dimarts, 30 de desembre del 2014

UNA SOLA COSA ÉS NECESSARIA



El 22 de desembre passat el Papa va felicitar el Nadal a la Cúria romana. El contingut d’aquesta felicitació ha tingut molt de ressò. De fet, és com una preparació per a la celebració de la penitència. És presentat com un examen de consciència per al personal de la Cúria. Molts ho han llegit com una llista de greuges o acusacions contra la Cúria. I ho podria ser. De fet, assenyala tot un seguit de vicis que descriuen moltes situacions que sembla que el Papa coneix molt de prop. No parla de 15 pecats, sinó de 15 malalties que es poden donar a la Cúria, però també en d’altres llocs com ara qualsevol comunitat, parròquia, família... tot cristià està exposat a aquestes malalties. L’Església és un cos exposat a la malaltia.

Només em vull fixar en tres d’aquestes malalties. Però, abans de dir quines són, vull esmentar les medecines que recepta. Recepta passar temps amb la família, fer vacances per recarregar-se físicament i espiritualment. La malaltia que vol curar amb aquesta medecina és el “martalisme” (jo diria “martitis aguda”). O sigui, quedar pres per la feina com li succeí a la Marta de l’Evangeli qui rep la reprensió de Jesús: “Marta, Marta estàs ocupada en moltes coses i només una és necessària”. Són aquells que sempre van atrafegats, que no tenen temps per a res i acaben creient-se imprescindibles. Per això el Papa també els recomana una visita habitual als cementiris, per poder repassar els noms de tantes persones que es creien indispensables. El Papa parla sovint de la mort amb sentit de l’humor, segurament ha de ser una de les fonts de la seva alegria.

En aquesta llista de malalties hi ha una bona descripció dels mals que té la Cúria, l’Església, el món, la meva família, jo... Ens parla d’excessiva planificació, de falta de coordinació, de fer cara de funeral, de no tenir en compte els altres. De fet, el Papa, abans de fer aquesta llista, va anar a menjar i a compartir amb els treballadors de la Cúria, aquells que normalment no surten enlloc.

Però hi ha una de les malalties que voldria subratllar especialment, ja que penso que està a l’origen de moltes altres. És la que ell anomena l’Alzheimer espiritual, o sigui, la pèrdua de memòria. L’oblit del seu primer amor. L’oblit de la pròpia història de la salvació. És importantíssim per a una parella, per exemple, recordar, retornar als primers moments. I això és el que fa l’Eglésia. Recorda Abraham: com va sortir de la seva terra sense saber a on anava, com Abraham cregué en el Senyor i hi confià. Aquesta és la roca d’on hem estat tallats. Però sobretot cal creure en “la potència de la humilitat” que està a l’origen del que som i del que creiem: Jesús. Qui va viure i treballar com a fuster en el si d’una humil família a Natzaret. És Ell qui ara ens convoca, qui vol lluitar contra la nostra tendència a l’oblit, qui vol reviure aquells moments tant intensos de la nostra vida de fe. És Ell qui ara ens reuneix, no simplement el seu record, sinó Ell mateix en persona i ens fa germans, ens fa una família.

És bo que en la família es transmetin els records familiars, es bo que es visquin les tradicions que tenim com a poble. Però, encara més, cal que es visqui, es pregui, s’aculli no sols el record del Senyor sinó a Ell mateix. Perquè molts poden oblidar el Senyor, però n’hi ha que ni se’ls hi ha parlat, que ni li han prega’t. Molts no saben que és pregar. I això és necessari per combatre la malaltia del “martalisme”, de tanta ocupació (o distracció). Les famílies estan molt ocupades i es fa difícil seure i escoltar-se, riure, conviure. Acollir l’altre de casa, de la comunitat, sense presses ni distraccions. També nosaltres necessitem passejar-nos pel cementiri i contemplar tants imprescindibles... també a nosaltres ens cal parar i mirar els ulls de l’altre, també a nosaltres ens cal protegir-nos de l’Alzheimer, de l’oblit de la nostra història amb Déu, de l’oblit de Déu, de pregar-li.

Diu l’Evangeli que Jesús creixia i s’enfortia això hem de demanar que passi en nosaltres, però cal que el cuidem, que l’escoltem, que no tinguem pressa.

