dimarts, 20 de setembre de 2016

LA MENTIDA ÉS BONA?

Hi ha un escriptor francès de principis del segle passat que deia: Odio qui complica les coses simples, però també aquell que simplifica les coses complicades”. I certament que moltes vegades ens compliquem inútilment, però també a vegades no assumim la complexitat de la vida i la volem reduir a les quatre coses que sabem. “El cristianisme no és cosa de sòmines”.
En aquest sentit, estic llegint un llibre que ja des del primer capítol és desconcertant. Es tracta d’un jueu agnòstic que descobreix Jesús i s’acaba convertint a la fe. Explica la seva conversió més o menys, així: “La mentida. La mentida dita a cau d’orella per Crist… En una mil·lèsima de segon esdevinc seu per sempre.” La mentida el va fer de Crist.
L’autor parla d’un interrogatori de la policia política a l’època stalinista a Romania. Li demanaven el que havien fet en una reunió clandestina, qui havia participat, què s’havia dit. Si l’interrogat hagués dit la veritat hagués quedat lliure de càrrecs i d’acusat hauria passat a ser testimoni en el judici i n’hagués enviat molts a la presó o a la tortura de les presons stalinistes. Però, en negar la veritat, el que va passar a ser acusat fou ell, qui va anar a la presó fou ell, qui va ser torturat fou ell. Per això, aquí, la mentida era dictada per l’amor, per Crist mateix. I a l’escollir el camí de la creu, va escollir Crist. A la presó el batejà un bisbe, que amb ell compartia la mateixa sort. Quan, després de molts anys, va poder sortir de la presó, es feu monjo. És el que hem pregat a l’inici de la Missa: “Vós, oh Déu, heu volgut que tota la llei consistís en l’amor”.
Els textos de l’Escriptura que ens ofereix la Litúrgia ens mostren com els explotadors i els estafadors fan servir l’astúcia, el raonament per continuar robant i estafant: “Vendrem el gra amb mesures petites, i per cobrar, passarem la moneda amb peses més grans. Farem trampa amb les balances... Amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”. Així ho descriu el profeta Amós. I Jesús també ens descriu unes cavil·lacions semblants amb l’administrador infidel: “Què podré fer ara que el meu amo em despatxa? Cavar...? Anar a captar...? Ja sé què faré perquè algú em rebi a casa seva... I va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo... “Quant deus al meu amo? Cent bidons d’oli? Doncs aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que en digui cinquanta.” El text diu que Jesús lloà aquest administrador infidel, com també podria lloar aquells que criticava Amós. No per robar o estafar, sinó per saber pensar, per no quedar-se amb les mans creuades i saber reaccionar.
Jesús ens demana saber reaccionar no pel mal, no per estafar sinó a la manera del Regne com va fer aquell que era interrogat. Encara que sigui paradoxalment, aparentment en contradicció amb el que està manat. Va reaccionar en una situació límit a la manera de Jesús: jugant-s’ho tot. En les situacions que vivim hem de saber no deixar-nos portar pel victimisme, el pessimisme o la passivitat. No reduïm el cristianisme a quatre tòpics que seguim sense pensar. Certament no fem complicat el que és senzill, però també assumim amb intel·ligència la complexitat. Què faríem en un cas com el que va viure aquest jueu romanès? En la vida quotidiana ens trobem en casos potser més senzills, però que també ens demanen saber discernir, pensar i actuar amb fermesa des de la fe.



divendres, 16 de setembre de 2016

UN CAFÈ SIUS PLAU!


