OBRIR FINESTRES

 

En una emissora de radio que estava molt ben organitzada, hi havia diferents departaments: el departament dels programes per fer riure, hi havia el departament dels programes d’informació... cada programa estava en el seu departament. I hi havia un, un departament per a l’home del temps. Aquest home del temps, lògicament, tenia el seu espai per dir i predir el temps que feia. Un periodista que hi havia al seu costat el veia cada dia amb tot ple de mapes, connectat a l’internet;  passant i repassant  informacions que li venien del Meteosat i d’altres satèl·lits, informacions de la Xina, dels Estats Units, de Bèlgica... de tot arreu, per calcular quin era el temps que faria. Però, de tant en tant, el veí, company  periodista, el trobava mirant per la finestra, amb la finestra oberta i mirant el cel. Mirant quin temps feia realment. El company, en broma, li deia: “això és trampa”.

Però, no. Ens poden ajudar molt els mapes per saber el temps, ens serveixen molt les informacions de tot el món per predir el temps, i això està molt bé, però, de tant en tant, hem d’obrir la finestra i mirar directament.

Això ens passa en moltes coses. Estem informadíssims de moltes enquestes, informadíssims  del tant per cent de moltes coses, però poques vegades obrim la finestra i mirem la realitat directament. Certament, a vegades, l'home del temps prediu que pel Maresme plourà, i ja sabeu que moltes vegades que es prediu que al Maresme plourà, a Arenys no plou. Per què? Perquè té una constitució geogràfica que fa que plogui menys que a Caldetes i Canet. És així. Per tant, s’ha d’obrir la finestra... perquè si mires internet diu que està plovent i si obres la finestra veus que no plou.

S’ha de mirar directament la realitat. S’ha d’obrir la finestra i veure la realitat, estem massa fixats en maquinetes, tants per cents, informacions i desinformacions... Mirar directament als altres, als ulls dels altres. Mirar què fan, escoltar... Però, sobretot, la pròpia Escriptura ens demana obrir una finestra molt important, que normalment no tenim en compte, per predir i per fer les nostres decisions, que és la finestra de la nostra consciència. Quantes vegades projectem, fem opcions tenint en compte les repercussions econòmiques, els problemes familiars, els problemes socials... tot el que vulguis, però poques vegades obrim i ens preguntem: És bo o és dolent? Més encara, obrir aquesta finestra i deixar que no sigui jo qui miri, sinó deixar que la mirada de Déu reposi sobre meu. La consciència és el més humà, és el que ens fa humans.

La consciència no és simplement els meus últims embolics mentals o els meus gustos. La consciència, normalment, si és consciència treballada, ens farà fer el contrari dels meus gustos, perquè no és que li pregunti que és el que m’agrada, sinó el que és bo, això li pregunto. Per això la majoria de vegades no li mirem la cara, perquè moltes vegades ens dirà el revés del que desitgem. Al revés.

En els Fets dels Apòstols es diu clarament: “Cal obeir Déu abans que els homes”. Cal ser fidel a la consciència abans dels meus interessos. Cal obeir la consciència abans que el és políticament correcte. Cal obeir la consciència abans que els meus gustos. Cal escoltar la consciència. Cal obeir Déu abans que els homes. I, fixeu-vos, que normalment ens porta la contraria, per això no l’escoltem.

En  l’evangeli es veu clara aquesta "mania" que té Déu de portar-nos la contra, perquè vol el bé, no el nostre gust. Diu Jesús: “Heu sentit a dir que qui dirigeixen les nacions tracten als altres com a amos, i els grans personatges els tenen sota el seu poder”. És normal, estadisticament. Passava a l’època de Jesús i passa ara. Però fixeu la frase de Jesús: “Entre vosaltres no ha de ser així”. El creient ha de tenir clavat en el cor que no es pot guiar per les estadístiques, ni pel que majoritàriament es fa. “Entre vosaltres no ha de ser així. El qui vulgui ser primer que sigui el darrer. El qui vulgui ser el principal, que sigui el vostre esclau, el vostre servidor”. I això com Jesús, perquè el Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir. “Jo no he vingut perquè em serveixin”. El Fill de l’Home ha vingut per servir i donar la vida. Igualment nosaltres.

Sant Joan de la Creu, mostra la fe com un camí . El camí de la fe s'ha de fer pas a pas però sobretot s'ha de saber per on es va i a on va. Diu sant Joan de la Creu: “Si vols fruir (gustar, diu ell) del que no frueixes, vés a on no frueixes. Si vols saber allò que no saps (i que intueixes en el fons del teu cor), has d’anar allà on no saps. Si vols tenir allò que no tens, vés a on no tens. Si vols ser el que no ets, vés per on no ets". És el camí del no ser, del no saber, del no tenir, del no fruir, el que ens posa en el camí de l’autenticitat. La consciència ha expressar-se més enllà dels meus desitjos i de les meves teories, perquè el bé, que es revela en Jesús de Natzaret, està per damunt de tot. Quan parlem de la consciència ens hem de posar de genolls i deixar que la llum de Déu il·lumini el més íntim del nostre cor. La seva llum ho omplirà tot.

Homilia Festa de Sant Jaume
Fra Jacint Duran
25 de juliol de 2021

 

 

 

ENAMORAR-SE

Quan diem que algú té papallones a l’estómac, és una forma de dir que està enamorat. Però quan un està enamorat, no simplement té papallones a l’estómac, sinó que és tota la seva persona que queda trasbalsada. És una de les experiències més fortes que un pot tenir. Enamorar-se. És descobrir l’altre i voler estar amb ell, sentir-se fortament atret per l’altre. Quan un està enamorat difícilment es pot concentrar en el treball que fa, perquè té el cor, el pensament, amb un altre lloc. Quan una persona està enamorada el que demana és, sobretot, intimitat, estar amb l’altre.

Amb tot, l’enamorament, podríem dir, que no deixa de ser  irreal, perquè tot ell està banyat per la idealització de l’altre. L'enamorament madura quan es va convertint en amor. I perquè l’amor vagi creixent i  madurant, el primer que hom ha de tenir és sentit de la realitat. En aquest camí hom comença a veure les dificultats de l’altre, els problemes de l’altre, les limitacions de l’altre. I aquest sentit de realisme fa que passem de l’enamorament a l’amor. Sense realisme, sense aquesta pressa de realitat ens quedarem en els núvols. Podríem dir que el punt clau és aquest, un enamorament o toca la realitat o desapareix. En el moment en què toca la realitat poden passar dues coses, dir “bé, no hi havia per tant”, i es deixa córrer, o bé, s' assumeixi la realitat i es va endavant cap a l'amor. És l’alternativa. L’enamorament, en aquell moment, es transforma en una altra cosa, l'estimar.

Però jo avui voldria comunicar-vos una cosa. Hi ha un enamorament que no es desintegra, hi ha un enamorament que continua sent enamorament sempre, i és l’enamorament de Déu. Quan un s’enamora de Déu, certament que, com he dit, no podem fer una altra cosa que pensar en Ell. Quan un s’enamora de Déu sap que contra més intimitat, més el voldrà. Però la diferència amb els altres enamoraments és que quan hom està enamorat de Déu i toca la realitat, s’adona que sempre queda curt. Per tant, el contacte amb Déu no es desinfla sinó que cada vegada és més intens, perquè Déu sempre és més, no menys, del que havíem pensat. Infinitament més. Per això, podria dir que el sentiment que perdura més en la relació amb Déu és l’enamorament, enamorar-se de Déu.

Per això aquest text del capítol 20 de Jeremies és tan bell: “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir. Heu fet força contra mi i m’heu guanyat. La vostra paraula m’és escarni. He dit ‘no parlaré més en el seu nom’. Però dintre meu hi ha un foc devorador tancat entre els meus ossos. He volgut contenir-lo i no me n’he sortit”. És l’expressió d’algú absolutament vertebrat, centrat, enamorat de Déu. Algú que com el salmista, en un dels cims de l’Antic Testament,  diu: “El vostre amor val més que la vida”. És molt gran el que està dient el salmista. Què hi ha més gran que la vida? L’amor de Déu. I continua dient: “Soc feliç sota les vostres ales”.  Hi ha una referència per al cristià, que fa que això no quedi a mercè de les imaginacions:  Jesús de Natzaret. Ell ens diu: “Segueix-me, qui em veu a mi veu al Pare... Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà”. Jesús, ell en persona, és la realitat que ens diu que estem, o no, realment en contacte amb Déu i no amb una fabricació de la meva imaginació.  Per això dirà sant Pau: “No us emmotlleu al món present, renoveu-vos constantment en la vostra mentalitat, a imatge de Jesucrist”. “M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir”, "Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi".

