L’ESCALA DE JACOB

Al Priorat hi ha les restes d’un monestir, el de l’antiga cartoixa de Scala Dei. L’Escala de Déu. L’Escala que porta a Déu. Aquest nom del monestir de la cartoixa evoca un text bíblic del llibre del Gènesi, on Jacob, tot fugint del seu germà Esaú, fa nit a Betel i, tot dormint, té un somni on veu una escala que de la terra anava fins al cel i els àngels de Déu que hi pujaven i baixaven. I el Senyor se li mostrà i va corroborar amb ell l’Aliança que havia fet amb el seu pare Isaac i el seu avi Abraham. Quan Jacob es va desvetllar va dir: “Déu era aquí i jo no ho sabia”.

 

Un savi jueu diu que quan els àngels se’n pujaren al cel s’oblidaren de treure l’escala. Així el cel i la terra quedaren units, oberts, comunicats. Bàsicament aquesta escala serà per a Israel la Llei, com diu el text del llibre del Deuteronomi: “Escolta, Israel, mira de posar en pràctica això que et mano; així seràs un poble feliç”.

El que cercava aquell bon mestre de la Llei quan preguntà a Jesús quin era el manament més important és on era la clau de volta, el centre de totes aquestes lleis i manaments que el temps havia multiplicat i complicat. Jesús li respon sense moure’s de la Llei. Des d’ella respon amb la pregària que encara avui tot jueu recita tres vegades al dia: “Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, Ell és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces” i encara que Jesús hi afegeix el segon manament de l’amor al proïsme ho fa citant la Llei, en concret el llibre del Levític, ja que és això el que li preguntava el mestre de la Llei. És per això que el fariseu corrobora les paraules de Jesús i Jesús li dirà que no és lluny del Regne de Déu.

No és lluny del Regne de Déu, però no hi és. Per què no hi és? Què és el que li manca per ser-hi? Doncs perquè per a Jesús l’amor no consisteix en què nosaltres hàgim estimat Déu, sinó que ha estat Ell el primer en estimar-nos, com diu Joan en la seva primera carta. No és que nosaltres hàgim de pujar l’escala per anar cap a Déu, sinó que ha estat Déu qui ha baixat per aquesta escala fins a nosaltres quan érem dolents i no havíem complert cap llei, com diu Pau. I això és el que més costa d’acceptar: que Déu ens estimi gratuïtament. El que ens demana Jesús és confiança, no l’esforç de pujar cap a Ell. Confiança en què, malgrat tanta foscor, Ell hi és. I no sols confiar en què Ell hi és, sinó que ens estima, i que confiem també en què intervé. Aquest és el salt que ens demana: acollir l’amor, creure en l’amor de Déu malgrat totes les proves en contra del dia a dia i de la nostra mediocritat. Creure el que diu el Deuteronomi: “Si poses en pràctica el que jo et dic seràs feliç”. S’és feliç quan es fa el que diu el Senyor? Només s’entra en aquest misteri, en el misteri d’aquesta felicitat, no èxit, a la llum de les benaurances de Jesús, de la dinàmica de la Pasqua, de la dinàmica de l’Amor. Així s’entra en el Misteri de la felicitat d’estimar fins a l’enemic i del donar-ho tot, d’acollir-ho tot. De creure en l’Amor, que és l’únic digne de confiança.

Jesús mateix és la Scala Dei, com diu l’Evangeli de Joan, on Jesús afirma: “Us asseguro que veureu el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home”. Jesús és l’escala per on Déu ve a la terra i Ell és l’escala per on nosaltres pugem al cel obert.

Jesús és l’escala que els àngels s’oblidaren de treure, no la Llei i menys la força, sinó l’amor de Déu que es revela en la seva vida i en la persona de Crist. Aquesta és l’escala: l’Amor que es revela en l’encarnació, en el Déu fet home. L’Amor que és Déu mateix. Per això és tant a prop i, com Jacob, quan ens desvetllem de tanta vida mig viscuda, mig adormits, de sobte podrem dir: “Déu era aquí i jo no ho sabia”.