dimecres, 15 de febrer de 2017

EL CONTRARI DEL PECAT

Soren Kierkegaard , un pensador danès , del segle XIX deia que el contrari del pecat no era la virtut, sinó la llibertat.  Amb tot, cal dir que  només es pot pecar si s’és lliure. Si no, no seria pecat, sinó simple instint. Però un cop hom, lliurament, s’endinsa en el pecat, es perd la llibertat i hom entra en l’obrar compulsiu, que no és lliure sinó fruit de l’adició. És el que passa amb l’alcohol, o les drogues, es comença lliurament i s’acaba essent presoner. I això també passa a tants comportaments que repetim més per acció compulsiva que no pas per opció lliure. El mateix papa Francesc ho deia de la corrupció de polítics que es comença per poc i a la llarga acaba formant part de la manera normal de fer. Així, diu el papa, el comportament corrupte es va tornant compulsiu ;més enllà de tot benefici econòmic, queden presoners d’una manera de fer, que, amb la seva opció lliure d’entrada i la repetició,  s’han convertit en una presó. D’això ens criden l’atenció els pedagogs quan el nen  comença a prendre coses dels companys o de la mateixa família, sinó se li dona la importància que té, es pot crear com una adició autodestructiva que ja ni té en compte el benefici que en treu. Al final l’acció no és lliure, és compulsiva.
D’aquí l’aparent contradicció que trobem amb el text del Llibre de Siràcida i la Carta  als Romans de sant Pau. El text del Siràsida  diu: “Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantens fidel”. El text de Pau, en el capítol 7 de la Carta als Romans, diu: “No entenc què faig, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que detesto” “veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo; no faig el bé que voldria sinó el mal que no voldria”.  Poc a poc, per la repetició compulsiva, hem gravat la “llei del pecat”. S’instal·la en nosaltres el que Pau anomena “llei del pecat que planta cara a la nostra raó” i ens treu la llibertat que el llibre del Siràcida mostra i que descriu el primer moment quan la llibertat opta pel pecat.
Per això des del començament del Nou Testament fins al final es parla d’alliberar-nos del pecat, que ens fa esclaus i bloqueja la nostra llibertat. “El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat”.La llibertat és el do fruit d’haver estat alliberat del pecat. Però això no podem fer-ho nosaltres per la pròpia força, com pretenien els fariseus. Dirà Jesús “que si no sou més justos que els mestres de la llei i els fariseus, no entrareu al Regne de Cel”. L’oració d’entrada de la missa d’avui ens dona la direcció adequada per retrobar la llibertat.  Diu així la pregària col·lecta d’avui:”Oh Déu, vós prometeu d’habitar en els nets i humils de cor: feu que, per la vostra gràcia, siguem dignes de la vostra estada en nosaltres”.
Que Déu faci estada en nosaltres, que siguem el seu temple. Aquí rau la nostra força, en Ell. Però la pregària diu que Déu habita en els nets i humils de cor.  Crec que el començament es troba en la humilitat. El que la tradició cristiana ha traduït moltes vegades per veritat. Ser humil és viure en la veritat. La veritat això que no es valora gens avui. Però la veritat és la porta que fa possible que Déu entri, sigui en nosaltres. Per tant que entri i faci niu en nosaltres la felicitat. És el que ens diu Jesús en el sermó de la Muntanya: “no juris mai...Digueu senzillament sí quan és sí i no quan és no”. Digues la veritat, sigues humil, mira’t tal com ets, no distorsionis el que veus en tu. Sigues capaç de recordar el mal que has fet, has desitjat o el bé que hauries d’haver fet i no has fet. I no posis per a tu com a regla de mesurar el que tothom fa, sinó Jesús. Ell és la veritat. I és aquesta veritat la que ens farà lliure perquè és el camí que porta al Pare. I també és el camí que porta al Pare a nosaltres.
El contrari del pecat no és la virtut sinó la llibertat. Per això Jesús diu en l’evangeli de Joan: “Us asseguro que tothom que peca és esclau....Per això si el Fill us fa lliures, sereu lliures de debò”, però no és una llibertat simplement de frases i paraules sinó de fets i veritat i s’aconsegueix amb fets . És el que diu Jesús: “Si us manteniu ferm en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat ( o sigui Jesús) i la veritat ( allò que no interessa) us farà lliures”.






