dimecres, 28 de juliol de 2021


 

SUMIAR TRUITES?

En català tenim dues frases que són antagòniques i que fan referència a les truites. Alguna vegada diem: “Aquest és un somiatruites”. Què volem dir amb aquesta frase? Volem dir algú que no toca de peus a terra, que fa cavil·lacions, diu grans coses... i a la pràctica no-res. Són fantasies, il·lusions, utopies... un somiatruites.

En canvi, hi ha una altra frase que també fa referència a la truita: “Girar la truita”. En català vol dir capgirar la situació, que els de baix passin a dalt i els de dalt vagin a baix. És un capgirament de la realitat. Una cosa és un somiatruites i una molt diferent i, fins i tot, contraria, és aquell que gira la truita.

Això es pot dir dels cristians avui en dia. Estem en una situació realment estrambòtica, estranya, perillosa, com vulgueu dir-li. I, no simplement ara, sinó molt sovint a través de la història, moltes vegades els cristians ens presentem com uns somiatruites. Fem unes grans cavil·lacions, unes grans explicacions, unes solucions... això no passarà... Un somiatruites. En canvi, jo diria que l’evangeli ens mostra no que el cristià ha de ser un somiatruites, sinó que ha de saber girar la truita. Estem cridats no a somiar truites, a dir coses boniques, sinó a girar truites, no una sinó moltes, no ara sinó contínuament. La vida d’un cristià és un continu girar la truita perquè el món està cap per avall. Estem cridats a girar la truita.

I per girar la truita necessitem una cosa, un punt de referència, una alternativa a la realitat  actual, i no parlo de la realitat en general, o de tot el món, estic parlant d’una realitat concreta dins la meva família, d’un grup, del treball, de l’Església, de les relacions d’amistat.

Cal no somiar truites, cal girar la truita, una alternativa a la manera de fer del nostre món, una alternativa a la manera de pensar i de fer, que capgiri. Jesús. La nostra alternativa ens l'hem de prendre molt seriosament, la frase que a vegades repetim: “Què faria Jesús en aquest cas?” I fins i tot li podem preguntar a ell.

 L’Església cada dia recita un salm per començar la seva oració del matí: “Tant de bo que avui sentíssim la seva veu, no enduriu els vostres cors”. Jesús no és un referent mort sinó un referent viu. Tant de bo l’escoltéssim. Ell és l’alternativa al nostre món, l’alternativa en la meva vida, en les relacions personals, en les relacions laborals, en les relacions econòmiques... Què faria Jesús en aquest cas? Què faria Jesús? Preguntar-ho amb consciència recta, decidits a obeir la Paraula. Tant de bo que escoltéssim la seva veu. Ell parla perquè Ell hi és, és vivent i ressuscitat.

Això ens ho demana a nosaltres, els cristians, perquè ens ha fet, a cadascú personalment, molt concretament, sentinelles. “El Senyor m’ha fet sentinella” diu Ezequiel. I això ho podria dir tot cristià. Sentinella d’un mateix, amb lucidesa. El Nou Testament repeteix moltes vegades aquesta crida d’estar atent sobre tu mateix, desvetlla’t, estigues atent, sobre tu mateix. No enganyar-se. Però també cal ser sentinella de la comunitat cristiana, i ser sentinella del món.

Ara com en qualsevol crisi es van acumulant més diners en mans de pocs, i la majoria es queda sense res.  Menys mans amb més diners. I això ho toquem molt de prop. S’ha d’estar atent perquè això acabarà fent més marginats, més pobres, més " descartats". S’ha de ser sentinella del món, escoltar què passa, saber buscar una alternativa.

I, perquè això sigui real, Jesús vol que fem un canvi de truita total. En quin sentit? En fer una comunitat que visqui i reflecteixi els principis de l’Evangeli, del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances.

Tot el capítol 18 de sant Mateu és una descripció de la comunitat, de l’Església que Jesús voldria. I ens la dibuixa ben dibuixada. Sant Pau diu: “L’únic deure vostre és el d’estimar-vos”. I aquest “estimar-vos” no és eteri. Si el teu germà peca, ves, preocupa-te’n. No estem aquí juxtaposats, i distanciats, sinó que formem una comunitat, que ens hem de preocupar els uns dels altres. Hem d’actuar com un metge amb un malalt, no judicar-ho però sí curar-ho. L’únic deure nostre és estimar-nos, però un estimar-nos actiu, real, que ens preocupem uns dels altres creant una comunitat d’amor que reflecteixi els valors del Sermó de la Muntanya, i s’expandeixi.

