dijous, 29 d’octubre del 2015

PARLAR CLAR!


El dijous vaig anar a la consulta d’un metge. Vaig haver d’esperar força estona ja que totes les visites del matí s’havien traspassat a la tarda. O sigui, que s’havien acumulat totes les visites, les del matí i les de la tarda. A la sala d’espera, hi havia diferents revistes: la majoria eren d’aquestes que expliquen les intimitats dels famosos. Em va cridar l’atenció la portada d’una d’elles. Deia, referint-se a un d’aquests famosos, que després del trencament amb la seva parella, els havia concedit una entrevista. La revista, amb lletres grosses a la portada, remarcava que el tal personatge “parla clar”. Tot seguit, posava un munt de frases d’ell referides a la seva ex parella que la deixaven de volta i mitja.
Avui ens agrada que la gent parli clar. Que s’entengui el que diu, i això, amb poques paraules. Quasi telegràficament, com un missatge sms o d’un whatsapp. Però cal dir que parlar clar no és el mateix que dir la veritat. Hi ha missatges clars i contundents que s’entenen perfectament, però que estan lluny de la veritat. I moltes vegades els missatges no són veritat perquè s’hi diguin mentides, sinó perquè són parcials, perquè els falta una altra part. Poques vegades es pot dir la veritat sense matissar i explicar, sense posar-se en el lloc de l’altre. Val més quedar amb el dubte de no haver entès, que en la claredat d’una veritat a mitges.
A l’evangeli de sant Marc, al capítol 8, Jesús pregunta als seus deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo... I vosaltres, qui dieu que sóc?” Pere parla clar i respon: “Tu ets el Messies”. Aquesta resposta és veritat, però parcial perquè, a poc a poc, els deixebles aniran descobrint i s’aniran introduint més en el misteri de Jesús. I això ho faran, no raonant, sinó caminant, seguint-lo, posant-se en el lloc on han passat els peus de Jesús. Quan es fa el camí, llavors s’hi veu clar. Seguint a Jesús se’l comprèn. Per això, després d’aquesta pregunta i aquesta resposta, Jesús no se centra en grans explicacions, sinó que comença a caminar cap a Jerusalem. I els deixebles darrera d’Ell. Caminant. Seguint.
És com si l’evangelista es fes seva, com a pregària fonamental del creient, la pregària del cec de Jericó: “Senyor fes que hi vegi” i el qui havia estat cec fa com tot deixeble: “ A l’instant hi veié i el seguia pel camí”. El text subratlla “el seguia pel camí”. Els deixebles, per esdevenir deixebles, no en tenien prou sabent les paraules de Jesús, sinó que van fer el seu mateix camí. Com el cec de Jericó: hi veié clar quan cregué. I aquesta fe es concretà: com diu el text, “a l’instant el seguia pel camí”.
Nosaltres som el cec, jo sóc el cec de la vora del camí que demano llum. I Jesús diu: “Jo sóc la llum del món. Qui em segueix no caminarà a les fosques sinó que tindrà la llum de la vida”. Qui em segueix. La nostra fe parla clar, té enunciats clars, que són comprensibles: Déu existeix; Jesús ha ressuscitat d’entre els morts; en ell Déu s’ha fet home; en el Sermó de la muntanya hi veiem el que Déu vol de nosaltres; Déu ens ha donat el seu Esperit per dur-ho a terme. Però jo, nosaltres, vivim realment com si Déu existís? O simplement en prescindim com si no hi fos? Jo, visc com si realment Crist ha ressuscitat? O no ho tinc incorporat en mi? No sols cal aprendre les veritats, clares i senzilles de la fe. Cal seguir-lo a Ell pel camí. I això vol dir, també, unes coses clares i concretes: cal parlar amb Ell, cal parlar d’Ell, cal que les nostres decisions siguin fruit d’aquest estar amb Ell. Llavors, a poc a poc, esdevindrà clara la nostra vida. Perquè el problema no el té Ell, som nosaltres que el necessitem, Ell és la llum.