L’AVIÓ DEL TIBIDABO


El dimarts prop passat per primera vegades després de 89 anys va aterrà l’avió del Tibidabo. Per reparar-la i actualitzar-la. Va ser construïda l’any 1928, i, després va ser col·locat com una de les atraccions més emblemàtiques del parc d’atraccions. Sobre el seu eix fixa ha anat girant,quasi sense interrupcions,  durant tots aquests anys. Atracció típica i pacífica en la que han passat generacions fent-se la foto típica al baixar de l’aparell. Malgrat els anys, i que no és una atracció especialment emocionant, ha mantingut un nombre suficient de clients. Tot i ser un aparell amb poca capacitat, aquest darrers 5 anys l’han utilitzat més de mig milió de persones.
He llegit que durant aquests anys que ha girat sobra el seu eix ha recorregut els quilometres equivalents a vint voltes al voltant de la terra...però malgrat això és la mateix lloc. Això m’ha  fet pensar en tantes vides ( que podem ser nosaltres mateixos) que hem voltat, com l’avió del Tibidabo, sobre nosaltres mateixos. Sols preocupats per un únic tema: jo. No hem parat de donar voltes sobre nosaltres mateixos i després d’anys i anys, no ens hem bellugat de lloc, atrets, com un iman, sobre l’únic tema que ens interessa. La meva salut, la meva economia, la meva felicitat...I no ens hem mogut i hauríem pogut donar 20, 100 vegades la volta a la terra. Més, ens hauríem pogut endinsar-nos en mil mons diferents de nosaltres. Hauríem pogut enlloc de rodar sobre nosaltres mateixos obrir-nos als altres. Descobrir mons diferents, maneres de veure i viure la vida que ens haurien fet sortir de nosaltres mateixos i fer de la relació amb l’altre el centre. Sortir del nostre infern amb olor de resclosit, cridats, com estem per ser per els altres.

És l’aventura que ens proposa el profeta Isaïes: “ comparteix el teu pa amb el qui passa fam...llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l’instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat i per reraguarda la Glòria del Senyor...s’omplirà de llum la teva foscor”.
I per compartir no cal ser ni ric ni savi ni poderós. Sinó tot el contrari. Així ens ho diu sant Pau: “No us vaig anunciar el misteri de Déu amb el prestigi de l’eloqüència i de la saviesa...Em vaig presentar davant vostre feble, esporuguit  i tremolós “ i és que predicava Jesucrist, pobre i crucificat: “Entre vosaltres no vaig voler saber res més que Jesucrist, i encara clavat a la creu. “
I és Jesucrist, pobre i crucificat, el que portem com l’únic tresor amagat i ofert a tothom: Ell és la llum que esvaeix les meves tenebres, la Glòria de Déu a qui es referia Isaïes. És Ell el qui guareix les nostres ferides. És Ell qui fa de nosaltres llum que il·lumina tota la casa. És Ell a qui hem deixat entrar i fer estada en nosaltres qui ens fa instruments de pau, és Ell qui ens fa nets de cor, qui fa que les nostres obres ( i de nosaltres mateixos) sal de la terra i llum del món.

No hem d’amagar aquesta llum per vergonya o por. O per una preocupació sobre nosaltres mateixos. Hem de deixar de girar sobre nosaltres mateixos i anar a raure sempre al mateix lloc, com l’avió del Tibidavo, que té molts clients, massa. Som enviats a recórrer tota la terra sabem que tenim entre les mans el misteri de la Glòria de Déu: Jesucrist;  mort i ressuscitat.



