dimecres, 28 de gener del 2015

QUI ÉS FELIÇ?


S’ha fet una enquesta a nivell de tot el món. La finalitat d’aquesta enquesta és saber quins són els llocs on la gent se sent més feliç i on menys. L’enquesta s’ha fet en 65 països. Una dada que era de preveure és que els països més infeliços són Grècia i Irak. Però el que no era tant de preveure és que la zona del món on els seus habitants es manifesten més feliços és a l’Àfrica, on un 83% de la població diu que se sent feliç. En canvi, el lloc, l’àrea del món, on es viu amb la més gran sensació d’infelicitat és Europa. I això, encara que a l’Àfrica es viu en situacions molt conflictives i en moltes ocasions mancats de llibertats i d’expectatives econòmiques, però és a Europa on hi ha una més gran sensació d’infelicitat. Fet, aquest, que queda corroborat per l’augment constant d’antidepressius en els nostres països. Aquí, des de l’any 2000 al 2013, s’ha triplicat el consum d’aquests medicaments. I cada vegada és més evident que l’origen genètic es pot aplicar a pocs casos. La majoria de vegades l’origen de la depressió s’ha de posar en la frustració vital o relacional o d’expectatives no realitzades.

Però, si deixant estadístiques apart, us pregunto: i vosaltres, sou feliços? Jo, abans de respondre, potser per donar-me temps, primer consultaria el diccionari per veure què s’entén per ser feliç. El Diccionari de Llengua Catalana diu que la felicitat “és un estat d’ànim plenament satisfet”. Em costa respondre que jo tinc aquest estat d’ànim. Però el que sí puc dir amb tota veritat és que “quan” visc en Déu, quan em deixo portar per l’esperit de les benaurances, quan tot el que faig i sóc fa referència a Jesús, sóc feliç. En definitiva, quan deixo que la crida de la meva vocació ho envaeixi tot, llavors sóc feliç, plenament feliç. I entenent per felicitat no simplement “un estat d’ànim plenament satisfet”, sinó que és una experiència de desbordament, on la satisfacció queda superada per la plenitud que va més enllà de la meva capacitat d’acollir-la. Encara que això porta molts conflictes i em pot fer tirar enrere, però sempre és aquí. Encara que després pugui tornar a aigualir la meva vida i enfonsar-la en l’avorriment i la grisor, la porta sempre és aquí: “El Regne de Déu és a prop”. És el descobriment d’un tresor amagat pel qual val la pena de vendre-ho tot, deixar-ho tot. Aquesta és l’experiència dels deixebles: “Deixant-ho tot el seguiren”. La Bona Nova és aquesta: Jesús.

La paraula “felicitat” té la mateixa arrel indoeuropea de “fe” que les paraules “fertilitat, fetus, fecund”. La felicitat està emparentada amb la fertilitat. La felicitat es dóna no per a mi, sinó per crear vida, per fer créixer la vida. És tot el contrari que solitud o centrament en un mateix. És descendència, obertura als altres. Certament, Jesús crida cadascú pel nom, personalment, però l’insereix i el fa motor de fraternitat. De fet, Jesús crida els apòstols de dos en dos i els insereix en una nova família. La nova família que es construeix seguint Jesús. És un camí que Jesús fa desembocar a l’amor.
Hi ha un frare que es diu Josep Costa que ha creat ja fa temps un lloc d’acollida, Can Banús, per a malalts de sida a Badalona i encara continua estant al seu costat dia a dia. Aquest frare diu “on hi ha amor hi ha felicitat”. I té tota la raó. L’amor és la font de la felicitat. L’amor és la felicitat. Estimar és ser feliç.

