L'ATZAR

Fa ja uns quants anys hi havia una senyora de mitjana edat que de manera regular, gairebé cada mes, ens venia a veure al convent per demanar ajuda. Puntualment se l’anava ajudant, juntament amb Càritas que anava fent el que es podia. Aquesta senyora treballava, cobrava, però cada mes s’anava a les màquines escurabutxaques i allí, per tenir un sou una mica més elevat, allà jugava i a poc a poc es quedava sense un duro. Això va durar bastant. Ara ja fa molts anys que li he perdut la pista. Però no és l’únic cas. Els jocs d’atzar provoquen molts desastres a les famílies perquè l’atzar hi és però no és manipulable. De fet, d’aquí ve el seu nom. La paraula atzar ve de l’àrab, i vol dir flor. Hi ha una flor que, en castellà, li ha quedat el nom: azahar, que servia per fer el ram de núvia i en català es diu tarongina, i fa una olor molt bona. Per què l'atzar té aquest nom de flor? Sembla que hi havia un os d’un animal que servia de dau, i en el joc es llençava i quan  sortia una part que semblava una flor, tothom cridava flor, i volia dir que havia guanyat. D’aquí ve el nom d’atzar. I l’atzar és molt present fins i tot en la mentalitat. Hi ha mentalitats que la seva vida la redueixen a l’atzar. La vida moltes vegades la reduïm a dir: “no he tingut sort a la vida”, com si l’atzar pogués marcar definitivament la vida de les persones. És una visió negativa de la pròpia vida, com atzar, la vida, així entesa, no queda a les teves mans, queda a les mans del que surti, tens sort o no tens sort, però no està a les teves mans canviar-ho. Quan tires els daus, no poses tu el número sinó que surt el que surt. És tota una concepció de la vida el que hi ha aquí al darrera. La vida no està a les meves mans, no disposo de la vida, la vida és pur atzar, i o tinc sort o no en tinc.

El cristianisme ha pensat molt poc en l’atzar. No el tenim massa present. Jo diria que és una falta. Cal pensar en l’atzar. Hi ha moltes coses que queden en mans de l’atzar. Moltes. Fixeu-vos que per atzar un neix en una família rica i un altre, per atzar, neix en una família pobre. I, encara que ens gloriem de la nostra intel·ligència, tant has fet tu per tenir intel·ligència com el que ha fet aquell que és un ruc. Ets intel·ligent per atzar, podries haver nascut sense intel·ligència. L’atzar va marcant moltíssimes coses de la vida, i algunes de molt injustes. Moltes vegades haver nascut en un poble amb grans dificultats econòmiques, com estem veient amb els emigrants que van arribant aquí, vol dir que tens una gran mala sort d’haver nascut en un país que tu no has elegit i t’hi has trobat. Hi ha moltes coses que no elegim i t’hi trobes.

El cristianisme no diu que l’atzar no tingui importància. El que diu és que passi el que passi, la teva salvació –el gruix del sentit de la vida humana, allò que et constitueix a tu– això està a les teves mans, més encara, a les mans de Déu.

Avui el text de Romans ho diu amb claredat. El capítol 8 de Romans és un dels centres més importants del Nou Testament. Diu: “Déu ho disposa tot amb bé d’aquells que estima”. Per tant, sigui el que sigui a la teva vida, tinguis sort o no, t’hagi tocat una bona família o una mala família, tot,  Déu ho pot disposar, si tu t’hi deixes, per al teu bé. Perquè no podia passar res més dolent que haver matat a Déu mateix. I aquest assassinat, que podia ser el pitjor que podia fer la humanitat, Déu l’ha canviat amb la nostra salvació, "ho ha disposat per el nostre bé". Per tant, l’atzar existeix, però el creient sap que Déu pot fer que allò que és una desgràcia en si mateix, pugui ser reconduït per al meu bé.

 I aquest és el gran tresor que tenim, aquest tresor amagat que és Jesucrist , que ens mostra que res, ni cel ni terra, ni present ni futur, ni mort ni vida, ni res de res, ens pot separar de l’amor de Déu que s’ha revelat en Jesucrist.

Tenint clar això, la vida humana certament que té moments en què se’ns escapa de les mans, que l'atzar pot marcar, pot ferir, però sabem que si confiem en ell, allò que nosaltres percebem com a mal,  Déu li pot donar un tomb total.

