divendres, 22 de gener de 2021


 

SAGRADA FAMÍLIA

Els frares d'Arenys, per felicitar el Nadal, hem enviat una postal en la qual surt el nen Jesús, la mare de Déu i sant Josep, com és normal i com correspon. Però amb una certa diferència. Quina és? Doncs que el nen Jesús no està en braços de Maria sinó que està a les mans de Josep, que l'alça i el presenta.

No hem estat originals nosaltres, perquè hem rebut diferents postals en les quals es veu que és Josep el qui acarona el nen Jesús que té a les seves mans, agafant el nen Jesús... tant pintures o dibuixos actuals com antics. Hi ha una pintura de Murillo del segle XVII, on es veu perfectament aquest mateix fet: Maria està en segon pla i Josep en primer pla, està jugant amb el nen Jesús, que està amb un gos. És tota una representació de la cura que té Josep amb el nen Jesús.

Hi ha dues d'aquestes postals que m'han cridat l'atenció. Una, que deu ser del segle XV, on es veu la Mare de Déu en el centre, una mica a l'esquerra, i el nen Jesús que està aprenent a caminar –amb aquells caminadors que hi havia abans– amb dos àngels que li ensenyen a caminar. I en el fons es veu sant Josep que està cuinant. Està amb una cosa que sembla una paella i està cuinant.

I una altra que també m'ha cridat l'atenció és del segle XIV, que formava part d'un Llibre de les Hores, i on es veu la Mare de Déu estirada al llit i, als peus, hi ha sant Josep amb el nen Jesús als braços, amanyagant-lo. La Mare de Déu està estirada al llit, però no reposant, sinó asseguda, està llegint un llibre que suposo deu ser el llibre de l'Escriptura. És bonic veure aquesta alteració de rols que avui en dia tendim a subratllar.

Però també m'ha recordat la manera de fer de sant Francesc d'Assís. Si un dia us vaga, llegiu la Regla Butllada, que en diem nosaltres, en el capítol sisè, que és el centre de la Regla. I allà diu que els frares tinguin la sinceritat de dir-se uns als altres les seves necessitats, que no s'amaguin les necessitats, que les diguin. I diu: "perquè si una mare cuida i estima el seu fill, amb molta més raó un frare ha de cuidar el seu germà". La imatge és una mare. Podríem dir que per a sant Francesc no n'hi ha prou en ser germà. La plenitud del germà és assumir un rol matern. Això ho trobem fins i tot a la Regla dels eremitoris, on sant Francesc descriu la vida de la comunitat i diu que dos frares faran de fills i dos de mares. Les mares cuiden del menjar, d'anar-lo a buscar... i els fills els "fills" es dediquen a la contemplació. I diu que al cap d'un temps es canviïn els papers. I el mateix sant Francesc té una carta que s'ha conservat  feta directament per  ell, i diu: "Fra Lleó, et parlo com una mare al seu fill..." Per tant, podríem dir que el germà evangèlic que diu sant Francesc, és un germà que fruita i té els valors maternals. Té els valors maternals.

I la imatge que té sant Francesc, lògicament, és la de Natzaret, aquell lloc en el qual Pau VI hi descobria dues qualitats bàsiques, a part dels problemes que va passar aquella família, que no sabien on reposar per néixer el bon Jesús, van ser perseguits, van haver de fugir a Egipte, i un dia que Jesús va desaparèixer al temple... per tant, problemes no els hi faltaven. Però Pau VI subratlla molt l'ambient de la família de Natzaret. I hi ha dues coses que subratlla el papa Pau VI. Primer, el treball. Jesús era el fuster del poble i ajudava el seu "pare". El treball, l'amor al treball ben fet, dirà el papa. I segona cosa, l'estudi. Perquè Jesús va aprendre a llegir, que era una cosa que en aquella època no se sabia massa. Recordem que més tard quan va anar a Natzaret, li van donar el Llibre de la Llei i ell va llegir. Sabia llegir hebreu, que no era una llengua parlada. Per tant, treball i estudi, i uns ulls ben oberts tenia Jesús, en el seu entorn. No vivia als núvols, no vivia gens als núvols. En el seu parlar es veu tot l'ambient de Natzaret: les gallines, els bens, els animals... com es feia la sembra, com es pescava... tota la vida de Natzaret surt a les paràboles, surt a les seves predicacions. Jesús va viure profundament a Natzaret.

