DÉU S’INTERPOSA

Alguns coneixeu un frare que es diu Manuel Romero Palancar. Va ser molts anys a Arenys de Mar i ara és al nostre convent de Sarrià. Doncs bé, fruit d’una conversa que vam tenir fa pocs mesos, ha fet un article que s’ha publicat a la revista Catalunya Franciscana, i us en voldria llegir un trosset. Aquest xicot, baixet i robust, va tenir una infància molt difícil i va passar molts anys en un lloc tan delicat com “la Legión Extranjera”. Després va treballar de peó durant molts anys, allà a les muntanyes dels Pirineus. Parlant amb ell m’explicà la seva pròpia història i jo li vaig suggerir : “Per què no ho escrius?”. I ho va fer. Comença així: “Parece como que Dios se interpone en tu vida para no dejarte hacer lo que quieres”, i llavors segueix explicant com li va passar a ell. “Cierto día, como uno más de los que pasaba el tiempo jugando una partida de dados en el bar y de cuando en cuando también a las cartas, de pronto, sentí en mi interior como jamás había sentido, dejé el juego con una excusa, y me fui a orar unos momentos a la iglesia. Volví para terminar la partida, perdí algunas pesetas, pero lo principal era lo que yo sentía en mi interior... Pasó algún tiempo, no di mucha importancia a aquello. Pero la cosa no quedó así. Al cabo de un tiempo me trasladé a Esterri d’Àneu, con un compañero que me pagaba más. Pasó un tiempo y volví a sentir en mi interior la misma voz, incluso haciendo la pasta para los albañiles, no tuve fuerzas para contener aquella voz. Cuando terminé la jornada, me limpié, como de costumbre, i fui a casa del mosén, allí el sacerdote me llevó a conocer al P. Miquel Colom”. I el P. Miquel ens el va portar cap a Arenys de Mar, al noviciat.

Fixeu-vos que això passava relativament fa pocs anys. És impressionant que si llegim un altre text que té quasi 800 anys, té unes similituds molt fortes. Es tracta de la conversió de sant Francesc. Segons uns del seus biògrafs, que diu expressament que això Francesc ho va explicar personalment als seus companys, el text diu: “Quan acabaren la festa sortiren de la casa formant una colla davant de Francesc pels carrers d’Assís. Francesc, amb el bastó a la mà com a rei de la festa, seguia al darrera, però lluny, meditant profundament... –igual que el Manolo–, tot d’una, el visità el Senyor, i va experimentar una dolcesa tan meravellosa en el seu cor que no podia parlar ni moure’s ni era capaç d’adonar-se de res, tret d’aquella dolçor que sentia. N’estava absort tan fortament que, com ell mateix dirà més endavant, ni que l’haguessin fet a trossos no s’hauria pogut moure d’allà”.

Entre l’experiència d’en Manolo i la de sant Francesc han passat 800 anys. Déu parla, Déu crida, Déu es comunica. El problema d’avui és que Déu es fa conèixer, però no el reconeixem, aquest és el problema!

  

El primer que va fer el Manolo, què va ser? Anar a veure el mossèn. El mossèn va reconèixer aquella veu, li va donar la mà. És el mateix que va fer Francesc d’Assís. Avui Déu es comunica, el coneixem, però no el reconeixem i la seva veu queda sense resposta.

És el que trobem en el Llibre de Samuel. Samuel era petit, estava al servei del Temple i dormia a prop de l’Arca de l’Aliança, i va sentir una veu a mitja nit que el cridava: Samuel, Samuel... Ell es llevà i va anar on dormia el sacerdot Elí i li va dir: Que em crides? I Elí li contestà: –jo no t’he pas cridat. Això fins a la tercera vegada. I Elí, un sacerdot que no tenia l’alçada que li corresponia ni molt menys, va reconèixer la veu de Déu i va dir a Samuel: Quan tornis a sentir la veu digues: “Parla Senyor, que el teu servent t’escolta”.

Aquesta és la feina que nosaltres els creients hauríem de fer: Reconèixer la veu del Bon Pastor en tants llocs, a tantes vides, a tantes realitats, i  ajudar a acollir-la i que no quedi dispersa i no sigui acollida. I com la reconeixerem? Avui el text de l’Evangeli ens dóna una pauta claríssima. Quan ve el llop, segons el text de l’Evangeli, què fa? Mata, destroça i dispersa i, podríem dir, que mata perquè dispersa. Les ovelles dispersades moriran.

Les persones disperses, aïllades, són engolides, som engolits. En la nostra vida interna passa el mateix; quan ve el llop, què fa? Dispersar-nos totalment, quedar dispersos en el nostre interior, sense un centre. Què fa el Bon Pastor? El primer que fa és recollir, reunir, donar la vida. I dóna vida perquè recull, i dóna vida perquè congrega el grup, la comunitat, però també el nostre interior. La persona només és en la mesura que està recollida en si mateixa, que té un centre, el Bon Pastor, el Senyor. Sense un centre la vida humana es dispersa, i dispersa es mor.

Deixeu-me fer una comparació una mica macabra: No hi ha res més viu que un cadàver. Perdoneu la imatge, però un cadàver és ple de vida, tot viu però està mort. Per què? Perquè no hi ha un centre. Perquè tot no va al mateix sentit. Un cos viu és aquell que té un centre, tot va al manteniment del tot, no cadascú a la seva, això seria un cadàver. I això passa també en la vida espiritual, en la vida social, i en la vida de l’Església. Quan es té un centre, quan s’està recollit i no dispers, és quan realment hi ha vida. I això és el que fa el Bon Pastor, que aquest centre hi sigui i que sigui un centre diví. Per això ha vingut: “Perquè tinguem vida i vida a desdir”.

DIUMENGE IV DE PASQUA –B-, 29 d’abril de 2012

(Ac 4,8-12; Salm 117; 1Jn 3,1-2; Jn 10,11-18)

Fra Jacint Duran i Boada