha de començar de nou. I això ho dic començant per la “gloriosa” Revolució francesa, però igualment la revolució russa, Franco, Hitler, Ataturk..., i tants d’altres, que tenen la mania que no tenen melic. Tenen complex d’Adam i pensen que amb ells comença tot i l’anterior ha estat equivocat. Això ha portat problemes gravíssims a la història, i avui dia, més que mai, la gent vivim com si no tinguéssim melic. Ens en riem de qualsevol cosa passada. Deien el antics que el que era vell era millor; ara no: qualsevol cosa passada és un desastre pel simple fet de ser d’abans, i mirem amb condescendència qualsevol cosa que sigui del passat. Aquí hi ha alguna cosa que no funciona. I això passa també en l’Església, cosa que avui voldria subratllar.

Als anys setanta, quan jo estudiava, passava això amb qualsevol cosa que s’havia fet abans del Concili. Fins i tot els mateixos frares, quan parlaven de qualsevol cosa d’abans del Concili, era com si els d’abans fossin tontos, com si tot el que havia fet l’Església en 1965 anys fos una tonteria. L’Església, en el Concili Vaticà II, es volia renovar. Joan XXIII, amb gran saviesa, va obrir les portes i les finestres de l’Església, però no per tirar la casa per la finestra (que és el que va passar, no en l’Església, perquè l’Església és Crist, però en molts sectors sí). I ara està passant el mateix, aviso, ara està passant el mateix, però, què es vol tirar per la finestra? No el que hi havia hagut abans del Concili, sinó tot el que hi ha hagut després del Concili. Ara resulta que tot el que s’ha fet després del Concili està malament. Les mateixes reaccions que teníem als anys setanta desautoritzant tot el d’abans del Concili en bloc, apareixen ara respecte al que hi ha hagut després. Aleshores fèiem broma de les respostes que donaven gent amb molt de seny, però que donàvem per conegudes i desautoritzades sense pensar-hi. Ara igualment no pots explicar res que ja no sàpiguen la resposta, i estan tirant per la borda tot el que es va fer després del Concili. No dic l’Església, perquè l’Església és Crist, però una bona part de  l’Església, cosa que porta molt de dolor i de sofriment. No volem recordar que tenim melic, que el mon no comença amb nosaltres.

Hi ha un anunci que es veu així: un noi jove, una noia jove, amb tot ple de focs artificials que els surten de l’esquena, i diu: “Tú eres el origen”. Ningú no és l’origen, ningú no inventa la sopa d’all, i menys en l’Església. L’Església és Crist i, per tant, l’Església continua el seu camí. L’Església té melic, i  està enganxada contínuament al seu origen, com deia d’una manera tan bonica la pregària inicial: Oh Déu, origen de tot bé... Aquí a Occident, quan diem que algú es mira el melic estem dient que és un egocèntric. Per als japonesos, en canvi, “mirar-se el melic” significa recordar que no ets l’origen, no ets Adam, no ets Déu, que no comença tot amb tu, que s’ha de ser agraït.  

És la imatge d’aquell nen que posa l’Evangeli d’avui. Davant d’una gentada immensa, sap que només té cinc pans d’ordi i dos peixos, i que no pot fer res. Quan aquell nen presenta el poc que té, sap que no arregla les coses, però és l’únic que pot produir el miracle. I el miracle es produeix, perquè posa el que té en contacte amb l’únic origen. Sant Joan no diu les frases tan tallants del Sinòptics, però pressuposa el mateix. A l’evangeli de sant Marc, els apòstols diuen: “Hi ha molta gent aquí, envieu-los als pobles de l’entorn a buscar menjar”. És lògic. Però Jesús diu: Doneu-los de menjar vosaltres... No els diu: “Aneu davant d’Herodes i feu una manifestació, i presenteu les  protestes, i comenceu a dir que el problema és del govern”. No, el govern sempre estarà fent les coses a mitges, i ja no diem els Bancs. El que ens toca és la part que ens toca a nosaltres: “Feu-ho vosaltres mateixos, però no sols, sinó amb mi”. Llavors es produeix el miracle. És per això que Jesús vol l’Església, l’estima. L’Església és Ell, i per això fuig quan el volen posar en el món de la política, quan volien fer-lo rei.