Un dels llocs als que jo  hauria d’anar més és a la nostra infermeria dels frares, i ara encara més, que hi ha el pare Mateu. Sempre que hi vaig surto amb aquesta consciència: és un lloc de pobresa, perquè molts estan allà perquè s’acaben, però de pobresa lluminosa. Acabo de parlar fa poc amb el pare Mateu, pobrissó, i diu: “sé que he d’anar cap al Calvari però ara estic en el Tabor”. Ell té una frase que sempre la tinc present. Diu: “jo no sé quan Déu actua, no sé si Déu fa això o allò, però en la meva vida m’he trobat amb  moltes coincidències providencials”. Certament que hi ha l’atzar, certament que a la nostra vida a vegades hi ha coses que nosaltres no conduïm, però Déu sí. Hi ha coincidències en què la providència, a través d’elles, actua, es manifesta i ens mostra el camí. Cal saber escoltar la manera on Déu actua, en què Jesús de Natzaret ens mostra el camí,i així la nostra pobresa sigui lluminosa gràcies al gran tresor que és la nostra fe.

Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
30 de juliol de 2023

 

El titellaire emprenyat

A moltes Festes Majors es fan espectacles de titelles. S’ha fet famós un titellaire que es diu Mario Enzo. Ell va fer a tiktok una petita gravació que es titula: “El titellaire emprenyat”. És professor d’arts escèniques i ha fet representacions arreu del món. En aquest breu missatge diu: “quina porqueria de món estem fent!” Ho diu perquè va fer un espectacle de titelles i els nens, en lloc de seguir-lo, van començar a tirar pedres, a insultar, a donar puntades de peu..., o sigui que no va poder fer res, el pobre. Però ell no s’enfadava amb els nens, s’enfadava amb els pares, perquè, mentre els nens estaven tirant fang, escopint i fent altres bretolades a les pobres titelles, els pares eren allà cap d’ells es va moure. “Quin món estem fent!”, deia ell. Jo, tanmateix, comprenc als pares, perquè si no intervenen, els diuen que estan malcriant els fills, però si intervenen els diuen que estan frustrant els nens. Facin el que facin ho fan malament. Al final, miren el cel i dissimulen. És per pensar-hi.

Ens preguntem per què no hi ha natalitat, però és que, entre altres coses, ser pare avui dia no és que sigui més difícil que abans, sinó que implica haver d’assumir càrregues de sentiments de culpabilitat fins a l’extrem.

Aquest tipus de contradiccions també el trobem en d'altres camps. Contradiccions i ben grosses. Per exemple, es diu “no et posis límits”. Aquesta és una frase que es repeteix en els whatsapps i per tot arreu. “No et posis límits”, “sigues tu mateix”, “fes el que vulguis”, “no et posis barreres”. D’acord... Però tan bon punt comences a no posar-te límits, què et passa? Doncs, que et posen a la presó. Fins i tot s’ha fet servir aquesta frase per a un anunci d’un cotxe: “no et posis límits.” Però la realitat és que, quan acabes de sortir del concessionari, et diuen que no pots passar de 30 km/h, o que no aparquis aquí, o que no passis per allà... I et comencen a fer fotografies i et posen un munt de multes. En què quedem?

Tot aquest continu de contradiccions va a parar al mateix caparró, al nostre, i moltes vegades no tenim temps de pensar, de manera que actuem d’una manera i al cap de mitja hora actuem de la contrària. Igual que aquesta frase típica, que es va fer famosa el maig del 68 i que és al fons de moltes de les coses que es fan: “Prohibit prohibir”. És la frase que es va pintar per tot París. De fet, no vivim així, perquè vivim en l’època en què hi ha més lleis, més ordenances, més prohibicions... Facis el que facis, o està prohibit o està manat. Un dia actuem d’una manera i un dia d’una altra, i a vegades en un mateix dia.

