dimarts, 31 de maig del 2016

LA CHISPA DE LA VIDA


Bill Backer, que acaba de morir a Florida als 89 anys, fou un dels creadors més importants en el món de la publicitat. Pels volts dels anys 70 va crear l’anunci de la Coca-Cola que la qualificava de “la chispa de la vida”. En la versió castellana de l’anunci es deia: “me gustaría compartir la dicha de vivir.  Quiero un refugio de amor con flores y un gran jardín para sembrar la paz…” I això ho cantaven un grup de joves a la manera hippie enmig d’un gran prat ple de flors. I com s’hi arriba? Quin és el mitjà?  La Coca-Cola?
Ja en aquella època, aquest anunci em posava nerviós. Ara, també, abunden els missatges a les xarxes de flors i violes on s’expressen bons sentiments i desitjos de pau i felicitat, on els mitjans per a la realització dels quals brillen per la seva absència. Talment com a l’anunci d’ahir semblava que amb la Coca-Cola ja n’hi hauria prou, ara sembla que amb qualsevol producte o amb la desaparició d’un o altre polític ja n’hi hagués prou per aconseguir un món en pau i felicitat. No tenir en compte la realitat és, a la vegada,  la font del populisme i del consumisme.
El problema rau en el desig, poc concret, però sobretot en els mitjans, gens realistes, per aconseguir-lo, ja sigui perquè no es posa cap mitjà, ja sigui perquè aquests són ridículs i desproporcionats: la Coca-Cola és la “chispa” de la vida.
Sant Serafí de Sarov, un sant rus que va viure al segle XIX deia que l’essència del cristianisme és l’obtenció de l’Esperit Sant. Perdoneu la irreverència. Aquesta sí que és “la chispa de la vida” en el doble sentit que poden tenir aquestes paraules. L’Esperit Sant dóna brillantor a la vida, fa sortir la vida quotidiana de la rutina. És la guspira que encén el foc que crema tota immundícia i dóna la resplendor que il·lumina nous camins.
I això, no d’una manera ingènua i inconcreta. El mitjà és ben concret: per acollir l’Esperit, la porta és Jesús, el qual ens fa tocar de peus en terra, ens fa no solament assumir els problemes de la vida, sinó que, seguint-lo, fa que ens deixem portar per ell i la vida es complica. Ja que l’Esperit, com diu Jesús, “tot allò que us anunciarà ho haurà rebut de mi” i, en un altre lloc: “l’Esperit us recordarà les meves paraules i us les farà entendre.” Allò que farà entendre serà “tenir els sentiments de Crist.” Per això el Pare, com diu sant Pau, “donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ens diu el mateix sant Pau: que “enmig de les proves trobem motiu de satisfacció.” El creient sap perfectament que seguir l’Esperit és assumir el seguiment de Crist. Fer el seu mateix camí amb tots els seus entrebancs i llums.
Déu se’ns revela en la vida, les paraules i en el rostre de Jesús de Nazaret.  Se’ns revela com a Pare misericordiós que dóna, principi i fi, font d’on brolla la nostra vida, fi últim cap a on anem. Se’ns revela com el Déu encarnat, mitjà i camí, que es dóna fins a la mort, que és el camí cap al Pare. Déu se’ns revela com Esperit, do del Pare, que habita en nosaltres i és força que ens empeny pel camí fins arribar al Pare.

Déu no és un misteri de forces o energies, sinó de relació. I ens atreu pel Fill i amb la força de l’Esperit cap al si del Pare a entrar en aquest Misteri de relació, d’amor trinitari pel qual hem estat creats.  Tot ha de tenir la seva empremta.                                                         