Per això el papa Francesc proposa, com a model per tota la humanitat, no una fàbrica, no un exèrcit, sinó una família, "Fratelli tutti", la gran família de la humanitat, que té com a tipus aquest temple de pura simplicitat de Natzaret.

Però, perquè això sigui així, jo he de deixar que Jesús estigui en mi, creixi i s'enforteixi. Depèn de mi, d'obrir-li la porta, deixar-lo créixer, ajudar-lo a enfortir-se en mi.

 Homilia Sagrada Família (27 desembre 2020)
Fra Jacint Duran

 

dijous, 21 de gener de 2021

 

PARLEU SENYOR QUE EL VOSTRE SERVENT US ESCOLTE!

 

No sé si recordeu a sor Amparo. La recordeu? O a sor Pilar. Són dues clarisses que estaven en el monestir de santa Clara d'Arenys de Mar. Ara una està al monestir de Pedralbes i una altra al convent de santa Maria de Jerusalem, al peu del Tibidabo, a Barcelona. Fa poc temps vaig anar, amb altres frares,  a fer Exercicis a les monges de Pedralbes, on viu sor Pilar, i fa poc que rebia whatsapps de l'Amparo. És per a mi com un record que tinc molt present en el cor.

Quan passo per davant del monestir de santa Clara em ve molta enyorança. Gràcies a Déu ara es farà servir i serà una biblioteca i una sala d'exposicions. Està bé, és bonic, però ja no és el monestir, és un ex-monestir. Acabarà que la gent parlarà de la biblioteca d'Arenys, de la sala d'exposicions, però no es dirà el convent, ni ho serà. Per què? Perquè un convent no són les pedres. Un convent són les persones: frares, monges... les persones. I un monestir o un convent de vida contemplativa ens diu una cosa ben clara: només hi ha una cosa necessària. És com un dit assenyalant el cel. Només hi ha una cosa necessària. I una manera d'arribar-hi: l'oració, la pregària. I sense això és impossible la fe. Sense pregar és impossible la fe. Que enmig de la ciutat hi hagi el signe no físic de l'edifici sinó el signe real d'una comunitat pregant, recorda la finalitat per la qual hem estat creats, per a Déu. "El nostre cor està inquiet i no reposa sinó en Déu", dirà sant Agustí.

 Joan Baptista ens recorda que les arrels de la nostra fe les tenim al desert, a l'èxode en el qual neix el poble d'Israel i neix el Nou Testament, en el silenci profund del desert. Silenci. No és un silenci relaxant, com els que a vegades fem servir aquí nosaltres, sinó un silenci habitat. El silenci, on Déu pot parlar, en què l'home ha callat. El silenci.

I aquest és el sentit d'un monestir i d'un convent, ser un espai en què un no sap massa bé per què serveix. Per què serveix un convent? Per a res, per a res. I contra més convent és menys serveix. Perquè no es tracta de "servir per a" sinó d'assenyalar la finalitat per a la qual hem estat creats.

És això el que ens presenta l'Escriptura amb el salm39. L'experiència bàsica d'un que està en un convent o forma part d'una comunitat, és la vocació. Fixeu-vos quina manera tan bella d'expressar-lo: "Tenia l'esperança posada en el Senyor, i Ell, inclinant-se cap a mi, ha inspirat als meus llavis un càntic nou". Déu, inclinant-se cap a mi... aquesta és l'experiència que té un creient, un Déu que s'inclina cap a mi, que m'inspira un cant de lloança i continua dient el salm: "i em parla a cau d'orella". Per això he de saber callar, perquè Ell pugui parlar a cau d'orella i jo el pugui escoltar. Aquest Déu que acabarà engendrant en mi el que diu el salmista "Déu meu, vull fer la vostra voluntat".

És el que santa Clara dirà en el seu Testament, al principi del tot: "Hem de ser agraïts a Déu, i com més gran és el do, més agraïment li devem". I el do més gran, diu santa Clara, és la vocació. I continua dient: "Diu l'Escriptura: coneix la teva vocació". I la descriu així santa Clara: "El Fill de Déu se'ns ha fet camí, i el nostre pare Francesc ens l'ha mostrat amb les seves obres i paraules".

Aquesta és la finalitat, si es pot parlar així, del desert, de l'home de Déu, de l'home recremat pel desert i el dolor de la solitud i el silenci. És algú que tot ell ens recorda Déu.

