dimarts, 22 d’abril del 2014

TOT GIRA?

L’any 1858, després d’inventar i implantar el telègraf, un diari anglès deia: “El telègraf uneix amb un cable vital totes les nacions de la terra. És impossible que els vells prejudicis i hostilitats continuïn existint, ja que aquest instrument ha estat creat per intercanviar idees entre les nacions”. Certament que tots sabem que el món ha continuat ple de conflictes i violències i que aquest invent s’ha fet servir moltes vegades per alimentar-los. Ara fa 25 anys de la creació de la xarxa d’Internet que també ha creat unes expectatives semblants, com si la xarxa ajudés a destruir els vells odis i fes caure enemistats. Tots sabem que no cal fer-se massa il·lusions i que Internet tant ajuda a fer ponts com a trencar-los.
Hi ha una necessitat de la humanitat d’esperar que hi ha hagi una novetat (sigui tècnica, sigui científica) o d’un canvi en la història que finalment faci que els homes canviïn i entrin en una nova etapa. Certament que la humanitat ha experimentat molts canvis que han facilitat la seva vida en molts aspectes, però això no vol dir que hagi canviat els homes concrets.
Cada any, quan llegim la Passió del Crist, podem sense massa esforç veure què en som de contemporanis a aquells fets. Què fàcil és identificar-nos amb els personatges i com transparenten fets i actituds del nostre avui. Què fàcil és continuar parlant de traïcions com la de Judes, de rentar-se les mans com Pilat, de negacions com la de Pere, de manipulacions i interessos no confessats com el sanedrí, de multituds manipulades. Han passat temps i cultures i malgrat tot el text de la Passió continua sent tristament contemporània.
I també podríem dir que han passat temps i cultures i malgrat tot la Passió és joiosament contemporània. Els cartoixans tenen com a lema: “El món gira, però la creu es manté”. Perquè la crucifixió de Crist és certament el fet que ha alterat el món definitivament i, més, és manté, ara i aquí, com l’alternativa, l’esdeveniment que ha fundat un món nou. El telègraf, la xarxa d’Internet i tants altres invents són d’aquí, ens remeten a aquí. Crist és la novetat absoluta, perquè és Déu fet home i amb la creu ha baixat fins el fons del que és ser home, del que és ser mortal. I ha baixat al fons del que ens hem fet amb el pecat, de la nostra injustícia. La creu s’ha clavat en les entranyes del món i de la història i es manté ferma, incommovible, com una porta a la novetat absoluta: “El món gira, la creu es manté”.
Però podríem dir el lema dels cartoixans al revés: “El món es manté sempre igual, sense canviar. La creu és la novetat absoluta i constant”. La creu està clavada en les entranyes del món. Aquest món que gira i gira constantment cercant i cercant novetat, quelcom diferent, alguna cosa que realment sigui un revulsiu, una alternativa que el tregui de la monotonia, de l’avorriment del sempre el mateix. Aquest “sempre el mateix” a què es van reduint una darrera l’altra les novetats que el món s’inventa. La creu es manté com a font d’absoluta novetat. Ella és la resposta de Déu fet carn, i és font i porta d’accés ara i aquí a aquesta novetat. En la creu Déu, en Crist, s’ha quedat clavat en la nostra humanitat com a alternativa i porta d’accés a un món nou, totalment nou.
La creu és la gran resposta de Déu. Ell es manté fidel encara que els Judes continuïn traint-lo i els Peres continuïn negant-lo. Ell hi és encara que els Pilats de tota la història es rentin les mans. Ell no queda a mercè del que es diu i dels interessos de tots els sanedrins de tots els temps. La creu és l’alternativa de Déu a la mediocritat i mesquinesa de l’home. Quan mirem la creu hi veiem la resposta de Déu a la nostra vida.
Deia aquell vell diari anglès: “El telègraf uneix amb un cable totes les nacions de la terra. És impossible que els vells prejudicis i hostilitats continuïn...”. Tot és ambigu, tot gira, només Crist es manté com a novetat, com alternativa, com a font de vida. Ell sí que uneix no totes les nacions, sinó tots els homes, Ell sí que pot canviar el nostre cor perquè es facin impossibles els vells prejudicis i hostilitats. Ell és sempre. Ahir, avui i sempre. Ell és el totalment nou, qui allunya tot avorriment. El món gira, però la creu es manté.

