dilluns, 30 de desembre del 2013

CRIATS I SERVENTS



Si cerqueu en la Viquipèdia la paraula “Família” trobareu aquesta afirmació: “No hi ha consens sobre la definició de família”. I sembla que entre molts aquesta és la situació. Però si ho feu en el Diccionari de la Llegua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobareu que, per començar, la defineix així: “Conjunt de persones que viuen en una casa; ordinàriament, però, unides per estret parentiu, esp. el pare, la mare i els fills”. Aquesta definició ha estat treta de l’anterior  Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra. Però ha estat retallada la definició que aquest hi posava. La seva definició començava igual: “Conjunt de persones que viuen en una casa...” però aquí Pompeu Fabra hi afegia: “sota l’autoritat del senyor d’ella”, la resta de la definició és la mateixa. L’actual Diccionari de la Llengua ha retallat aquesta frase, suposo, per estar en consonància amb el pensament general d’avui. Però, d’on va treure Pompeu Fabra aquesta afirmació tant jeràrquica i fins autoritària? Doncs crec que del sentit etimològic de la paraula. Sabeu què vol dir la paraula família? Sabeu d’on ve aquesta paraula? Doncs de la paraula llatina famulus, i famulus vol dir “criat”, “servent”. Per tant, originàriament, la paraula “família” s’aplicava al “conjunt de criats i servents d’una casa” i, per tant, d’aquí ve, segurament, el que Pompeu Fabra posi en el seu diccionari: “sota l’autoritat del senyor de la casa”.

Aquestes definicions són relatives, però trobo suggerent l’etimologia de la paraula “família” com a conjunt de servents, de criats. En l’Evangeli veiem Josep actuant com un servent que obeeix la veu del seu Senyor: “Lleva’t de seguida” i més tard quan sentirà “pren el nen amb la seva mare i ves-te’n al país d’Israel” obeirà immediatament. Igual Maria qui, després d’escoltar l’àngel, dirà: “Sóc la serventa del Senyor, que es faci en mi segons la teva paraula”. I el que dirà l’Evangeli de Lluc sobre Jesús que “baixà amb els seus pares a Natzaret i els era obedient”. I que només els desobeirà quan estarà en les coses del Pare, l’únic Senyor de la casa.

Jesús serà el gran servent del Senyor que, com un criat qualsevol, rentarà els peus als seus deixebles. Jesús diu de si mateix: “Jo sóc entre vosaltres com el qui serveix”. I demanarà als seus deixebles: “qui vulgui ser el primer que sigui el darrer i el criat de tots”. I Pau dirà, seguint aquest camí: “sotmeteu-vos els uns als altres”.  I sant Francesc dirà als seus frares: “obeïu-vos mútuament”. “Obeir” ve d’“escoltar” (oboedire > ob audire). Cal escoltar-se mútuament, obeir-se. Amb tot això Jesús vol allunyar del cor del creient, de la família, de la seva comunitat, tota voluntat de poder i, enlloc seu, posar-hi la voluntat de servei. Fins quan, lògicament, s’ha de fer el servei de l’autoritat, aquest no ha de ser una lluita on es vol mostrar qui és el qui té el poder sinó, tot cercant el bé objectiu de l’altre, fer-ho com un servei. Fer-se servent, servidor.

La família etimològicament és el “conjunt de servents sota l’autoritat del Senyor de la casa”. I un creient sap prou bé qui és l’únic Senyor i sabem prou bé que és en els membres més necessitats des d’on Ell ens crida.

La Viquipèdia no sap com definir la família, però un creient sap que la família participa del misteri diví. Diu el Catecisme “La família cristiana és una comunió de persones, que és un reflex de la comunió del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, on no hi ha ni precedència ni submissió.  Per ser reflex d’aquesta comunió divina és també reflex de donació i de servei. Diu també en el Catecisme: “La família ha de viure de tal manera que els seus membres aprenguin a preocupar-se i a tenir cura dels petits i dels vells, de les persones malaltes o disminuïdes i dels pobres”.