Sant Pau dirà: "els vostres cossos no us pertanyen".  Per a un creient el seu cos és part, diu sant Pau, del cos de Crist. Veient-lo, ens recorda a Crist. I és temple on habita l'Esperit Sant. Per això continua Pau dient: "glorifiqueu-lo en el vostre cos". Aquest cos que, com tota la creació, serà assumit per Déu i serà transfigurat i ressuscitat.

Per tant, primera paraula: Joan, desert, callar, ser signe...

Segona paraula: Reconèixer.  Reconèixer la seva veu. El gran problema avui dia, i de sempre,  no és que Déu no parli, sinó que l'home no l'entén, no el reconeix, o en fuig. El que trobem en el llibre de Samuel és això. Samuel està dormint i el Senyor el crida, però ell no reconeix la seva veu. Diu: "No sabia discernir la veu de Déu". I qui li ajuda? Un altre. Aquesta és la nostra feina, ajudar la gent i a nosaltres mateixos a discernir quan Déu ens parla, a discernir que tenim un clam de Déu en el nostre cor, una ferida que l'ha feta l'absència d'un Déu que vol venir a habitar en nosaltres. Hauríem ser com com Elí, que era un sacerdot no massa exemplar, però sabia discernir, reconèixer  : "Quan et torni a parlar digues: parleu que el vostre servent us escolta". Elí comprèn que era Déu que li estava parlant. Tot i que no era un sacerdot exemplar, però era algú que havia dedicat la seva vida a Déu. El coneixia, per això el reconeixia.

Primera paraula: desert. Aprofitem aquest temps dur que estem vivint per entrar en el nostre desert, per aprofundir en la nostra pregària.

Segona: ensenyar, ajudar, fer com de llevadores per treure dintre de la persona el crit, el clam de Déu, reconèixer-lo.

I tercer, fer xarxa. Fixeu-vos que en l'Evangeli de sant Joan és el que fan els dos deixebles del Baptiste: Andreu, que ja va amb un amic, va a buscar a Pere. Després va a veure Felip i després Natanael... I aquesta serà la primera xarxa, els amics, els contactes, parlar de Déu, ajudar Déu a expressar-se... és la feina del creient. I això no treu que cadascú hagi de fer la seva pròpia experiència de la proximitat de Déu. Ells veuran on Jesús vivia, i es quedaran amb Ell. I aquell record és tan fort que recorden fins i tot l'hora, les quatre de la tarda. O quan Jesús veu Pere: "Tu ets Simó i et diràs Pere". Déu en Jesucrist canvia l'essència de la persona humana amb un nom nou que només Ell coneix i a cadascú li revela.

 Homilia II diumenge durant l'any (17 gener 2021)
Fra Jacint Duran

 

 

divendres, 15 de gener de 2021

Els Mags no porten mai el que els demanas

 

A casa meva som quatre germans, però l'últim, el més petit, va néixer quan jo tenia catorze anys, per tant, tots els records de petit només els tinc dels altres dos germans. I un dels records dels que més queden presents, lògicament és la nit de Reis i tot el que envoltava aquella nit màgica: fer la carta, el nerviosisme de la nit. Et fas l' adormit però sents sorolls, etc. I quan a mitjanit ,més o menys, picaven de mans i deien: "Ja han arribat els Reis", sortíem del llit corre-cuita per veure què havien portat.

I els dos germans tenien reaccions molt diferents.  Els Reis, normalment  no portaven el que demanaves, i menys en aquella època en què tothom estava tan justet, i els Reis també anaven justets, lògicament. I aquella nit màgica trobaves el que trobaves, no el que havies demanat. Alguna cosa s'hi assemblava, però de lluny. I recordo la reacció dels meus germans. No dic la meva, deixem-ho córrer. ..El meu germà el petit, quan veia que no li havien portat el que ell havia demanat, feia una rebequeria de primera categoria, s'enfadava... i encara que li haguessin portat alguna cosa millor del que havia demanat, no ho volia. Al final moltes vegades havien de posar una carta firmada pels Reis que es comprometien a portar-li el que no havien pogut, cosa que no arribava mai, però almenys calmava aquella situació.

En canvi l'altre germà, que era el gran, s'ho sabia prendre d'una altra manera. No li portaven el que havia demanat, però normalment deia: "Bé, això servirà per allò", "això, no ho havia pensat,  però m'agrada", "allò ho faré servir pel que havia demanat, una mica arreglat"... I sempre ho arreglava de tal manera que el que li portaven ho feia servir i ho feia en positiu. Són dues maneres de veure les coses.