Deixem que la nostra ànima s’enamori de Déu, que l'estimeu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. Sota les seves ales trobeu la felicitat que tant cerquem, o més encara, el trobareu a Ell "que és millor que la vida".

 

Homilia Diumenge XXII durant l’any
Fra Jacint Duran
30 d’agost de 2020

 

 

 

El sagrament del perdó

Fra Jacint Duranagramen

Aplegar la Fraternitat

Ens proposem de meditar sobre el sagrament de la penitència. Farem una primera reflexió franciscana.

Sant Francesc és un home que va somiar bastant. En moltes ocasions, les biografies antigues ens parlen dels somnis de sant Francesc. N’hi ha un que potser no recordem massa. Es tracta d'aquella vegada que sant Francesc estava somiant que veia una gallina negra, baixeta i plena de plomes. La pobra gallina, que era petiteta, estava lloca, estenia les seves ales i estava voltada de pollets. Però els pollets no hi cabien i s’anaven dispersant i marxant, i la pobra gallina estava molt nerviosa perquè no podia aixoplugar sota les seves ales la quantitat de pollets que tenia. La preocupació de la gallina era arreplegar els pollets sota les seves ales. Sant Francesc es reconeixia en aquesta gallina. Aquesta gallina sóc jo, deia Francesc.

Això remunta segurament a l’any 1217 quan sant Francesc estava preocupat perquè havien vingut molts frares nous i no els podia aixoplugar. La voluntat de Francesc era acollir els frares, tenir-los sota les seves ales, com una gallina als seus pollets, com una mare als seus fills.

El 1221 va buscar una solució a aquest problema. El que li preocupava eren els fills, els pollets, que quedaven dispersos. Justament això recorda el text de l’evangeli en què Jesús va arribar a Jerusalem i es va posar a plorar: “Quantes vegades he volgut, com una gallina, aixoplugar-te sota les meves ales i tu no ho has volgut”. La voluntat de Jesús, quina era? Aixoplugar, reunir els fills dispersos. Tant és així que el final del capítol 11 de l'evangeli segons sant Joan dirà que Jesús morí per aplegar els fills dispersos de Déu que hi ha pel món. Aplegar, fer un grup... És així que, en el cànon tercer de la Missa, diem: “Per la vostra gran pietat, Pare clementíssim, reuniu els vostres fills dispersos pel món.”

La salvació de què parla el Nou Testament, de què parla Jesús, de què parla la Bíblia, no consisteix en que jo em salvi, que arribi a un equilibri psicològic, que arribi a connectar amb la divinitat... El que volia Déu era aixoplugar una comunitat. Tant és així que el Catecisme de l’Església Catòlica diu al principi de tot: “Déu ha creat el món perquè l’home participi de la naturalesa divina i ha arreplegat tots els homes en una sola família.” No es tracta de la meva salvació únicament i aïllada. Es tracta, en canvi, d’aixoplugar, de crear una fraternitat, una comunió. En definitiva, de crear llaços de comunió que vinguin de Déu i s'arrecerin en Ell: com una lloca vol aixoplugar els seus pollets, així Déu vol aixoplugar els seus fills dispersos.

Això sant Francesc ho tenia molt clar, perquè aixoplugar no significa ordres ni imposicions, sinó tacte i delicadesa. Això es reflecteix en diferents textos de les biografies antigues, perquè van creant una manera de fer molt més cristiana i humana. Recordeu aquell text datat del 1210, en què es narra com sant Francesc, amb els primers companys, retornava de Roma i no trobava lloc on estar-se i van començar a buscar un lloc. Al final, van anar a para a Rivotorto, un lloc molt petit pensat perquè hi dormís un ase. Poc temps després va arribar el pagès i va posar-hi l'ase mentre ells hi dormien. En fi, tots hagueren de sortir perquè hi cabés l'ase i van haver de buscar un altre lloc. Però, mentre això no passà, ells s'estaven allà. I suposo que recordeu el que va passar aquella nit en què tots estaven dormint, una mica amuntegats, i se sentí una veu enmig de la nit que gemegava: “Em moro”. I, sant Francesc, s’aixecà i li digué: “Però, què et passa?” I el germà li respongué: “Em moro de gana”. Què va fer sant Francesc? No el renyà, ni el va fer quedar en ridícul, sinó que va fer aixecar tothom i, a mitjanit, va servir menjar. Sant Francesc tingué la delicadesa de començar ell a menjar perquè el germà perdés la vergonya i mengés i tots els altres ho compartissin.

Hi ha molts textos de les Floretes i d'altres Fonts franciscanes en què veiem sant Francesc reclamat per germans que volen parlar amb ell, i ell, que està ocupat en moltes coses, gairebé sempre surt corrents a trobar-los, els abraça, els beneeix, parla amb ells, i són poquíssims els que marxen sense poder relacionar-se amb ell, de tu a tu: es tracta, en fi, de parlar, de crear xarxes, no xarxes tècniques, sinó humanes.

Recordeu encara que hi ha un altre text en què trobem un frare malalt i que sant Francesc sabia que es posaria bo si menjava ni que fos una mica de raïm. L’agafà, se l'endugué a una vinya, robaren raïm, i sant Francesc començà a menjar perquè l’altre no tingués vergonya i mengés.

Són aquestes relacions plenes de delicadesa, plenes de deferència, el que ha de crear la comunitat cristiana, el que ha de fer la comunitat franciscana. El que fa que aquesta pandèmia sigui viscuda amb tant de dolor és la soledat i és precisament això el que Jesús no vol de cap manera: ens vol aixoplugar sota les seves ales, no deixar-nos sols a cadascú fent ioga o fent meditació, o cercant l'equilibri emocional amb  llibres d' autoajuda, estiguin bé o no. El que cal és trobar-se i retrobar-se. Aquí hi ha el punt central: la fraternitat, la comunió, la comú-unió amb Jesús.

Sagraments

Fem un pas més. Per trobar-nos i retrobar-nos, nosaltres no podem fer-ho simplement per nosaltres mateixos. L'home tot sol no pot arribar a Déu. És Déu qui ha de venir. Necessitem de Déu per arribar a Déu. És allò que diu el salm: “Si el Senyor no construeix la casa és inútil l’afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat és inútil que vigilin els guardes.” Per això l’Església proclama que la humanitat té un punt de referència, un pont: Jesús. Ell és el qui està en Déu i en nosaltres, l'escala on pugen i baixen els àngels de Déu. I això, no simplement a nivell individual, sinó, primàriament, a nivell comunitari, de manera que, quan parlem de la comunitat cristiana, parlem de la comunitat que Jesús edifica, que Jesús treballa, que Jesús construeix, de la qual Jesús és pedra fonamental. I això d’una manera real i no simplement simbòlica. Això és bàsicament el que vivim en el misteri dels sagraments.

En els sagraments deixem que Jesús ens construeixi com a nova creació, per tant com a germans, com a fraternitat. Quan parlem dels sagraments hi ha elements que en podem dir simbòlics, i d'altres que són signes. Per exemple, que la casulla sigui de color verd o vermell és un signe convencional. Ens hem posat d’acord que, durant l’any, el color litúrgic sigui el verd, i no hi ha cap problema. Quan celebrem la memòria d'un màrtir, posem el color vermell. Quan es tracta de la Mare de Déu, el posem blau. I quan és una solemnitat, el posem blanc. Són signes que ens orienten, però els colors podrien ser d'una altra manera. La litúrgia, tanmateix, no va solament de signes sinó també de símbols, que són molt més profunds. El símbol de l’aigua, el símbol del foc, el símbol del pa, el símbol del vi.  No simplement són coses en les quals ens posem d’acord, sinó que expressen una sintonia profunda entre el símbol i la nostra interioritat. Per exemple, el foc expressa molt bé el que nosaltres de vegades sentim en la pregària. L’aire expressa molt bé el que sentim quan hi ha una experiència de Déu.