dimarts, 15 d’abril del 2014

EL JOC DE LES CADIRES


La Clío Almansa és una de tantes noies joves que es troben sense feina. Va anar a cercar-ne en una empresa de Mataró que es diu Ecoline 2010. Va fer un curset, però el procés de selecció va prendre un camí estrany. Per seleccionar les persones que havien de fer la feina se’ls va proposar el Joc de les Cadires, és a dir, que hi havia uns quaranta candidats i de cadires n’hi havia menys. Per tant, aquells que no aconseguien cadira en quedaven exclosos. Després se’ls va proposar fer el Joc del Mocador; però en comptes del mocador a la mà del seleccionador hi havia un bitllet de 50 euros. Per aquell que l’agafés els 50 euros serien part del seu primer sou. Tots es van llançar de cop i la Clío va caure atrapada enmig del grup i no es va poder aixecar. Se li va trencar una vèrtebra... i l’ànima, suposo, d’haver de participar en unes maneres de fer selecció per poder obtenir el desitjat lloc de treball que degraden la persona.
Tots coneixem molts joves i no tant joves atrapats en aquest carrer sense sortida i altres que han d’acceptar treballs en condicions més que precàries i que, sense arribar a la situació patètica que he descrit, es veuen obligats a fer mil equilibris per arribar a final de mes, si és que hi arriben. I això no és una excepció. Algú descriu la mentalitat actual com a fatalista. Potser una de les frases més repetides és “Noi, és el que hi ha; si t’agrada bé i sinó també!”. Creix un gran sentiment d’impotència. Vivim sota la convicció fatalista que no hi ha alternativa a la situació que vivim. No hi ha cadires per a tothom.
El papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica titulada El goig de l’Evangeli, diu que en l’actualitat “ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó que hi ha quelcom nou: l’exclusió, amb l’exclusió queda afectada en la seva arrel la pertinença a la societat en la qual hom viu; no està sota, o a la perifèria, simplement està a fora... sobren”.  És el que quedava patèticament clar en el joc de les cadires quan la Clío Almansa cercava treball a Mataró. No hi ha cadires per a tots. Hi ha gent que sobra, que queda fora de la societat.
És allí on van crucificar Jesús, fora de la ciutat, fora dels cercles influents, entre la gent que no solament era sobrant sinó que molestava i s’havia de suprimir. Jesús és dels qui sobren. Jesús sobra, no té cadira, no té on recolzar el cap. Cal que els cristians ho tinguem molt present això, perquè certament no tenim la solució de molts problemes socials, però cal recordar que els sobrants, els exclosos, els fracassats són els companys de Jesús, els qui van compartir la seva sort. Més: Jesús és la resposta del Pare a aquells qui clamaven “Almenys vós, Senyor, no us allunyeu; força meva cuiteu a defensar-me”. I nosaltres que som el seu cos cal que ens mantinguem en el lloc on Ell era, on Ell hi és.
I això és molt lúcid ja que correspon a la nostra realitat. Si ho mirem atentament:  Qui és que no sobra? De fet som essencialment innecessaris. Abans que fóssim no ens necessitava ningú i després que no hi siguem tot continuarà, més o menys, igual. El que més s’assembla a cadascú de nosaltres és un pobre que fa nosa i no compta. Per això, posar-nos al costat dels qui no compten i sobren, no és cap acte d’humilitat, sinó un reconeixement del que som. Segurament que per això ens posen tant nerviosos, ja que ens recorden allò que realment som i volem dissimular, no recordar.
Aixecar els ulls cap a la Creu ens mostra que, malgrat tot, misteriosament, comptem: Déu ha mort per nosaltres. Valem més per a Ell que la seva pròpia vida. Joan a L’Evangeli ens diu que Jesús va a preparar-nos lloc a la casa del Pare on, SÍ, hi ha lloc (cadires) per a tots. I la nostra vida hauria de ser una constant d’aquesta alegra proclamació, sabent-ho traduir en tots els àmbits de la nostra vida. A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots.
Si hi ha lloc per a tots a la casa del Pare, justament cal fer lloc per a tots aquí, que també és on Ell ha vingut a fer-hi estada. Perquè la seva voluntat, com diem en el Parenostre, es compleixi aquí a la terra com es fa en el Cel.


dilluns, 7 d’abril del 2014

Ho creus això?