 Els Reis i la vida passa el mateix. A la vida hem fet nosaltres, conscient o inconscientment, una carta. Li hem demanat a la vida unes coses, que com els Reis, normalment no les porten. I què pot passar? Les dues actituds: fer una rabieta, fer-se la víctima, anar plorant tot el dia, o buscant succedanis..., o el contrari: "no és el que havia demanat, però donant-li la volta potser és millor que el que havia demanat". És tota una altra actitud, una altra actitud molt diferent, i val la pena pensar-hi.

Hi ha un escriptor britànic, que ara no recordo el nom, que diu: "molt millor que les utopies són les esperances", perquè les utopies han fet molt de mal a la Història, històries personals i històries col·lectives. Són millor les esperances. Les utopies són molt quadriculades, saber ben bé el que volem. Les utopies són molt concretes, i acaben forçant la realitat. En canvi, les esperances, són com les del meu germà gran: asperes als Reis, et fa il·lusió, no saps ben bé què és en concret que esperes, però podríem dir que les esperances es construeixen, ajuden a construir. Les utopies s'imposen, o et fas la víctima tota la vida. És molt diferent.

Ara ens toca una situació que no ens agrada. A ningú se li hagués acudit demanar el que està passant avui dia. I, a més, hem d'estar confinats, ara gràcies a Déu almenys dintre de la població, i aquesta frase que va repetint-se una i altra vegada a molts llocs: "quedeu-vos a casa", i té la seva de raó, i hem d'obeir.

Però quedar-se a casa no vol dir tancar-se un mateix. Quedar-se a casa no vol dir no sortir d'un mateix. Hem de sortir de nosaltres mateixos, sigui la situació que sigui. Els Reis, la vida, ens ha portat això que ara vivim. Podem passar-nos tota l'estona queixant-nos, o podem fer-ho servir per donar la volta a la truita. Podem fer de la nostra vida la realització d'una utopia que si no es realitza, pategem, o buscar entremig del que ens porta la vida i fins de les runes brins de vida i d'esperança.

En  l'Epifania, l'actitud dels Mags és ben diferent de la d'Herodes i els grans sacerdots. Què fan Herodes i els grans sacerdots? Fan el que ens recomanen avui, estan a casa, no es mouen. Tampoc surten d'ells. Herodes i els grans sacerdots, tenen unes utopies ben concretes i realitzades. Herodes és un tirà i va construir un regne a la seva mida. Tot voltava la seva persona, va fer les grans obres a Israel explotant a tot el poble. Ell tenia una idea del que havia de ser Israel, carregant-se a tothom, però tenia una idea. Els grans sacerdots en tenen una altra molt diferent, però no poden col·laborar amb Herodes, són utopies contradictòries, no són gent diferent, són contraris, són enemics, i això passa molt avui en dia. Enlloc de veure al davant algú que pensa diferent, en qui col·laborar veiem un enemic, i no és el mateix.

Maria, els Mags, surten d'ells mateixos. Els tres Mags són capaços de deixar el que es seu i on viuen, no perquè tinguin una utopia, una il·lusió tancada del que han de ser les coses, sinó que tenen la llum d'una esperança. Ha nascut el gran rei. No saben ni com és. Una llum enmig de les tenebres els va guiant. Tenen esperança, no tenen utopia. No van encartonats, no van com Herodes o els grans sacerdots. No van rígids. Busquen, pregunten, surten d'ells mateixos. Igual que Maria. Segurament que Maria no esperava un Messies d'aquella manera, però el Senyor va fent el seu camí en l'inesperat, en l'esperança.

Potser en aquests moments que ens fan estar a casa, que ens aconsellen que no ens moguem i hem de fer-ho, hem de fer cas. Però sí que hem de sortir de nosaltres mateixos, crear ponts amb els altres. Sortir de nosaltres mateixos, no tancar-nos, i sobretot, aprofitar l'ocasió per obrir-se a aquest Déu que ens ve d'una manera tan inesperada, d'una manera tan diferent a la que nosaltres havíem pensat... Hem de fer la carta als Reis, i cal fer-la, però amb una actitud d'esperança, no amb una actitud tancada que força, sinó amb una actitud oberta que construeix amb els altres i per als altres.

fra Jacint Duran i Boada

 

dimecres, 13 de gener de 2021

Mirar i sentir-se mirat

 