Hem de deixar de ser simplement una cosa eclesiàstica. L’Església ha de tenir, certament, les seves estructures, però sobretot hem de ser eclesials, comunitaris, fraterns. I això ho podem fer no pel nostre propi esforç, simplement, sinó per Jesucrist. Jesús diu: “Quan hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allí hi soc jo”. En la pregària revelarà la seva força. Cal una alternativa i aquesta alternativa és Jesucrist, que nosaltres haurem d’encarnar amb humilitat, reconeixent profundament el nostre pecat, però concretant en la vida real de cada dia aquest no fer somiar truites sinó aquest girar la truita, amb accions, actes concrets de la nostra vida de cada dia i de la nostra fraternitat.

 

Homilia Diumenge XXIII durant l’any
Fra Jacint Duran
6 de setembre de 2020

 

dimarts, 20 de juliol de 2021

 

PELEGRÍ O TURISTE

 

Una de les coses que més em molesta és, quan condueixo, que el del costat em comenci a dir: "Ara gira a la dreta", "ara para't", "mira que anem a 60 i aquí posa a 40", "em sembla que ens hem equivocat de camí", "allà al fons gira a l'esquerra"... a la que comencen així, em posen dels nervis. Jo moltes vegades m'adono que també ho faig. Quan un porta el cotxe li agrada que el altres hi confiïn, i l'altre hauria de tenir confiança en qui porta el cotxe. Però també cal una reflexió. Si hi ha un accident, no simplement se la carregarà el conductor sinó que també te la carregaràs tu. Per tant, el conductor ha de tenir en compte que no va sol, que pot fer mal a un altre. Per tant, que els altres es fiquin en la manera de conduir pot ser molt pesat i, potser, de vegades ens passem de la ratlla, però hi ha una certa raó al posar-s'hi, perquè si hi ha una dificultat o un accident, me la carregaré, o si aquell, enlloc de girar a la dreta gira a l'esquerra, resulta que no arribarem al lloc que havíem quedat, no ell, sinó tots.

Aquesta idea es pot transportar a la vida. La vida és com un viatge. I, certament, que a vegades hi ha gent que es posa a la teva manera de conduir la vida excessivament. "Que si això, i que si allò, i que si allò altre"... i és veritat que acaba sent carregós i a vegades contraproduent. Però no deixa de ser que la meva vida, tal com la porto, no simplement m'incumbeix a mi, sinó que incumbeix als altres. Amb el meu fer, o faig bé o faig mal, no a mi simplement, també als altres. Per tant, els altres també poden dir alguna cosa, perquè els meus actes repercuteixen en ells.

Tant és així que aquesta idea que la vida és un camí, un caminar, un pelegrinatge en el qual un va fent i va passant, és una imatge que està molt present en la tradició cristiana. En el segle XVI, sant Ignasi de Loiola va dictar al seu secretari la seva pròpia vida, i cada vegada que parlava de si mateix, en deia "el pelegrí". Un pelegrí, algú que camina, que fa camí. També això ho trobem en Ramon Llull, quan parla, als segles XIII i XIV, de la seva pròpia vida en aquell llibre que explica els problemes de Ramon. També parla com un pelegrí. I també hi ha un llibre molt bonic del segle XIX, que és "El pelegrí rus", un text preciós en el que compara la vida cristiana amb un pelegrinatge. I el mateix en sant Francesc d'Assís, que estava enamorat del text evangèlic de la missió, parlarà del frare, del creient, com un pelegrí i foraster. Un pelegrinatge, un caminar.

Jesús envia de camí als dotze. Però si us heu fixat, no els envia d'un en un. No els envia sols a la vida, sinó que els envia de dos en dos. Per la vida no anem sols, ni les nostres obres tenen repercussió simplement en mi, sinó en els altres.

Per això és bo, de tant en tant, aturar-se en el camí de la vida, i preguntar-se: Qui m'ha acompanyat en el camí?, qui m'està acompanyant en el camí? En el camí de la meva vida i de la meva fe, que hauria de ser una sola cosa, qui m'acompanya? Com l'he tractat? L'he escoltat? Qui són els meus companys de camí?

