divendres, 21 de juliol del 2017

EL NOSTRE COR S'ABRUSAVA


 L’altre dia un economista deia que la millora econòmica actual és, bàsicament, en la retallada dels sous més baixos. I, darrerament,  acompanyat amb  la puja dels preus de l’habitatge.  Ja hi tornem a ser,  llogar una habitació, una habitació, no un pis,  a Arenys costa entorn de 200 euros al mes. I com més t’apropes a Barcelona, més car. I quan algú sense recursos troba una d’aquestes “gangues” no li pots dir que ho denuncií ja que no tindria on anar o encara seria més car. Igual que no es pot denunciar situacions com la d’un hotel molt a  prop d’aquí on s’acumulen mesos i mesos per pagar als treballadors. I no són els únics casos. I els sous no és que sigui massa elevats.  Per això Càrites, cada vegada, ha d’ajudar més gent que té feina. No s’arriba a final de mes. I això a Arenys, però no sols a Arenys.

El ser sensible al sofriment de l’altre i ser concret en l’ajuda és una exigència de tot el Nou Testament. En la Primera Carta de Joan llegim: “que el teu amor no sigui només de frases i paraules sinó de fets i de veritat” . També ho veiem en la Carta a Jaume: “Si un germà o una germana no tenen vestit  i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: aneu-vos-en en pau, però no li donava allò que necessita, de què servirà?” “la religió agradable als ulls de Déu és ajudar als orfes i les viudes en les seves necessitats”. I això mateix és el que trobem en els fets dels apòstols d’una manera més organitzada: “tenien en comú tots els seus bens; venien les seves propietats i les altres coses que podrien tenir, per distribuir entre tots el diner, segons les necessitats de cadascú”.

Això és fruit , no simplement d’un esforç, d’una revolta, sinó: ”d’una gran alegria” ens diu Pere. Aquesta alegria que neix: de reunir-se per partir el pa i pregar en comú, com diu els Fets del Apòstols.
És el que van experimenta els Apòstols aquells diumenges amb el ressuscitat: de la por pesaren a l’alegria; de la increença a la fe; del ressentiment al perdó; del tancament a la pau. Tot era fruit de trobar-se amb el ressuscitat el dia del Senyor, tot partint el pa.

Però Jesús Ressuscitat es podia reconèixer per les seves  ferides: “porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat”. Jesucrist se’ns fa sempre present en les nafres del nostre món. El reconeixem en elles: “tot el feu a un d’aquests petits a mi m’ho feu” . I certament que això ens fa participar de la pau i de l’alegria del ressuscitat, però també ens descol·loca, ens fa trontollar, ens posa en qüestió, com Tomàs. Qui no participa d’aquest sentir-se descol·locat en l'ajuda a l'altre està tractant amb “usuaris”, amb “clients”, però no amb germans, amb iguals que et posen entre l’espasa i la paret. I que no sols et posa en qüestió a tu mateix, sinó també el món que hem fet entre tots.

Cal que el ressuscitat una i altre vegada ens parli, ens recordi que Ell hi és. Cal saber que ell ens convoca, no ens vol sols. Cal asseure’s amb Ell i que parteixi el pa i el reconeguem.  I reconèixer “que el nostre cor s’abrusa dins nostre quan ens parla pel camí i ens obra el sentit de l’escriptura” i el sentit de tot.



