dimarts, 17 de setembre del 2013

FES BONDAT!



Quan abans et deien “fes bondat” es tractava  d’un advertiment moral: portat bé, sigues bo, no facis el mal. I encara  ara es vol dir això sobretot si ho diem als nens. Però, cada vegada es va desplaçant el sentit mèdic. Moltes vegades quan diem a algú “ fes bondat” li estem dient que pregui la medicació que toca, que no faci excessos tant en el menjar com en el comportament, que no faci esforços. En definitiva li estem dient que es cuidi. I moltes vegades quan li diem que no faci esforços, estem dient-li que es cuidi d’ell i deixi de tenir cura dels altres. Que no faci esforços que el puguin perjudicar. I això és lògic i està molt bé si es tracta d’una situació més o menys greu, però quan aquesta actitud es va generalitzant i s’aplica per qualsevol maldecap o petita molèstia estem canonitzant l’egocentrisme i culpabilitzant la cura de l’altre com a font de malaltia. I posant la cura de la pròpia salut per sobre de fer el bé de l’altre.

És ressò d’això aquella altre frase: “la caritat ben entesa comença per un mateix”. Que s’ entén com prioritzar el cuidar-se un mateix abans que els altres. Així fer bondat o fer caritat es refereixen a mi i no a l’altre. En canvi el sentit primigeni d’aquesta frase (tal com jo ho he llegit) es tracta que la caritat ben estesa comença per mi mateix, en el sentit que he de ser jo qui comenci  a donar o a fer el bé sense esperar que l’altre comenci o faci res, La iniciativa està en mi, no com a resposta del que l’altre ha fet.

Però això és massa per a nosaltres, ens és impossible, veiem que seria molt bo, però ens sobrepassa, esperem sempre una recompensa o un motiu que justifiqui la nostra bona acció. Per això anem aigualint l’evangeli.

 Però aquest és el sentit de quan parlem de com Déu ens estima. Sant Pau és ben clar: “Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors (no els bons), i entre els pecadors jo sóc el primer... que primer blasfemava, el perseguia i l ’injuriava”. És una concreció del que diu l’evangeli de Jesús: “ Aquest home (Jesús) acull els pecadors i menja amb ells”. La caritat ben entesa comença per un mateix. És Déu mateix qui s’avança com el pastor a cercar l’ovella perduda, o com  la dona que atrafegadament cerca la moneda que ha perdut, o el pare que no deixa acabar de parlar al fill perdut i el vesteix de festa o que surt a cercar el fill gran suplicant-lo que entri a la festa. Aquest és el nostre Déu un Déu atrafegat, que va pels camins cercant-nos, que ens espera i ens abraça, que ens prega perquè entrem a la festa.

El drama de la nostra vida com a cristians i que ens omple de neguit és que sabem això  i ho creiem que és cert, però no ho sentim. Creiem que certament Ell “sempre està amb nosaltres i tot el que és d’Ell és nostre”com ho diu el pare al fill gran, però el nostre cor no ho sent. La nostra fe és una fe moltes vegades freda, que sap, creu, però no sent. El que sent és la distància, l’obligació o la culpa, encara que sap i creu en la gràcia i la proximitat de Déu.

Però sentir aquesta distància és el primer pas per sentir la nostàlgia d ’Aquell que és llar, acollida. És el ressò de la veu del pastor, de la dona atrafegada que ens cerca, del pare que ens convida, que ens crida de molt a prop, encara que la seva veu la sentim tant lluny.

És aquesta nostàlgia, aquest desig, aquesta seducció de Déu, és la seva presència que fa possible allò que a nosaltres és impossible: que la caritat ben entesa comenci per mi mateix, o sigui que pugui imitar Déu, que pugui tenir la iniciativa en l’amor sense esperar ni motiu, ni recompensa. És Déu mateix, la seva infinita proximitat que jo experimento com a nostàlgia que fa possible que jo també l’imiti, el segueixi. I en la mesura que el vaig seguint la nostàlgia es fa més gran fins a ser una ferida oberta que em porta la salvació.


  