En un món tant complex, demanen claredat. I és lògic, sobretot quan la complicació i les falses explicacions,  allò que volen, és amagar la veritat. Cal dir la veritat amb senzillesa, però sobretot cal viure en la Veritat. Perquè tots estem assedegats sobretot d’autenticitat.


divendres, 23 d’octubre del 2015

ELL T’ACOMPANYA


Oscar Wilde és un escriptor nascut a mitjan segle XIX a Dublín, i que va morir el 1900 pocs anys després d’una traumàtica i dolorosa estada a la presó. Justament a la presó va escriure el seu últim llibre, De profundis.  En aquest llibre, valuós des de molts punts de vista, va dir que trobar-se amb el sofriment és sempre posar-se davant del Sagrat. És posar-se davant d’allò que desconeixem, que ens sobrepassa. Déu és aquell desconegut. Aquell que et sobrepassa: Ell i els seus designis. Sobretot els seus designis sobre tu, que esdevenen desconcertants darrera el vel del dolor. Diu sant Agustí de Déu: “Si dius que el coneixes, no és Déu”. Igual podem dir dels seus designis. Igualment podem dir-ho del sofriment.
Però és precisament el sofriment, el lloc on Ell ha vingut a trobar-nos. Com diu la carta als Hebreus: “Perquè el Gran Sacerdot que tenim no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses: ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot”. I en aquesta prova, que és la nostra mateixa prova, les nostres mateixes febleses, en elles i a través d’elles, Ell ha “travessat els cels i ha entrat davant Déu”. Ell, que ha “co-patit” amb nosaltres, pot compadir-se de nosaltres. Jesús diu a Jaume i Joan: “Podeu beure el calze que jo he de beure? Podeu ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?” Perquè és el mateix calze que ens dóna per beure i que ell va beure abans. El baptisme amb què hem de ser batejats és el mateix amb què Ell va ser batejat.
Ell ha caminat pels nostres camins i així els ha transfigurat perquè fossin els seus camins, i així ens porta fins travessar el vel del Sant dels Sants.  Així, on hi havia desesperació, amb la seva presència, hi ha plantat l’esperança. D’aquesta manera, on hi havia fosca, hi ha fet brillar la llum, que és Ell mateix. Els nostres camins transitats per Ell, transfigurats per Ell, ens porten a horitzons molt diferents dels nostres. Hem de  veure el món d’una manera molt diferent. Com diu sant Francesc: hi ha coses que fins ara menyspreàvem, però que són de gran valor als ulls de Déu. I coses que teníem en gran valor, que no valen res als ulls de Jesús.
És així que aprendrem a demanar el que realment val. Hem d’aprendre a demanar, perquè no sabem demanar o demanem malament: demanem allò que no ens convé.  Diu Jesús a Joan i Jaume: “No sabeu què demaneu”. Els camins de Jesús són molt diferents dels nostres. Jaume i Joan demanen a Jesús seure a la seva dreta i a la seva esquerra el dia en què Ell serà glorificat. I segurament que, per la fermesa que després mostren quan afirmen que volen beure del seu mateix calze, ells saben que el camí no és fàcil. Segurament els mouen ganes d’instaurar el Regne de justícia per als pobres i els qui pateixen. Segurament cerquen la justícia i, per aconseguir-la, cerquen el poder. Això és el que entreveu Jesús, que va a l’arrel del problema: el poder. Jesús, però, l’ exclou totalment. No es necessita el poder per fer justícia. Ben al contrari: el poder és un greu impediment. Diu Jesús: “Ja sabeu que, en les nacions, els qui figuren com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder”. Jesús és molt clar en aquest punt. Ens diu: “Entre vosaltres no ha de ser així”. Diu als apòstols: entre vosaltres les coses han de ser diferents. Nosaltres hem de fer les coses diferent de com ho fan els poderosos. Com dirà una carta del segle segon dirigida a Diognet: “ Nosaltres que no tenim res enriquim a molts”.
Hem de comptar amb el sofriment de néixer de nou. De passar de voler ser important a ser el servidor. Passar de voler ser primer a ser esclau. Ell, com sempre, ens passa al davant, i diu: “Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la seva vida.”
Davant del sofriment, som davant del Sagrat. Sabem que Déu, en el sofriment, hi és sofrint, servint, transformant els cors, per ensenyar-nos què cal demanar. Per això, “mantinguem la fe que professem”, com diu la carta als Hebreus. Mantinguem ferma la fe en Jesús. Ella ens fa caminar en la fosca, ella ens fa desitjar ser servidors i no ser servits. Ens ensenya a fer del nostre sofriment un servei.
Certament, davant del sofriment, som davant del Sagrat; però coneixem la seva veu i Ell ens reconeix. Per això, podem dir amb el salmista: “Tenim posada l’esperança en el Senyor... Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vós”.




