dijous, 15 de novembre de 2012

EL FOC I EL SENY

 
Fa poques setmanes va venir al convent la junta d’una associació de veïns que plegava. Els seus membres venien per donar-nos una part del fons de l’associació per ajudar-nos a continuar acollint la gent amb dificultats que truca a la nostra porta. Els hi vaig agrair de cor, l’ajuda; però em sap greu i em va entristir que una altra associació de veïns plegués per falta de col·laboració, per no tenir successió. I aquesta no és l’única vegada que això passa en poc temps. I no sols les associacions de veïns, sinó moltes altres entitats es van afeblint o simplement desapareixen.

Moltes d’aquestes associacions han estat llocs on s’han format molts polítics. Han passat del món de les associacions al món de la política, perquè ho creien més eficaç. Però, és realment així? És més eficaç la política o les xarxes d’associacions? De fet s’ha aprimat el teixit social i s’ha engreixat el polític. Es parla molt de la desafecció de la gent pel món polític, però encara és més dolorós la desafecció per la xarxa associativa que moltes vegades, i ara es nota més, no depenen d’elles mateixes sinó de subvencions, per tant dels polítics.

Això deixa a l’individu sol davant l’Estat, llunyà i a la vegada omnipresent, amb unes lleis no sempre adequades o que són del tot injustes, com és ara el cas dels desnonaments que provoquen situacions tràgiques i amb unes xarxes socials i familiars totalment afeblides i sense forces per reaccionar, acollir o plantar cara a aquestes situacions.

En les primeres Vespres d’aquest Diumenge, en l’antífona (vers que es recita abans) del Magnificat, diu: “La dona va donar tot el que tenia al Senyor, i no li va faltar el necessari per viure”. Hom es pregunta, com és que la litúrgia afegeix al text evangèlic “que a la dona no li falta el necessari per viure”? Doncs, perquè la litúrgia es fa ressò del que van fer els cristians moguts per l’Esperit de Crist després de la resurrecció: compartir els béns, fer una xarxa per subvenir a les necessitats de les viudes i els orfes, com diu el llibre dels Fets dels Apòstols: “Ningú entre ells vivia en la indigència, perquè tots els qui eren propietaris de terres i de cases les venien i posaven el producte de la venda als peus dels apòstols”. Com aquest mateix llibre del NT ens diu, això no era fet a la força o per tothom de la mateixa manera. Per mantenir aquest servei es van crear els diaques. Una xarxa que s’ampliarà per tot l’Imperi Romà i que ha arribat fins als nostres dies i ha estat una constant, en formes molt variades, de l’Església a través dels segles.

Els cristians hem de considerar que tenim una tradició i una realitat actual d’una tal envergadura en aquest sentit que no podem no sentir la situació actual com un crit a reaccionar i a ser coherents amb la nostra vocació. Però hem de recordar que l’Església ho fa i ho pot fer, no perquè és una ONG, sinó perquè és una fraternitat, un cos mogut, cremat per un cor, per un Esperit, per una bogeria que ens ve del Senyor. Sense això no faria més que mal.

En aquest sentit he trobat una frase que m’ha agradat: “Si no estic boig per res ni per ningú, de què em serveix tenir seny?”. Un seny o una raó o una llei pot ser molt coherent i raonable, però sola, sense cor, és una màquina destructiva. Sobretot quan es tracta de la raó d’Estat, com és el cas dels desnonaments. Són legals, segons la llei, però del tot injustos. El que ens diu Jesús a voltes pot semblar poc assenyat i irrealitzable. Però Jesús és molt assenyat i el que diu és possible quan, com Ell, estem boixos per Algú. Per Aquest mateix pel qual Crist va donar la vida fins a la creu i va travessar el cel dels cels fins arribar al temple “no fet per mans d’home”, fins arribar davant Déu. I així ens ha obert un camí d’accés molt assenyat, però només si estem boixos, com Ell, pel Pare. Si ens hem deixat omplir del foc que Ell va venir a calar a la terra.