Jesús també parla de com s'ha de fer aquest camí. Diu: "sense bossa, sense sarró, sense diners, sense un altre vestit", pobres. I la pregunta és: En el camí de la meva vida, en el meu pelegrinatge, què he privilegiat, els diners, el tenir? He posat molt l'accent en defensar-me o, realment, he anat pobre i confiat, com demana Jesús?

I en aquest camí hi ha moments, diu el text de l'evangeli, en què algú t'acull, i altres vegades que no t'acullen. Els qui m'han acollit, els he sabut escoltar? He sabut compartir amb aquell que m'ha acollit en el camí de la vida? O, simplement he parlat i no he escoltat? O no ho he valorat? O no he agafat el que m'estaven donant? M'he deixat acollir? I aquells que no m'han acollit, ho han fet perquè portava una paraula de Déu, com el pobre Amòs que li diuen "ves-te'n d'aquí a fer de profeta en un altre lloc"? O és precisament perquè no portava cap paraula, i parlava i parlava i les paraules eren buides?

Però el punt que dona raó a tot aquest pelegrinatge és com comença l'evangeli de la missió "Jesús els cridà". La crida de Jesús, la vocació de Jesús. Quina és la meva vocació? He sentit la crida de Jesús? Tot creient és un cridat. Tant és així que, segons sant Pau, Déu ens diu: "Us he elegit abans de la creació del món", he pensat en vosaltres abans de fer les coses. Déu ha pensat en mi abans de crear el món, i m'ha elegit, i m'ha enviat, i m'ha donat una vocació. En la meva vocació, com diu sant Pau, la meva esperança s'ha recolzat en Crist, he deixat que la unció de l'Esperit Sant ungeixi tota la meva vida.

En la vida, puc anar fent-ne un pelegrinatge o ser simplement un turista. Podem ser d'aquells cotxes que, quan et poses al darrera, et poses nerviós, perquè posen l'intermitent a la dreta i giren a l'esquerra, o van a parar a un carrer sense sortida, o donen voltes, perquè en definitiva, no saben on van. O puc fer de la meva vida un caminar del turista, que mira, mira, dona voltes, ha passat per tot arreu i no fa res. O faig de la meva vida un autèntic pelegrinatge, cap al lloc sagrat, cap al lloc sant, cap al lloc a on em crida Jesús.

 

 

 

Homilia Diumenge XV durant l'any
Fra Jacint Duran
11 de juliol de 2021

 

 

dilluns, 19 de juliol de 2021


EL RAP

El Rap, apart de ser el nom d'un peix, és el nom també d'una classe de música, que va néixer als barris menys afavorits de New York. I, com quasi una subcultura de la població amb menys recursos. Això no simplement es va quedar als Estats Units sinó que el rap, aquesta manera de cantar, s'ha anat estenent per molts llocs i també entre nosaltres.

Un dels que més ha influït en aquest rap, és un senyor que es diu Javier Ibarra, que ha tingut diferents noms artístics i és de Saragossa. No fa un rap comercial, però és un referent del món de la cançó rap. Aquest senyor, que ja té 41 anys i continua creant, diu que en el seu mòbil hi té una alarma que sona cinc vegades al dia. Diu: "cada vegada que toca el mòbil, m'aturo del que estic fent i dono gràcies". S'atura cinc vegades al dia per donar gràcies. Curiosament, i sent un referent del rap, aquest senyor no s'amaga de la seva fe sinó clarament diu que és cristià, i que el seu punt de referència central és mantenir-se en l'amor de Déu i la seva amistat amb Jesús.

Em va cridar l'atenció aquest testimoni.  S'atura cinc vegades per donar gràcies. Jo diria que és una de les coses que més dificulten, actualment l'accés a Déu, el no saber donar gràcies. Estem en un món que és absolutament tan crític, hipercrític, supercrític... que ho destrossem tot. Lògicament, quan hom està enfadat amb tot, amb el món, amb la vida, amb els polítics, amb la família, amb l'escola... amb tot, el més lògic és que digui: l'origen del tot deu estar equivocat, Déu. Acaba revoltant-se en contra de Déu.  Com puc jo acollir Déu si tot, tot és tan negre? Si no sé aturar-se cinc vegades al dia, almenys, i dir gràcies, gràcies, gràcies...