   

dissabte, 27 de desembre del 2014

EL PIS DE DALT



Quan era petit vivia  a Santa Coloma de Gramanet. Era abans que arribés tanta gent. Llavors Santa Coloma era un poble petit, nosaltres vivíem a les afores. Fins alguna gent de Barcelona hi venia a fer vacances o a passar els caps de setmana, com ara ho fan a Arenys. Vivíem en una casa amb dos pisos els meus pares i germans vivíem al pis de baix. El pis de dalt normalment era tancat. Els avis, els pares del meu pare, ho tenien per fer vacances. De fet quasi mai venien. El pis de dalt tenia, per a mi i els meus germans, una aurea una mica misteriosa. No s’hi pujava mai. Això sí, pel 25 de desembre venien els meus avis i s’obria el pis misteriós i tots hi anaven per celebrar el Nadal. Per tant per Nadal anàvem a dalt, al pis de dalt. Per mi, doncs, durant molt temps Nadal volia dir ANAR A DALT. Com que la meva família no era gens practicant, i fins clarament no era creient, vaig trigar en adonar-me que Nadal no volia dir anar a dalt.

 Tot i que més tard vaig saber què era el Nadal, amb tot, aquesta ha estat per a mi la primera sensació de Nadal, i crec que encara perdura. Nadal significa anar a dalt, a un lloc misteriós, un pujar aquelles escales que no s’hi pujava mai. Potser fos això com una traducció d’una intuïció que sempre m’ha acompanyat: la nostàlgia misteriosa d’una llar allà a dalt. Hi ha un dalt que ens atreu, que ens mira i que fa petits, que fa infinitament petit tot el que tenim entre mans, el que som. El misteri del cel estrellat, infinit, etern.

Potser sí que normalment no aixequem els ulls, que ofeguem aquesta nostàlgia de dalt, del Paradís, del cel, de Déu. Tenim els ulls mirant sempre cap avall, cap el que tenim o volem tenir, o hem perdut, centrats en mil distraccions. Potser sí que el Nadal és aixecar la mirada i atrevir-se a pujar al pis de sobre, que resta sempre tancat. Atrevir-se a pujar aquelles escales plenes de pols perquè no les usem mai. Preguntar-se amb Salvat Papasseit: “com és que estant tan avall sento coses tan altes?” Preguntar-se a on ens arrabassa la música de Bach, o el Messies de Haendel, o el gregorià que quan les sentim sembla que sempre les haguéssim conegudes.

Però cal donar un pas més. No n’hi ha prou accedir-hi puntualment. La música, l’art en general, ens ho fa tastar per un moment, però després ens deixa desconcertats, no sabem on hem entrat i per on hi hem entrat. No n’hi prou amb la música, és la lletra la que ens fa d’escala. No n’ hi ha prou amb els sentiments, per sublims que siguin, cal la paraula que dona sentit, que ens fa accedir, que ens fa d’escala. Escala que uneix estètica i ètica; bellesa i bondat.

I la Paraula avui nit de Nadal és d’una gran bellesa. És una bona notícia, clara i contundent. Diu Isaïes: “Una llum resplendeix per els qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa” “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en sang seran cremats i el foc els devorarà. Ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill”. Pau  anuncia la plenitud d’aquest text: “S’ha revelat l’amor de Déu”. I l’Evangeli és cru i ple de llum humil i intensa: “(la Mare) l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal”   Aquell sense sostre que neix en un estable convoca als que , com ell, dormien al ras. Els pastors. I els senyal per reconèixer el Messies, el Senyor, el Rei de la glòria són:”Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora”.  És la gran notícia: “us anuncio una nova que portarà al poble una gran alegria”.

Aquesta és l’escala per on, com diu l’evangeli de Joan, “pujaran i baixaran els àngels de Déu”. L’escala que uneix el cel i la terra. O millor l’escala per on el cel a baixat a la terra. L’escala per on Déu ha baixat cap els homes, i s’hi ha quedat. I les seves senyes per identificar-lo són les mateixes que les d’aquella nit a Betlem: no té lloc a l’hostal, neix en una establia i  convoca, no els poderosos ni als savis, sinó els qui viuen al ras. Per això, paradoxalment,  per accedir al pis de dalt haurem d’anar avall. Mirar avall, amb els ulls de Déu, que són els de Jesús, però sobretot tenir les seves mans que guareixen i consolen i ens descobreixen la bellesa immensa que ho cobreix tot d’esperança: Ell és la raó d’aquesta esperança.



dimarts, 23 de desembre del 2014

VOLS?