Per tant, ens trobem en un món alguns pensadors anomenen “líquid”; un món en què es passa d’un cantó a l’altre sense cap consistència ni lògica. Jo afegiria, però, que tanmateix sí que hi ha un espai molt consistent. El nostre món intern, espiritual, està navegant en un maremàgnum. No ens entenem. Hi ha contradiccions molt fortes. És un món realment líquid, certament. Però fora d’aquest món hi ha unes barreres ben clares: l’economia. Tu ves al banc i no paguis... Això ho tenen molt clar tant els bancs, com les multinacionals... Cada vegada són menys els que tenen el poder en aquest món, i són més els qui queden a la cuneta. Però les lleis que governen l'economia estan claríssimes, dures com una pedra, consistents, ben sòlides.

És el mateix ambient de l’època de sant Zenon. De fet, en el martirologi trobem molts sants Zenons, normalment màrtirs del segle II o del segle III, i tots eren curiosament militars. El món romà era un món en què hi entraven moltes supersticions i moltes contradiccions. Sant Pau, quan fa el discurs a l’areòpag diu: “Us veig molt religiosos. Veig imatges de déus per tot arreu, fins i tot n’hi ha una que posa al déu desconegut". Hi ha de tot a Roma en aquella època: totes les idees, pensaments, religions i contradiccions, però hi ha una cosa clara, la Pax Romana. Això era claríssim. Podies fer el que volguessis, però no toquessis la pax romana. I aquesta pau es defensava com ara, a través de les armes, la força i la coacció.

Sant Zenon, el nostre patró, porta un nom del tot pietós. Zenon vol dir en grec “aquell que està sotmès al Zeus.” Un déu important que forma part d’aquest món bigarrat, complicat i líquid de la mitologia antiga. Sant Zenon també formava part de l’altra estructura: era soldat i, per tant, defensava la Pau Romana amb la força de les armes. La pau romana, no qualsevol altra, sinó la dels interessos de Roma.

Per tant, quan Zenon va deixar d’estar sotmès a Zeus i es va sotmetre al jou suau de Crist, no va ser simplement una qüestió d’idees, sinó que li va canviar la vida totalment, perquè va deixar d’estar lluitant a favor de la pax romana i va començar a treballar pel Regne de Déu. I això li va comportar la mort. En aquell moment els cristians eren molt més conseqüents del que som nosaltres ara. Jesús va predicar molt clarament que els cristians havíem de ser gent de pau fins al final. I què va fer Zenon? Deixar les armes. I això li va comportar la mort. I les va deixar perquè el seu Regne era el del Crist, no el del Cèsar: era el de Jesús de Natzaret. Ell segurament devia ser un d’aquells que deia l’evangeli que no era dels savis ni entesos, sinó de la gent senzilla, del poble, però va fer una opció coherent per Jesús de Natzaret.

Els textos de la litúrgia d’avui són molt bonics. Us aconsello de tornar-los a llegir. “Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat als savis i entesos allò que heu revelat als senzills i als pobres. Sí, Pare, així us ha plagut. Tot ho heu posat a les meves mans. Ningú coneix el Fill sinó el Pare, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i aquell que el Fill el vol revelar. Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega lleugera”.

Els cristians, com sant Zenon, hem de fer una opció seriosa. Jesús és aquell en el qual veiem el rostre de Déu. “Qui em veu a mi, veu el Pare” llegim en l'Evangeli de Joan. Una opció per Jesús, és optar per la manera de fer de Jesús. I la primera cosa que ens demana és veure els senzills d’aquest món, els pobres. I quan un es posa en aquest camí, no li han d’explicar res perquè en el seu interior sentirà: “Veniu a mi els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu el repòs que tant desitjàveu”.

La voluntat de Jesús és complir també el text de Zacaries que hem escoltat: “Alegra’t!” És el missatge dels cristians: “alegreu-vos, perquè entra el teu rei humil, muntat en una somera. Ell traurà de tu les armes, els arcs, els carros de guerra i dirigirà als pobles paraules de pau”.Els cristians hauríem de ser gent que transmet alegria, que transmet sentiments de pau, de reconciliació.

El dia 7 de juliol celebràvem sant Ot, bisbe d’Urgell. Em va fer recordar un altre sant també d’Urgell, sant Ermengol, bisbe. Ell va morir pujat a una bastida de la qual va caure. I què feia? El seu bisbat era tot de muntanyes, un terreny complicat, separat a trossos. I quina era la manera de crear comunitat? Fer ponts. Va ser un bisbe que va fer de paleta. Va construir ponts. I a partir d’aquests ponts reals es va anar creant el poble. Fixeu-vos que el primer que es fa en una guerra és trencar els ponts, físics i espirituals. Cal crear ponts, cal crear relació, cal donar un punt de referència que doni sentit a aquesta vida. I pels cristians, aquest punt de referència té un nom: Jesús.