Poques coses són més boniques que un somriure. Un somriure pot alegrar un dia. Un somriure és com una porta lluminosa oberta. Però pocs somriures es poden veure avui a nostre assemblea. No perquè esteu enfadats, és perquè no es veuen. Hem quedat amb la boca tapada, no es veuen. La mascareta. Què és el que es veu? Els ulls. I els ulls poden ser molt expressius. Fins i tot diem: "Hi ha mirades que maten". Hi ha mirades de menyspreu, que no necessiten la boca. Hi ha mirades fredes.  Hi ha mirades que et miren i no et veuen perquè estan als llimbs o estan fent zapping en el seu cervell, mirades que no veuen. Hi ha mirades tendres, acollidores, amoroses. La mirada és profundament humana i expressiva.

La mirada és una categoria que els homes tenim molt endins, tan endins que quasi la defineix. La persona humana és algú que estranyament se sent mirat, encara que no hi hagi ningú. La persona humana és aquella realitat misteriosa, entre d'altres coses, però diria d'una manera especial, que se sent mirada, com si algú el mirés. I aquest sentir-se mirat, gairebé  ens constitueix. I de vegades ens posa molt nerviosos. Avui dia vas pel carrer i hi ha tantes càmeres, tantes fotografies... A mi em posen a cent. Per què ? Perquè d'alguna manera mostren una realitat molt més profunda: ens sentim mirats. I aquest sentir-nos mirats no és sempre còmode, al revés, a vegades és dolorós.

Hi ha un llibre a la Bíblia, d'una gran bellesa i duresa, que és el llibre de Job, i que fa unes pregàries que estan al llindar de la mateixa blasfèmia. Diu a Déu: "Aparta de mi la teva mirada, espia dels homes, que em pugui almenys empassar un moment la saliva sense que Tu em miris". Una expressió molt dura la de Job en aquesta pregària. Però és aquesta la sensació que tenim, com si "la mirada de Déu ens escrutés les entranyes", diu la Bíblia. La mirada escrutadora de Déu. Tant és així que hi ha una llibre de Jean-Paul Sartre, que alguns diuen que és el primer llibre que s'ha de llegir per introduir-se al pensament d'aquest pensador una mica corrosiu, que es diu "els mots",  les paraules (em sembla que s'ha traduït així al català), on ell descriu la seva infantesa. Allà descriu el moment en què va començar el seu ateisme:  nen, encara, després d'haver fet una malifeta, de cop i volta se sent profundament mirat. Diu: "aquesta mirada me la vull treure de sobre, no la vull". I serà la lluita de Jean-Paul Sartre a través del seu esforç filosòfic i literari. No sé si se'n va sortir. La mirada escrutadora que pesa sobre nosaltres.

La Paraula de Déu no simplement es queda amb el que diu Job. Un text del llibre dels Nombres i després els salms , ens fa veure la mirada de Déu des d'una altra perspectiva. Diu: "Que el Senyor giri el seu esguard vers tu i et doni la pau". Per tant, és un esguard que dona pau. "Que giri el seu esguard i et beneeixi. Que et faci sentir la claror de la seva mirada". La mirada de Déu, en aquests altres textos de la Bíblia que són la majoria, és una mirada portadora, creadora de pau. I això el llibre dels Nombre ho posa en boca d'Aaron, en el moment de beneir a la comunitat israelita.

I aquesta mirada per a nosaltres els cristians queda aprofundida i  concretada en la mirada de Jesús. Els textos dels evangelis que ens parlen de com Jesús mira, cal meditar-los, cal visibilitzar-los, cal interioritzar-los.

És curiós que els textos que m'han vingut a mi al cap són textos en què Jesús no mira des de dalt, sinó normalment mira des de baix. La mirada tan bonica que expressa quan hi ha l'adúltera: la dona està dreta i Jesús està agenollat dibuixant a terra. I el text del capítol 8 de sant Joan diu: "Jesús, alçant els ulls, (per tant, mira des de baix) la mirà i li digué: ningú no t'acusa? No. Doncs jo tampoc no t'acuso. Ves-te'n i no pequis més". La mirada des de baix. Com és la mirada de Jesús rentant els peus als deixebles, mira als deixebles des de baix. "Jesús  alçà els ulls i digué: "baixa Zaqueu que avui em cal restar a casa".

Com és la mirada d'aquest temps de Nadal en què els ulls no poden mirar des de més avall, com un infant desarmat i a les nostres mans. Déu ens mira de més avall impossible.