Un dels empresaris més importants del món del disseny és un jove madrileny que afirma: “L’aprenentatge de la meva vida ha estat ser un fracassat”. I, certament, que ho era. No va poder acabar els estudis i no va poder accedir a la universitat. Es va dedicar a fer d’electricista i paleta, però no li va anar bé. Va fer diferents negocis que van anar fracassant un darrera l’altre. Però aquest va ser el seu aprenentatge. Aprendre dels errors i dels fracassos i, a partir d’aquesta experiència, construir un camí cap a l’èxit professional. Certament que davant el fracàs hom pot ensorrar-se o aprendre; compadir-se o reaccionar encara amb més força; fer-se el víctima o reconèixer allò en què he fallat o he estat culpable. D’escollir-ne una o la contrària d’aquestes actituds contraposades depèn, en bona part, la nostra vida. No sols en el camp econòmic, sinó també en d’altres, sobretot en la relació amb les persones.

De fet, aquesta és l’actitud que té el mateix Déu en la història d’Israel. Israel no està a l’alçada de la crida que el Senyor li fa però, malgrat tot, el Senyor no sols es manté fidel, sinó que a més aprofita els fracassos i infidelitats del poble per inventar nous camins i així Israel pot aprendre dels seus fracassos. Quan en temps de Samuel el poble d’Israel va demanar-li un rei, Déu va comunicar a Samuel que no era del seu grat aquesta proposta però, malgrat tot, els hi donà un rei. La Bíblia està plena del refús a la monarquia però, malgrat això, Déu l’aprofita i li fa la més gran promesa a David: “El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu, el teu tron es mantindrà per sempre” i, malgrat totes les infidelitats de la dinastia davídica, Déu acompleix la seva promesa en Maria: “Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús... El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi”.

Certament, la nostra vida està plena de fets que anomenem fracassos i d’altres que anomenem èxits: però són realment fracassos allò que anomenem fracassos i són èxits el que nosaltres anomenem èxits? Quin és el criteri per dir-ho? El que es té per tal en el nostre entorn? El que jo he pensat? Són criteris, certament. Però el criteri últim és el criteri de Déu. Déu té un pla que es revela en Jesucrist. Aquest és el criteri últim d’allò que és fracàs o èxit. I aquí hem de treure realment els criteris de fracàs i èxit. Què diferentment podrem mirar un marginat si el nostre criteri només és el que correntment es té d’èxit o fracàs. Què diferentment ens veurem a nosaltres mateixos segons quin criteri tinguem. I què diferentment enfrontarem la vida si creiem que Déu és amb nosaltres i que per a Ell no hi ha res d’impossible.


Pau diu que Déu tenia un “pla amagat en el silenci dels segles”, “Allò que proclamen de Jesucrist és el pla de Déu amagat en el silenci del segles”. I malgrat totes les infidelitats, aquest pla es duu a terme. O millor dit, no malgrat les infidelitats, sinó a través d’aquests fracassos Déu construeix el seu pla perquè “a Déu res no li és impossible” com diu l’àngel a Maria.

Els creients no som simplement gent amb molta moral, amb molt d’optimisme. No. Sinó que, bàsicament, creiem que a Déu res no li és impossible, creiem que Ell pot transformar els nostres fracassos i infidelitats en part del seu projecte. Creiem que res no pot interposar-se a la voluntat alliberadora de Déu. Només una cosa pot impedir que Déu no actuï: la nostra falta de confiança en Ell. Sense el nostre “sí”, Ell no pot res. Però si som capaços, amb Maria, de dir “facis en mi segons la vostra paraula” tot és possible. Res pot impedir que el pla de Déu amagat en els segles i que es manifesta en Jesucrist es faci realitat entre nosaltres. És Déu mateix que, com diu Pau, té el poder de confirmar-nos en la Bona Nova. Déu mateix que, com en Maria, ens cobreix amb l’ombra del poder de l’Altíssim. Déu mateix que farà carn de nostra carn la seva Paraula en nosaltres.


Vols?-so