dilluns, 2 de juliol del 2018

APRENDRE I DESAPRENDRE



La informàtica ens recorda una i una altra vegada que no en tenim prou en saber fer bé el nostre ofici, el nostre treball, sinó que cal aprendre a aprendre. Perquè aprendre forma part constant del nostre treball i de la nostra vida. No hi ha prou en saber fer bé el treball cal anar ampliant constantment per actualitzar i incorporar nous instruments i mitjans que, a la llarga ens fan més eficaços, però que, a la curta, ens compliquen la vida. Per això cal incorporar l’actitud i la disposició constant per aprendre. Cal saber aprendre.
Però també cal saber a desaprendre. Cal saber esborrar. Cal saber suprimir actituds, sabers que enlloc d’ ajudar encallen. Així parlava un actor que va passar a ser director de teatre. Certament que hi ha habilitats que són molt preuades per ser un bon actor, però en canvi s’han de desaprendre per ser director.
I això ens passa també en la vida quotidiana. Hem de saber sempre aprendre dels altres, de situacions noves. Però també hem de saber desaprendre tot allò que enlloc de fer-nos “directors” de la nostra vida ens fa simples “actors”. O sigui que anem seguint un guió que ens és donat.
La nostra fe ens vol fer co-creadors de la nostra vida. No podem partir de zero, això no és possible. Hem d’aprendre constantment i constantment hem de desaprendre.
L’Escriptura ens proposa desaprendre la por i aprendre  la confiança: Jesús diu “tingués fe i no tinguis por”, “la teva fe t’Ha salvat”.
L’Escriptura ens proposa desaprendre la idolatria del tenir i aprendre la bellesa i la riquesa de la senzillesa   de Jesús.  Diu sant Pau : “Jesucrist , ell que era ric, es va fer pobre..per enriquir-nos amb la seva pobresa” És la seva pobresa que ens enriqueix.
L’Escriptura ens proposa desaprendre l’horitzó esquifit en que vivim tancats por a la mort i aprendre l’esperança de ser”fets a imatge de l’existència eterna de Déu”, com  diu el llibre de la Saviesa.
La fe ens fa passar del “plor als crits de joia”, com diu el salm. De la desconfiança a la confiança en Déu que pot mudar les nostres penes en joia. Un Déu, que com diu el Deuteronomi, s’alegra de la nostra felicitat.