Hi ha dos textos que són impactants. Un text del capítol segon de sant Marc en què hi ha un home que té la mà seca i Jesús pregunta als de la sinagoga: "Puc curar en dissabte?" I tothom calla. I diu el text: " Jesús els mirà un a un, indignat i entristit". Com podia ser aquesta mirada de Jesús, indignat i entristit per la seva duresa de cor? diu:"Estén la mà i va quedar guarit".

O aquella altra que resumeix totes, la de sant Pere després de les negacions, quan porten a Jesús presoner. Segons l'Evangeli de Lluc, Jesús es gira i el mira. Una altra mirada de Jesús.

I avui ens demana l'Escriptura assumir la manera de mirar de Jesús, que és la dels pastors, que després de veure una cosa tan insignificant, tan pobre, com una mare que dona a llum entre els animals, puguin sortir glorificant Déu, agraint el que han vist... són capaços d'entreveure la presència de Déu,

I és el que ens demana avui l'Escriptura, assumir aquesta actitud, obrint-nos a l'Esperit que envia Jesucrist que ens fa cridar "abba, Pare". Aquest Esperit de Jesucrist que l'Església Oriental diu que té la mirada del colom, de l'Esperit Sant. Que aquest mateix colom, aquest mateix Esperit que va fecundar les entranyes de la Verge Maria, fecundi també la nostra vida i transformi la nostra mirada.

Homilia Solemnitat de Maria Mare de Déu
01/01/2021
Fra Jacint Duran

 

 


 

dilluns, 21 de gener de 2019

El sí només és real si és fill de la llibertat.




Ja fa uns quants anys que algunes televisions van fer una enquesta entre la gent per veure quins eren els programes que més els hi agradaven, per poder així ajustar la seva programació a allò que agradava més a la gent. El resultat de l’enquesta, després d’haver-la fet diferents empreses, va ser que a la majoria de la gent els hi agradava els reportatges, sobretot de naturalesa i d’història, i els programes informatius. Això és el que li agradava més a la gent. Per això, la televisió es va adequar al resultat de l’enquesta i va omplir la seva programació de reportatges i d’informacions diverses. Fins aquí tot bé.
Però, què va passar? No sé com s’ho fan avui dia, però hi ha altres formes per llegir i saber quins programes veu la gent i l’audiència que hi ha, i va resultar que el que realment veuen les persones no són programes culturals, ni programes informatius, sinó tots aquests programes que anomenem “escombraria”. Aquests són els que més s’estan veient. La gent no va dir el que pensava en les enquestes, va dir el que quedava bé, però la realitat era una altra. Les enquestes, moltes vegades no reflecteixen el que la gent pensa. El que la gent fa és una cosa diferent del que diu. Les audiències televisives continuen sent no de programes culturals, sinó d’altres que certament de cultura en tenen ben poc.
El mateix passa quan diem “l’opinió pública pensa que...” I, què és l’opinió pública? L’opinió pública, em deia l’altre dia un periodista amb qui estava parlant, la confonem amb l’opinió publicada. O sigui, que el que diuen els diaris, o la televisió, o fins i tot els mitjans de les xarxes, allò diem és el que tothom pensa, per tant l’opinió pública. Doncs no, allò no és l’opinió pública; malgrat que sigui a vegades molt barruer, no és l’opinió pública. Allò és l’opinió publicada. Quan parlem amb la gent, i fins i tot el que posem nosaltres mateixos en els watshapps i en els mitjans, moltes vegades no respon al que realment pensem, sinó que diem el que volem que sentin els altres.
I fins i tot, suposem que sabéssim el que realment pensa tothom, que l’opinió que hem captat, per mitjans molt sofisticats, fos el que la gran majoria pensa. Però tampoc això t’assegura que el que pensa la gran majoria sigui la veritat, i sigui encertat. La veritat està en un altre nivell.
Fixeu-vos que en l’evangeli de sant Lluc hi ha dos grans Anunciacions: l’Anunciació de Joan Baptista i l’Anunciació de Maria. L’Anunciació de Joan Baptista, que és al seu pare Zacaries, té lloc a Jerusalem, enmig de Jerusalem, en el Temple. I no era un moment qualsevol, sinó de culte, en el qual hi havia tota la gent esperant a fora. En aquell moment de presentar l’encens, es presenta l’àngel. Zacaries surt mut i tothom pregunta què ha passat. Hi ha molts testimonis, molta gent, molts televidents. És el gran profeta que clou l’Antic Testament.
La realitat del Nou Testament, que és la de Maria, es fa en un poblet que quasi no surt al mapa: Natzaret; en una casa senzilla, com totes; i en el si d’una noia. No hi ha testimonis, només Maria. No hi ha l’opinió pública, no hi ha espectadors, no hi ha audiència... hi ha Maria sola, en una casa d’un poble marginal. És així com Déu es comunica. Més encara, podríem dir que allò que va passar en aquella caseta petita, i a Maria sola, és el gran ressò del silenci de Déu en els segles. Déu tenia una raó per la qual crear totes les coses, tenia una opinió, i l’opinió de Déu  no és una opinió, és la Veritat per la qual van ser fetes totes les coses. I quina és la raó? Ho diu el Nou Testament diverses vegades: “Per Ell foren fetes totes les coses”. Qui és? Jesús. I, per què? Perquè en Ell es troba la humanitat i la divinitat. Totes les coses van ser fetes perquè l’home es trobés en Déu i Déu en l’home; però només per l’abaixament de Déu, l’home podia aixecar-se fins a Déu. I per això, ja abans de la Creació, Déu pensà en Jesús, i perquè pogués encarnar-se va pensar en Maria. I perquè Maria pogués dir un sí total i veritable, havia de ser sense pecat, perquè havia de ser lliure, i on hi ha pecat no hi ha llibertat. Ho diu Jesús mateix: “Aquell qui peca és esclau del pecat”.
Maria és la tota santa, la Immaculada. Per què? Perquè és la lliure, la dona lliure, la que pot donar el seu sí sense ombra de coacció, sense ser fruit de cap pressió, un sí nítid. És la Immaculada. I és aquesta llibertat la que Maria ens vol regalar a través, lògicament, del gran do que és Jesús. Jesús és el qui camina per camins de llibertat, que allibera profundament el nostre cor, que deixa d’estar subjecte a les opinions dels altres, per molt nombroses que siguin, i és capaç, com Maria, de deixar-se interpel·lar pel Pare i dir un sí lliure que obri la possibilitat de la vida, i vida divina.