Hi ha un restaurant en que s’anuncia el preu del cafè d’aquesta manera. Primer a la llista de preus diu: “Un cafè, 5 euros”; “després afegeix: un cafè, si us plau: 3 euros”; i finalment: “bon dia, un cafè si us plau: 1, 30 euro”.  Diem: “ser ben educat no costa res”, aquest restaurant hi posa un preu. Però el que crec que vol subratllar, no és tant l’economia, sinó que el cambrer no és una màquina, sinó una persona. Que per sobre del treballador hi ha algú. Que per sobre de voler o no un cafè, que per sobre de la relació amb la cosa,  hi ha una relació més important que és amb la persona del cambrer. La bona educació, la cortesia poden ser expressió, certament d’encarcarament i fins, si voleu, d’hipocresia, però també poden ser, i de fet per això van nàixer,  expressió de respecte per l’altre. Recordant que no hi ha cambrers, ni taxistes, ni forners...sinó persones que treballen de cambrers, taxistes, bombers. Persones que no podem reduir al que ens serveixen, sinó que , com a persones, tenen una dignitat irreductible al servei que ens poden fer.
 En la paràbola del bon samarità veiem la falta d’educació del fill vers el pare. El fill diu secament: “pare, dóna’m la part d’herència que em toca”. No li diu ni si us plau, ni cap circumloqui de respecte. De fet no hi tenia cap dret ja que una herència només es rep quan el pare és mort. De fet li estava desitjant la mort o el considerava com a mort. I quan es trobarà en la indigència i necessitat, llavors sí que cerca paraules delicades i de bona educació: “Aniré al meu pare i li diré: pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. La paraula no diu que aquestes paraules siguin expressió d’estima ni de penediment, tant sols volia atipar-se com els treballadors del seu pare. Eren paraules pensades per aconseguir el que necessitava. Nascudes de la necessitat no de l’amor filial. Amb el fill gran passa semblant. Fa la rebequeria de no voler  entrar, com un nen mal educat.
Els dos han d’aprendre de sant Pau. El fill petit, sobretot,i també el gran,  ha d’aprendre“Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors, i entre els pecadors jo el primer”. II el fill gran ha d ‘aprendre, i també el petit, el que pregunta Pau: “què tens que no hagis rebut? I si us has rebut perquè t’en glories?” .  Que és un comentari a les paraules del Pare.“Tu sempre ets amb mi i tot el que és meu és teu”
Però sobretot han d’aprendre que en Jesucrist, Déu és el pastor que cerca l’ovella, o la dona que cerca la moneda. I que s’alegra quan troba, es commou quan veu el fill que torna, encara que sigui per motius no massa altruistes.  Els dos fills, i nosaltres, hem d’aprendre que el Pare ens diu :“tu sempre estàs amb mi i tot el meu és teu”.
Per això nosaltres en el tracta amb l’altre fins de reconèixer en l’altre la dignitat que li confereix ser imatge de Déu, fill de  Déu. Aquesta és el fonament de la dignitat de l’home. Cada persona individual no és un simple fruit de l’atzar. Déu el cerca, es commou, l’espera. S’alegra per cadascú, per petit i desconegut que sigui. Com diu Jesús : “tot allò que feu a un d’aquests, per petit que sigui, a mi m’ho feu.” Pel creient  la relació amb l’altre és el lloc del trobament amb Déu. D’aquí no sols l’educació sinó el respecte i l’estima que ens ha de fer l’altre. I la joia íntima de saber fins a quin punt sóc estimat per Déu.



dimarts, 6 de setembre de 2016

A QUI ADORES?


A un humorista quan li van preguntà si era creient va respondre: “Sóc catòlic, però sóc més del Barça: Messi és Déu”. Certament que en aquesta resposta hi ha molt d’humor. És una butada. Però no feria gràcia sinó apuntés cap a una realitat, certament caricaturitzada, però assenyala una realitat. I la realitat és que la nostra fe moltes vegades queda com una realitat amb la qual no comptem en la vida real, ens omplen i ens movem per altres raons. A l’hora de fer opcions compten molts elements i la fe amb prou feines es té en compte. Som catòlics, certament, però ens emocionem més pels colors del propi equip, partit, per no dir pels interessos econòmics o de prestigi. Si ens ho pregunten per nosaltres, lògicament, diríem que Messi no és Déu. Però segurament que coneixem millor els noms de tots els jugadors del nostre equip, i d’altres que la Paraula de Déu la realitat del nostre món que ens interpel·la des de la fe. El que es diu del món del futbol es pot dir d’altres realitats, certament bones en si, però que han ocupat el lloc de Déu i Déu, sense negar-lo, ha passat a un segon pla.
Com diu Jesús “on tens el teu tresor hi tens el cor”. Què és el que em commou, què és el que ocupa normalment la meva ment?. Aquest és el nostre tresor. Però quan el tresor del cor és més petit que el cor, la vida s’encongeix i l’autèntica felicitat fuig. Tot el que hi ha no és que sigui dolent, sinó que és petit i poc a poc la vida esdevé petita, avorrida. QUAN el tresor del nostre cor és Déu, SI deixem a Déu entrar en els nostres pensaments, EN LA MESURA QUE ho fem tot es posa en el seu lloc. Tot és estimat amb més profunditat, sense forçar-lo demanant-li allò que només Déu ens pot donar.  El quan, el si, i en la mesura que són d’importància central, perquè en la fe no hi ha res automàtic.
Aquest Déu que s’ha encarnat en Jesús de Nazaret. D’aquí les paraules fortes de Jesús: “ Si algú vol venir amb mi i no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills...i que la pròpia vida no pot ser deixeble meu”. Aquestes paraules de Crist ens parla de la centralitat de Déu, de Jesús. A partir d’aquesta centralitat tot es posa en el seu lloc i és estimat més intensament, com Jesús estimava i ens estima. I podem estimar com Ell perquè Ell és el centre i no sols com un principi, sinó com una font viva que raja constantment en el nostra interior. Ell mateix estima en nosaltres.
I això no és una fantasia s’ha anat fent realitat amb moltes persones. No és simplement una idea. Avui es canonitza a la mare Teresa de Calcuta. Diu que en una ocasió estava recollint un agonitzant que havia trobat en el carrer, tot brut i deformat. En aquell moment un cotxe s’aturà i la dona que anava dins, sorpresa i esgarrifada per la fortor i la deformació d’aquell home va dir a la Mare Teresa: “jo no faria això ni per tot el diner del món” I la Mare Teresa de Calcuta li va respondre : “ni jo tampoc”. Certament la raó per la qual la mare Teresa es va donar del tot als més pobres no era res més que Jesús mateix. Ella ho deixa tot per Déu, família, país..tot. La crida i l’oració era la font constant, malgrat tantes hores fosques, de la seva entrega. Ella ( i tantes altres persones: la missionera barcelonina assassinada a Aití, ahir mateix) havien entès les radicals paraules de Jesús i estimaven com ell.
Quan s’estima des de Déu l’amor és ple de llibertat. No s’estima perquè es necessita l’altre. Perquè hi ha una manera d’estimar que esclavitza i manipula l’altre. Pau des de la presó va conèixer Onèsim, un esclau que s’havia fugat del seu amo, que és Filèmon. Pau demana a Filèmon que rebi a Onèsim ja no com esclau sinó com a germà estimat. Aquesta és la dinàmica alliberadora de l’amor de Jesús i dels seus deixebles. No es construeix sobre la necessitat que acaba esclavitzant l’altre, perquè el necessito, sinó sobre la llibertat que dona haver descobert el tresor amagat pel qual val la pena renunciar a tot. Renunciar a tot per Ell és retrobar-ho perquè Ell ho és tot en tot. Diguem, doncs, com el salmista: “Senyor que el vostre amor no trigui més a saciar-nos”. Si ens obrim a Ell farà que també sigui real en mi les paraules i promeses de Jesús.