Per això, Jesús es planta davant Pere, Andreu, Jaume i Joan, els treu del seu petit món i amb Ell en el dia a dia aprenen què vol dir estimar, amb Ell aprenen i viuen què vol dir sortir d’un mateix, què vol dir oblidar-se d’un mateix, acceptar el germà i l’enemic, donar la vida per ells... fins a la creu. Aprenen a viure en la família de Jesús i amb Jesús. I els fa pescadors d’homes per treure’ls d’on s’ofeguen, d’on no poden respirar, perquè respirin amb tota l’amplitud. Treure’ls d’aquest món que s’han fabricat tan estret, tan petit. Treure’ls del món de la solitud, de l’aïllament, de la buidor, del sense sentit.







dilluns, 5 de gener del 2015

LA PETICIÓ D'UN AMIC MUSULMÀ

M’ha vingut a veure un noi musulmà que fa molt de temps que conec i ara feia un temps que no ens havíem tornat a veure. L’havíem ajudat moltes vegades, per això ara també pensava que em venia a demanar alguna cosa. I, certament, em venia a demanar una cosa ben concreta, però que no esperava de cap manera que em demanés: m’ha demanat que digués una Missa. Sí, una Missa. Se li havia mort un amic d’aquí (sembla que ha estat un suïcidi), un amic que també nosaltres havíem conegut molt i que havíem acompanyat moltes vegades per fer-li costat o anar als metges amb ell. Estava malaltó. El portaven uns psiquiatres. Portat per la seva malaltia havia viscut al carrer molt de temps. Ara estava més o menys bé. Vivia en un pis i vivia prop d’una part de la seva família. I, de sobte, l’han trobat mort.

Aquesta part de la família i el seu amic musulmà sabien que, malgrat tot, era creient. Fins havia pregat amb nosaltres els frares més d’un cop i, per això, volen fer-li dir una missa, però, en canvi, la part de família més propera no ho vol. Per això aquest noi musulmà m’ha vingut a demanar una missa per al seu amic. Em sembla, però, que malgrat tot, sense cap pregària, l’incineraran i prou, i amb això s’ha acabat tot. M’he trobat amb bastants casos semblants. Els frares l’hem tingut present tant en la pregària comuna com a l’Eucaristia. Amb tot, no deixa de qüestionar tot això, perquè no és un cas aïllat, que cal respectar certament..., però que em qüestiona.  

Davant la mort hom es pregunta pel sentit de la vida, pel que hi ha després. No saber donar sentit a la mort és no saber donar sentit a la vida. No pregar en aquests moments és trobar-se davant el buit. És el que deia un pensador francès: “El futur de la humanitat demà passarà no només per la resolució de la crisi econòmica, sinó també, i de manera més essencial, per la resolució de la crisi espiritual sense precedents que travessa la humanitat sencera... la naturalesa espiritual de l’home sent horror del buit”. Un altre pensador austríac diu: “Com és possible una època sense Déu?”. La vida esdevé estranya, buida, hostil.

I els qui ens anomenem cristians no hauríem de gastar massa energies en cercar culpables, acusar o autodefensar-nos, sinó que ens cal una actitud crítica amb nosaltres mateixos. En nosaltres hi ha molta por a creure, hi ha molta atracció al buit que es tradueix en una vida de fe mediocre i contradictòria amb el que diem que creiem.

I malgrat tot, Déu “ens elegí abans de crear el món perquè fóssim sants”. Sí, aquesta i no menys és la nostra vocació: la santedat. Per això Pau demana a Déu que ens concedeixi dons espirituals, que il·lumini la nostra mirada interior, perquè de veritat coneguem qui és Déu i quina és l’esperança a que ens ha cridat. Tenim entre les mans la llum que esvaeix les tenebres, la plenitud que foravia la buidor, la Presència que allunya la soledat. Però els primers a qui hem d’evangelitzar és a nosaltres mateixos. Millor, hem de deixar que Ell il·lumini la nostra mirada interior. Hem d’aprendre a pregar. A escoltar-lo.

Com deia l’escriptor francès, no n’hi ha prou en resoldre la crisi econòmica, cal afrontar la gran crisi espiritual del món certament, però bàsicament nostra, meva. Si nosaltres ens obrim a la Paraula, si som capaços d’acollir-lo, nosaltres aportaríem esperança als pobres, llum als qui no veuen per on anar. Perquè no sols de pa viu l’home, ni el pobre en té prou amb el simplement material. Ho sap prou bé aquest nostre amic musulmà que em va demanar una Missa.


divendres, 2 de gener del 2015

L'ATZAR

L’altre dia em va fer reflexionar un article de l’escriptor català Albert Sánchez on deia que la loteria és una de les activitats humanes més absurdes, grotesques i condemnables. I després de dir això, evocava les imatges repetitives de cada any: el ruixat de xampany i les declaracions dels guanyadors sense cap contingut i que podrien ser intercanviades per les de l’any anterior o posterior. Sembla que la primera loteria de què es té notícia es va fer a la Xina... per recaptar fons per fer una part de la gran muralla! A Europa, va ser Holanda el país de qui primer es té notícia que ho va fer al segle XV... per fortificar les ciutats de Flandes! A Itàlia, al 1449, per pagar la guerra contra Venècia. Avui el gran beneficiari és l’Estat. Diguem-ne “una contribució voluntària”.