Cal, però, un pas més: el que celebrem bàsicament són sagraments, que fan servir símbols i signes, però que són una realitat molt més profunda encara. El creient sap que el sagrament no és simplement un símbol ni un signe, sinó que el que hi ha en el sagrament, allò que representa, està passant. El pa no simplement simbolitza el cos: el pa és el cos de Crist. El vi no simplement simbolitza la sang de Crist: és la sang de Crist. Quan estic ungint amb l’oli, l’oli no simplement simbolitza l’Esperit Sant, sinó que l’Esperit Sant hi és. El sacerdot, quan presideix la celebració, no simplement recorda o simbolitza a Crist, sinó que ho fa in persona Christi, Crist hi és. Així, quan se celebra el sagrament, succeeix alguna cosa, no simplement ens imaginem, no simplement recordem, no simplement és un símbol, sinó que és una veritat que succeeix, que passa.

Cal dir també que el sagrament bàsic i que dóna sentit a tot és la mateixa persona de Crist ressuscitat, el qual és sagrament del Pare: "qui m'ha vist a mi, veu el Pare". Ell fa visible l'Invisible, el fa present i actuant. És Déu amb nosaltres. És l'escala que uneix el cel i la terra. L'Església és el seu cos, que el fa visible enmig del món. Per això diem també que l'Església és el sagrament, l'instrument eficaç de salvació, el sagrament que fa visible i actuant Crist Ressuscitat.

Segons el Catecisme de l'Església catòlica, de  Sagraments, n’hi ha de tres classes diferents. El Concili de Trento, al segle XVI, ho va concretar en set sagraments:

-          Els d’iniciació: el Bateig, la Confirmació i l’Eucaristia.

-          Els de guarició: la Penitència i la Unció dels malalts.

-          Els de vocació i servei a la comunitat: el Matrimoni i l’Ordenació.

Aquests set sagraments ens recorden, bàsicament, Jesús actuant i treballant en la comunitat. És Jesús que treballa i configura la seva comunitat, Ell personalment.

El sagrament de la penitència

El sagrament de la Penitència, que volem subratllar aquí, és un sagrament que ha tingut a través de la Història un procés bastant llarg de canvis en la seva manera de celebrar-se. Es dóna des del principi del cristianisme, però no és fins al segle VII o VIII que agafa, més o menys, la forma que té avui dia.

El sagrament de la Penitència té cinc noms, i cadascun dels noms ens mostren un aspecte del sagrament: és el sagrament de la Conversió, de la Penitència, de la Confessió, del Perdó i de la Reconciliació. Els cinc aspectes estan profundament relacionats.

Primer de tot, és el sagrament de la conversió: de la conversió no de tots els homes, sinó dels creients. Per a la conversió dels no creients hi ha una porta que és el sagrament del Baptisme. Però fins la conversió dels creients té relació amb el Baptisme i precisament això subratlla un punt bàsic de la vida cristiana: el de la conversió contínua. La paraula que hi ha al darrera de la paraula conversió, en grec, és metanoia, que vol dir "canviar de ment". En llatí es tradueix per conversio, que vol dir "girar-se". Abans, les esglésies tenien el lloc de la lectura de l'evangeli a l'altra punta de la nau. Per tant, quan proclamaven l'evangeli, tothom es "convertia", es girava. Encara avui, quan es comença la proclamació de l'evangeli, els ministres es giren de cara a l'ambó on es proclama l'Evangeli. És un signe per recordar que l'evangeli ens porta a la conversio: el canvi de postura recorda la metanoia, és a dir, el canvi de ment. Així doncs, el creient és algú que està contínuament convertint-se, canviant de mentalitat i conformant-se segons l'Evangeli.

El segon nom del sagrament és el de Penitència, que està profundament relacionada amb la conversió. La Penitència és l'esforç que jo he de fer per arribar a ser amo de mi mateix, deixant que Crist sigui el rei de la meva existència. Penitència és l'esforç físic, espiritual, per ajudar-nos a canviar. Fixem-nos que aquesta paraula la fa servir molt sant Francesc, perquè en els textos llatins de l'evangeli, quan parlava Jesús i deia "convertiu-vos i creieu en la Bona Notícia", la conversió es traduïa per "feu penitència". Faig penitència, doncs, perquè la conversió es concreti, és a dir, em diu que he de fer alguna cosa, m'he de proposar canviar i restituir, les dues coses, perquè quan he posat el dit a l'ull al germà no n'hi ha prou a demanar perdó a Déu, sinó que Déu diu: "molt bé, ara arregla les coses amb el teu germà". No n'hi ha prou amb el perdó de Déu, doncs. La penitència és arreglar el que has fet malbé amb la teva manera de fer. Per això la penitència és el segon pas de la conversió. Primer la conversió del nostre cor, de la nostra mirada, de la nostra mentalitat, girar-nos. I, segon, concretar: què he de fer perquè això sigui real? Demanar perdó i ajudar a reparar allò que he fet malament. Penitència, doncs, és restituir a l'altre i a Déu el mal que li he fet.

El tercer nom és la Confessió. Aquesta confessió és molt important i molt pròpiament catòlica i, fins i tot, ortodoxa, o sigui, de les esglésies antigues. Això representa tot un esforç. És ser capaç de dir: "jo he fet això que està mal fet i et demano perdó." Es tracta de fer l'esforç mental i intel·lectual de verbalitzar internament i externa allò que he fet malbé. No es tracta, doncs, de dir simplement i d'una manera general: "he pecat", o allò que fem a vegades, després de carregar-nos a una persona i deixar-la per terra, de dir: "però jo també sóc molt pecador." La confessió consisteix en el què i el com. No cal perdre's en detalls, quan un es confessa, però sí que cal saber dir les coses pel seu nom, saber-se-les dir i dir-les a Déu a través del ministre ordenat.

El quart nom és el sagrament del Perdó. Hem de ser molt conscients que el perdó del pecat, com a tal, només el pot donar Déu. És allò que trobem al text del principi de l'evangeli segons sant Marc, quan Jesús diu abans de guarir el paralític: "Et són perdonats els pecats." I els fariseus pensen: "Qui pot perdonar els pecats fora de Déu?" Tenen raó: ningú no pot. Amb aquestes paraules, certament, Jesús està dient: "Jo sóc Déu". Déu és l'únic que pot perdonar. Per això quan el prevere diu "jo et perdono", és el "jo" de Jesucrist. És el mateix que trobem en la consagració del pa i del vi. El sacerdot agafa el pa i diu: "Això és el meu cos." El prevere no està dient que és el seu cos: està dient que és el cos de Crist. I quan imposa les mans dirà: "Jo et perdono." Aquest "jo" és Crist: el prevere actua in persona Christi. Dirà sant Agustí que quan un prevere bateja, és Crist qui bateja. Quan un prevere presideix l'Eucaristia, és Crist qui presideix l'Eucaristia: realment, no simbòlicament. Ens trobem en un sagrament, no davant d'un simbolisme. Estem davant d'una realitat: presència real, opus Dei, obra de Déu. Opus Dei és la paraula que feia servir l'església primitiva per dir què és el sagrament, és a dir, obra de Déu i no obra nostra. Certament, és un acte de culte, però ho és en tant que és Jesucrist qui el fa. Nosaltres hem de tenir cura dels detalls, però l'obra, el treball, és de  Jesucrist pel Pare en l'Esperit Sant.

Per últim, aquest sagrament té el nom de sagrament de la Reconciliació. És important de tenir-ho en compte. Sant Pau diu: "Reconcilieu-vos amb Déu, perquè Déu, per Jesucrist, ja s'ha reconciliat amb nosaltres." Cal una reconciliació amb Déu. El problema bàsic de l'home és amb Déu. Però jo no puc reconciliar-me amb Déu, si no em reconcilio amb els germans, de la mateixa manera que no puc estimar Déu, si no estimo els germans. Per tant, m'he de saber reconciliar amb els germans, i, quan dic "els germans" vull dir els germans en concret, amb l'Església, perquè quan un creient fa alguna injustícia, el primer que diran és: "mira aquell, va a missa els diumenges i mira què ha fet... Molta missa, però no paga als seus treballadors", posem per cas. Això fa mal a l'Església tota: el testimoni que donem és fonamental. I no cal ni dir quan el qui fa el mal és un prevere o un frare. Per tant, a l'Església hem de fer un mea culpa i també ha de fer-ho un mateix, perquè l'Església no és in genere: sóc jo que faig quedar malament l'Església amb el meu pecat concret i, per tant, el testimoni de Crist queda escarnit.

 

 

I jo, què he de fer?