dijous, 12 de setembre del 2013

AMAGADA

Avui és el dia de les Marededéus trobades.  Al Montnegre hi ha una petita ermita que s’ha restaurada fa pocs anys i que tradicionalment celebrava la festa el 15 d’agost. Però darrerament es celebra el 8 de setembre i crec que amb molt d’encert ja que després de la guerra del 36 la imatge va passar més de 20  anys perduda i finalment es va trobar amagada en un paller  i sense poder tornar-la a la seva petita ermita que estava destruïda es va entronitzar a la parròquia de sant Martí on actualment és venerada.
Però cal dir que la festa d’avui parla de les Marededéu trobades, però que cal matissar entre trobar i descobrir, En el llibre de la saviesa diu : “Qui serà capaç de trobar el rastre de les coses del cel?”, però poc abans ens diu : “Qui pot descobrir la voluntat de del Senyor?. I certament una cosa és trobar i una altra descobrir. Els qui van trobar la imatge de la Mare de Déu dins el paller podien haver reaccionat alegrant-se d’haver trobat una talla del segle XVI i que podrien vendre a bon preu. O llençar-la a la deixalleria, com tant objectes religiosos. O valorar-la com objecte decoratiu. Tots aquests haguessin trobat la imatge, però cap d’ells no l’ hagués descoberta.  Cap d’ells  hagués destapat, descobert el seu misteri:  ser un objecte que apunta més enllà d’ell, que apunta al Misteri de Déu. Aquest Misteri que entreveient tant senzills fidels que venien a pregar i a encomanar-se.
Això també ens passa amb tantes coses...i sobretot amb persones que trobem i fins convivim però que no les descobrim. Esdevenen opaques i les cobrim amb un vel de rutina i de tòpics.
Això mateix és el que passà en temps de Jesús. Hi havia molts que es trobaren amb Ell, però molt pocs el descobriren. Era el Fill de Josep, el fuster, el de Natzaret d’ on no pot sortir res de bo. Avui però el text de l’Evangeli ens dona l’oportunitat no sols de trobar-lo sinó de descobrir-lo. Les seves paraules o ens escandalitzen o ens fan transparentar el seu últim misteri, no ens deixen alternativa. Escoltem-lo: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare o la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i.....fins a la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”. Qui és aquest que pot parlar així, perquè l’he d’estimar més que el pare a la mare...que a mi mateix. Només pot ser un qui parli així: Déu! Podem fer dues coses, com els seus contemporanis posar-nos en contra o seguir-lo, no hi cap un entremig.
Si ens decidim a acceptar-lo ell passarà immediatament a ser el fonament de la nostra llibertat: “ningú no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”.  Ens ho treu tot, Ell és l’únic necessari. I ens ho retorna tot i tots en Ell, en Ell ho trobem tot. Tot és relatiu davant d’Ell, tot passa a segon lloc. Recordem com Maria mateixa va haver d’aprendre això mateix. Quan la multitud asseguda al voltant de Jesús li diuen que la seva mare i els seus germans l’estant buscant Jesús respon: “qui és la meva mare? i qui són els meus germans?, i mirant al seu voltant va dir: tot aquell que compleix la voluntat del meu Pare m’és mare, germà i germana”. Ell és el fonament de tot i també d’una nova manera de relacionar-se no basada en la necessitat o la dependència, sinó en la llibertat i la gratuïtat.  Ha creat una nova humanitat centrada en Ell.
És el que Pau demana des de la presó a Filèmon. Que rebi al seu esclau fugitiu no com esclau sinó com a germà estimat: “Qui sap si providencialment, Onèsim se separà de tu perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com a germà estimat”.
Descobrir a Crist fa ho fa trontollar tot, Ell ho fonamenta tot, especialment capgira les relacions amb els altres. Ell ens fa lliures i ens transforma en instruments de llibertat. Nosaltres hem trobat a Crist, però l’hem descobert?. Ara és l’oportunitat. Ara.

  



ÉS DÉU QUI HA DE CANVIAR?

Diu sant Agustí que “quan preguem no hem de pretendre de donar a Déu orientacions del que ha de fer, sinó que som nosaltres que hem d’orientar-nos degudament”.
I aquesta és la gran pregunta que es fa l’home creient: “qui pot descobrir la voluntat del Senyor?” com diu el llibre de la saviesa o com continua preguntant-se: “qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?”.

Normalment estem submergits en el que diu tothom i repetim mecànicament l’opinió general que actualment es presenta sempre com a nova i innovadora, encara que moltes vegades no és més que tòpics repetits d’anys i a vegades segles.

Sant Pau va trencar els tòpics de la seva època en que l’esclavisme era una cosa evident i normal, acceptada per tothom. Sant Pau escriu una carta a un cristià convertit a la fe per ell mateix, que es deia Filèmon. I en aquesta carta no comença a fer grans declaracions sinó que tot és ben senzill i concret. Sant Pau estava a la presó i allí també tancat  hi havia conegut Onèsim un esclau de Filèmon  que s’ havia fugat del seu amo i per això havia estat empresonat. Ara Pau el retorna Onèsim al seu amo Filèmon amb aquesta carta i recomanació on diu: ”Qui sap si, providencialment, Onèsim se separà de tu un moment perquè ara el recobris per sempre, i no com esclau, sinó molt més que això: com un germà estimat”. Com és Pau capaç d’exigir que Filèmon aculli Onèsim com a germà i no com esclau?
Per una raó molt concreta: Tant Pau com Filèmon tenien un mateix Senyor: Jesús. Ells no esperaven que les lleis s’adeqüessin al que ells creien que era just sinó que actuaven amb un altre punt de referència que era Jesús mateix. Ell, Jesús, era el Senyor i la font de les seves decisions.
Els dos, Pau i Filèmon, s’havien pres molt seriosament les paraules de Jesús: “Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes , i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu”.
Tot queda centrat en Jesús: “ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”

El creient té algú, Jesús,  que ha passat davant seu i ha fet la pregaria que tant li costa fer a ell: “Pare si es possible que passi de mi aquest calze, però que no es faci el que jo vull sinó el que vós voleu” i que Jesús mateix ens ensenyar “facis la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel”. Jesús ens ensenya a pregar, és el camí que ens porta al Pare. En Jesús veiem al Pare, en Jesús veiem com ha de ser l’home, com he de ser jo.

El creient té algú, Jesús, que està al seu costat,  i li diu “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi dels temps” “quan dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo seré enmig d’ells”

El creient té algú dintre seu, Jesús: “aquell que m’estima el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell” que obra en ell un doll d’aigua viva que rajarà fins a la vida eterna.

Quan preguem, doncs, no vulguem imposar la nostra voluntat al Pare, deixem-nos guiar per ell, Ell sap perfectament què necessitem i repetim amb el salmista: “que el vostre amor Senyor no ens deixi mai aquesta és l’esperança que posem en Vós”. I així plens d’ell sabrem afrontar els reptes que la vida ens porta amb la mateixa valentia i lucidesa de Pau a la presó.