Però no es queda aquí el nostre articulista, sinó que té raó quan diu que la loteria és una activitat al contrari de tot sentit social. Tota activitat social realment justa ha de tendir a la distribució de la riquesa i  a evitar-ne l’acumulació en mans de pocs. En canvi, en la loteria es fa tot el contrari, són molts els qui es rasquen la butxaca perquè els diners vagin a parar en mans d’un, o pocs, guanyadors. I, a més d’això, hem de parlar dels altres jocs d’atzar que acaben provocant addicció, com les màquines escurabutxaques que s’emporten sous sencers. Però tot això avui, a més, és una part petita de com està construït el nostre món que té com a centre el “déu diner”. Aquest diner que no té la principal font en el treball, ni en els mitjans de producció, sinó sobretot en la borsa que és un immens i cruel joc d’atzar amb molt poques variants que es puguin controlar.

Hem acabat un any on moltes de les coses que ens han passat poden ser catalogades com una loteria, ens han passat per atzar. I, certament, moltes vegades ni hem comprat el número. Han vingut. Tant, que si hom es para a pensar sembla que la nostra vida quedi en mans d’aquests grans bombos on van sortint els números de la butlleta que ens ha tocat, a vegades bona, altres no tant. Vivim com si la nostra vida quedés en mans dels altres, o de la sort del que pot passar-nos. Com si no fóssim amos del nostre destí. Per això es diu molt sovint: “Que tinguis bona sort!”. La sort està en mans de l’atzar, no en les nostres.

“Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill”. Aquesta afirmació solemne de Pau posa un nord, un centre en la història, en el temps, en el cosmos, en la nostra vida. L’encarnació de Déu doblega l’atzar. Jesucrist és el Senyor, Déu-amb-nosaltres. Des que Déu ha plantat la seva tenda entre nosaltres, certament continua l’atzar, però pot ser absorbit per Ell. No hi ha res que, per atzarós i dolorós que sigui, ens pugui separar d’Ell. I si el tenim a Ell, res ja no ens manca.

No és que diguem que no hi ha atzar, ni coses imprevisibles que no són produïdes per Déu, sinó que tot això ens hi pot conduir a Ell, perquè res és fora d’Ell. La nostra vida està en les seves mans i ni l’atzar, ni el caos poden apartar-nos d’Ell, sinó esdevenir una ocasió per trobar-lo. I això té les seves conseqüències: hem d’actuar al contrari de com ho fem amb la loteria. Primer, com Maria que guardava en el seu cor tots els seus records i els meditava, hem de llegir la nostra pròpia història no com un cúmul d’errors dels altres, o del simple atzar, sinó a la llum de la fe en Jesús i, sols a la seva llum, saber rellegir-me i veure’m no com un fruit passiu del que m’ha passat, sinó com actor de la meva vida. I ho repeteixo: a la llum de Jesús, és Ell qui marca les pautes del que val la pena viure i del que no. Si no és a la seva llum difícilment hom es pot reconciliar amb el seu passat, les pautes normals ens fan enemics de la nostra pròpia vida.

I també, en segon lloc, ens hem de posar en camí, com els pastors, tot refiant-nos de la Paraula, on no se’ns demana que tots col·laborem a fer uns pocs rics, sinó delint-nos i treballant per fer un món que tendeixi cap a la justícia. I fer-ho tots, no deixar-ho en mans de l’atzar o d’aquells que el promocionen escampant així una manera de veure la vida que promociona la injustícia i la passivitat.

Tot el que ens ha passat aquest any, posem-ho tot sota la claror de la mirada de Déu. Que la seva benedicció ens faci descobrir el camí que es dibuixa enmig del que ens sembla un caos i així ens doni coratge per seguir-lo, o sigui, la seva alegria, que és la nostra força.