I ara, per acabar, parlarem de santa Marta. Sempre recordem com Jesús la renya: “Marta, Marta...” Es veu que era una mica protestona, santa Marta. En el capítol 11 de sant Joan, quan ja el pobre Llàtzer s’ha mort, i Jesús ha esperat que es morís (segons diu l’Evangeli), quan arriba Marta protesta a Jesús: Si haguéssiu estat aquí el meu germà no s’hauria mort. I llavors li diu Jesús: El teu germà ressuscitarà. I  Marta li contesta: “Ja sé que ressuscitarà com tothom el darrer dia”. I Jesús li diu: “Jo sóc la resurrecció i la vida, qui creu en mi encara que mori viurà per sempre. Ho creus això?” I Marta fa aquesta afirmació, com la de sant Pere: Tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món. I es produí el miracle. I perquè es produeixi el miracle cal que hi hagi dues coses: Sentir, com diu Jesús, “doneu-li de menjar vosaltres”: pa, companyia,...assumir la pròpia responsabilitat, i creure i comptar que Ell està al nostre costat. Però ens ho creiem això? Creiem que Ell és realment l’origen? L’origen de tot bé?

DIUMENGE XVII DJURANT L’ANY –B-, 29 de juliol de 2012
(2Re4,42-44; Salm 144; Ef 4,1-6; Jn 6,1-1

dimarts, 7 d’agost del 2012

ESCOLTAR, MIRAR




Us imagineu per un moment la cara que faria el mecànic si tinguéssim el cotxe espatllat i  l’anéssim a veure per dir-li: “Mira, ja fa tres setmanes que el canvi de marxes no funciona bé, cada vegada que el faig servir fa un soroll estrany; després ja fa dues setmanes que  el cotxe vessa oli per sota, i el fre tampoc no funciona bé, i em sembla que l’intermitent de l’esquerra no funciona”; però, després de dir-li tot això, ens mirem el rellotge i li diem: “Perdona, però tinc pressa, me’n vaig” i sense esperar cap resposta marxéssim? Quina cara faria el mecànic? Pensaria que estem sonats!

Doncs aquesta normalment és la manera que tenim de pregar. La manera que tenim de pregar quina és? Doncs, anem a Nostre Senyor –si és que hi anem!–, i li expliquem tot el que ens passa i, quan acabem de xerrar què és el que ens surt del cor, ens n’anem. És com si anéssim al mecànic i no ens cregréssim que el mecànic ens escolta, creguéssim que ni sap de  mecànica i en prou feines ens creguéssim que arribi a existir. Però si creguéssim que el mecànic escolta, que hi és, i que sap arreglar el cotxe milions de vegades millor que nosaltres, li deixaríem el cotxe a les seves mans. Tindríem capacitat d’escoltar-lo, i creuríem que té la capacitat d’arreglar les situacions, d’intervenir en la nostra història, i en la meva vida concreta, però el problema és: Hi creiem? Creiem que realment hi intervé? Aquesta és la pregunta. Aquest mecànic funciona? O no crec que hi sigui, simplement?

La nostra pregària respon al que realment creiem. En les converses ho anem banalitzant tot i, sobretot entre nosaltres, no sé el què està passant, però ho estem banalitzant tot, tot, començant per Déu mateix, ens en riem de tot, ho banalitzem tot. Quina diferència la pregària de sant Francesc! Era capaç de passar hores i més hores dient aquesta frase: Qui ets tu, i qui sóc jo? La consciència profunda de la grandesa de Déu i del no-res nostre. Perquè Déu, quan apareix en l’ànima, quan hi ha una guspira petitíssima de la seva presència davant dels ulls de la nostra ànima, ens veiem tan petits, tan no-res!