És aquesta família, imatge de la família de Natzaret, la que Jesús ha fet com a paradigma de com vol la seva comunitat, la seva Església. I com aquesta Església, nosaltres, ha de ser un “mirall i un exemple” (com diu santa Clara) per a tothom. Però hem de deixar que Ell sigui l’únic Senyor de la casa.



dilluns, 16 de desembre del 2013

EL DÉU DINER NO TÉ ATEUS



S’acaba de publicar un llibre que es titula “Lo que el dinero no puede comprar” és d’un escriptor nord-americà que es diu Michael Sandel. Malgrat el títol, l’autor està molt preocupat perquè en el nostre món hi ha una tendència que va creixent a pensar que tot es pot comprar i vendre. El llenguatge comercial ho va envaint tot. Es parla de ciutats i nacions com a marques que pugen o baixen de preu. I quan el raonament mercantil apareix buida de continguts morals les raons per les quals es fan les coses. Hem passat d’una economia de mercat a una societat de mercat.

Amb tot, diu aquest autor, hi ha coses “que el diner no pot comprar”. Entre nosaltres no es pot parlar de comprar o vendre el vot, o de comerciar amb persones humanes. I, tot i que ell demana que cal posar més fronteres on no han de manar els diners, cal dir que el déu diner té molt pocs ateus. El seu culte està més que assegurat i la devoció va creixent. Difícilment hom queda defraudat dels diners; la dificultat, en tot cas, és que no n’hi han prou.

No podem dir el mateix en el camp del nostre Déu. Aquí sí que hi ha ateus a dojo. La dificultat és trobar creients, trobar qui compti amb Ell, qui realment cregui en Ell. La desconfiança en Déu és el més normal. I això ja no és d’ara.

En la Litúrgia quasi tots els textos són trets de la Bíblia, però hi ha uns pocs himnes, molt emprats, que no ho són però se n’inspiren. Entre ells hi ha el text del Te Deum que es recita en l’Ofici de Lectura en les festes i solemnitats. Malgrat no ser un text bíblic està totalment inspirat en l’Escriptura. El final d’aquest himne fa així: “En vós, Senyor, m’emparo; que mai no quedi confós”. Aquest text s’inspira en un salm que diu: “En vós, Senyor, confio; que no en tingui un desengany”. És com si els autors d’aquests textos pensessin que hom pot emparar-se o confiar en el Senyor i quedar confós, desenganyat, defraudat. 

En el text de l’Evangeli també hi surt aquesta desconfiança. Quan Joan està a la presó i sent a dir el que fa Jesús li envia missatgers per preguntar-li: “Ets tu el qui ha de venir o n’hem d’esperar un altre?”. Aquest dubte de Joan no queda esvaït pel que el Senyor li contesta, sinó més aviat confirmat. Quan acaba de dir que li diguin a Joan el que han vist i sentit, Jesús diu: “I feliç el qui no quedarà decebut de mi”. Per tant poden, podem, quedar decebuts de Jesús.

Tota decepció ve d’allò que esperem. La decepció és una esperança defraudada. Allò que esperaven alguns contemporanis de Jesús no es veu realitzat per Déu, per Jesús. D’aquí la decepció. I per això cal preguntar-nos: Què esperem de Déu? Què esperava Joan? Què espera la gent, de Déu? Què espero jo, de Déu?

El la religió del diner és ben concret el que esperem i, tot i les seves fèrries i inhumanes lleis, és una religió lògica. És injusta, però lògica. Dura, però previsible. Des d’aquesta perspectiva és  humana: s’entén. Les esperances que dipositem en el diner poden ser exagerades, infantils i fins fantasioses; però són humanes, possibles. En canvi, què esperem de Déu?

Els cristians hauríem de saber perfectament què esperem de Déu. Els cristians esperem Jesús. En Ell sabem què podem i què no podem esperar de Déu. Allò que Jesús va esperar del seu Pare, és això el que nosaltres podem esperar; i allò que Ell va considerar una temptació, no ho hem d’esperar. Però, encara més, nosaltres esperem el mateix Jesús. Ell en persona. Ell és la plenitud, la realització de tota esperança humana.

La religió del diner és humana, lògica i previsible. La fe en Jesús no ens deixa tancats en les quatre parets de l’ara i aquí. La fe en Jesús és divina, per tant no previsible, i d’una lògica que només es comprèn obrint-se a una nova realitat. Es necessita la valentia de la fe, com diu Isaïes: “Sigueu valents, no tingueu por! Aquí teniu el vostre Déu que ve a vosaltres”. Llavors es dóna pas a què la terra eixuta i el desert estiguin de festa i d’alegria l’estepa floreixi. I la nostra vida es transformi en una bona notícia pels pobres i desvalguts.