Això ja ve de molt antic, es veu. Ezequiel, com a profeta, és enviat a un poble en un moment molt delicat, estem a l'exili. I què troba? Un poble que es revolta en contra de Déu. Aquesta revolta profunda de l'ànima nostra, hipercrítica, i que no és capaç de dir gràcies i, per tant, es bloqueja i es tanca. La mateixa actitud que troba Jesús quan arriba al seu poble. És això el que farà de barrera per no acollir Jesús. I, fixeu-vos una frase, que sempre que ho escolto de l'evangeli m'impressiona: "Jesús no pogué fer cap miracle". No és que no volgués. Ell volia fer miracles però no podia perquè la barrera era aquesta actitud tan hipercrítica, tan subratllant el negatiu que és impossible travessar-la. No podia. Jesús no pot, Déu no pot fer un miracle, no pot intervenir si nosaltres li bloquegem l'entrada.

 Pau, un home que podia estar revoltant contra de Déu amb totes les de la llei, perquè es veu rodejat, perseguit, pobre, sense sostre... amb quantitat de dificultats. La fe en Jesús no li ha portat cap benefici, des d'un punt de vista material, sinó tot al revés. "I tot per Crist". I diu: "He demanat al Senyor que m'escoltés" i el Senyor li diu: no t'escolto, no vull. Per tant, està rodejat de problemes, el Senyor no escolta les seves pregàries i, malgrat tot, entona un cant d'acció de gràcies: Quan em veig feble és quan sóc fort. M'agrada veure'm així per causa de Crist, perquè quan sóc feble és quan sóc fort, Jesucrist pot actuar en mi. Per això, aquesta actitud és la que hauria de fer com un tallaferro, un trenca gels que obrís el pas a Déu, que és l'actitud que el nostre mòbil, almenys cinc vegades al dia s'aturés, per aprendre a dir "gràcies", per centrar el nostre cor –com deia aquest cantant– en l'amor de Déu, per aprofundir la nostra amistat amb Jesús de Natzaret. Llavors comprendríem que la nostra feblesa, que els nostres moments més foscos són la gran oportunitat per obrir-nos, confiadament, a aquest Déu que ve a nosaltres i, llavors, farem possible que Déu pugui guarir, farem possible que Jesús pugui fer miracles, pugui intervenir en la vida dels homes, que pugui guarir la nostra vida i esvair les nostres tenebres.

 

 

Homilia Diumenge XIV durant l'any
Fra Jacint Duran
4 de juliol de 2021

 

 

dissabte, 10 de juliol de 2021

PRISMÀTICS

 

A les pel·lícules de guerra o violentes, tot sovint es veu algú amb un rifle a la mà i, normalment, sobre el rifle hi ha uns prismàtics que serveixen per afinar la punteria  i fer que la bala vagi on ells volen, que normalment és al seu enemic.

Això de posar uns prismàtics a sobre un rifle per enfocar-los, va ser un invent que se li va acudir, en un moment difícil, a un pensador, a un filòsof alemany que es deia Shopenhauer.

Shopenhauer, era una persona molt inquieta, era contrari al pensament de Hegel i tenia una manera de raonar molt diferent. A l'any 1948, va haver-hi una revolta a Frankfurt , i els qui es revoltaven, com a franctiradors, tiraven a matar als soldats. De cop i volta, els soldats entraren a casa de Shopenhauer. Ell, home d'ordre, estava a favor dels soldats, i veia que tenien dificultats per apuntar als franctiradors. Què va fer? Com era un senyor i anava a l'òpera, se li va acudir donar els prismàtics que feia servir a l'òpera perquè els posessin a sobre el rifle i així encertessin els seus enemics. A partir de llavors, aquest invent va anar in crescendo.