dilluns, 31 de desembre de 2018

Em van convidar


Fa anys em van convidar a menjar en un restaurant. Estàvem a la terrassa, durant el dinar em prou feines vam poder parlar ja que al costat hi havia una parella amb un nen petit que s’estava barallant. No se què passava, però cada vegada alçaven més la veu. De cop es van alçar i van marxar. Vaig sentir un descans, finalment podrem parlar, vaig pensar.  Al principi no em vaig adonar però aviat vaig veure que s’havien deixat al nen. Quan el nen no va veure als pares arrencà a plorar. Llavors ens vam alçar i un es quedà amb el nen i l’altre anà a veure si encara trobàvem els pares. Sortosament aparegué a la mare tota atabalada i quan va veure el nen plorava encara l’escridassà . El nen va marxar amb ella sanglotant.
Normalment això no passa, però en el fons moltes vegades capficats en els nostres problemes, o telèfons, oblidem als més petits o vulnerables de la família. Nens, certament, però també avis i malalts. Que passen a ser una complicació o un problema enlloc de ser el centre de la nostra atenció i cura. El centre i els creadors de la família.
De fet un nen perdut , sol en un espai estrany és l’expressió d’allò que som tots, sempre. Què fem aquí, on som, qui ens acompanya?.  Quina diferència entre aquell nen i l’infant Jesús. Ell estava a casa del seu Pare. Aquesta és la diferència entre un mon sense nord ni cohesió, on ens sentim estranys. I un món que viu Jesús com la casa del Pare. Una llar, un temple.
 Per i això és tant central a la nostra fe que el Senyor vingui, ens orienti i faci una família centrada en ell. Diem sovint que la família cristiana és com una església en petit, però també hauríem de dir que l’Església és una família, no en gran, sinó, també, en petit. És aquesta família on vivim com a fills de Déu, en comunió amb la gran família que veu Déu tal com és i per això és semblant a Ell.
 Jesús és com aquella mare que cerca al seu fill. Jesús és com el bon Pastor que cerca l’ovella perduda per valls i muntanyes exposant la vida. Donant la vida. Jesús és com Maria i Josep  que cerquen per carrers i places aquell que estimen.
Però també nosaltres hauríem de ser com Maria i Josep  que cerca a Jesús. No tranquil·lament com qui cerca una cosa que no li implica massa, sinó com Maria i Josep “Et buscàvem amb ànsia”. Tot depèn  d’ Ell, sense ell res pot ser. D’ ell ve tot, a ell s’encamina tot.
Nosaltres no hem de perdre Jesús preocupats per les nostres coses. Com aquella parella va perdre el fill. Com si hi pugues haver alguna cosa que fos aliena a ell. No podem perdre Jesús confiats que va amb els altres. Hem de cercar-lo amb ànsia. D’ ell depèn tot.
I hem de deixar que ell ens interrogui. Ens posi en qüestió com ho va fer als mestres de la llei al temple. Hem de saber-lo escoltar i quedar pensatius, i guardar els seus exemples i paraules en el nostre cor, com ho va fer Maria.
Ell és el qui construeix la família. Escoltant-lo, pregant. Que no passi com aquella parella que per no escoltar-lo s’oblidin del nen, o dels ancians o dels malalts. Que escoltant a Jesús sabem que són els seus escollits i els qui han de construir la família en els seus fonaments.
La família és el paradigma que Jesús va escollir per construir la seva comunitat, la humanitat. La gran família dels fills de Déu. Jesús no cercava usuaris de la seva ONG, ni soldats del seu exercit, ni adeptes, ni ciutadans de la seva ciutat utòpica. Volia fer fills de Déu, el Pare. El pare de la família  de Jesús, de l’Església. De la umanitat.
Per això hem de guardar els seus manaments, com diu sant Joan : “El seu manament és que és que creguem en el seu Fill Jesucrist i ens estimem els uns als altres com ens ho té manat”.



