dissabte, 27 de desembre del 2014

EL PIS DE DALT



Quan era petit vivia  a Santa Coloma de Gramanet. Era abans que arribés tanta gent. Llavors Santa Coloma era un poble petit, nosaltres vivíem a les afores. Fins alguna gent de Barcelona hi venia a fer vacances o a passar els caps de setmana, com ara ho fan a Arenys. Vivíem en una casa amb dos pisos els meus pares i germans vivíem al pis de baix. El pis de dalt normalment era tancat. Els avis, els pares del meu pare, ho tenien per fer vacances. De fet quasi mai venien. El pis de dalt tenia, per a mi i els meus germans, una aurea una mica misteriosa. No s’hi pujava mai. Això sí, pel 25 de desembre venien els meus avis i s’obria el pis misteriós i tots hi anaven per celebrar el Nadal. Per tant per Nadal anàvem a dalt, al pis de dalt. Per mi, doncs, durant molt temps Nadal volia dir ANAR A DALT. Com que la meva família no era gens practicant, i fins clarament no era creient, vaig trigar en adonar-me que Nadal no volia dir anar a dalt.

 Tot i que més tard vaig saber què era el Nadal, amb tot, aquesta ha estat per a mi la primera sensació de Nadal, i crec que encara perdura. Nadal significa anar a dalt, a un lloc misteriós, un pujar aquelles escales que no s’hi pujava mai. Potser fos això com una traducció d’una intuïció que sempre m’ha acompanyat: la nostàlgia misteriosa d’una llar allà a dalt. Hi ha un dalt que ens atreu, que ens mira i que fa petits, que fa infinitament petit tot el que tenim entre mans, el que som. El misteri del cel estrellat, infinit, etern.

Potser sí que normalment no aixequem els ulls, que ofeguem aquesta nostàlgia de dalt, del Paradís, del cel, de Déu. Tenim els ulls mirant sempre cap avall, cap el que tenim o volem tenir, o hem perdut, centrats en mil distraccions. Potser sí que el Nadal és aixecar la mirada i atrevir-se a pujar al pis de sobre, que resta sempre tancat. Atrevir-se a pujar aquelles escales plenes de pols perquè no les usem mai. Preguntar-se amb Salvat Papasseit: “com és que estant tan avall sento coses tan altes?” Preguntar-se a on ens arrabassa la música de Bach, o el Messies de Haendel, o el gregorià que quan les sentim sembla que sempre les haguéssim conegudes.

Però cal donar un pas més. No n’hi ha prou accedir-hi puntualment. La música, l’art en general, ens ho fa tastar per un moment, però després ens deixa desconcertats, no sabem on hem entrat i per on hi hem entrat. No n’hi prou amb la música, és la lletra la que ens fa d’escala. No n’ hi ha prou amb els sentiments, per sublims que siguin, cal la paraula que dona sentit, que ens fa accedir, que ens fa d’escala. Escala que uneix estètica i ètica; bellesa i bondat.

I la Paraula avui nit de Nadal és d’una gran bellesa. És una bona notícia, clara i contundent. Diu Isaïes: “Una llum resplendeix per els qui viuen al país tenebrós. Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa” “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en sang seran cremats i el foc els devorarà. Ens ha nascut un infant, ens ha estat donat un fill”. Pau  anuncia la plenitud d’aquest text: “S’ha revelat l’amor de Déu”. I l’Evangeli és cru i ple de llum humil i intensa: “(la Mare) l’embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal”   Aquell sense sostre que neix en un estable convoca als que , com ell, dormien al ras. Els pastors. I els senyal per reconèixer el Messies, el Senyor, el Rei de la glòria són:”Les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora”.  És la gran notícia: “us anuncio una nova que portarà al poble una gran alegria”.

Aquesta és l’escala per on, com diu l’evangeli de Joan, “pujaran i baixaran els àngels de Déu”. L’escala que uneix el cel i la terra. O millor l’escala per on el cel a baixat a la terra. L’escala per on Déu ha baixat cap els homes, i s’hi ha quedat. I les seves senyes per identificar-lo són les mateixes que les d’aquella nit a Betlem: no té lloc a l’hostal, neix en una establia i  convoca, no els poderosos ni als savis, sinó els qui viuen al ras. Per això, paradoxalment,  per accedir al pis de dalt haurem d’anar avall. Mirar avall, amb els ulls de Déu, que són els de Jesús, però sobretot tenir les seves mans que guareixen i consolen i ens descobreixen la bellesa immensa que ho cobreix tot d’esperança: Ell és la raó d’aquesta esperança.