CAL MÉS QUE UN CANVI CLIMÀTIC


Són molts els qui estem preocupats  pel futur de la terra, de la natura que veuen amenaçats per l’acció de l’home. I se sent exhortar que hem de saber preservar i cuidar la natura pels nostres fills,  per les futures generacions. Però crec que haurien de dir al contrari. Certament que es tracta de cuidar i preservar la natura per a les futures generacions, però sobretot es tracta de cuidar i educar les futures generacions, perquè la relació amb la natura no sigui de domini i explotació sinó de preservar i cuidar-la. De fer possible que el nostres fills tinguin una relació d’harmonia i fraternitat entre els homes i la natura. Si només preservem la natura sense canviar el cor, segur que serà impossible una relació que no sigui d’explotació.
No n’hi ha prou en canviar les coses i fer noves lleis, cal canviar el cor dels homes. Cal una manera nova de ser i fer. Cal una alternativa a la nostra cultura del tenir i del diner. Perquè tal com tractem la natura no és més que una concreció de tota una mentalitat, d’una cultura que ho envaeix tot i fa veure con normal i evidents actituds i fets violents i destructius. Però cal dir en tota claredat que un tal canvi si és real i profund comporta dolor i persecució, lluita i fins la possibilitat de perdre la vida. No es tracta de paraules boniques i frases d’ autoajuda. Ens hi va la vida.
Cal una alternativa, cal canviar el cor i cal assumir el sofriment que comporta. Tot depèn del meu cor, tot depèn de si m’obro o no el Regne de Déu que truca a la meva porta. Un món nou, llavors, és possible.  Això és el que vol ser les benaurances. Jesús vol fer aquest poble humil i senzill que busqui refugi en el nom del Senyor, que busqui la bondat i la humilitat. I quan parla d’aquest poble està parlant bàsicament de nosaltres, els qui ara estem aquí. D’aquests que, com diu sant Pau, als “ulls dels homes som poc instruïts, que el món té per ignorants, febles sense grans  mitjans” .Som nosaltres els qui Jesús crida a compartir el seu camí , camí dels qui són perseguits per cercar la justícia, perseguits per causa de portar el nom de Jesús. Això cal tenir-ho en compte, aquest és el context de la proposta de Jesús: les benaurances. Només qui assumeix compartir el camí de Jesús, només el que se sap compartint la vida amb Jesús entendrà què vol dir ser pobre, humil, net de cor, constructor de pau, compassiu .
Cal salvar la Natura  per a les generacions futures, pels nostres fill. Però sobretot cal canviar el cor dels homes. Cal fer lleis, cal organitzar-nos per no sols salvar la Natura, sinó per fer un món més humà. Però cal saber que tot depèn no de fer coses i lleis noves sinó de fer un home nou. Som convocats per a fer un poble humil i senzill, el poble de Jesús,  que obri al seu cor a Déu que truca a la nostra porta. Hem d’obrir-nos a Déu, hem d’obrir-nos a l’eternitat font d’alegria i festa . Font de benaurança i felicitat. El nostre cor només reposa aquí.


dimarts, 24 de gener de 2017

LA POSTVERITAT


En un article de M. Carol, hi deia que el diccionari Oxford ha introduït una nova paraula. Post-truth, o sigui postveritat. I fins ha estat escollida com paraula de l’any. És una de les més emprades. I què vol dir postveritat? La paraula vol subratllar una manera de fer del nostre temps en què ha deixat d’interessar la veritat. Hem escollit viure en un món on allò que és veritat ha deixat d’interessar. Preferim viure en un món on és més important el que ens agrada que el que és real. L’important no és el que passa sinó el que la gent està disposada a creure que passa. La veritat no compta.
L’any passat per la festa de Crist Rei la litúrgia ens proposava un text de sant Joan on Jesús diu: “teniu raó, sóc rei. La meva missió és ser testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu” I el text evangèlic continua amb les paraules de Pilat: “I què és la veritat?” que marxa sense esperar la resposta. No li interessa la veritat. Pilat ja és en el món de la postveritat.
Però un món sense veritat, un món sense passió per cercar la veritat, és un mon condemnat a la buidor i a l’arbitrarietat. Deixar de respondre amb raons a qui ens demana el perquè del nostre obrar és fer un món d’irresponsables, que no responen sinó que només argumenten pels seus gustos, a partir del que els agrada o no. És un món de petits (o grans) dictadors juxtaposats que no són responsables, que no responen dels seus actes. Sense veritat, viure en la falsedat, on el no i el sí es confonen. On ni el sí és sí i el no és no. Aquí no es pot construir res. Els fonaments s’enfonsen. Fonaments de la pròpia personalitat i de la relació amb els altres.
Bartomeu I, patriarca de Constantinoble,  en el seu viacrucis ens recorda que aquest estar davant de la veritat no és una pregunta, més o menys teòrica, sinó profundament vital. Ho vulguem o no  participem de la creu de Crist. I aquesta participació pot ser com el lladre de la dreta o el de l’esquerra. Podem estar centrats en la pròpia creu i blasmar Déu. No centrar-nos en la veritat de Déu ni en la pròpia veritat. O al contrari posar-nos davant la veritat d’un Déu que ha vingut a compartir la nostra vida. Posar-nos davant la veritat nostra, com ho fa al bon lladre: “Ell no ha fet res de mal”, som nosaltres els homes, jo, que estic fent un món ple d’injustícia i dolor. L’home ha de deixar de culpabilitzar Déu i assumir la pròpia responsabilitat. Ell hi és i ens ofereix el seu regne. Ens demana, truca a la nostra porta per deixar-lo regnar. Ell que és la veritat.
Nosaltres hem elegit viure en fals on la veritat no interessa. Centrats en el que m’agrada o no. On no em pregunto per la pròpia responsabilitat. Un món postveritat. Posthumà. Però si ens girem cap a Jesús  escoltarem d’ell: Avui, ara, seràs amb mi al paradís. En el seu regne, que és enmig nostre, on persones com sant Francesc, Santa Elisabet l’anticipen amb una total donació de si mateixos. On és veritat el que diu, el que fa. Crist és entre nosaltres i anticipa el seu Regne de Déu entre nosaltres. La font de Paradís ja ara pot rajar si ens decidim a viure en el món real, en la veritat, on Crist regna.