Què ha de fer el creient per rebre el perdó? Segons el Catecisme de l'Església Catòlica, en primer lloc, un examen de consciència i un acte de contrició, de penediment. Recordar allò que ha fet malament i penedir-se. Hi ha un escriptor i pensador que diu que el sagrament de la penitència és un acte profundament intel·lectual. Ell és catòlic i jove, professor de filosofia, i diu que la modernitat, o sigui, la capacitat de pensar i ser crític, va néixer en un confessionari. Ell exagera; però, per què ho diu? Doncs perquè l'acte de la confessió requereix, primer, parar-te: has de fer un examen, has de verbalitzar... Això és molt important per ser persona. En el fons, significa dir que "en això, he fallat." Aquesta concreció és molt important. De fet, l'examen de consciència és molt decisiu. L'hauríem de fer cada nit. Sant Ignasi de Loiola diu que ha d'anar precedit amb un acte d'acció de gràcies, també ben concret: en aquest dia que acaba, en aquest lloc i amb aquestes persones... es tracta de concretar les coses.

Després de l'examen de consciència, un ha de fer un propòsit d'esmena, és a dir, de proposar-se seriosament que no ho tornarà a fer. Hi tornarem a caure, però que no sigui per no haver-nos-en fet el propòsit. Sobretot, el que cal en aquest punt, és posar els mitjans perquè aquest propòsit es pugui concretar.

La confessió dels pecats al ministre és el que més costa d'empassar potser. "Jo ja em confesso amb Déu...", sol ser la resposta normal per justificar la no-confessió. Hem de dir de seguida que aquí, en aquest sagrament, hi ha l'expressió més clara que la fe cristiana no és sols un afer individual, de jo amb Déu, sinó una proposta fraterna, és la construcció i, en aquest cas, la reparació de la vida fraterna. El meu pecat no sols m'afecta a mi, sinó a aquell que he maltractat o he ofès. Les dues coses són importants. He de demanar perdó a qui he fet mal  i també a la comunitat cristiana de la que formo part. He de reparar el mal que he fet, tant a la comunitat com a aquella persona concreta que he perjudicat. Cal assumir la responsabilitat davant l'altre i també davant la comunitat que he perjudicat amb el meu mal exemple o amb el meu tancament de cor, un mal fer que ha bloquejat i contradit la crida de Jesús que ens ha convocat a tots com a Església. Crist es fa present en la persona del ministre, per tant aquest "jo et perdono" és el del Senyor realment present, ja que la confessió és un sagrament, com hem dit, no sols un símbol, o, pitjor encara, una consulta.

 El Catecisme ens parla també de complir la penitència. Sigui quina sigui la penitència, és una invitació a pregar i, si la cosa és una mica més greu, a reparar el mal fet i a reparar-te el mal que t'has fet, a través de la pregària o a través d'un altre acte. No cal entrar ara en casuístiques. Es tracta aquí d'una crida a la responsabilitat: cal reparar el mal que hem fet, tant de paraula com d'obra, de pensament o d'omissió. I també una crida a reparar-nos a nosaltres mateixos, els qui he perjudicat, i la comunitat. O millor, es tracta d'obrir-se a l'acció de Déu que ens guareixi.

Sant Francesc va anomenar els primers frares "Penitents d'Assís" i la seva forma de vida era una vida de penitència. Al final de la seva vida, ho definia encara igual, quan deia: "així vaig començar a fer penitència" i en el mateix Testament, referint-se als frares els diu "a qualsevol lloc on no seran rebuts, que fugin a una altra terra a fer penitència amb la benedicció de Déu." Acabem amb les paraules de sant Francesc de la Primera Regla: "tan bé com podran ajudin al qui ha pecat, ja que no necessiten metge els qui estan bé, sinó els qui estan malalts."

El camí de Francesc és camí de guarició, de penitència, de transformació en un germà menor que es reconeix pecador, malalt que necessita metge.

 ELS QUI CREUEN SON ELS PEUS

 

Fa poc ha sortit un llibre sobre la poesia de Pere Casaldàliga, aquest  bisbe català que ha estat molts anys i ha mort en terres amazòniques del Brasil, i que, a part de la seva entrega total a la seva vocació, ha fet una bona quantitat de poesies en català, en castellà i en portuguès. Aquest llibre intenta fer-ne una aproximació. L’ha fet un professor de teologia, que és franciscà, Michael Moore. No em centraré en el llibre perquè no l’he llegit. Pot ser interesantíssim però jo no m’hi fico, i l’autor, realment, Pere Casaldàliga, mereix un estudi a fons.

Però el que em va cridar l’atenció van ser les declaracions de l’autor del llibre, no de Pere Casaldàliga, sinó del que havia fet el llibre sobre Pere Casaldàliga. Deia aquesta frase: “A mi, Pere Casaldàliga, m’ha canviat molt el cap,( m’ha canviat la manera de raonar). M’ha canviat poc el cor i menys els peus”. És curiosa l’afirmació d’aquest senyor, que la lectura l’ha portat a canviar molt el cap, el que pensava, poc el cor i menys els peus. És per pensar-ho.

Precisament, el que l’evangeli proposa és exactament al revés. Quan Jesús parla, el que primer convida és a fer servir els peus: “Segueix-me”. Per tant, els peus, i podríem dir les mans, són el primer que han de fer cas a Jesús. Després ja vindrà l’escalfor del cor i, finalment, la raonabilitat d’allò que he viscut, que ha fet. Però primer, el que es converteix, són els peus. Aquell que no es mou vol dir que no s’ha convertit. No simplement es ser cristià pensar bé, fins i tot tenir uns certs sentiments. Cal començar pels peus, seguir-lo.

Per això el salm diu: “El Senyor és el meu pastor”, aquell que jo segueixo, que camino al seu darrera. “El Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos i em mena al repòs vora l’aigua”. Fixeu-vos que són tot d’expressions no de conclusions de pensament, sinó expressions de l’experiència de la vida. “El Senyor és el meu pastor”. Quan un segueix a Jesucrist troba prats abundosos, aigua que sacia la set del cor... I continua: “omple a vessar la meva copa, m’ungeix amb oli...” Aquestes són expressions no de conclusions de pensament, sinó d’experiència d’aquell que segueix, que camina, que fa servir les mans tal com Jesús les fa servir. Seguir significa moure els peus, moure les mans. Per això, dirà un moment determinat l’evangeli de sant Joan: “Aquell que guarda les meves paraules i les practica, aquest coneixerà la veritat i la veritat el farà lliure”. Aquell que fa, coneix la veritat. No una veritat teòrica, sinó la veritat de l’experiència. És el que diu sant Francesc: “Només coneixem allò que fem”. De fet, a la relació humana és així. A una persona no la coneixes sabent el número del carnet d’identitat, ni sabent fins i tot la seva història. Quan parlem d’un conegut estem parlant d’algú amb qui jo he caminat, he parlat, he treballat, hem fet coses plegats... I això és el que ens demana Jesús: “Seguiu-me. Sigueu d’aquells que escolten la meva paraula i la posen en pràctica”. Aquest llibre de Michael Moore que parla de Pere Casaldàliga es diu: “La fe que es fa poesia”. Jo li faré la frase al revés. La fe no es fa poesia. Potser el llibre és molt maco i és per recomanar-lo, no m’hi fico. Em fico només amb el títol i la frase aquesta. La fe no es fa poesia, com si la poesia fos més que la fe. Ni la fe és la mística, com si la mística fos més que la fe. No. La plenitud és la fe, la plenitud és el seguiment concret de Jesús a la meva vida. Llavors tindran moments d’una gran bellesa, i Jesús dirà: “Anem a un lloc solitari i descansareu”. Com deia el salm: “Em guia per camins segurs, em fa reposar vora l’aigua”. Sí que hi ha moments així, moments en què la fe és viscuda amb una intensitat profunda. Però la fe la fan els peus i les mans. I quan arribes a aquells moments profunds, en què no simplement et canvia primer el cap sinó els peus, i els peus et canvien els sentiments, és quan un expressa poèticament l’apropar-se de Déu.

Hi ha un autor, que hem celebrat aquesta setmana, que és un dels grans personatges de la història franciscana i de la teologia i filosofia de l’Edat Mitjana, que és sant Bonaventura. Té un llibre especialment difícil, que és “Itinerari de la ment a Déu” , però té trossos d’una gran bellesa i mística. Sobretot el capítol IV és el cor del llibre. Però el que llegiré ara és el final del llibre, i que ens mostra com el Senyor condueix vora l’aigua i allí ens retorna.