Una cosa bona, com podien ser uns prismàtics per a l'òpera amb els que un afina, mira més de prop als que estan cantant..., una cosa bona es pot fer servir per al mal. Això també entre nosaltres. La nostra mirada i moltes altres coses, poden afinar, matissar o  ser crítics i destruir. O la nostra mirada pot afinar, mirar al fons i confiar, o criticar i destruir

 Jesús, quan aquella dona, que tenia pèrdues de sang, li toca la roba, què fa? Mira l'entorn, s'hi fixa, vol una relació personal. És això el que l'evangeli moltes vegades ens posa al davant. Posa uns prismàtics, afina la mirada, i veu les persones concretes. Veu a Jaire, el pare d'aquella noia, veu a aquella dona que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, i s'hi fixa amb el que fa i deixa fer. No és un nom genèric, és concret. Igual que es fixa en la noia que té dotze anys i es fixa que no ha menjat.

A l'evangeli les persones són mirades fixament però amb tendresa i compassió, no críticament o amb ganes de buscar la part pitjor. Tant és així que el text de Marc ens apropa  a Jesús. Ens diu com parlava Jesús. Jesús segurament que devia saber diferents llengües: sabem que sabia hebreu perquè a la sinagoga, llegeix els textos d'Isaïes, en el culta de la sinagoga els textos bíblics es llegien en hebreu. Segurament també sabia grec, perquè a Galilea el grec era omnipresent; però la llengua que parlava a casa era arameu. I veiem com el text bíblic ens parla i ens fa ressonar la veu de Jesús mateix, en arameu: Talitha qum (noia, aixeca't). Aquesta paraula és importantíssima perquè ens mostra el centre de tot el Nou Testament, que és la resurrecció, aquí d'una noia però, sobretot, la resurrecció de Jesús. Jesús mateix va sentir aquestes paraules Talitha qum, no "noia, aixeca't", sinó "Jesús, el meu fill, aixeca't", pronunciades pel seu Pare. Aixeca't, ressuscita d'entre els morts. Com Ell mateix ho va repetint a cadascú. "Desvetlla't, tu que dorms, i Crist t'il·luminarà". La paraula de Jesús en arameu.

Però surten altres paraules en arameu en el Nou Testament. Una altra paraula de Jesús que contrasta, completa i aprofundeix la de la resurrecció, és la de la creu: Eloí, Eloí, lama sabactani. També està en arameu. És el crit de Jesús: "Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?"

O una altra paraula que també fa servir Jesús molt profundament: Abbá, Pare, per referir-se a Déu, el seu pare, l'Abba.

I una quarta paraula en arameu: Efatà, que Jesús, segons l'evangeli de Marc,  pronuncia quan guareix el sord, obre't, escolta... que és l'actitud que ens demana Jesús. Ens demana confiar, tenir la seva mateixa mirada, aquella que cercava aquella dona concreta amb amor. Aquesta mirada ens demana, que és la mirada de la confiança, de la proximitat. Per això dirà Jesús al cap de la sinagoga: "Confia i no  tinguis por". I li dirà també a la dona: "La teva fe t'ha salvat".

Aquesta fe acompleix el que diu el salm: "Vós, Senyor, heu mudat en joia les meves penes. Cap al tard tot eren plors, l'endemà són crits de joia".

Deixem, doncs, que el Senyor posi la seva mirada sobre nosaltres, mirada amorosa, confiada, humil, i faci que la nostra mirada sigui igual, plena de confiança, de serenitat i de pau. Fem servir els prismàtics no per disparar sinó per apropar-nos i guarir.

 

 

Homilia Diumenge XIII durant l'any
Fra Jacint Duran
27 de juny de 2021

 

 

 

divendres, 9 de juliol de 2021

ELL HO ÉS TOT

Una de les coses que més li agraden a fra Francis és quan hi ha encens a la missa. Li agrada posar fum, i fum, i fum.... Li agrada molt l'encens, no a ell sol. L'encens és un signe molt bonic, ja present a l'Antic Testament, i present a la litúrgia de totes les esglésies d'Orient i d'Occident. I, bàsicament, malgrat que es veu, sobretot s'olora. Perquè la litúrgia ens agafa pertot arreu: per l'encens , l'olor, però també per la vista (el sacerdot o els altres,fan això, o allò...), i també per l'oïda, pel que escoltem, el que sentim... per l'oïda entra molta part de la litúrgia. Entra pel nas, pels ulls, per les orelles, per la boca. Quan mengem i compartim l'Eucaristia, la litúrgia entra pel gust. També entra pel tacte, tot i que últimament s'ha d'anar amb molt de compte, però a l'hora de la pau abans la gent es donava la pau amb la mà, una abraçada. Però no simplement això, sinó que moltes imatges i icones es toquen, es besen... Quan un es bateja, el posen dintre de l'aigua. Quan a un l'ungeixen amb oli, és el tacte... Fixeu-vos que la litúrgia agafa els cinc sentits de la persona.