LA FALÇA NEUTRALITAT


No se si s’ha fet. Però imagineu-vos, per un moment, que es fes una pel·lícula sobre Messi. Però que la fes algú que no li agrada el futbol. I així volgudament la pel·lícula no fes cap referència al Futbol. O que algú fes una pel·lícula sobre Bach, però sense cap referència a la música. En un cas com en l’altre certament que podrien aportar dades i fets, fins i tot interessants, però no entendríem res del motiu que movia la seva vida. I no entendria el perquè s’ha fet conegut, d’ on li vindria l’admiració que desperta i el cor de la seva personalitat. Això mateix passa amb la figura de Jesús. Ara ha sortit una pel·lícula en que el seu director , Rodrigo Garcia, diu explícitament que no li interessa l’aspecte religiós de Jesús. No dic que una pel·lícula així, i fins molts estudis que es fan sobre Jesús, des d’aquesta perspectiva no-religiosa  no puguin aportar algunes dades interessants. Però certament no tocaran el cor i el centre del que Jesús mateix presenta com al seu centre vital. El foc que el motiva. El per què de la seva vida. A Jesús només ens posem en camí de entendre’l des de la seva relació amb el Pare. És la porta que ens obre el camí al Regne present entre nosaltres.
Cada any per aquestes dades, a l’entorn, de la Setmana Santa, els mitjans de comunicació ens ofereixen pel·lícules, reportatges, entrevistes en aquest sentit. Tot parteix, com un fet, ni tant sols es qüestiona la mirada freda de la increença. És l’època en que es posa en dubte les fonts de la Bíblia, que es redueix tota la historia del cristianisme (i altres religions) a pura lluita pel poder. No es qüestiona, ni es justifica la perspectiva no creient, simplement es dona per un fet demostrat, com si fos l’actitud neutral, l'objectiva.
És el que amb molta sinceritat Emmanuel Carrère, en el seu llibre el Regne confessa. Ell havia estat creient i diu: “El problema és que quan no ets creient no pots evitar …sentir-te superior als creients”. I aquest és el sentiment en que vivim els creients: sentiment d’inferioritat. Moltes vegades he sentit creients que s’expressen tot dient d’un no creient: “però és respectuós”. I és que normalment no sentim que ens tractin amb respecte, com diu Carrère.
Tendim a amagar la nostra fe. No solament no parlant-ne, sinó no actuant o no opinant amb coherència amb ella. Tenim por que se’ns noti, que siguem tinguts per "els de Missa". I això va matant poc a poc, per ofec, la nostra fe. Cal que sentim la veu imperiosa de Jesús: “surt a fora” “deslligueu-la, deixeu-la caminar”. Ell és la resurrecció i la vida, qui creu en Ell viurà per sempre. Ell ens immergim en aquesta vida. Ell és allò que ens defineix, ens constitueix. Sense Jesús som inintel·ligibles, com una pel·licula de Bach sense música. En la pregària inicial dèiem: “Que progressem contínuament en aquell amor, pel qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar fins a la mort”. Submergim-nos en Crist.
Per salvar la nostra vida Jesús va donar la seva. L’ intercanvi. En el cap. 11,50  de Joan es diu que la raó per la qual els saduceus van decidir matar Jesús fou haver donat la vida a Llàtzer. Per mi.
Ell és la nostra vida eterna, o potser millor, infinita. Ell viu en nosaltres. El text de Joan en aquest capítol 11 diu de Llàtzer “aquell que estimeu”, “Jesús estimava Marta, Maria i Llàtzer”. L’anomena “el nostre amic”. Jesús, es commou, plora per ell.


TOT JO TINC SET DE VÓS


Aquest dies de tant de fred moltes parròquies i comunitats cristianes s’han mobilitzat per ajudar i acollir. Ha sigut sobretot la parròquia de sta Anna de Barcelona la que més s’ha mobilitza. La nau de l’església s’ha convertit a la nit en dormitori i durant el dia en menjador i això sense deixar de celebrar l’eucaristia i altres trobades normals en una església catòlica. La quasi totalitat de comunitats cristianes disseminades pel món són llocs on s’acull als qui passen necessitats.
En l’església ressona les paraules les paraules de Jesús: “tot allò que fèieu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho fèieu a mi”. I també ressona amb força en que comencem la quaresma: “no sols de pa viu l’home sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu”.
L’home necessita menjar, beure i, també ser acollit, ser estimat. I, també, i encara més, tot home, per petit que sigui, té fam i set de Déu. No podem oblidar-ho, o tractaríem els altres d’una manera parcial i mutilada. L’altar és una taula parada, una taula parada per a tots ens recorda l’altar on es celebra la Missa.
Per sant Francesc tot porta significació de l’Altíssim. Tot és símbol que ens remet a Déu. El sol, la lluna, l’aire i el foc, la lluna i les estrelles. Però sobretot la vida quotidiana de l’home és un símbol de Déu, una porta, un diàleg amb ell. Tot el que passa a l’home és una transparència que assenyala a Déu. Tot en l’home porta significació de Déu. Només en aquest marc l'home s’entén a ell mateix. Tot assenyala més enllà d’ell, és significació, imatge de Déu. Tot ell tendeix cap a Déu. Certament que hi veu amb els ulls, però també té una mirada interior, hi sent amb les orelles, però també amb el cor, Gustem amb el paladar, però també “tastem i veiem que n’és de bo el Senyor”, com diu el salm.
En el salm 62 hi llegim: “de bon matí jo us cerco. Tot jo tinc set de Vós, per vós es desviu el meu cor , com terra eixuta sense una gota d’aigua”. Tenim set d’aigua, certament, però hi ha una set que ens crida a cercar una font que ens porta a cercar una font amagada que com diu sant Joan de la creu: “solo la sed nos alumbra”.
Jesús dirà a Jerusalem segons el capítol 7 de sant Joan: “qui tingui set que vingui a mi; el qui creu en mi que begui i del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Que és com un ressò, un aprofundiment del que ens diu avui: “ el qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set; l’aigua que jo li donaré jo es convertirà en una font que brollarà sempre per donar-li vida eterna”que brolla de Jesús, que brolla en els deserts més inhòspits, encara que a vegades només en sentim la remor.
“Els voluntaris no han de fer de voluntaris. Només han de fer de persones” Això deia la monja teresiana que ha estat al peu del canó a Sta Anna,Viqui Molins. Així és com se sentia tractada aquella la semaritana per Jesús. Des de la proximitat i envoltada pel misteri d’un Déu que pren rostre i en condueix al més profund d’un mateix.