Diu així sant Bonaventura: “Si preguntes com ha succeït això, pregunta-ho a la gràcia, no a la doctrina; al desig, no a la intel·ligència; al gemec de l’oració, no a l’afany de la lectura; a l’espòs, no al mestre; a Déu, no a l’home; a la tenebra, pregunta-ho a la tenebra, i no a la claror; no a la llum, sinó al foc que ho crema tot i que transporta a Déu per una unció excessiva i per un amor ardentíssim. Aquest foc és Déu”.

 

 

 

 Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
18 de juliol de 2021

 

 

SUMIAR TRUITES?

En català tenim dues frases que són antagòniques i que fan referència a les truites. Alguna vegada diem: “Aquest és un somiatruites”. Què volem dir amb aquesta frase? Volem dir algú que no toca de peus a terra, que fa cavil·lacions, diu grans coses... i a la pràctica no-res. Són fantasies, il·lusions, utopies... un somiatruites.

En canvi, hi ha una altra frase que també fa referència a la truita: “Girar la truita”. En català vol dir capgirar la situació, que els de baix passin a dalt i els de dalt vagin a baix. És un capgirament de la realitat. Una cosa és un somiatruites i una molt diferent i, fins i tot, contraria, és aquell que gira la truita.

Això es pot dir dels cristians avui en dia. Estem en una situació realment estrambòtica, estranya, perillosa, com vulgueu dir-li. I, no simplement ara, sinó molt sovint a través de la història, moltes vegades els cristians ens presentem com uns somiatruites. Fem unes grans cavil·lacions, unes grans explicacions, unes solucions... això no passarà... Un somiatruites. En canvi, jo diria que l’evangeli ens mostra no que el cristià ha de ser un somiatruites, sinó que ha de saber girar la truita. Estem cridats no a somiar truites, a dir coses boniques, sinó a girar truites, no una sinó moltes, no ara sinó contínuament. La vida d’un cristià és un continu girar la truita perquè el món està cap per avall. Estem cridats a girar la truita.

I per girar la truita necessitem una cosa, un punt de referència, una alternativa a la realitat  actual, i no parlo de la realitat en general, o de tot el món, estic parlant d’una realitat concreta dins la meva família, d’un grup, del treball, de l’Església, de les relacions d’amistat.

Cal no somiar truites, cal girar la truita, una alternativa a la manera de fer del nostre món, una alternativa a la manera de pensar i de fer, que capgiri. Jesús. La nostra alternativa ens l'hem de prendre molt seriosament, la frase que a vegades repetim: “Què faria Jesús en aquest cas?” I fins i tot li podem preguntar a ell.

 L’Església cada dia recita un salm per començar la seva oració del matí: “Tant de bo que avui sentíssim la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Jesús no és un referent mort sinó un referent viu. Tant de bo l’escoltéssim. Ell és l’alternativa al nostre món, l’alternativa en la meva vida, en les relacions personals, en les relacions laborals, en les relacions econòmiques... Què faria Jesús en aquest cas? Què faria Jesús? Preguntar-ho amb consciència recta, decidits a obeir la Paraula. Tant de bo que escoltéssim la seva veu. Ell parla perquè Ell hi és, és vivent i ressuscitat.

Això ens ho demana a nosaltres, els cristians, perquè ens ha fet, a cadascú personalment, molt concretament, sentinelles. “El Senyor m’ha fet sentinella” diu Ezequiel. I això ho podria dir tot cristià. Sentinella d’un mateix, amb lucidesa. El Nou Testament repeteix moltes vegades aquesta crida d’estar atent sobre tu mateix, desvetlla’t, estigues atent, sobre tu mateix. No enganyar-se. Però també cal ser sentinella de la comunitat cristiana, i ser sentinella del món.

Ara com en qualsevol crisi es van acumulant més diners en mans de pocs, i la majoria es queda sense res.  Menys mans amb més diners. I això ho toquem molt de prop. S’ha d’estar atent perquè això acabarà fent més marginats, més pobres, més " descartats". S’ha de ser sentinella del món, escoltar què passa, saber buscar una alternativa.

I, perquè això sigui real, Jesús vol que fem un canvi de truita total. En quin sentit? En fer una comunitat que visqui i reflecteixi els principis de l’Evangeli, del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances.

Tot el capítol 18 de sant Mateu és una descripció de la comunitat, de l’Església que Jesús voldria. I ens la dibuixa ben dibuixada. Sant Pau diu: “L’únic deure vostre és el d’estimar-vos”. I aquest “estimar-vos” no és eteri. Si el teu germà peca, ves, preocupa-te’n. No estem aquí juxtaposats, i distanciats, sinó que formem una comunitat, que ens hem de preocupar els uns dels altres. Hem d’actuar com un metge amb un malalt, no judicar-ho però sí curar-ho. L’únic deure nostre és estimar-nos, però un estimar-nos actiu, real, que ens preocupem uns dels altres creant una comunitat d’amor que reflecteixi els valors del Sermó de la Muntanya, i s’expandeixi.

Hem de deixar de ser simplement una cosa eclesiàstica. L’Església ha de tenir, certament, les seves estructures, però sobretot hem de ser eclesials, comunitaris, fraterns. I això ho podem fer no pel nostre propi esforç, simplement, sinó per Jesucrist. Jesús diu: “Quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí hi soc jo”. En la pregària revelarà la seva força. Cal una alternativa i aquesta alternativa és Jesucrist, que nosaltres haurem d’encarnar amb humilitat, reconeixent profundament el nostre pecat, però concretant en la vida real de cada dia aquest no fer somiar truites sinó aquest girar la truita, amb accions, actes concrets de la nostra vida de cada dia i de la nostra fraternitat.

 

Homilia Diumenge XXIII durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de setembre de 2020

 

 

PELEGRÍ O TURISTE

 

Una de les coses que més em molesta és, quan condueixo, que el del costat em comenci a dir: "Ara gira a la dreta", "ara para't", "mira que anem a 60 i aquí posa a 40", "em sembla que ens hem equivocat de camí", "allà al fons gira a l'esquerra"... a la que comencen així, em posen dels nervis. Jo moltes vegades m'adono que també ho faig. Quan un porta el cotxe li agrada que el altres hi confiïn, i l'altre hauria de tenir confiança en qui porta el cotxe. Però també cal una reflexió. Si hi ha un accident, no simplement se la carregarà el conductor sinó que també te la carregaràs tu. Per tant, el conductor ha de tenir en compte que no va sol, que pot fer mal a un altre. Per tant, que els altres es fiquin en la manera de conduir pot ser molt pesat i, potser, de vegades ens passem de la ratlla, però hi ha una certa raó al posar-s'hi, perquè si hi ha una dificultat o un accident, me la carregaré, o si aquell, enlloc de girar a la dreta gira a l'esquerra, resulta que no arribarem al lloc que havíem quedat, no ell, sinó tots.

Aquesta idea es pot transportar a la vida. La vida és com un viatge. I, certament, que a vegades hi ha gent que es posa a la teva manera de conduir la vida excessivament. "Que si això, i que si allò, i que si allò altre"... i és veritat que acaba sent carregós i a vegades contraproduent. Però no deixa de ser que la meva vida, tal com la porto, no simplement m'incumbeix a mi, sinó que incumbeix als altres. Amb el meu fer, o faig bé o faig mal, no a mi simplement, també als altres. Per tant, els altres també poden dir alguna cosa, perquè els meus actes repercuteixen en ells.

Tant és així que aquesta idea que la vida és un camí, un caminar, un pelegrinatge en el qual un va fent i va passant, és una imatge que està molt present en la tradició cristiana. En el segle XVI, sant Ignasi de Loiola va dictar al seu secretari la seva pròpia vida, i cada vegada que parlava de si mateix, en deia "el pelegrí". Un pelegrí, algú que camina, que fa camí. També això ho trobem en Ramon Llull, quan parla, als segles XIII i XIV, de la seva pròpia vida en aquell llibre que explica els problemes de Ramon. També parla com un pelegrí. I també hi ha un llibre molt bonic del segle XIX, que és "El pelegrí rus", un text preciós en el que compara la vida cristiana amb un pelegrinatge. I el mateix en sant Francesc d'Assís, que estava enamorat del text evangèlic de la missió, parlarà del frare, del creient, com un pelegrí i foraster. Un pelegrinatge, un caminar.

Jesús envia de camí als dotze. Però si us heu fixat, no els envia d'un en un. No els envia sols a la vida, sinó que els envia de dos en dos. Per la vida no anem sols, ni les nostres obres tenen repercussió simplement en mi, sinó en els altres.