dilluns, 9 de desembre del 2013

QUAN EL TEMPS S’ATURA



En Francesc Pujols, un pensador català que va morir l’any 1962, deia: “Oh, vida curta, feta de dies llargs”. Amb això segurament volia subratllar com el nostre sentiment davant la vida i el temps és ambivalent. Alhora experimentem la brevetat de l’existència, sentim com la vida se’ns escola entre els dits i, al mateix temps, hi ha moments i dies inacabables que voldríem que passessin i fins que mai no haguessin existit. Però que la vida sigui curta, feta de dies llargs, també podria voler dir que hi ha moments especialment densos en què el temps sembla obrir-se, aturar-se, fer-se dens. És el que un altre pensador diu: “La vida és curta, però ampla”. Aquesta amplitud, aquesta densitat d’un moment, d’un instant, li ve sobretot de la decisió, de la transcendència de l’opció, que en aquell moment hom fa. És com si el temps s’aturés i hom s’adonés que està, no escollint simplement una opció entre d’altres, sinó escollint-se. Estàs forjant-te, escollint el teu futur. I escollint-te i escollint el teu futur estàs forjant el teu entorn, condicionant, possibilitant o, al contrari, posant traves als altres.

Això és el que d’una manera sublim esdevingué a Maria. El temps s’aturà i esdevingué ample, com el cel dels cels. I tot callà. I enmig del silenci sonà: “Sóc l’esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules” i, llavors, com diu el llibre de la Saviesa: “Mentre un silenci tranquil embolcallava l’univers i la nit era al bell mig de la seva cursa la vostra Paraula totpoderosa, deixant els trons reials, va venir des del cel”. I la Paraula de Déu es féu carn. En aquell moment Maria escollia, s’escollia, marcava el seu futur i... el nostre, creant una escletxa de llibertat que va omplir el món d’esperança.

Però, ara, en lloc d’actuar com Maria, hem construït un món sobre el NO. De fet, el SÍ de Maria ressona en un desert on impera el NO. On l’home s’ha amagat de Déu. On ressona la crida de Déu dirigida a nosaltres, a mi: “On ets?”. Aquesta crida s’adreça a l’home amagat i avergonyit, que també, com Maria, ha escollit, s’ha escollit i ha marcat el futur a l’inrevés de Maria. Ha escollit un futur d’allunyament de Déu, d’allunyament de la veritat, d’ell mateix, d’allunyament de l’altre a qui culpar del seu destí. I allunyament d’una natura que esdevé rebel i inhòspita.

Certament: podem escollir, perquè hi ha en nosaltres la noblesa de la llibertat. I així podem escollir entre el bé i el mal. Però, lògicament, no és igual escollir una cosa que una altra. I entre les mil diferències vull subratllant-ne una. Quan hom escull prendre una droga, ho farà lliurament les primeres vegades, però molt aviat deixarà de ser lliure i serà dependent. I farà el que desitja, però no el que vol. I aquest és el paradigma del mal, com diu sant Pau en la carta als Romans: “Voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull... quan vull fer el bé, és el mal el que està el meu abast... la llei del pecat em fa presoner”. Quan un, en la llibertat, escull el mal acaba perdent la llibertat, aquesta és la nostra experiència. En canvi Maria en escollir lliurament el bé obre un camí de llibertat. El bé mai constreny ni crea dependència, sempre s’ha d’exercir la llibertat per seguir el seu camí. Més: crea la llibertat, la fa créixer.

Ara, però, el nostre actual present és fruit de milers i milers de decisions a partir del NO, meu i dels altres. La història s’ha anat forjant, en bona part, sota el NO: institucions, tòpics, prejudicis, maneres de fer. Tot un món i una cultura en bona part construïda sobre el NO on es troba normal i fins necessari el mal. M’ha arribat una carta de l’arquebisbe de Tànger, Santiago Agrelo, on denuncia les fronteres del sud d’Europa on sense quasi ressò moren milers i milers d’immigrants. Diu concretament que als filferros de les fronteres de Ceuta i Melilla  darrerament s’han posat, a més dels filferros amb espines, ganivetes, cosa que provoca mutilacions i ferides profundes en aquells que intenten passar. No s’afronta el problema, simplement s’amaga o es nega. I això causa moltes víctimes.

Cal crear un món a partir del SÍ, com Maria. Com va fer Nelson Mandela qui, després d’anys i anys a la presó, al sortir va abraçar el seu últim escarceller blanc. Això va esdevenir tot un programa, va obrir l’esperança d’un futur que es va realitzar.