dijous, 1 de setembre de 2016

PACIÈNCIA-IMPACIÈNCIA


Hi ha un escriptor que diu:” l’home pacient sap aprofitar les oportunitats que li dona la vida. L’home impacient les crea”. L’home impacient no té prou en esperar, a estar a l’aguait, crea les oportunitats. En la vida crec que cal les dues postures: les del pacient i les impacient. Com podria dir Cohelet: hi ha un temps per la paciència i un temps per la impaciència. Aprendre a estar atent al que passa al teu entorn amb una mirada atenta i creativa és decisiu en la vida. Si hom només està atent al que ell vol fer segurament perd moltes oportunitats. Però també es cert que cal ser decidit i obrir nous camins i crear noves situacions que ajudin a obrir nous horitzons.
Avui veiem com Jesús és el convidat i observa  la conducta dels invitats. No és actiu de la situació, l’invitat és ell. I ,per tant és atent a l’entorn.  Aprofita una oportunitat  que li dona la realitat per recordar que molts que ara són primers seran darrers, per recordar que Déu exalçarà als últims, els petits. Com Maria diu en el seu Magnificat: “ha mirat la petitesa de la seva serventa..derroca els poderosos del soli i exalça els humils. “Tothom qui s’enalteix, serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.
Però Jesús no sols és pacient que aprofita les oportunitats  que li ofereix el seu entorn, sinó que crea oportunitats i realitats noves. LA realitat nova. Crea la gran oportunitat. Com diiu en una altra part de l’Evangeli : He vingut a calar foc a la terra i com voldria veure-la cremar. És Ell qui ens convida al seu banquet: “tot està a punt veniu a la festa” dirà en una altra part de l’Evangeli. I la carta als Hebreus ho descriu com un pas de la por a la festa, diu: “ vosaltres no us heu acostat...al Sinaí,..foc ardent, foscor i negra nuvolada...Els mateixos que sentiren aquella veu suplicaren que no continués parlar-los. Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió...a miríades d’àngels, a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciudatans del cel...us heu acostat a Déu..a Jesús” . Ens convida a estar amb Ell, i Ell mateix ens servirà. Millor: ara ens serveix.
Per això cal que el creient sigui, també, pacient i sàpiga descobrir en el que li succeeix l’oportunitat que Jesús li ofereix per seguir-lo, per estar amb ell, per deixar-se servir per Jesús mateix. Com Ell repeteix molt sovint cal vetllar per acollir-lo i descobrir-lo present en tot el que ens passa. Cal ser pacient, cal vetllar, tenir els ulls oberts. Ell hi és i ens vol sortir a l’encontre en tot el que ens passa. Que tot el que ens passa sigui una porta d’accés en que Ell pugui entrar en les nostres vides i una porta per la que nosaltres entrem a la seva vida.Però, també, cal que el creient sigui un impacient. Que creï l’oportunitat i no sols. Que com Jesús faci de la seva vida un convit on hi siguin invitats tots aquells que no t’ho poden recompensar: els pobres, els invàlids, els cecs. Fer de la nostra vida una donació gratuïta. Ser dels pobres i humils a aquells a qui Déu revela els seus secrets. “Us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills allò que heu amagat als savis i entesos”


PACIÈNCIA-IMPACIÈNCIA

video