Podria posar el nom i el cognom, però no ho faré. Era un nen normal, entremaliat i alegre fins que va anar a l’escola. Allí començà el seu calvari. No entenia res, treia unes notes baixíssimes.  Els pares i els professors es varen començar a preocupar. I com van veure que no reaccionava, al final el van portar al psicòleg. Però, malgrat tot, els resultats eren pocs. Amb molts esforços, amb prou feines, va aprendre a llegir, però això amb molta dificultat i sempre d’una manera insegura. Els primers anys de l’escola van ser per ell un infern que li van treure l’alegria, fins les ganes de jugar, i es passava moltes estones plorant. Fins que van descobrir on era el problema: el nen era curt de vista. Era miop. Per tant, no podia veure el que hi havia escrit en la pissarra i amb prou feines les lletres per poder llegir. Quan li van corregir el defecte visual el nen es va posar al nivell de tota la classe i va recuperar l’alegria de jugar. La seva tristesa era fruit de la seva miopia. He conegut i m’han explicat diferents casos d’aquestes característiques. No en tots els casos que he conegut els pares i els professors van saber reaccionar a temps.
Jesús ens tracta de miops: “Els qui caminen de nit ensopeguen, perquè els manca la claror”. Nosaltres som com faltats de claror, som miops, curts de vista. És com si no veiéssim la pissarra. I ens costa comprendre el nostre entorn, caminem a les fosques. Amb prou feines veiem el que tenim a prop. I com ens costa veure el que està lluny ens concentrem en allò que tenim al davant, però, com aquell nen, no comprenem res, perquè no hi veiem. Som curs de vista i no aprenem a llegir la nostra vida i el que tenim al davant. Estem com capficats en el nostre món esquifit i petit i no ens atrevim a aixecar el cap i mirar al davant, perquè no hi veiem res. Al davant només hi veiem borrós, la negror.
I això es nota sobretot quan examinem les raons per les quals ens enfadem, patim i ens entristim. Quantes petiteses ens treuen de polleguera! Quantes futeses ensorren amistats i fins trenquen famílies! Quantes baralles amb veïns que creen mal rotllo durant anys, per qualsevol malentès! A vegades és tant petita la raó per la qual hem trencat amb algú que hem de fer un esforç per recordar-la. Els nostres motius d’ofendre’ns, de plorar, de sofrir són, com nosaltres: miops. La nostra tristesa és fruit de la nostra miopia, com la d’aquell nen. Certament que en l’Evangeli Jesús plora, es commou profundament, es contorba i se li neguen els ulls. No és indiferent davant el sofriment. Diu l’Evangeli que Jesús plorà quan va veure plorar Maria, la germana de Llàtzer, i els qui l’acompanyaven. Jesús ens ensenya a sofrir. Ens ensenyar a sofrir per raons reals, o sigui, per amor. L’Evangeli diu que “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer”. Jesús certament que estima tota la humanitat, per això es va encarnar,  però no en general sinó en concret, amb noms reals de persones concretes.
Jesús ens ensenya a sofrir amb autenticitat perquè ens treu de la miopia i ens posa  al davant l’única raó real de sofrir: l’estimar. I ens ensenya a sofrir amb autenticitat i per això amb esperança, perquè ens guareix de la nostra miopia i ens fa veure fins més enllà del nostre pobre horitzó: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin viuran, i tots els qui creuen en mi, no moriran mai més”. És com diu Ezequiel : “Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir”. “Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida”. O com diu Pau: “Gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà vida als vostres cossos mortals.”
La clau està en la pregunta que Jesús fa a Marta: “Ho creus, això?” I aquesta és la pregunta bàsica que ens hem de fer. En la mesura que la nostra fe i esperança vagin prenent cos en nosaltres autènticament, en la mateixa mesura es guarirà la nostra miopia. S’eixamplarà el nostre horitzó fins a l’Infinit. Moltes coses que no havíem vist, ara seran el centre de la nostra vida, i coses que havíem convertit en absoluts i vist com a molt grans esdevindran petites i insignificants.
El problema del nen que he parlat al començar és que creia que tothom veia com ell. Que el que ell veia era la realitat. Havia nascut així. Aquell nen creia el que veia; confonia la seva visió amb la normalitat. El problema nostre és el mateix: ens pensem que el que veu la nostra miopia espiritual és la realitat, és el normal, creiem que no es pot veure el mon d’una altra manera. Però, no, el món, no sols es pot veure d’una altra manera, sinó que és d’una altra manera. Si Jesús és la resurrecció, és la vida, és la vida plena, el món no és tal com el vivim: però... ens ho creiem?...


dimecres, 2 d’abril del 2014

HI VEIEM BÉ?



