Tu, vençut, has vençut

El dia de Reis em van portar un regal. Un llibre que té gairebé 800 pàgines, i que ja havia llegit a més a més. L’havia llegit feia temps, quan el vaig llegir la primera vegada estava sotmès encara a la censura franquista. El llibre és “La Incerta Glòria” de Joan Sales, un gran llibre, no solament de la nostra literatura sin un dels llibres de l’experiència cristiana més ben escrits del segle XX. Aquest llibre ,com sabeu, Joan Sales el va fer, a partir de les seves pròpies cartes que havia escrit durant la guerra civil; ell va fer tota una sèrie de cartes que va adreçar a Màrius Torres i a la seva germana, quan ell era al front, a la presó, o a l’exili. I aquestes cartes que ell va conservar són l’entramat que després va desenvolupar.

Doncs bé, tenim publicades les cartes i el llibre. I al final de les cartes hi ha un recull de versos de Joan Sales. A mi llegir versos em posa nerviós, em costa molt, però n’hi ha alguns que són nítids per si mateixos, i són aquests els que m’agraden. Doncs, n’hi ha un d’aquests al final de tot del llibre de les cartes. Segurament el recordareu, perquè el cantem sovint en aquesta església, el va música en Jaume Font. El text diu així: Déu dels vençuts, dels sants, dels moribunds, dels pobres, si no et segueixo a Tu, a qui seguiré? I continua el text una mica més endavant i diu així: Alquímia de la Creu, Tu vençut, has vençut. Es refereix a Jesucrist, lògicament. Tu vençut, has vençut.

 Quan un mira la Creu es pregunta: Jesús ha vençut? qui ha vençut a la Creu? Perquè el que primer crida l’atenció davant la Creu, és que el qui sembla que han vençut són tots els enemics de Jesús: el mal, la tramoia dels homes, el maligne, tot, però qui ha vençut a la Creu, Jesús? Jo diria que no, jo diria que el qui ha vençut a la Creu, i aquí hi ha la grandesa de la Creu, és Déu. I aquí ve la gran paradoxa que ens costa tant a la vida humana. Quan Déu venç, sembla que venci el dimoni, quan Déu venç, sembla que venci el mal, quan Déu venç, sembla que venci la maldat d’aquest món; en la Creu és evident.

 I per què dic que Déu ha vençut i no Jesucrist? En el I Diumenge de Quaresma, es presenten les temptacions de Jesús. Les temptacions de Jesús podrien ser l’espina vertebral de tot l’Evangeli. Des de la perspectiva de les temptacions es pot veure Getsemaní. fixeu-vos què diu Jesús amb el diàleg que té amb el Pare: Abbà Pare, tot t’és possible,allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci allò que jo vull, sinó el que Vós voleu. Per tant, Jesús volia una altra cosa, en la Passió venç el Pare, no Jesús. Podríem veure que, en el diàleg aquest, és com un posar davant dels ulls la gran lluita de l’home amb Déu. Hi ha un capítol molt explícit, en aquest sentit, del llibre de Gènesi que es veu Jacob que té una baralla amb un home misteriós, un Àngel,  Déu mateix, que és la imatge de tota la humanitat: lluitant amb Déu.

La nostra vida és una agonia, que deia Unamuno. Una lluita amb un Déu que no entenem. “Que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols”. Jesús volia una altra cosa, què és el que hagués volgut Jesús? Va bé de preguntar-s’ho. Què volia Jesús a l’Hort de Getsemaní? Quina solució veia en aquella situació tan desesperada? Jo només hi veig tres possibilitats: una, fugir? segona, armar a tots els seus seguidors i plantar cara? i tercera, demanar una intervenció del Pare que parés aquella situació. I fixeu-vos que de  les dues últimes hi ha indicis a l’Evangeli. A l’Hort de Getsemaní, Sant Pere, que treu? Una espasa. Una espasa que en l’Evangeli Jesús diu que porti. Hi ha la temptació de la violència en Jesús, i també de la intervenció miraculosa del Pare. En l’Evangeli de Mateu Jesús dirà: Si jo volgués, Déu hauria enviat dotze legions d’Àngels. Això és el que volia Jesús. I això és el que voldríem nosaltres. Voldríem que el Regne de Déu, la bondat, Déu la imposés de cop, ho fes a través d’un miracle o com volgués, però no permetés més la injustícia i la crueltat. És el que li demanaven els fariseus a Jesús: Baixa de la Creu i creurem. Demanem: fes un signe miraculós, intervé, o si no deixa que  nosaltres a cop d’espasa ho imposem.

 Però a la Creu i la seva manera de fer. Venç Déu, i per tant, venç Jesucrist, i venç la persona humana, per què? Venç la persona humana perquè si nosaltres implantem el Regne de Déu, o Déu implanta el seu Regne  amb un miracle o per la força, el que tindrà serà esclaus, el que tindrà són marionetes, no tindran una imatge de Déu, sinó gent esporuguida, marionetes. Déu vol persones lliures, fets a imatge d’ell, que emprenguem la lluita i la grandesa de la relació lliure, no forçada, no per força, no per por.

 Per això sant Marc dibuixa a Jesús en el desert, com el nou Adam. Diu l’Evangeli: Vivia entre els animals feréstecs i l’alimentaven els àngels. Com si estigués en el Paradís. És el nou Adam, que venç la gran temptació de la persona humana, la nostra temptació, de voler ser esclaus, de voler renunciar a la llibertat, de voler renunciar al nostre jo més profund de la persona humana, en lloc d’obrir-nos al diàleg fecund, lliure, dolorós i sense saber on ens porta  l’aventura humana, l’aventura de ser fills de Déu.