UNA BOTIGA DE BARRETS

Quan vaig ser aprenent en una botiga, tenia 16 anys. Era una botiga que venia barrets, al carrer del Call. L’amo de l’empresa em repetia sovint: “el client sempre té raó”. Aquesta és una frase que no se la va inventar ell i que, conscientment o inconscientment, és present en l’ànim de qualsevol venedor. Però que es tingui molt present aquesta frase no vol dir que es cregui que realment el client té raó, sinó simplement que s’ha d’aparentar de tal manera que el client es pensi que el venedor es creu que el client té raó. La finalitat no és veure on és la veritat sinó vendre el producte.

 La relació client-venedor s’ha ampliat en molts altres camps. I per tant amb aquesta consigna i la mateixa finalitat de vendre el ” producte”. Aquesta és la sensació que tinc quan escolto la radio (suposo que en la TV passa el mateix). En molts programes es demana la intervenció dels oients i quan algun oient intervé no puc evitar de posar-me nerviós. Moltes vegades es crea una conversa a l’estil del “client sempre té raó”. Normalment l’oient s’expressa com el client sabent “que té raó” ja que és el client que escolta la radio, i el locutor parla com el dependent que no pot desautoritzar el client perquè el cap de l’emissora li estiraria  les orelles. I a vegades (no dic sempre) aquests oients parlen amb petulància de temes delicadíssims i que desconeixen i amb una seguretat que fa vergonya aliena. El locutor en bones maneres i tenint el rellotge per aliat talla, lògicament sense desautoritzar-lo per por a que no es vengui el seu producte, o sigui, l’índex d’audiència.

És més preocupant quan aquesta consigna s’aplica a la vida política i els votants son tractats com a clients i la finalitat és comprar vots. Però si en la vida pública no es cerca la veritat, sinó acontentar el votant es produeix una situació molt distorsionada. Ja que no es cerca el bé públic sinó els titulars dels diaris i la TV. Aquesta distorsió en els politics fa que a vegades per por a no”vendre” no es preguin les mesures adequades, i això es greu i pot tenir moltes implicacions. Però ara no voldria centrar-me en els politics, sinó en mi, en nosaltres. Voldria fer-me conscient d’aquesta actitud de clientelisme que tenim tant interioritzada. Aquesta actitud d’aquell que s’ha acabat per creure que té raó. Li han dit tantes vegades en els comerços, el la TV, en la radio, els polítics, tant els qui governen com els de l’oposició que ens hem cregut al final que som unes llumeneres i que tots els qui tenen alguna responsabilitat son uns ineptes. I això ve de lluny. He tingut professors a la facultat que també pontificaven de la mateixa manera i que posteriorment han tingut responsabilitats tant politiques com eclesials..i bé, no han estat precisament uns genis.

Aquesta actitud de “el client que sempre té raó” és una molt mala actitud de cara a la vida. És una actitud adolescent, que ens dificulta dues actituds bàsiques de la vida cristiana. Primer la de ser autocrítics amb nosaltres mateixos, dit d’altra manera: ser humils, ser capaços de posar en qüestió les nostres opinions i, sobretot, a nosaltres mateixos. I segona  capacitat que posar en perill és la capacitat de posar-se en la pell de l’altre ja que ens centrem en nosaltres mateixos, ens fa individualistes, tancats a les raons de la comunitat, del grup, de la societat.

Llegim en el profeta Ezequiel “Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel”.La Paraula de Déu t’aboca cap els altres, et fa constructor no simplement de la teva vida, sinó de la teva família, de l’Església, de la societat, d’Israel. T’he fet sentinella, no simplement perquè vetllis sobre el teu bé sinó el bé d’Israel, del poble, de la fraternitat. Ets bàsicament germà, per això no et desentenguis de l’altre: si el teu germà peca, no te’n desentenguis, ves a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols” i si no pots demana ajuda. Ets sentinella d’Israel, de la comunitat, no et tanquis en tu mateix.

Cal posar-se en la pell de l’altre, no som sols sinó constructors de fraternitat.

Però per poder fer això cal ser molt crítics amb nosaltres mateixos i ser molt conscients de les nostres deutes, tant personalment com a comunitat. No podem anar amb actitud prepotent d’aquell que “sempre té raó”, que no ha trencat un plat i pot donar lliçons. Diumenge que ve la litúrgia seguirà amb el text de l’evangeli d’avui i ens exposarà la paraula d’aquell ministre que devia deu mil milions al seu rei i aquest, després que ell li prega, li perdona el deute. Però després ell no va ser capaç de perdonar a un company que li devia “uns quans diners” i el va fer tancar a la presó. Aquesta actitud Jesús la condemna. Demanarà a Pere que vetlli pels seus germans i que perdoni setanta vegades set tot recordant que ell també ha estat perdonat.

 Només pot ser sentinella (sigui una persona, sigui l’Església) dels seus germans aquell que sap el deute que té i el deute que Déu i els altres li han perdonat.

I com diu sant Pau: “L’únic deute vostre ha de ser el d’estimar-vos. Qui estima ha complert tota la llei”

No hem d’anar pel món amb el xip constant de ser client o venedor, com si el mon fos un gran mercat on tot es compra o es ven. No estem en un món-mercat sinó en un món-família. La clau per entendre’m i entendre el món i les relacions amb els altres és la família no el mercat. No som clients, som germans. I tanta és la densitat d’aquesta realitat que encara que siguem només dos o tres Ell és enmig nostre. Aquesta presència és raó de la nostra esperança, la força de la nostra lluita per construir fraternitat.

DIUMNEGE XXIII DE DURANT L’ANY, 4 de setembre de 2011

(Ez 33,7-9; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20)