divendres, 28 de setembre de 2018

LA SELFIE



Fa pocs anys  ens van venir a visitar un grup de frares de Filipines. Vam fer la visita obligada. Va manar a Montserrat. Era, però, un dia tot rúfol . Feia vent, núvols i pluja. Malgrat haver visitat la Moreneta i participat de la missa conventual no es va poder fer cap foto de l’exterior, de la muntanya. Finalment, una mica frustrats  decidírem baixar. Però a l’arribar a l’estació del cremallera  vam veure una foto immensa de les muntanyes de Montserrat feta un dia clar i assolellat. Sense pensar-hi massa els frares filipins es van posar davant el cartell i es van fer una selfie . La foto va quedar perfecta: ells somrient i darrera les muntanyes de Montserrat totes   il·luminades per un sol de primavera.
Veig que això mateix han fet les autoritats de Hong Kong. El lloc de la ciutat que atreu més turistes, que és una illa, ha quedat perpètuament emboirada per la contaminació, frustrant així els turistes que no poden fer la seva selfie. La solució ha estat col·locar uns enormes panels (com la fotografia de Montserrat) en el lloc estratègic i així hi hagi contaminació o no els turistes poden fer la seva “auto-foto”. I marxar contents.  
Nosaltres, també, tenim un selfie de nosaltres mateixos en que es confon el que és real amb el que ens hem imaginat. El que realment vam viure i com voldria que hagués estat. Com passa en certs màsters, que pel fet de tenir-ne el títol
 ens creiem el que volem fer creure als altres.
La pregunta que fa Jesús a l’Evangeli: “qui diuen la gent que sóc?” sobre Ell mateix ens la podríem fer sobre nosaltres mateixos. Però, com Jesús, hauríem d’anar més a fons i contestar-la nosaltres mateixos. No contestar-nos amb selfies que hem fet per ser vistes o amb títols que sabem que ens amaguen, més que no ens mostren. 
Sant Francesc té una frase que ens caldria tenir ben present: “tant com és un home davant Déu, tant és, i no més”. Aquest Déu que em constitueix ja que, com diu Isaïes,” hem parla a cau d’orella”. Només en el seu horitzó sóc realment jo mateix. Em descobreixo com aquell que se sent mirat, que sent una crida misteriosa. Em descobreixo com aquell que se sent seduït pel misteri. Cridat pel seu nom.
Cridat a seguir per un camí que no se on va, però si se amb qui vaig. Un camí on m’ho jugo tot: “qui vulgui salvar la vida la perdrà, qui la perdi per mi, diu Jesús, la trobarà” , però Ell va al davant. I Ell és el camí que condueix a la vida. Una vida no per ser presentada com un currículum que em justifiqui, o una foto que em faci admirar pels altres, sinó que sigui un vida abundant a desdir viscuda davant Déu, davant el qual sóc realment el que sóc i res més.