Per això és bo, de tant en tant, aturar-se en el camí de la vida, i preguntar-se: Qui m'ha acompanyat en el camí?, qui m'està acompanyant en el camí? En el camí de la meva vida i de la meva fe, que hauria de ser una sola cosa, qui m'acompanya? Com l'he tractat? L'he escoltat? Qui són els meus companys de camí?

Jesús també parla de com s'ha de fer aquest camí. Diu: "sense bossa, sense sarró, sense diners, sense un altre vestit", pobres. I la pregunta és: En el camí de la meva vida, en el meu pelegrinatge, què he privilegiat, els diners, el tenir? He posat molt l'accent en defensar-me o, realment, he anat pobre i confiat, com demana Jesús?

I en aquest camí hi ha moments, diu el text de l'evangeli, en què algú t'acull, i altres vegades que no t'acullen. Els qui m'han acollit, els he sabut escoltar? He sabut compartir amb aquell que m'ha acollit en el camí de la vida? O, simplement he parlat i no he escoltat? O no ho he valorat? O no he agafat el que m'estaven donant? M'he deixat acollir? I aquells que no m'han acollit, ho han fet perquè portava una paraula de Déu, com el pobre Amòs que li diuen "ves-te'n d'aquí a fer de profeta en un altre lloc"? O és precisament perquè no portava cap paraula, i parlava i parlava i les paraules eren buides?

Però el punt que dona raó a tot aquest pelegrinatge és com comença l'evangeli de la missió "Jesús els cridà". La crida de Jesús, la vocació de Jesús. Quina és la meva vocació? He sentit la crida de Jesús? Tot creient és un cridat. Tant és així que, segons sant Pau, Déu ens diu: "Us he elegit abans de la creació del món", he pensat en vosaltres abans de fer les coses. Déu ha pensat en mi abans de crear el món, i m'ha elegit, i m'ha enviat, i m'ha donat una vocació. En la meva vocació, com diu sant Pau, la meva esperança s'ha recolzat en Crist, he deixat que la unció de l'Esperit Sant ungeixi tota la meva vida.

En la vida, puc anar fent-ne un pelegrinatge o ser simplement un turista. Podem ser d'aquells cotxes que, quan et poses al darrera, et poses nerviós, perquè posen l'intermitent a la dreta i giren a l'esquerra, o van a parar a un carrer sense sortida, o donen voltes, perquè en definitiva, no saben on van. O puc fer de la meva vida un caminar del turista, que mira, mira, dona voltes, ha passat per tot arreu i no fa res. O faig de la meva vida un autèntic pelegrinatge, cap al lloc sagrat, cap al lloc sant, cap al lloc a on em crida Jesús.

 

 

 

Homilia Diumenge XV durant l'any
Fra Jacint Duran
11 de juliol de 2021

 

 

EL RAP

El Rap, apart de ser el nom d'un peix, és el nom també d'una classe de música, que va néixer als barris menys afavorits de New York. I, com quasi una subcultura de la població amb menys recursos. Això no simplement es va quedar als Estats Units sinó que el rap, aquesta manera de cantar, s'ha anat estenent per molts llocs i també entre nosaltres.

Un dels que més ha influït en aquest rap, és un senyor que es diu Javier Ibarra, que ha tingut diferents noms artístics i és de Saragossa. No fa un rap comercial, però és un referent del món de la cançó rap. Aquest senyor, que ja té 41 anys i continua creant, diu que en el seu mòbil hi té una alarma que sona cinc vegades al dia. Diu: "cada vegada que toca el mòbil, m'aturo del que estic fent i dono gràcies". S'atura cinc vegades al dia per donar gràcies. Curiosament, i sent un referent del rap, aquest senyor no s'amaga de la seva fe sinó clarament diu que és cristià, i que el seu punt de referència central és mantenir-se en l'amor de Déu i la seva amistat amb Jesús.

Em va cridar l'atenció aquest testimoni.  S'atura cinc vegades per donar gràcies. Jo diria que és una de les coses que més dificulten, actualment l'accés a Déu, el no saber donar gràcies. Estem en un món que és absolutament tan crític, hipercrític, supercrític... que ho destrossem tot. Lògicament, quan hom està enfadat amb tot, amb el món, amb la vida, amb els polítics, amb la família, amb l'escola... amb tot, el més lògic és que digui: l'origen del tot deu estar equivocat, Déu. Acaba revoltant-se en contra de Déu.  Com puc jo acollir Déu si tot, tot és tan negre? Si no sé aturar-se cinc vegades al dia, almenys, i dir gràcies, gràcies, gràcies...

Això ja ve de molt antic, es veu. Ezequiel, com a profeta, és enviat a un poble en un moment molt delicat, estem a l'exili. I què troba? Un poble que es revolta en contra de Déu. Aquesta revolta profunda de l'ànima nostra, hipercrítica, i que no és capaç de dir gràcies i, per tant, es bloqueja i es tanca. La mateixa actitud que troba Jesús quan arriba al seu poble. És això el que farà de barrera per no acollir Jesús. I, fixeu-vos una frase, que sempre que ho escolto de l'evangeli m'impressiona: "Jesús no pogué fer cap miracle". No és que no volgués. Ell volia fer miracles però no podia perquè la barrera era aquesta actitud tan hipercrítica, tan subratllant el negatiu que és impossible travessar-la. No podia. Jesús no pot, Déu no pot fer un miracle, no pot intervenir si nosaltres li bloquegem l'entrada.

 Pau, un home que podia estar revoltant contra de Déu amb totes les de la llei, perquè es veu rodejat, perseguit, pobre, sense sostre... amb quantitat de dificultats. La fe en Jesús no li ha portat cap benefici, des d'un punt de vista material, sinó tot al revés. "I tot per Crist". I diu: "He demanat al Senyor que m'escoltés" i el Senyor li diu: no t'escolto, no vull. Per tant, està rodejat de problemes, el Senyor no escolta les seves pregàries i, malgrat tot, entona un cant d'acció de gràcies: Quan em veig feble és quan sóc fort. M'agrada veure'm així per causa de Crist, perquè quan sóc feble és quan sóc fort, Jesucrist pot actuar en mi. Per això, aquesta actitud és la que hauria de fer com un tallaferro, un trenca gels que obrís el pas a Déu, que és l'actitud que el nostre mòbil, almenys cinc vegades al dia s'aturés, per aprendre a dir "gràcies", per centrar el nostre cor –com deia aquest cantant– en l'amor de Déu, per aprofundir la nostra amistat amb Jesús de Natzaret. Llavors comprendríem que la nostra feblesa, que els nostres moments més foscos són la gran oportunitat per obrir-nos, confiadament, a aquest Déu que ve a nosaltres i, llavors, farem possible que Déu pugui guarir, farem possible que Jesús pugui fer miracles, pugui intervenir en la vida dels homes, que pugui guarir la nostra vida i esvair les nostres tenebres.

 

 

Homilia Diumenge XIV durant l'any
Fra Jacint Duran
4 de juliol de 2021

 

 

PRISMÀTICS

 

A les pel·lícules de guerra o violentes, tot sovint es veu algú amb un rifle a la mà i, normalment, sobre el rifle hi ha uns prismàtics que serveixen per afinar la punteria  i fer que la bala vagi on ells volen, que normalment és al seu enemic.

Això de posar uns prismàtics a sobre un rifle per enfocar-los, va ser un invent que se li va acudir, en un moment difícil, a un pensador, a un filòsof alemany que es deia Shopenhauer.

Shopenhauer, era una persona molt inquieta, era contrari al pensament de Hegel i tenia una manera de raonar molt diferent. A l'any 1948, va haver-hi una revolta a Frankfurt , i els qui es revoltaven, com a franctiradors, tiraven a matar als soldats. De cop i volta, els soldats entraren a casa de Shopenhauer. Ell, home d'ordre, estava a favor dels soldats, i veia que tenien dificultats per apuntar als franctiradors. Què va fer? Com era un senyor i anava a l'òpera, se li va acudir donar els prismàtics que feia servir a l'òpera perquè els posessin a sobre el rifle i així encertessin els seus enemics. A partir de llavors, aquest invent va anar in crescendo.