Això és anar contracorrent, totalment contracorrent. Cal, com Maria, saber escoltar, acollir, deixar fer. Per això Sant Pau ens diu: “Tot el que diuen les Escriptures és per instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança”. Acollir la paraula “com allò que és, Paraula de Déu i no paraula d’home, que té el poder de salvar-nos” de fer-nos pobres i nous per poder anar contracorrent de nosaltres mateixos sobretot, però, també, dels NO que hem dit i que hem assumit dels altres i han fet una gruixuda cuirassa que només el Senyor pot trencar.

No deixem passar el temps i fem-ne un espai ampli de silenci on pugui ressonar la Paraula i, amb actitud humil, acollir-la i dir SÍ

dilluns, 2 de desembre del 2013

LA IMPORTÀNCIA D’UN GRA DE SORRA



Segons uns estudis recents, en el 2100 ja no hi haurà platges en el nostre planeta. I no hi haurà platges, perquè hi haurà desaparegut tota la sorra. I la sorra tendeix a desaparèixer, perquè s’utilitza en infinitat de productes, ja que conté un component, el diòxid de silici, que és present en el vidre, en els telèfons mòbils, en les enregistradores, en la pasta de dents... i, sobretot, la sorra és utilitzada en la construcció. La sorra es va regenerant, però en un procés llarg, i l’actual consum no deixa temps a aquesta regeneració. La sorra és fruit d’un llarg treball de la natura, un treball que dura segles i recorre mils de kilòmetres: és la descomposició de les roques per la calor i les pluges que van arrossegant les partícules fins a la vora del mar on, granet a granet, esdevenen el sòl amortidor i protector dels continents. A més de la seva bellesa i atractiu per poder descansar i jugar, com hem dit, la sorra pot produir infinitat de coses necessàries per a la nostra vida quotidiana, però això sí, s’ha de tenir seny i no fer-ne una explotació irracional i massiva, ja que ens en quedarem sense. Això és certament un greu problema ecològic que ens torna a mostrar que l’home té un desig tal que és capaç de devorar tot el seu entorn. Malgrat que això és un desordre, no deixa de mostrar que l’home espera, vol, quelcom que supera tot el que conté el seu entorn.

Però, a més, podríem dir que la comunitat cristiana és una cosa semblant. És fruit, com la sorra, d’un llarg procés de segles, que granet a granet, creient a creient, ha anat fent uns espais que han esdevingut per a molta gent un amortidor dels embats de la mala mar i dels temporals de la vida. Ha esdevingut una platja de salvament, on molts nàufrags de la vida han pogut descansar. I així com la sorra és utilitzada per mil coses d’utilitat quotidiana, així l’església també ha de fer que els seus fills siguin útils en mil situacions quotidianes o conflictives. I també com la sorra, a Europa, la comunitat cristiana està en perill de desaparèixer. Però, a diferència de la sorra, la vida cristiana contra més es dóna, més es regenera. En la vida de la fe, només es té el que s’ha donat i s’és en la mesura en què es dóna. I cada creient ha hagut de fer, d’alguna manera, el procés que ha fet la sorra quan surt de les altes muntanyes i ha hagut de recórrer un llarg camí per desfer la pedra que és ell mateix i transformar-se en humil sorra.

Només serà possible que entre tots siguem una platja d’acollida, de repòs, de guarició, en la mesura que constituïm una veritable comunitat. El papa Francesc diu que: “L’Església evangelitza no fent proselitisme, sinó per atracció”. És el que Isaïes  diu de tots els pobles: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles, forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra”. I això serà possible perquè de la muntanya del Senyor “perquè de Sió en surt l’ensenyament, de Jerusalem, l’oracle del Senyor”, per això “tots els pobles hi afluiran”. És el Senyor qui posarà la pau, però cal una comunitat que el mostri, que el proposi, més: que el visqui. Com diu Pau: “Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor”.

Cal vetllar, estar atent per acollir el Senyor creador de la pau i la reconciliació. Ell que és la pau i la reconciliació. En el nostre món cal platges serenes on hi puguin arribar els atribolats a reposar i resistir els temporals. I allí, sobre la sorra, ser curats, ser restituïts per Aquell que és la pau i la salut. Cal que junts fem aquesta platja, però és El Senyor qui cura. Cal sorra de cristians on el Senyor pugui guarir, pugui atreure cap a Ell que vol convocar tots els pobles en la pau i forjar de les espases relles i de les llances falçs.