 Homilia diumenge XIV durant l’any
Fra Jacint Duran
9 de juliol de 2023

 

 

Projectes frustrats

En aquest convent d'Arenys de Mar hi ha moltes cel·les: són habitacions que no sobresurten gaire pel seu ordre i organització. Hi ha habitacions que estan fetes un desastre amb el frare inclòs. Però hi ha una habitació que és la més desordenada de totes, es tracta d' on hi ha l’arxiu del convent. És una habitació petita plena de documents antics. Hi va haver un moment determinat en què es va organitzar bastant bé, però a partir d’aquella organització es van anar acumulant papers i papers. Si un dia entreu en aquella habitació, hi ha un lloc on hi ha molts dels projectes que es van idear per dur-los a terme en aquest convent al llarg del temps. Si els aneu repassant, podeu quedar amb els pèls de punta. Sort que la majoria de projectes no es van fer, perquè hi ha alguns projectes d’aquests que són una calamitat. N’hi ha d’altres que dius: “Mira, no estaria malament”. No sé si hi ha convents caputxins a Catalunya que tinguin tants projectes i tan poques concrecions, perquè la gran majoria no s'han dut a terme.

M’ha fet pensar una mica en el que ens passa a la vida cristiana. A vegades suplim el fer pel projecte, el fer pel proposar-nos, pels propòsits. Els propòsits són una autèntica enganyifa que ens fem a nosaltres mateixos. Fem grans propòsits i, quan fallem, els propòsits són encara més grans. I vinga fer propòsits, i vinga a tenir un munt de propòsits acumulats, arxivats, sense realitzar... Suplim el fer pel projectar i així ens quedem tranquils. Quan tenim una cosa ben projectada, ja no ens en recordem més, com si el projectar suplís el fer.

L'Escriptura és eminentment concreta. Isaïes, quan parla del futur, cap a on hem d'anar, ho concreta. Què han de fer els israelites? Fer el seu deure. No us n’aneu per les branques, feu el bé i compliu el que heu de fer. Si ho feu així, altres pobles veuran que sou un poble assenyat, com diu el llibre del Deuteronomi. En el moment en què escriu Isaïes ja hi ha gent d’altres pobles que s’afegeixen a Israel per servir al Senyor. Però què ha de fer Israel? Fer el que diu. I aquest fer el que diu, concret, farà que la gent vegi que és un poble assenyat i que del seu interior brolla una saviesa i una llum a la qual val la pena d’afegir-s’hi.

Llavors dirà als qui venen: “sigueu fidels a l’Aliança i aleshores el Temple esdevindrà lloc d’oració de tots els pobles.” L’evangeli també és molt concret. Diu: “Joan va ser un testimoni a favor de la veritat.” I quin és el testimoni de Joan? És el ressò de tot l’Antic Testament dient que en Jesús no es fa un projecte, sinó que en Jesús es realitza tot el que hi havia projectat. Jesús és el compliment de tots els projectes de l’Antic Testament, de totes les promeses, de totes les profecies. Ell és el que compleix, on es realitza concretament. I això on es veu? És el que dirà Jesús mateix: “Les obres que jo faig mostra que Déu m’ha enviat.” I Ell, Jesús, és el nostre Temple allà on tots ens reunim per pregar. Les pedres, nosaltres, som el tabernacle on Jesús habita. Jesús ens demana que la nostra vida sigui una contínua oració, una oració continuada de sempre. Avui, a l’ofici, hi ha un text molt bonic de sant Agustí que diu: “Si voleu ser una oració continuada, no apagueu el vostre anhel.” L’oració continuada, diu sant Agustí, és el desig, l’anhel profund de Déu. Aquí hi ha la font on brolla l’oració continuada. I si d’aquí brolla la font continuada és d’aquí on raja la nostra salvació.

El Senyor ens convida a reunir-nos, a fer comunitat perquè aquesta font ragi i guareixi.

Homilia Dedicació església caputxins Arenys
Fra Jacint Duran
16 de desembre de 2022