Una cosa bona, com podien ser uns prismàtics per a l'òpera amb els que un afina, mira més de prop als que estan cantant..., una cosa bona es pot fer servir per al mal. Això també entre nosaltres. La nostra mirada i moltes altres coses, poden afinar, matissar o  ser crítics i destruir. O la nostra mirada pot afinar, mirar al fons i confiar, o criticar i destruir

 Jesús, quan aquella dona, que tenia pèrdues de sang, li toca la roba, què fa? Mira l'entorn, s'hi fixa, vol una relació personal. És això el que l'evangeli moltes vegades ens posa al davant. Posa uns prismàtics, afina la mirada, i veu les persones concretes. Veu a Jaire, el pare d'aquella noia, veu a aquella dona que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, i s'hi fixa amb el que fa i deixa fer. No és un nom genèric, és concret. Igual que es fixa en la noia que té dotze anys i es fixa que no ha menjat.

A l'evangeli les persones són mirades fixament però amb tendresa i compassió, no críticament o amb ganes de buscar la part pitjor. Tant és així que el text de Marc ens apropa  a Jesús. Ens diu com parlava Jesús. Jesús segurament que devia saber diferents llengües: sabem que sabia hebreu perquè a la sinagoga, llegeix els textos d'Isaïes, en el culta de la sinagoga els textos bíblics es llegien en hebreu. Segurament també sabia grec, perquè a Galilea el grec era omnipresent; però la llengua que parlava a casa era arameu. I veiem com el text bíblic ens parla i ens fa ressonar la veu de Jesús mateix, en arameu: Talitha qum (noia, aixeca't). Aquesta paraula és importantíssima perquè ens mostra el centre de tot el Nou Testament, que és la resurrecció, aquí d'una noia però, sobretot, la resurrecció de Jesús. Jesús mateix va sentir aquestes paraules Talitha qum, no "noia, aixeca't", sinó "Jesús, el meu fill, aixeca't", pronunciades pel seu Pare. Aixeca't, ressuscita d'entre els morts. Com Ell mateix ho va repetint a cadascú. "Desvetlla't, tu que dorms, i Crist t'il·luminarà". La paraula de Jesús en arameu.

Però surten altres paraules en arameu en el Nou Testament. Una altra paraula de Jesús que contrasta, completa i aprofundeix la de la resurrecció, és la de la creu: Eloí, Eloí, lama sabactani. També està en arameu. És el crit de Jesús: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"

O una altra paraula que també fa servir Jesús molt profundament: Abbá, Pare, per referir-se a Déu, el seu pare, l'Abba.

I una quarta paraula en arameu: Efatà, que Jesús, segons l'evangeli de Marc,  pronuncia quan guareix el sord, obre't, escolta... que és l'actitud que ens demana Jesús. Ens demana confiar, tenir la seva mateixa mirada, aquella que cercava aquella dona concreta amb amor. Aquesta mirada ens demana, que és la mirada de la confiança, de la proximitat. Per això dirà Jesús al cap de la sinagoga: "Confia i no  tinguis por". I li dirà també a la dona: "La teva fe t'ha salvat".

Aquesta fe acompleix el que diu el salm: "Vós, Senyor, heu mudat en joia les meves penes. Cap al tard tot eren plors, l'endemà són crits de joia".

Deixem, doncs, que el Senyor posi la seva mirada sobre nosaltres, mirada amorosa, confiada, humil, i faci que la nostra mirada sigui igual, plena de confiança, de serenitat i de pau. Fem servir els prismàtics no per disparar sinó per apropar-nos i guarir.

 

 

Homilia Diumenge XIII durant l'any
Fra Jacint Duran
27 de juny de 2021

 

 

 

ELL HO ÉS TOT

Una de les coses que més li agraden a fra Francis és quan hi ha encens a la missa. Li agrada posar fum, i fum, i fum.... Li agrada molt l'encens, no a ell sol. L'encens és un signe molt bonic, ja present a l'Antic Testament, i present a la litúrgia de totes les esglésies d'Orient i d'Occident. I, bàsicament, malgrat que es veu, sobretot s'olora. Perquè la litúrgia ens agafa pertot arreu: per l'encens , l'olor, però també per la vista (el sacerdot o els altres,fan això, o allò...), i també per l'oïda, pel que escoltem, el que sentim... per l'oïda entra molta part de la litúrgia. Entra pel nas, pels ulls, per les orelles, per la boca. Quan mengem i compartim l'Eucaristia, la litúrgia entra pel gust. També entra pel tacte, tot i que últimament s'ha d'anar amb molt de compte, però a l'hora de la pau abans la gent es donava la pau amb la mà, una abraçada. Però no simplement això, sinó que moltes imatges i icones es toquen, es besen... Quan un es bateja, el posen dintre de l'aigua. Quan a un l'ungeixen amb oli, és el tacte... Fixeu-vos que la litúrgia agafa els cinc sentits de la persona.

El cristianisme és una fe que és molt material. A vegades alguns s'escandalitzen del material que és. Toca molt de peus a terra. Toca tots els sentits. No simplement això, sinó que l'autorevelació de Déu no està feta amb una saviesa arcana, amagada... No. És la història de la vida de les persones, d'un poble concret, d'una església concreta i, sobretot, d'una persona concreta, Jesús de Nazaret. És molt concret, es pot tocar i palpar.

I fixeu-vos que Jesús fa a l'Evangeli una cosa que tindria problemes si fos avui, que és tocar. Jesús toca. És una situació semblant. No hi havia el covid-19 però potser pitjor, aquell tenia la lepra. El toca. Per què? Perquè Jesús té un cos, no és una aparença, i vol salvar persones concretes, no simplement ànimes, que també, lògicament. Toca coses concretes. Tant és així que la història de la salvació de la  humanitat passa per la història d'Abraham, d'Isaac, de Jacob, de les dotze tribus, de Samuel, de David... veurem tota una història concreta, amb noms i cognoms. Déu és un Déu que toca la nostra malaltia i ens cura, com dirà l'evangeli: "De Jesús sortia una força que guaria a tothom", per tant, molt més forta que la nostra malaltia.

Però Jesús no assumeix només el que és físic. L'evangeli de sant Marc diu que Jesús no simplement toca sinó que té compassió. Hi ha també el món intern, el dels sentiments, que també és tocat per Jesús, expressat per Jesús, viscut per Jesús. El nostre Déu és un Déu que té sentiments, s'interessa pel nostre cos, pels nostres sentiments, per la nostra ment, per la nostra ànima, per tot el que és humà, perquè Ell ha participat i participa de la humanitat. I vol que nosaltres fem igual, que al entrar en comunió amb Ell, Ell sigui tot en tots, tot en mi, que Ell sigui senyor del meu cos, dels meus sentiments, de la meva ànima, dels meus projectes... que ho sigui tot en tots. Perquè la meva vida sigui lliure, serena i sigui, sobretot, salvada. Només Ell, no simplement em pot guarir sinó sobretot salvar, redimir la profunditat la meva existència.

 

 Homilia Divendres XII durant l'any
Fra Jacint Duran
5/06/2021

 

    

 L'aguila i la gallina

Gairebé segur que no sabreu què vol dir aquesta paraula: serendipitat. És una paraula que es va crear al segle XVII i que va caure en desús i torna a fer-se servir actualment en cercles d'estudiosos.

Què vol dir aquesta paraula que ve de l'anglès? Vol dir: fer un descobriment impensat. Vol dir que  tu estàs investigant una cosa o estàs fent una cosa amb una finalitat, i descobreixes una altra que no té res a veure amb el que estaves buscant. Per tant, vol dir allò que un troba sense buscar-ho,  buscant una cosa i en troba una altra que no buscava, que no cercava ni que pensava que existís. Per exemple: el marcapassos, que és un element que molts porten, és un gran invent que fa que les persones puguin tirar endavant i normalitzar la seva salut. Però el marcapassos no va ser descobert pels metges, ni per tècniques mèdiques, ni per raonaments mèdics... res de tot això. Era un enginyer que treballava l'electricitat, a principis del segle XX. Estava buscant una altra cosa per arreglar que no tenia res a veure amb la salut. I buscant això, va trobar una cosa que el va estranyar. Va consultar als seus amics metges i, poc a poc, s'ha anat implantant. I ara es fa d'una manera relativament fàcil i que salva moltes vides.

També va passar amb el senyor Fleming, ja ho sabeu. Ell estava investigant una cosa, que no tenia res a veure amb el que va descobrir, que va ser la penicil·lina. Però estava buscant una altra cosa, estava fent un planter de fongs.

I el més conegut  de tots és el senyor Cristòfor Colom, que va sortir per arribar a les Índies i es va trobar amb Amèrica, que no hi era ni en el mapa. Busques una cosa i en trobes una altra.

