SEMPRE JOVES?

Fa uns mesos que la companyia de teatre “El Tricicle” presenta una obra de teatre que es diu: “Forever young”, “Sempre joves”. En el cartell anunciador hi ha cinc vellets amb instruments de música, fent postures de roqueros, tocant amb vestits atrotinats: sempre joves. Jo no he vist l’obra de teatre, però el títol ja correspon a la realitat. Si veieu aquells que van començar amb el rock, i que ara, actualment, tenen entre 60 i 70 anys,  molts d’ells continuen fent rock amb els mateixos vestits, amb les mateixes postures, els mateixos crits. Suposo que quan per la nit agafen el llit deuen quedar plegats. Ells van fer popular la frase “viu ràpid i mor jove”. No sé qui va inventar aquesta frase, però és el leitmotiv de la majoria de les nostres vides, es compleix fil per randa. Tothom va ràpid, tothom. Fins i tot per divertir-se cal fer moltes coses, no es pot parar. A la TV, cal mirar no un canal, sinó quaranta mil, ràpid, fent zàping, els volem veure tots alhora. Parar és com una espècie de pecat. La segona part de la frase diu “morir jove”. És clar, tothom mor jove, perquè o ets un jovenet, o un jove, jove, o un encara jove, o un jovenàs, i si no arribes a tot això direm que tens el cor jove: Total, que ja has fet 80 anys, però tant li fa, tothom és jove. Per tant, “viu ràpid i mor jove” s’està complint al peu de la lletra, tothom es mor jove.

Però, per què? Què ens passa amb aquest desig de ser jove? Per què volem ser joves quan ja passem de l’edat? Per què aquesta afició? Perquè hi ha una identificació amb els joves. I no amb el jove pròpiament dit, sinó amb l’adolescent, amb el món adolescent. Per què? Ja sabeu que “adolescent” ve de la paraula llatina adolescere, que vol dir créixer. Per tant, ser adolescent és créixer. Fixeu-vos que el mercat, l’economia, està preocupadíssima. Per què? Perquè no creix, i ha de créixer incessantment. És el delit de tots, créixer, viure ràpid... però créixer cap a on? Viure ràpid cap a on? Adolescent té la mateixa arrel d’adult. Adolescent és el que creix, adult el qui ha crescut. El problema és que volem créixer, però no sabem on anem ni quin és l’ideal de l’adult, de l‘home crescut, i aquest és el problema.

Acabem el temps de Pasqua, i la litúrgia ens posa davant dels ulls cap a on creixem, ens demana de deixar de ser adolescents, de no mirar-nos el melic, i alçar amunt el cap, on hi ha un home com nosaltres que està a la dreta del Pare, com direm al final de la Missa d’avui. Ens fa aixecar el cap i mirar amunt, cap al Fill, cap allà on anem. Hem llegit un text de Sant Pau que deia així: “Germans, demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda i de la seva revelació”. Pau parla del do espiritual d’una comprensió profunda. Això no es pot fer corrent, això no es pot fer si un no para, això no es pot fer si un no aixeca el cap. I continua Pau: “Que conegueu també la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres”. I això no es pot fer si no ens aturem, si no callem, si no parem, si no escoltem, si no escollim el silenci i, sobretot, si no alcem els ulls vers el Crist, que és l’adult, l’acabat, la plenitud cap a on ens encaminem. Ell és el que ha arribat a la plenitud, és això el que avui celebrem. L’home, la persona humana, només és ella mateixa quan és amb Déu. Per això en Jesucrist tenim aquesta plenitud.

Mireu, l’adolescent és aquell que es mira el melic. La litúrgia d’avui ens demana deixar de ser adolescents i alçar els ulls cap a Déu, com Jesús. Per què és adult Jesús? Perquè no té el centre en ell mateix, té el centre en el Pare.

Voldria llegir-vos una pregària de Charles de Foucauld, una pregària que podríem posar en llavis de Jesús. Charles de Foucauld ja sabeu que és un home del segle XIX que, quan va descobrir la fe, va dir: “Quan vaig descobrir que Déu existia, vaig comprendre que no podria viure sinó per a Ell, únicament per a Ell.”  La pregària que ell va fer es podria posar en llavis de Jesús i podria ser també la nostra. Diu així: “Pare, jo m’abandono a Vós, feu de mi allò que us plagui. Feu el que feu de mi us ho agraeixo, estic disposat a tot, ho accepto tot. Mentre la vostra voluntat s’acompleixi en mi i en totes les criatures, no desitjo altra cosa. Déu meu! Poso la meva ànima a les vostres mans, us la dono Déu meu amb tot l’amor del meu ser, perquè us estimo i m’és una necessitat d’amor de donar-me, de posar-me a les vostres mans sense mesura i amb infinita confiança, perquè vós sou el meu Pare.”

Aquesta pregària de Charles de Foucauld és la de la persona que no té el centre en ella mateixa, sinó en l’únic necessari. I, fent això, els cristians estem cridats a donar una bona notícia: que no anem simplement en aquest món amb l’angoixa de deixar de ser joves, i amb l’angoixa de perdre el que tenim, sinó tenint al davant una meta, Algú que ens passa al davant, més encara, Algú que Ell mateix està al nostre costat, Algú que ens empeny endavant. Fent això donarem una Bona Nova als joves mateixos, perquè si als joves els estem dient que el que estan vivint és el millor que es pot viure, els estem tallant el futur, que sabem que és la seva única riquesa. A una joventut com la d’ara, que pateix tant, que té tants problemes, dir-los que ells són el centre de l’existència és angoixar-los i enfonsar-los. Hi ha una proposta al davant i amunt. Cal tenir el ulls mirant-lo a Ell.

L’ASCENSIÓ DEL SENYOR –B-, 20 de maig de 2012

(Ac 1,1-11; Salm 46; Ef 1,17-23; Mc 16,15.20)