L’ESQUERDA


Aquesta setmana ha mort Leonard Cohen, músic, escriptor, poeta. En un dels seus poemes deia: “Hi ha una esquerda en cada cosa i és per aquí que hi entra la llum”.  La llum entra per les esquerdes de la vida, no per la seguretat i la fermesa. El temple de Jerusalem semblava no tenir esquerdes, tot era fermesa: “Les seves pedres magnifiques, i les ofrenes que el decoraven”. Però Jesús sí que hi veia l’esquerda: “no quedarà pedra sobre pedra”. A la mort de Jesús s’esquinçarà el vel del lloc sant i després, a partir d’aquesta esquerda, tot el temple serà destruït, però la llum es filtrarà per les seves esquerdes i anunciarà al món la victòria del ressuscitat. De fet l’esquerda del temple per on entrava la llum és Jesús mateix.
Però el mateix podem dir del món. El món se’ns apareix com el temple de Jerusalem. Compacta, sense esquerdes, tancat en si mateix pels segles dels segles en les seves fórmules matemàtiques. Però només cal callar una mica i mirar l’estelada del cel i deixar que creixi el silenci de tantes paraules i respostes buides en el nostre pit, per veure una esquerda silenciosa que ho traspassa  tot. I a través d’ella sorgeix un gran interrogant. Una esquerda esfereïdora que pot deixar passar la llum d’una pregunta radical, de la que formo part: la fi. La fi ens posa davant del fi. La fi de tot ens pregunta sobre el fi, el sentit, el perquè de tot.
I Jesús continua dient: “Però abans que passi tot això se us enduran detinguts i us perseguiran”. Les raons de la persecució són moltes. I algunes culpables per part nostra. Però crec que hi ha una realitat fonda del perquè de la persecució que prediu i va viure el mateix Jesús. I m’ha ajudat a comprendre-ho un escriptor romanès. Ell diu que davant la desgracia de l’altre ens costa molt reaccionar, o simplement caiem en la indiferència. Però això no passa davant la felicitat de l’altre. No ens deixa indiferents sinó que la envejarà visceralment. Quasi inconscientment, involuntàriament. I això, per un sentit de justícia que veiem vulnerat en la felicitat de l’altre contrastant amb la nostra evident i feridora infelicitat.
Crec que és l’alegria de la fe la causa de la repulsió que causa el cristianisme (i la seva fascinació). Perquè manifesta el fi, l’orientació, el sentit de tot. Que tot ho il·lumina.
Crist, al posar-nos davant la fi ens posa davant el fi, davant el sentit, que es revela en Ell, que és Ell. És com diu Malaquies: “aquell dia abrusador com una fornal” que quan t’hi apropes et devora, et consumeix, et purifica. Ho crema tot, i et deixa sol amb el que ets i prou, com un tió fumejant i quasi consumit. Però Crist també és “el sol de la felicitat i els seus raigs són saludables”. Ell fa caure, crema tota falsa aparença i , a l’hora, guareix . Fem nostra la pregària de la litúrgia: “feu que us puguem servir sempre amb el goig a l’ànima, perquè la felicitat és plena i perdurable quan us servim a vós”.
“Hi ha una esquerda en cada cosa, i és per aquí que hi entra la llum” deia Leonard Cohen. No ens avergonyim de les nostres esquerdes i deixem que s’hi filtri la llum, el foc de la fornal i el sol de la felicitat que és Jesús.