divendres, 16 d’octubre del 2015

El cel és mut


L’altre dia anava amb el cotxe amb la ràdio encesa. Estaven fent la presentació d’un llibre. No m’ha quedat el nom de l’autor ni el títol de l’obra. En aquell moment estaven llegint-ne un fragment que, tanmateix, sí que m’ha quedat a la memòria. Es tractava d’un diàleg entre un cowboy i un indi. El cowboy està en un lloc quasi desert i està admirant la volta del cel, contemplant les estrelles. En aquest moment s’adona que un indi està assegut darrera un matoll davant d’unes brases fent el mateix que ell: mirant el cel, les estrelles.  El cowboy s’acosta i li pregunta: “Què diu el cel?” L’indi, després d’un silenci, respon: “El cel és mut. L’únic qui parla és l’home. I no hi ha res a dir”.
“El cel és mut.” L’autor del llibre posa en llavis de l’indi una manera que tenen molts de comprendre’s,  de sentir-se. Veuen el cel com una infinitud muda, freda, buida. Déu simplement no hi és. No hi ha ningú. Tot és mut, no hi ha una paraula que sigui realment significativa. Que doni sentit. Que transformi aquest cel mut en una llar. No hi ha autèntica transcendència. Davant d’això, l’únic qui pot parlar, segons l’autor, és l’home, i aquest, segons ell, no té res a dir. De fet, no pot dir res. Com diu l’indi: “L’únic qui parla és l’home; i no hi ha res a dir”, perquè qualsevol cosa que digui és això: només paraula d’home. Incapaç de donar sentit al tot. L’home és simplement home i no pot donar raó del tot. Només pot parlar del més ençà; no, del més enllà. No, del tot i del seu sentit.
Ens trobem d’una alternativa: o bé, d’una banda, acollir només paraula d’home i,  llavors, el silenci s’estén pels cels infinits i pels segles eterns, tot es torna absurd, fred, callat, silenci fred, és a dir, una realitat unívoca, que ja no és una porta, una escala , un símbol que remet, que ens obre a una altra realitat, a la realitat de veritat. O bé, d’altra banda, podem acollir, com diu la carta als Hebreus, “la paraula de Déu (que és) viva i eficaç. Més penetrant que una espasa de dos talls: arriba a destriar l’ànima de l’esperit... aclareix les intencions i els pensament del cor.” Aquesta paraula destria, aclareix les intencions i els pensaments. Dóna sentit.
La Paraula de Déu, la reconeixem perquè és sobretot “viva i eficaç”. És poderosa, no simplement parla, sinó que fa allò que diu. I aquí és on rau la seva força: “als homes això els és impossible, però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.”
Ell és el creador de la nostra llibertat. Déu ho pot tot, per això és creador de la nostra llibertat. Per això l’únic que Déu no pot fer, és forçar la llibertat humana, perquè Ell n’és el creador i el garant. Aquesta és la seva obra per excel·lència. Déu no pot forçar la nostra llibertat, perquè no ho vol. A través de la seva Paraula truca a la nostra porta i espera. Amb la seva crida, crea la llibertat. I, amb el seu silenci, crea l’espai en què la nostra resposta fonamenta la nostra llibertat. Llibertat de lligams i esclavituds, però sobretot llibertat per crear comunió.
Aquest és el diàleg de Jesús, la Paraula de Déu, amb el jove ric. Jesús mira, crida, estima, i espera. El ric decideix i la seva decisió és lliure, però no indiferent. El ric no respon i se’n va tot trist. Si hagués respost sí, no hagués marxat trist, s’hauria quedat amb Jesús i hagués experimentat com n’és de viva i eficaç la Paraula. Hagués experimentat, enlloc de tristesa, aquella alegria que res no ens pot prendre i que és la nostra força. Hagués experimentat la força de la Paraula. Això no se sap teòricament, se sap per experiència. Déu, el sentit de la vida, no és un problema al qual cal cercar solució, sinó un misteri en què cal introduir-s’hi. El seguiment de Crist és un tresor amagat pel qual val la pena perdre-ho tot. Com diu el llibre de la Saviesa: “vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai”.
Quan algú que  segueix Jesús mira el cel i les estrelles, com ho feia el cowboy i l’indi del llibre,  sap que el cel no és mut. Jesús és la veu de Déu que transforma el cel en una llar acollidora. Jesús ens mostra el rostre del Pare. Jesús  aclareix  les nostres intencions i els pensaments més amagats. Ens mostra el nostre rostre. Ell és la Paraula de Déu eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls. Per això, encara que l’autor del llibre que hem citat fa dir a l’indi que l’home (que és l’únic qui parla) no té res a dir, el creient (que és només home) pot parlar, té quelcom a dir. La seva vida proclama l’eficàcia de la Paraula de Déu.


