L’HOME ÉS POSSIBLE

Aquesta setmana s’ha mort un monjo del Monestir de Montserrat, el P. Andreu Marquès. La seva vida ha estat molt discreta i, també, la repercussió de la seva mort. Haver estat una persona discreta no vol dir que no hagi estat profund, i que no hagi marcat  profundament a molta gent. Ell era professor de filosofia a dins del monestir, i en moltes altres institucions de fora, com a la Facultat de Teologia de Catalunya. Ha estat professor dels frares que han hanat a estudiar a la Facultat i, entre ells, jo mateix. No solament em va fer de professor, si no que em va acompayar espiritualment durant molts anys. Una persona d’una qualitat humana i espiritual especial.

Un dels seus deixebles ha escrit a La Vanguardia: “Era un home bo, i d’una intel·ligència poderosa”. Aquest articulista ha escrit una frase que és la que voldria subratllar. Diu, referint-se al P. Marquès: “Hi ha vides que valen la pena de ser viscudes, i jo en sóc testimoni”. Tant és així, que el mateix articulista diu: “Jo, això de ser monjo no sé què és, però si és ser com el P. Marquès, doncs potser sí que val la pena de provar-ho”.

“Hi ha vides que valen la pena de ser viscudes i en sóc testimoni”. Aquesta frase, que ell no comenta més, a mi em va suscitar el record de les classes. Al P. Andreu Marquès, que havia begut molt de la filosofia europea, un dels pensadors que més li agradava era Paul Ricoeur, francès. Una vegada li van preguntar a Paul Ricoeur que definís què és ser cristià amb una sola frase, i Paul Ricoeur va respondre d’una manera que va fer barrinar molt al P. Andreu Marquès i a mi m’ha anat acompanyant molt temps de la meva vida. Paul Ricoeur va definir el cristianisme en una sola frase com li demanaven dient: L’home és possible. Aquesta és la frase. No fa referència a Jesucrist, no fa referència a Déu, però segons ell defineix el cristianisme. L’home és possible. Allò de més profund que hi ha en el cor de la persona humana no està abocat al fracàs.

Aquesta frase és en contrast d’altres pensadors, també francesos, que ho deien al revés: “La persona humana, l’home, és una passió inútil”. O, com el mateix Freud, que dirà que la persona té un desig immens de felicitat abocat al fracàs. En canvi Paul Ricoeur definia el cristianisme així: L’home és possible.

El que diu aquest deixeble del P. Andreu és el mateix: “Hi ha vides que val la pena de ser viscudes”. Podríem dir que el P. Andreu Marquès, amb la seva vida, va demostrar això que deia en les seves classes: que l’home és possible, que hi ha vides que val la pena de ser viscudes, que l’home, la persona humana, té uns desitjos infinits que són possibles de realitzar i, encara més, de desbordar. I la pregunta que un es fa és: Quin  home és possible? Quins desitjos són els que realment es compleixen en la persona humana?

M’han referit que quan el P.Marquès va morir a la infermeria del monestir, rodejat dels seus germans monjos, també hi havia el P. Abat, i gairebé en el moment del seu traspàs, el P. Abat li deia una frase de sant Agustí que diu així: “Ens has creat per a tu, Senyor, i el nostre cor no s’aquieta, si no reposa en tu”. Aquestes són les últimes paraules segurament que devia sentir el P. Marquès en aquest món, i era una confirmació dels seus desitjos d’aprofundir en aquest gran personatge que és sant Agustí, que veu que la persona humana només és i s’entén en Déu, a partir de Déu, del seu horitzó. Només la persona humana és en la mesura que és capaç de saber adorar, de saber obrir els ulls, i admirar-se, no simplement del que és, sinó de la font de llum d’on prové, de Déu mateix.

Deixeu-me llegir-vos un text de sant Francesc d’Assís, que ens mostra aquesta actitud, jo diria, de profunda adoració, d’admiració, que és el més peculiar de la persona humana, que és capaç gratuïtament de quedar-se embadalit davant la magnificència d’un Déu humil i senzill. Quan parla sant Francesc, nuclearment sempre es refereix a Jesucrist i, sobretot, a l’Eucaristia. Fixeu-vos en aquest text que va dirigir al final de la seva vida a tots els seus germans. Diu així: “I que s’espaordeixi tothom, s’estremeixi tot el món, i exulti el cel, quan, damunt l’altar, a les mans del sacerdot, hi ha Crist, el fill de Déu, el Fill de Déu vivent. Oh altesa admirable, oh dignació esbalaïdora! Oh humilitat sublim! Oh sublimitat humil, com és que el Senyor de l’univers, Déu i Fill de Déu, s’humiliï talment que s’amagui per la nostra salut sota la forma diminuta de pa! Mireu germans la humilitat de Déu i vesseu davant d’ell els vostres cors; humilieu-vos, també, vosaltres, a fi que sigueu exalçats per ell. No retingueu, doncs, res de vostre, a fi que us rebi a tots vosaltres el qui es confia a tots vosaltres”. És la sublimitat d’un Déu que tot ho aguanta, que a tot dóna sentit i, malgrat tot, es fa tan accessible en Jesucrist i, sobretot, en el sagrament de l’Eucaristia. Com una immensa font Jesucrist, se’ns dóna, se’ns fa accessible.  

Tant de bo sabéssim tenir l’actitud humil d’aquell que sap  admirar-se, l’actitud humil d’aquell que sap adorar, l’actitud humil d’aquell que sap acollir aquesta vida que Déu dóna, i a la que només ell dóna el sentit i fa possible, perquè l’home sigui possible.

SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST

(Ex 24,3-8; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26)