Dijous passat les xarxes socials es van posar en estat d’alerta. Donaven la notícia que  un altre avió havia caigut al mar, a l’oceà Atlàntic, davant mateix de Gran Canària. A les tres de la tarda corria per les xarxes socials: “El Control de Canàries confirma la caiguda al mar de l’avió a dues milles de la costa(...) es desconeix el nombre de passatgers”. Un comandant d’un altre avió ho descriu visualment: “Estem veient, efectivament, que ha caigut a l’aigua un avió del model Boeing 737, davant de Las Terrazas... i està flotant. Repeteixo, està flotant, no s’ha enfonsat... mobilitzeu tots els mitjans disponibles”... un controlador aeri confirma que es tracta d’una gran aeronau que li sembla que és un Tuí, i afirma que estan avisats el vaixell de rescat i els bombers... Les xarxes socials, els controladors aeris, la descripció directa d’un pilot, i malgrat tot... ni era un avió, ni havia un accident. Era una embarcació de grans dimensions que en diuen una gavarra, que transporta càrregues pesades. En aquest cas transportava una grua. I era la forma d’aquesta grua el que va donar peu a la falsa alarma.

Certament que moltes vegades la vista ens enganya. I encara que intervinguin les xarxes, el control d’aeroport, i els pilots avesats a anar pel món, malgrat tot, el que veiem moltes vegades no es correspon amb el que és. Per tant quan, a més, no hi ha tants mitjans, la nostra percepció del que veiem no deixa de ser molt precària. I encara més quan es tracta de veure el perquè de les coses, o allò que realment val i saber-ho discernir d’allò secundari. Com diu el llibre de Samuel: “allò que l’home veu no és allò que val, l’home veu només l’aspecte exterior però Déu veu el fons del cor

 Diu Jesús en l’Evangeli de Joan: “És per fer un judici que jo he vingut en aquest món: perquè els qui no hi veien, hi vegin, i els qui hi veien, es tornin cecs”. Cal saber dubtar del que veig, cal aprendre a separar el que veig  de la interpretació que en faig i que per mi em sembla evident. Cal saber que el que veig és parcial, cal saber que el que veig ho veig esbiaixat, des de la meva perspectiva i, a més,  amb l’ull malalt. Tot comença per la humilitat. La imatge que hem vist aquests dies del papa, no confessant sinó confessant-se, crec que és una bona expressió del que ens demana l’ Evangeli: posar-nos en qüestió. Tot comença per la humilitat. Tot comença per saber que no hi veig, o el que és pitjor que hi veig malament i confonc allò que és amb el que crec veure, o vull veure. Tot comença per deixar-nos il·luminar per Crist hem de saber que no hi veiem, que estem a les fosques.

“El qui em segueix no camina a les fosques sinó que té la llum de la vida” diu Jesús. Certament Ell és la llum “ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de res perquè un tinc vora meu”. Més encara , com diu Pau, tot recollint un text de la pregària antiga dels cristians “per això diuen: Desvetlla’t, tu que dorms, ressuscita d’entre dels morts i Crist t’il·luminarà”. Pel creient Crist és llum, vida, resurrecció perquè és el criteri últim i decisiu del seu obrar, i ,encara més, perquè Ell hi és, s’hi pot comptar.

Quan van saber els aviadors i els controladors aeris que nos es tractava d’un avió accidentat? Quan es van apropar. A nosaltres ens costa apropar-nos. I preferim dir el que ens han dit o repetir estadístiques, enlloc d’apropar-nos. En el fons ens agrada l’alarma, allò que és extraordinari, el que és gran, el que és excepcional, no tenim la mirada en el petit. Com la mirada de Déu sobre David. O la mirada de Jesús sobre el cec. Tenim la mirada malalta d’alçada, malalta de mirar amunt. Ens costa tenir la mirada propera i ens deixem portar pel que es diu, les estadístiques. Veiem el món com els pilots veien l’embarcació, des de dalt, des de lluny. Déu mira de prop, des de dins. Nosaltres hem d’aprendre a mirar com Jesús, com Déu, des de baix: tot comença per la humilitat.