divendres, 2 d’octubre del 2015

Compartir l’omnipotència


 Diu la pregària introductòria de la Missa: “Senyor, mai no manifesteu tant la vostra omnipotència com quan perdoneu i us compadiu”. Per tant, nosaltres mai no manifestem tant la nostra impotència com quan no perdonem ni ens compadim. 
Però, malgrat tot, en la vida ordinària, la duresa, la rigidesa, el no deixar-se doblegar, el mantenir el punt de vista sense canviar, és vist com una expressió de força i de poder. I, tanmateix, és ben cert que una persona rígida no fa sinó expressar la seva impotència, la seva por, la falta d’un cor eixamplat, serè i segur.
I això no és simplement un problema personal sinó que té conseqüències que recauen sobre les persones que es relacionen amb mi. Una persona rígida i poruga necessita seguretats que es busquen en l’economia, que és vista com a fi últim i no com un mitjà per crear fraternitat. Això portarà al que denuncia sant Jaume: “El jornal que heu escatimat als qui han segat els vostres camps clama contra vosaltres i el crit dels segadors ha arribat a les orelles del Senyor”.
La por i la rigidesa també acaba delimitant i posant tanques i límits. És una personalitat a la qual li calen límits clars de grup, de qui hi pertany i qui no. És el que intenta l’apòstol Joan quan demana a Jesús que comparteixi la seva acció de prohibir guarir a aquell que no pertanyia al grup.
Jesús, però dona una alternativa. Si Déu mostra la seva omnipotència quan perdona i es compadeix, nosaltres participem de la seva omnipotència quan perdonem i ens compadim. I això no és basa certament en una actitud endurida i rígida, certament: “qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”, però tampoc tova ni inconsistent. El que ens demana Jesús, en canvi, és una opció clara i valenta i fa servir un llenguatge fort, que fins ens fa mal a les oïdes: “Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la ...i si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l.”
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la nostra identitat recolza en Jesús. La meva opció per Jesús és el nucli del meu jo. Per tant, no recolza en el que tinc. El que tinc no sols no m’identifica, sinó que està al servei del que sóc. El que tinc està al servei dels altres. Així doncs, el crit dels meus germans arriba al meu cor com arriba al cor de Déu. Tot el que tinc estarà en relació i al servei de la compassió.
La identitat cristiana, la identitat del cristià, la meva identitat recolza en Jesús. És Jesús. Per això no es defineix des de les fronteres, sinó des del centre. La meva identitat no es defineix contra ningú, sinó a favor del Crist. El centre és Crist i a partir d’aquí s’eixampla en cercles concèntrics acollint tothom: “qui no està contra nosaltres està amb nosaltres”. 
La lucidesa de la fe ens fa veure el mal que necessita perdó, i l’immens vel de sofriment que cobreix la terra que necessita la compassió activa i desinteressada.  I per això la urgència de no quedar-se amb els braços creuats i honestament conscients de la nostra petitesa i pecat demanar l’ajuda de l’Únic que tot ho pot i sense el qual cauríem en la por i la rigidesa, “en el plor i el cruixir de dents”. Sense el qual no podem ni compadir ni perdonar. La relació amb Ell és la nostra identitat.