CONFUCI I JESÚS

Confuci fou un filòsof xinès que va viure entre l’any 551 i el 479 abans de Crist. Se n’han conservat força escrits i diàlegs que mantingué amb els seus deixebles. D’ ell és la frase que diu: “no s’apaga un foc amb foc, ni es conté una inundació amb aigua.” Malgrat que la frase sigui tan evident, si l’apliquem a les relacions entre les persones, no ens deixem portar per aquesta evidència. Quantes vegades no volem contenir una baralla amb crits o un insult amb insults. Violència continguda amb més violència. Quantes famílies trencades i amistats perdudes per aquesta lògica.
Segurament això era el que pensaven aquells 5 mil homes que havien anat a cercar Jesús al desert després de l’assassinat de Joan Baptista que l’Evangeli relata immediatament abans del text que avui llegim. Volien foc per apagar l’ incendi provocat per la decapitació de Joan Baptista que havia ordenat Herodes. I, segons l’evangeli de Joan, aquells homes volien proclamar Jesús rei, segurament perquè anés al capdavant de la revolta. Segons l’Evangeli de Joan, Jesús fuig quan s’adona que el volen fer rei.
Jesús no vol combatre el foc amb més foc, la violència amb més violència. L’estat és el qui té el monopoli de la violència. Jesús no parla en contra de l’estat com a tal, però no en parla: està centrat absolutament en el Pare i en la nova família dels fills de Déu.
Amb aquesta lògica de la violència, Jesús fugirà. Però no per amagar-se, sinó per afrontar l’ incendi de la violència que encén la injustícia tot acollint el qui passa fam, el malalt, el marginat. I això, no en solitud, sinó amb els seus deixebles: “Doneu-los de menjar vosaltres mateixos.” Curant els cors desfets i “ferits per l’odi i l’enveja”. Perquè no tot queda en mans de l’estat, ni hi ha de quedar. De fet, el més important no ha de quedar a les seves mans. Aquesta manera de fer no es mesura per l’èxit sinó perquè és aquest el camí que Déu vol, el que ens fa semblants a Déu.
És això el que ens fa homes i no simplement guiats per la llei de la selva. Per això, cal renunciar a cercar l’èxit com a raó de les coses. Vencem quan renunciem a l’èxit per fer les coses amb sentit. Crist, en aquest camí, no obtindrà l’èxit: ell serà assassinat com Joan Baptista. Però això que apareix com una derrota, és la victòria de Déu. Crist no se sotmet a la llei de la violència, ni a l’èxit que vol justificar tot el que toca. Jesús ha obert un camí que val per ell mateix, més enllà de si té èxit o no.  Malgrat tot, però, sabem que ell ha vençut, ha ressuscitat, i a la manera de Déu, ell regna sobre el món.
Pau ens transmet, en el fragment que hem escoltat, un text anterior a ell mateix. Diu: “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor”. “Ve del Senyor”, diu Pau molt pocs anys després dels fets. Un dels textos més antics del Nou Testament. Jesús, quan el volen fer rei, fuig. Enfront del fracàs, però, no fuig, sinó que li dóna sentit: “Prengué el pa, el partí i digué: això és el meu cos entregat per vosaltres; aquest és el calze de la meva sang, vesada per vosaltres”. I així restarà entre nosaltres com a Rei de Pau, de la senzillesa, de la proximitat. Ell que és el ressuscitat, el vivent, regna. I qui vol regnar amb ell sap que l’èxit no és el criteri de fer les coses, sinó el ser una sola cosa amb ell. Entrar en comunió. Estar en ell i ell en mi. Ser llavor d’un món nou de comunió encara que hagi de morir com la llavor per donar fruit.



FUGIR


LA CHISPA DE LA VIDA



dimarts, 17 de maig del 2016

FUGIR

Fa dos dies que, en una escola de Barcelona, dos nens es van escapar. Tenen 5 anys. Van sortir de l’escola tot aprofitant l’enrenou que es forma a la porta de l’escola al migdia. Hi ha pares que vénen a buscar als seus fills per dinar. Ells, però, s’haurien d’haver quedat a dinar, però ja al matí tenien planificat de marxar. Eren un nen i una nena. Agafats de la mà, van sortir sols pels carrers de Ciutat Vella fins arribar a Valldoreix. El nen volia  ensenyar la seva casa a la seva amiga. Ningú no es va fixar en ells. Pujaren Rambles amunt, fins arribar al metro. Allí, aprofitant que un adult entrava, es van enganxar amb ell i passaren fins arribar a l’andana. Va ser ja dins del tren on una dona, que els trobà agafats de la mà, asseguts, rient i sense companyia de cap adult, ho va fer saber a la policia. Faltaven pocs minuts per arribar a on s’havien proposat i foren interceptats per dos policies que posaren fi a la seva aventura.
Aquests dos menuts van esquivar mirades, cotxes, prohibicions, gossos, sense diners pujaren al tren, i estigueren a punt d’arribar a on volien arribar. La policia els va interceptar.
Jesús ressuscitat, com un nen entremaliat, vol fer-nos sortir i, com aquell nen, portar-nos a casa seva. Nosaltres estem tancats per la por i ens lliguen tants tòpics i frases fetes... Estem tancats en una escola global. Tantes prohibicions formulades o implícites del pensament únic que ens sermoneja contínuament tant a la TV, com a les xarxes, com en les converses. Estem atrapats per la llei formulada o implícita. Ens fa por fins i tot pensar diferent. És una escola constant que té altaveus fins al bell mig de casa nostra. I per moltes divergències que hi hagi entre aquestes veus, totes elles tenen un símptoma comú: no saber cap a on anem.
El dia de Pentecosta, els jueus, celebren la donació de la llei. Nosaltres celebrem el do de l’Esperit, el foc, el vent, l’aigua, que tot ho renova. Jesús ressuscitat, tot donant-nos el seu Esperit, ens vol fer sortir de la llei, nova o vella, ens vol fer sortir de l’escola global, del pensament únic. Diu Jesús: “He vingut a calar foc a la terra i com voldria veure-la cremar.” Com aquell nen, Jesús ens vol agafar fort de la mà i fer-nos entrar a casa seva. Però abans d’entrar a casa d’ell, ell vol entrar a casa nostra, fer-la trontollar, omplir-la de foc. Com el matí de Pentecosta.
Agafem-nos fort a la mà d’aquest nen, d’aquest pobre, que passa sobre lleis i pors. Segur que trobarem, també nosaltres, els policies, com el nen de l’escola, com Jesús. Però Jesús sí que arriba on vol, sap on vol anar i ens hi porta amb la força del seu Esperit.
Deixem que l’aire suau assereni en nostre cor. Deixem que la rosada ens amari, com en la consagració quan diem: “Santifiqueu , doncs, aquestes ofrenes, fent que hi davalli el vostre Esperit com la rosada, perquè es converteixin en el cos i la sang de Jesucrist, nostre Senyor”. Que aquest mateix Esperit ens converteixi a tots nosaltres en el seu cos i la seva sang.