Fra Jacint Duran i Boada

SAVIS I ENTESOS




Hi ha una associació que va nàixer a  Barcelona l’any 1914. El nom d’aquesta associació és Reial Acadèmia Europea de Doctors. I la seva finalitat és agrupar els millors savis de cada especialitat en benefici de la societat. La presideix, actualment, Alfredo Rocafort, i està composta per doctors que excel·leixen en la seva especialitat, molts d’ells premis Nobel. No n’hi ha prou en ser doctor.
Lògicament que el procés de selecció per formar part d’aquest grup d’elit és molt exigent i curosament elaborat. No tot doctor pot formar-hi part, només aquells que excel·leixen en la seva especialitat i passen per una estricta selecció. Els components de l’associació treballen per afrontar els problemes actuals i assessorar tant els politics com els particulars tot cercant camins I solucions.
Tant la finalitat, el benefici de la societat, com els mitjans, els millors especialistes, són realment per lloar i encoratjar. La situació que ens envolta ho necessita. No són pas pocs els qui viuen la seva situació semblant al que diu Isaïes:  “és poble que viu en el país tenebrós, que avança a les fosques”, que viu com si estès sota el pes d’un jou. Per tant tothom qui pugui aportar llum és benvingut i necessari.
Però malgrat això crida l’atenció que Jesús no actua d’aquesta manera. Jesús no convoca ni  reuneix una elit de savis i entesos. Jesús cerca els seus col·laboradors a la vora dels camins , entre pescadors i pecadors. Dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè això que heu amagat a savis i entesos ho heu revelat als senzills”. I d’això n’és molt conscient el seu deixeble Pau que diu :” Crist m’ha enviat ha enunciar l’Evangeli, i a fer-ho sense recórrer a un llenguatge de savis perquè la creu de Crist no perdi el seu valor”.
I és que no sols Jesús ha escollit els pobres i senzills, sinó que Ell forma part dels pobres i perseguits. N’és un d’ells. S’ha fet pobre i ha esdevingut la llum que brilla en el país tenebrós, la gran llum per els qui viuen a les fosques. Ell és Déu-amb-nosaltres. Ell és el Regne de Déu. El Regne de Déu que és a prop nostre. Aquest és la bona nova que Pau anuncia.
Certament que aquells que Jesús crida no són els savis i entesos. Ningú queda exclòs, per simple i senzill que sigui. I el qui és cridat sap que sense Jesús no pot res. Però el fet de ser cridat no és indiferent, ni porta a la passivitat. Quan la mirada de Jesús reposa sobra nosaltres i ens crida ens compromet totalment: “Segueix-me!” És una crida imperativa que ens implica en tot i per tot. El text evangèlic, no diu que els apòstols s’ho pensaren, sospesaren els pros i els contra sinó que el text diu “immediatament”. Al moment, no dilataren la resposta. Això es troba sovint en l’Evangeli. I “deixant-t’ho tot el seguiren”.
Els qui crida Jesús no són dels savis i entesos, però sí que a través del seguiment esdevindran miralls, sagraris de la presència de Jesús en el món. Miralls on es reflectirà la llum que esvaeix la fosca d’aquells que viuen en un país tenebrós. I instruments de reconciliació :”que no hi hagi divisions entre vosaltres”, dirà Pau.
No som dels savis i entesos, però hem de tenir encara molta més dedicació i entrega que ells.
No som dels savis ni entesos, però els hem de supera en amor a la veritat.
No som dels savis i entesos, però  hem de ser encara més honestos, exigents i coherents.
Tot depèn de Jesús, ell és el Regne de Déu entre nosaltres. Però el qui el segueix s’ho juga tot. No és un joc.
  Fra Jacint Duran i Boada