Això passa a la vida. Moltes vegades ens proposem una cosa, ens capfiquem i busquem i busquem allò... i en surten altres coses, que a vegades, per la nostra tossuderia pel que estem buscant, no valorem el que hem trobat. Com si Fleming hagués fet fàstics a la penicil·lina i hagués passat de llarg. Moltes vegades a la vida, quan un va buscant sempre el mateix, a vegades no mirem, ni ens entretenim, ni valorem allò que la mateixa vida ens va portant, o potser que el mateix Déu posa al nostre abast, i ho menyspreem. I, a vegades, ens anem queixant que no hem trobat a la vida el que buscàvem, quan Déu ens estava donant una cosa molt millor.

Això és el que els hi va passar als jueus contemporanis a Jesús. Ells esperaven el Messies, i Déu els hi va donar el Messies, més que el Messies. Buscaven un Messies concret i van trobar més que el Messies, el Fill de Déu, Déu encarnat. Però no responia al que ells buscaven. Ells buscaven una altra cosa, tant és així que van passar per sobre i el van matar, capficats en una altra cosa. Certament que és difícil, perquè l'Antic Testament parlava de coses molt concretes. Per exemple,  llegim en un text d'Ezequiel, en què parla de que Déu agafarà un cedre magnífic i el plantarà a una muntanya alta de la serralada d'Israel, un cedre, que creixerà i a les seves branques i als seus fruits penjaran... Un gran cedre. Ve Jesús i a què compara el seu Regne? El compara amb una planta de mostassa. No sé si l'heu vista mai. És una planta patxanguera, és d'una alçada petita... I ell, malgrat tot, la fa servir. Per què? Ell vol mostrar-nos un Regne més profund però que no s' adiu al que nosaltres busquem.

També el llibre d'Ezequiel compara Déu amb una àliga immensa, amb unes plomes frondoses, immensa. També surt en els salms aquesta comparació. En canvi, Jesús, a què compara Déu? A què es compara a si mateix? Recordeu, que quan està al costat de la muralla de Jerusalem, amb què es compara a si mateix o a Déu? No amb una àliga frondosa, sinó amb  una gallina lloca. "Jo he volgut aplegar-vos sota les meves ales com una gallina". I dius, Mare de Déu, quina diferència! Ells esperaven un cedre, esperaven un àliga, esperaven el Regne, i què es troben? Amb Jesús humil i senzill que parla de la petitesa d'una llavor plantada que creix i puja. Buscaven una cosa, en troben una de més gran, però no la valoren.

És el que es va trobar sant Francesc, i sant Antoni. Sant Francesc, què volia quan era jove? Ser un gran guerrer, ser un cavaller victoriós. Què va trobar? Els leprosos. I allò que li era amarg, Déu el va conduir, i allí allò amarg se li va convertir en una dolçor que no el deixà en tota la seva existència.

O com el pobre sant Antoni, que volia anar al Marroc, i l'aigua se'l va emportar a Itàlia. Es volia dedicar a la contemplació, i el van dedicar a la predicació. Tot el contrari del que buscava, i aquí va trobar la seva missió. El seu tresor.

De fet, el text d'Ezequiel, del cedre, la litúrgia cristiana l'ha transformat. Aquest cedre plantat en la muntanya alta de la serralada d'Israel, que sobresurt, sobretot tots els altres arbres, un himne de la litúrgia cristiana en diu que és la creu de Nostre Senyor Jesucrist, que estén les seves branques sobre el món, que penja els fruits de vida eterna, del qual brolla l'arbre de la vida del centre del paradís, que vivifica tota la humanitat. A Ell ens demana girar el rostre, per poder entendre que allò que no busquem, i que el Senyor posa al nostre abast, és molt més gran del que puguem imaginar. Obrim els ulls a allò petit, a allò senzill, però allí hi és el Senyor de la Glòria, allí és d'on surt la llum que treu les tenebres del nostre cor i de la humanitat.

 

 

Homilia Diumenge XI durant l'any
Fra Jacint Duran
13 de juny de 2021

  

 

 

ÉS L'HOME UN VIRUS?

Durant tot aquest període que estem vivint del covid-19 i que, a poc a poc, gràcies a Déu, va amainant, he sentit diverses vegades a diferents llocs que el virus aquest és una cosa molt greu, i és veritat, però el virus pitjor que ha caigut sobre la terra és l'home. Aquest és el virus que ho està destruint tot, que ho omple tot d'agressivitat, de conflictivitat i destruint tota la naturalesa. És el pitjor virus que ha caigut sobre la terra. I no solament això sinó que sovint veiem que es compara l'home amb els animals i sempre surten guanyant els animals, que es veuen més innocents, més bons, més caritatius, més simpàtics.

I, fins i tot, si el comparem amb les màquines, resulta que les màquines saben pensar i raonar més que nosaltres. Per tant, l'home és vist, avui en dia, com una espècie de virus a la terra, que potser és una equivocació no d'un laboratori però poc li falta.

Però, voleu dir que és així? L'home és tan dolent? És tan nefast? Som tan recargoladament dolents? I, la gran pregunta és: Déu pot estimar la dolenteria, la maldat? Jo crec que no. Déu estima la bondat i si ens estima a nosaltres no està estimant la maldat sinó la bondat. La persona humana pot ser el que sigui però, als ulls de Déu, és valuosíssima, és el més valuós. Per tant, no estem parlant d'una infecció de la terra; estem parlant d'allò pel qual Déu s'ha encarnat, ha estimat fins a donar la pròpia vida. No som qualsevol cosa.

Certament que l'home pot haver pecat, i certament que peca. Certament pot fer el mal, molt de mal, però no és dolenta la seva creació. Quan Déu crea l'home i la dona diu: "Era bo, i molt bo".

Hem pogut pecar, i ho fem, però la persona humana continua sent obra de Déu, més encara, imatge de Déu, més encara, tabernacle de la seva presència, més, algú pel qual Déu mateix es trasbalsa i dona la vida a la creu. No pot ser que siguem qualsevol cosa. No som un virus que per atzar infecta la terra. Som i tenim una dignitat infinita als ulls de Déu. I els ulls de Déu és la realitat tal i com és , no els nostres ulls. Déu veu la realitat com és. I, per tant, ens veu amb una dignitat infinita que Ell mateix ha imprès en nosaltres.

Així ho certifiquen les l'Escriptura. En la creu, Jesús ens mostra fins a quin punt ens estima. Ni cels, ni terra, ni present, ni futur, dirà sant Pau a la carta als romans, ni res de res ens pot separar de l'amor que Déu ens té i que s'ha manifestat en Jesucrist. En la creu de Crist es mostra l'amor de Déu, certament, i també la infinita dignitat de la persona humana, per la qual Déu és capaç de donar-ho tot, tot, a Ell mateix. A la creu es revela l'amor de Déu, certament, i també la dignitat de la persona humana. Quan el soldat obre el costat dret , on hi ha el cor de Jesús, raja la font fins a la vida eterna. Com en el llibre d'Ezequiel, que del costat dret del temple sortia un riu que desbordarà i transformarà el mar Mort en aigua dolça. I, al costat d'ell, fruitaran arbres que donen vida. Del costat dret del temple, que és Jesucrist, brolla la font dels sagraments, l'Església, la vida, és la font del Paradís...

Per això dirà sant Pau: "El pla de Déu és que Crist habiti en els vostres cors". Que habiti el seu amor, que és d'una llargada infinita, d'una amplada eterna, i d'una profunditat incalculable. Aquest amor habita en nosaltres, d'una manera molt concreta, dirà Osees: Us vaig ensenyar a caminar. Us agafava com un nen i us portava cap a la meva galta, m'inclinava damunt vostre per donar-vos el menjar, el meu cor es trasbalsa davant vostre. Us he alliberat d'Egipte. Ja no us parlaré amb amenaces. Aquest és l'amor que es manifestarà en Jesús de Natzaret.

Per això, davant la creu, davant el Cor de Jesús, queda clar aquest amor immens amb que Déu ens estima i que, per tant, revela la infinita dignitat que ens ve d'haver estat creats, estimats, seguits i acompanyats per Déu mateix. I saber això ens revela on hi ha aquesta font del bell mig del paradís, que és el costat obert,  del Cor de Jesús.

 

Homilia Festa del Sagrat Cor de Jesús
Fra Cinto Duran
11 de juny de 2021