El cristianisme és una fe que és molt material. A vegades alguns s'escandalitzen del material que és. Toca molt de peus a terra. Toca tots els sentits. No simplement això, sinó que l'autorevelació de Déu no està feta amb una saviesa arcana, amagada... No. És la història de la vida de les persones, d'un poble concret, d'una església concreta i, sobretot, d'una persona concreta, Jesús de Nazaret. És molt concret, es pot tocar i palpar.

I fixeu-vos que Jesús fa a l'Evangeli una cosa que tindria problemes si fos avui, que és tocar. Jesús toca. És una situació semblant. No hi havia el covid-19 però potser pitjor, aquell tenia la lepra. El toca. Per què? Perquè Jesús té un cos, no és una aparença, i vol salvar persones concretes, no simplement ànimes, que també, lògicament. Toca coses concretes. Tant és així que la història de la salvació de la  humanitat passa per la història d'Abraham, d'Isaac, de Jacob, de les dotze tribus, de Samuel, de David... veurem tota una història concreta, amb noms i cognoms. Déu és un Déu que toca la nostra malaltia i ens cura, com dirà l'evangeli: "De Jesús sortia una força que guaria a tothom", per tant, molt més forta que la nostra malaltia.

Però Jesús no assumeix només el que és físic. L'evangeli de sant Marc diu que Jesús no simplement toca sinó que té compassió. Hi ha també el món intern, el dels sentiments, que també és tocat per Jesús, expressat per Jesús, viscut per Jesús. El nostre Déu és un Déu que té sentiments, s'interessa pel nostre cos, pels nostres sentiments, per la nostra ment, per la nostra ànima, per tot el que és humà, perquè Ell ha participat i participa de la humanitat. I vol que nosaltres fem igual, que al entrar en comunió amb Ell, Ell sigui tot en tots, tot en mi, que Ell sigui senyor del meu cos, dels meus sentiments, de la meva ànima, dels meus projectes... que ho sigui tot en tots. Perquè la meva vida sigui lliure, serena i sigui, sobretot, salvada. Només Ell, no simplement em pot guarir sinó sobretot salvar, redimir la profunditat la meva existència.

 

 Homilia Divendres XII durant l'any
Fra Jacint Duran
5/06/2021

 


dimarts, 6 de juliol de 2021

    

 L'aguila i la gallina

Gairebé segur que no sabreu què vol dir aquesta paraula: serendipitat. És una paraula que es va crear al segle XVII i que va caure en desús i torna a fer-se servir actualment en cercles d'estudiosos.

Què vol dir aquesta paraula que ve de l'anglès? Vol dir: fer un descobriment impensat. Vol dir que  tu estàs investigant una cosa o estàs fent una cosa amb una finalitat, i descobreixes una altra que no té res a veure amb el que estaves buscant. Per tant, vol dir allò que un troba sense buscar-ho,  buscant una cosa i en troba una altra que no buscava, que no cercava ni que pensava que existís. Per exemple: el marcapassos, que és un element que molts porten, és un gran invent que fa que les persones puguin tirar endavant i normalitzar la seva salut. Però el marcapassos no va ser descobert pels metges, ni per tècniques mèdiques, ni per raonaments mèdics... res de tot això. Era un enginyer que treballava l'electricitat, a principis del segle XX. Estava buscant una altra cosa per arreglar que no tenia res a veure amb la salut. I buscant això, va trobar una cosa que el va estranyar. Va consultar als seus amics metges i, poc a poc, s'ha anat implantant. I ara es fa d'una manera relativament fàcil i que salva moltes vides.

També va passar amb el senyor Fleming, ja ho sabeu. Ell estava investigant una cosa, que no tenia res a veure amb el que va descobrir, que va ser la penicil·lina. Però estava buscant una altra cosa, estava fent un planter de fongs.

I el més conegut  de tots és el senyor Cristòfor Colom, que va sortir per arribar a les Índies i es va trobar amb Amèrica, que no hi era ni en el mapa. Busques una cosa i en trobes una altra.