Hi ha un autor que em sembla que és americà o anglès, que diu aquesta fase: “El poder de l’oració depén quasi per complert de la comprensió de QUI tenim al davant”. Però tenim una imatge de Déu tan empetitida, tan banal que així de petita i intrascendent és la nostra oració. Però si sabéssim davant de qui estem, la nostra oració seria un tremolor tota ella. Comprendre qui és Déu ens portaria a una actitud que agafaria tota la nostra existència.

És la manera de fer de Maria: Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Maria va tenir tota la vida per mirar l’Infant, per intentar comprendre, i no va comprendre, perquè no es comprèn, Déu, ho sobrepassa tot. Cal introduir-nos en el seu infinit misteri, que malgrat ser infinit és terriblement concret, tan concret con un nen.

Aquesta experiència en la primitiva comunitat cristiana, era una experiència real, concreta. Diu sant Pau avui: Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona... perquè obtinguéssim ja la condició de fills”. I quina és la prova de què som fills? Sant Pau no diu coses teòriques, la prova que som fills de Déu és que l’Esperit del seu Fill crida en els nostres cors: “Abbà, Pare”. Pau està parlant d’una realitat concreta, d’una experiència real d’aquests cristians, una “prova”, no una nova teoria, una prova.

Hi ha un llibre, que l’ha escrit Marta Graupera, que ja la coneixeu, ella i la seva mare vénen aquí a Missa molt sovint. L’ha escrit d’un veí nostre que és japonès, es diu Etsuro Sotoo, el coneixeu? Oi que sí que el coneixeu? És l’escultor japonès que treballa a la Sagrada Família. Em sembla que viu a Canet de Mar, vivia a Arenys de Munt i ara és a Canet. Doncs aquest escultor, en aquesta entrevista molt ben elaborada de la Marta, diu que va venir aquí amb l’encàrrec d’escolpir per a la Sagrada Família. Primer de tot  va pensar, hauré de saber que és això de la Sagrada Família. Va començar a estudiar l’arquitectura de la Sagrada Família, la seva història, els projectes que ja existien, els qui hi treballaven i els qui hi havien deixat de treballar, tot, tot, tot. Però hi havia una cosa que no acabava d’entendre encara. I es va dir: “No hi ha prou en conèixer el projecte, sinó el qui va fer el projecte, en Gaudí”. Llavors va llegir moltes coses d’en Gaudí, moltes coses. Però hi va haver un moment determinat que es va adonar d’una cosa, que no havia de mirar Gaudí, sinó que havia de mirar, cap a on mirava Gaudí, llavors girà el rostre i veié el que veia Gaudí, i es convertí, i es feu batejar.  

Com diu el Salm: Alceu vers ell la mirada i us omplirà de llum. Aquest alçar la mirada cap a Ell que omple de llum, com diu el llibre dels Nombres: Que Ell giri el seu rostre envers tu i t’ompli de pau. Nosaltres mirem cap amunt, i Ell gira el seu rostre cap a nosaltres. És el trobament no amb una cosa, no amb una energia, sinó amb un rostre, amb Algú. És el que es trobaren els pastors quan anaren a Betlem, els ulls de l’Infant es trobaren amb els ulls dels pastors. El veieren amb els seus propis ulls diu el text de l’Evangeli. Ens trobem amb Algú que mira i t’omple de pau i de serenitat, et dóna esperança.

I ara caldria també, com aquest japonès, demanar al Senyor la nostra profunda conversió; és una conversió que certament és opció, és treball, és esforç, però sobretot  és deixar fer, com Maria que va deixar créixer aquell infant i el va seguir. Nosaltres ara, el Senyor amb la seva encarnació, ens ha posat un nen als braços, deixem-lo créixer i que creixi, creixi, creixi en nosaltres i, com deia sant Francesc: que Déu en Jesucrist ho sigui tot en mi. Amén.


SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU
(Nm 6, 22-27; Sal 66; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21)