dimarts, 10 de maig del 2016

Psicòleg?



DÉU S’HA ENAMORAT


L’altre dia en vaig sentir uns que estaven comentant una pel·lícula que havien vist feia poc. El títol de la pel·lícula no el recordo, però sí que em va quedar una frase que va dir un del grup que li estava explicant l’argument a un altre que no havia anat al cine. Deia : “Llavors la noia deixà al xicot amb qui sortia i s’enamorà del robot”. Ja dic que no sé de quina pel·lícula es tracta, però el que és més segur és que la noia tenia raó: segurament el robot estava molt més acabat i era més perfecte que el seu xicot.
De fet, no sols la protagonista de la pel·lícula queda fascinada davant la perfecció de les màquines, sinó que en són molts els que en queden presoners. Certament, la màquina no menteix, té més memòria, és més puntual, fa allò que diu i, moltes vegades, amb la seva lògica, esdevé fiable i més intel·ligent que l’home. En definitiva, és més perfecta que la persona humana.
I no simplement això: la tecnologia és molt sovint un instrument desqualificador de la nostra manca de memòria, de les nostres incoherències, fins de la nostra manca d’intel·ligència i posa al descobert les nostres mentides. La màquina és més perfecta.
Així, no solament l’obra de les nostres mans ens deixa en evidència i ens passa al davant amb intel·ligència sinó que aquells que estaven, tradicionalment per sota de nosaltres, els animals, ara aquestes màquines , al servei dels mitjans de comunicacions, ens els fan passar al davant en el camp moral. Fixem-nos que els animals, tal com els veiem ara, en molts casos són vistos com moralment més bons que l’home. Només cal recordar aquell antic cartell en què es veia un gos abandonat sota la pluja i amb l’eslògan: “ell no ho faria”. Per tant, moralment, el gos és més bo que el seu amo. I segurament que és veritat: l’animal, davant nostre, té la inquietant superioritat moral de la innocència.
Tanmateix, es veu que Déu s’ha enamorat del més lleig, incomplidor i imperfecte: l’home. No és que no estimi els animals i les obres de les nostres mans. Clar que sí! Però enamorar-se, només ho ha fet de la persona humana. En la pregària d’entrada d’avui deia: “Mireu aquests fills que tant estimeu” i continua pregant: “concediu als qui creuen en Crist la llibertat veritable i l’herència eterna”.
L’home (nosaltres, tu, jo) som fills estimats de Déu. Fets a la seva imatge i semblança. I de Déu en rebem, i per això li demanem, la llibertat. És això el que ens fa irrepetibles perquè, en el més profund, nosaltres som una decisió nostra. Hem sortit de les mans de Déu i el que anem decidint ens fa.
Déu no ens intercanviarà mai per un robot, per perfecte que sigui, perquè mai serà com jo. I és de mi que Déu s’ha enamorat. Tant és així que ha fet la nova Jerusalem on eixugarà les nostres llàgrimes, que serà on Déu es trobarà amb els homes i la mort ja no existirà. L’amor de Déu és, doncs, de sempre i per sempre. Res ens pot apartar d’ Ell. Aquest és l’amor que s’ha fet visible, que s’ha revelat en Jesús de Nazaret. 
I és justament d’aquest amor de què ens ofereix de participar: “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat”. Només podem estimar com Ell, estant en Ell.
Entre la perfecció de les màquines i la impecabilitat dels animals innocents hi ha aquest petit ésser, esparracat, trencat, tendre, imprevisible, lliure terriblement i sublim, que anomenem home. Aquí s’hi concentra tot l’amor de Déu i la finestra a través de la qual Déu ens mira i veiem Déu.