Això passa a la vida. Moltes vegades ens proposem una cosa, ens capfiquem i busquem i busquem allò... i en surten altres coses, que a vegades, per la nostra tossuderia pel que estem buscant, no valorem el que hem trobat. Com si Fleming hagués fet fàstics a la penicil·lina i hagués passat de llarg. Moltes vegades a la vida, quan un va buscant sempre el mateix, a vegades no mirem, ni ens entretenim, ni valorem allò que la mateixa vida ens va portant, o potser que el mateix Déu posa al nostre abast, i ho menyspreem. I, a vegades, ens anem queixant que no hem trobat a la vida el que buscàvem, quan Déu ens estava donant una cosa molt millor.

Això és el que els hi va passar als jueus contemporanis a Jesús. Ells esperaven el Messies, i Déu els hi va donar el Messies, més que el Messies. Buscaven un Messies concret i van trobar més que el Messies, el Fill de Déu, Déu encarnat. Però no responia al que ells buscaven. Ells buscaven una altra cosa, tant és així que van passar per sobre i el van matar, capficats en una altra cosa. Certament que és difícil, perquè l'Antic Testament parlava de coses molt concretes. Per exemple,  llegim en un text d'Ezequiel, en què parla de que Déu agafarà un cedre magnífic i el plantarà a una muntanya alta de la serralada d'Israel, un cedre, que creixerà i a les seves branques i als seus fruits penjaran... Un gran cedre. Ve Jesús i a què compara el seu Regne? El compara amb una planta de mostassa. No sé si l'heu vista mai. És una planta patxanguera, és d'una alçada petita... I ell, malgrat tot, la fa servir. Per què? Ell vol mostrar-nos un Regne més profund però que no s' adiu al que nosaltres busquem.

També el llibre d'Ezequiel compara Déu amb una àliga immensa, amb unes plomes frondoses, immensa. També surt en els salms aquesta comparació. En canvi, Jesús, a què compara Déu? A què es compara a si mateix? Recordeu, que quan està al costat de la muralla de Jerusalem, amb què es compara a si mateix o a Déu? No amb una àliga frondosa, sinó amb  una gallina lloca. "Jo he volgut aplegar-vos sota les meves ales com una gallina". I dius, Mare de Déu, quina diferència! Ells esperaven un cedre, esperaven un àliga, esperaven el Regne, i què es troben? Amb Jesús humil i senzill que parla de la petitesa d'una llavor plantada que creix i puja. Buscaven una cosa, en troben una de més gran, però no la valoren.

És el que es va trobar sant Francesc, i sant Antoni. Sant Francesc, què volia quan era jove? Ser un gran guerrer, ser un cavaller victoriós. Què va trobar? Els leprosos. I allò que li era amarg, Déu el va conduir, i allí allò amarg se li va convertir en una dolçor que no el deixà en tota la seva existència.

O com el pobre sant Antoni, que volia anar al Marroc, i l'aigua se'l va emportar a Itàlia. Es volia dedicar a la contemplació, i el van dedicar a la predicació. Tot el contrari del que buscava, i aquí va trobar la seva missió. El seu tresor.

De fet, el text d'Ezequiel, del cedre, la litúrgia cristiana l'ha transformat. Aquest cedre plantat en la muntanya alta de la serralada d'Israel, que sobresurt, sobretot tots els altres arbres, un himne de la litúrgia cristiana en diu que és la creu de Nostre Senyor Jesucrist, que estén les seves branques sobre el món, que penja els fruits de vida eterna, del qual brolla l'arbre de la vida del centre del paradís, que vivifica tota la humanitat. A Ell ens demana girar el rostre, per poder entendre que allò que no busquem, i que el Senyor posa al nostre abast, és molt més gran del que puguem imaginar. Obrim els ulls a allò petit, a allò senzill, però allí hi és el Senyor de la Glòria, allí és d'on surt la llum que treu les tenebres del nostre cor i de la humanitat.

 

 

Homilia Diumenge XI durant l'any
Fra Jacint Duran
13 de juny de 2021

  


 


 

dissabte, 19 de juny de 2021

ÉS L'HOME UN VIRUS?

