PROFETES DE CALAMITATS

Joan XXIII al començar el Concili Vaticà II va dir aquesta frase: Sovint ens arriben les insinuacions d’alguns que només saben veure ruïnes i calamitats, em sembla necessari dir que estem en profund desacord amb aquests profetes de calamitats. El Papa al començar el Concili es va distanciar d’aquests profetes de calamitats que només veuen ruïnes i desastres.

Suposo que si el Papa ho veiés ara, li agafaria una atac de nervis, perquè de profetes de calamitats en tenim per tot arreu, però per tot arreu. I el Papa quan deia que estava en profund desacord amb els profetes de calamitats, no ho deia perquè fos un bonàs, perquè era afable,  bastant plenet, i era optimista, no és això. Qui hagi llegit una mica a Joan XXIII, s’adonarà que al darrera hi ha una persona que ha viscut intensament i en moments molt durs, els que significa ser testimoni de Crist, davant dels nazis, i davant de moments profundament seriosos. No ho deia perquè fos tonto, o un optimisme barat, ho deia pel que avui Sant Pau ens diu: Jesucrist és el SÍ de totes les promeses de Déu, en Jesucrist podem recolzar segurs, i també la nostra esperança, la nostra vida, les nostres expectatives. El creient no és optimista, el creient té esperança; el creient no veu les coses de color de rosa, sinó que sap que té una roca on posar els peus.

Hem començat avui la Missa, amb una pregària que a mi m’agrada molt: Senyor, feu que, per la meditació assídua del bé, complim de paraula i d’obra la vostra voluntat. Però si la posem al revés, el que fan els profetes de calamitats, és la meditació assídua del mal, que és el que estem veient dia rere dia, acabem provocant allò que profetitzem: el mal, la falta de confiança, i cadascú tira per allà on pot,  “sálvese quien pueda”. Només la meditació assídua del bé, de gent que sap veure la realitat en tota la seva cruesa però que té els peus arrelats en la fe, en Jesucrist, acaben fent les coses diferents, noves, segons la voluntat de Déu.

El profeta Isaïes diu: No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues; estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu?Obriu els ulls, mireu! I això ho diu el profeta Isaïes, quan Israel ho havia perdut tot, Israel ja no estava a la seva terra, havia estat expulsat d’Israel, vivia al mig de Babilònia, no tenien ni temple, ni reis, ni sacerdots, ni  profetes, no tenia res, per tant, es podria haver deixar portar pels profetes de calamitats amb tot el realisme del món. Però Isaïes sabia que hi havia un Déu, i aquest  Déu l’havia alliberat, i aquest Déu li havia promès que l’alliberaria. I per això els deia: “no penseu en el passat, estic fent una cosa nova, mireu, obriu els ulls!” És la dinàmica de tot creient.

Avui farem la benedicció de la imatge del beat Josep Tous d’Igualada. Quan Josep Tous va viure, en el segle XIX, aquest convent, com tots els convents, van ser tancats i expropiats pels governs i venuts. La vida caputxina, com la benedictina, com la de tots els religiosos van ser prohibida, els religiosos va haver de fugir de tot l’estat espanyol o viure de qualsevol manera, estava prohibida la vida religiosa. Enmig d’aquesta desolació total, el beat Josep Tous no es va ensorrar, va viure la seva fe, i a més a més, va iniciar una nova forma de vida religiosa, i es va preocupar de la formació dels infants. Per què? perquè era optimista? No, sinó perquè era un home de fe i de confiança, perquè no era  un profeta de  calamitats,.

Diu que van enviar un representant  d’una empresa de sabates a l’Àfrica, en un dels llocs més centrals d’Àfrica, i quan va sortir de l’avió aquell representant de sabates va veure que ningú portava sabates en aquell país. Què hi faig aquí? De seguida va telefonar a l’empresa i els va dir. “escolti, jo aquí ho hi faré res, aquí ningú porta sabates, torno”. En canvi una altra empresa hi va enviar també el seu representant i va veure també que ningú

anava amb sabates es va dir: aquí hi podem fer un gran negoci, podrem vendre sabates a tothom ja que ningú en té. Veieu la diferència?  Però això és perquè és optimista. Nosaltres no som optimistes, som homes i dones de fe, encara menys, som profetes de calamitats sinó que creiem  en Déu que, en Jesucrist,  a dit el SÍ definitiu a la humanitat, al món,  a mi, a la meva història. Aquí hi puc posar els peus.

I fins i tot els profetes de calamitats que hi havia entorn de Jesús, com veiem avui en l’Evangeli, que s’escandalitzaven d’ell, fixeu-vos que deien: Aquest home blasfema! Per què qui pot perdonar els pecats si no Déu? Això portarà Jesús a la mort, perquè l’acusaran de blasfem. Però aquest profeta de calamitats estava proclamant  la nostra fe. Qui pot perdonar si no Déu? Perquè Jesús és Déu en nosaltres que perdona i guareix. Fins i tot aquell profeta de calamitats estava proclamant la Bona Nova que estava succeint allí.

 Jesús té una mirada pròpia que ens fa veure que les coses diferents. Quan veu el paralític, no veu només el mal físic, sinó el mal profund i el guareix en allò que té de profund, en el seu cor, el pecat. En el que medita assíduament el cor humà dirà Jesús en el capítol setè de l’Evangeli de sant Marc, aquí s’hi juga el destí de la persona humana. Pot arribar a ser un profeta de calamitats que acaba produint el que profetitza o la meditació assídua del bé, que porta a ser i a fer la voluntat de Déu. Això depèn de nosaltres, de recolzar-nos sí o no en l’AMÉN de Déu que és Jesucrist.

DIUMENGE VII DE DURANT L’ANY –B-, 19 de febrer de 2012

(Is 43,18-19. 21-22.24c-25; Sal 40; 2 Co 1,18-22; Mc 2,1-12)