Durant tot aquest període que estem vivint del covid-19 i que, a poc a poc, gràcies a Déu, va amainant, he sentit diverses vegades a diferents llocs que el virus aquest és una cosa molt greu, i és veritat, però el virus pitjor que ha caigut sobre la terra és l'home. Aquest és el virus que ho està destruint tot, que ho omple tot d'agressivitat, de conflictivitat i destruint tota la naturalesa. És el pitjor virus que ha caigut sobre la terra. I no solament això sinó que sovint veiem que es compara l'home amb els animals i sempre surten guanyant els animals, que es veuen més innocents, més bons, més caritatius, més simpàtics.

I, fins i tot, si el comparem amb les màquines, resulta que les màquines saben pensar i raonar més que nosaltres. Per tant, l'home és vist, avui en dia, com una espècie de virus a la terra, que potser és una equivocació no d'un laboratori però poc li falta.

Però, voleu dir que és així? L'home és tan dolent? És tan nefast? Som tan recargoladament dolents? I, la gran pregunta és: Déu pot estimar la dolenteria, la maldat? Jo crec que no. Déu estima la bondat i si ens estima a nosaltres no està estimant la maldat sinó la bondat. La persona humana pot ser el que sigui però, als ulls de Déu, és valuosíssima, és el més valuós. Per tant, no estem parlant d'una infecció de la terra; estem parlant d'allò pel qual Déu s'ha encarnat, ha estimat fins a donar la pròpia vida. No som qualsevol cosa.

Certament que l'home pot haver pecat, i certament que peca. Certament pot fer el mal, molt de mal, però no és dolenta la seva creació. Quan Déu crea l'home i la dona diu: "Era bo, i molt bo".

Hem pogut pecar, i ho fem, però la persona humana continua sent obra de Déu, més encara, imatge de Déu, més encara, tabernacle de la seva presència, més, algú pel qual Déu mateix es trasbalsa i dona la vida a la creu. No pot ser que siguem qualsevol cosa. No som un virus que per atzar infecta la terra. Som i tenim una dignitat infinita als ulls de Déu. I els ulls de Déu és la realitat tal i com és , no els nostres ulls. Déu veu la realitat com és. I, per tant, ens veu amb una dignitat infinita que Ell mateix ha imprès en nosaltres.

Així ho certifiquen les l'Escriptura. En la creu, Jesús ens mostra fins a quin punt ens estima. Ni cels, ni terra, ni present, ni futur, dirà sant Pau a la carta als romans, ni res de res ens pot separar de l'amor que Déu ens té i que s'ha manifestat en Jesucrist. En la creu de Crist es mostra l'amor de Déu, certament, i també la infinita dignitat de la persona humana, per la qual Déu és capaç de donar-ho tot, tot, a Ell mateix. A la creu es revela l'amor de Déu, certament, i també la dignitat de la persona humana. Quan el soldat obre el costat dret , on hi ha el cor de Jesús, raja la font fins a la vida eterna. Com en el llibre d'Ezequiel, que del costat dret del temple sortia un riu que desbordarà i transformarà el mar Mort en aigua dolça. I, al costat d'ell, fruitaran arbres que donen vida. Del costat dret del temple, que és Jesucrist, brolla la font dels sagraments, l'Església, la vida, és la font del Paradís...

Per això dirà sant Pau: "El pla de Déu és que Crist habiti en els vostres cors". Que habiti el seu amor, que és d'una llargada infinita, d'una amplada eterna, i d'una profunditat incalculable. Aquest amor habita en nosaltres, d'una manera molt concreta, dirà Osees: Us vaig ensenyar a caminar. Us agafava com un nen i us portava cap a la meva galta, m'inclinava damunt vostre per donar-vos el menjar, el meu cor es trasbalsa davant vostre. Us he alliberat d'Egipte. Ja no us parlaré amb amenaces. Aquest és l'amor que es manifestarà en Jesús de Natzaret.

Per això, davant la creu, davant el Cor de Jesús, queda clar aquest amor immens amb que Déu ens estima i que, per tant, revela la infinita dignitat que ens ve d'haver estat creats, estimats, seguits i acompanyats per Déu mateix. I saber això ens revela on hi ha aquesta font del bell mig del paradís, que és el costat obert,  del Cor de Jesús.

 

Homilia Festa del Sagrat Cor de Jesús
Fra Cinto Duran
11 de juny de 2021