UN PA SOTA EL BRAÇ

Hi ha una frase que abans es deia i ara quasi bé no la sento mai: “Quan un fill neix porta un pa sota el braç”. Això es deia abans perquè ara, avui en dia, no se sent. No sé el perquè es deia. Suposo que era perquè a la llarga es contribuiria a l’economia de la casa. Però avui en dia, quan un nen neix, el que porta sota el braç són complicacions i, fins i tot, una bona colla de factures. Per tant, no ens podem refiar econòmicament dels fills, sinó que avui, tenir un fill és, com mai, un acte altruista, perquè no s’espera massa cosa econòmicament d’ell. És una de les experiències més boniques, d’avui.

Això es dona poquet, perquè a Europa hi ha pocs neixements. La natalitat està baixant moltíssim, perquè tenir un nen porta dificultats. Acollir-lo no és fàcil. Però no simplement amb un nen, sinó que passa a l’Església. Anem dient que la gent no creu, però quan ve algú i “es converteix”, què troba? Costa trobar-li lloc. No sabem acollir les persones que es converteixen. Queden allà mig perduts sense que ningú els ajudi a créixer en la fe, com fa un pare o una mare que ajuda a créixer el seu fill. Costa molt. Això fins i tot als ordes religiosos. Diem amb raó manquen vocacions. Però fa uns quants anys va venir un xicot que llavors tenia divuit anys, i jo li vaig preguntar com havia vingut aquí als caputxins. Em va respondre que de vegades havia anat a uns altres religiosos i havia parlat molt amb ells, però al final aquells religiosos li van dir que ells no el podien acollir, que vingués als caputxins perquè aquí a Arenys ho teníem més ben organitzat, i per això va venir. Acollir una persona seriosament és tot un art. I en l’Església també.

Això passa també amb la immigració. Costa acollir, fa por, però s’ha d’acollir, s’ha d’aprendre acollir perquè, en definitiva, acollint els altres fem el més important, acollir Déu. I quan un acull a Déu la vida li dona una volta que no queda res sense transmutar. Acollir Déu és el més difícil que hi ha però és l’única cosa que realment ens porta la felicitat. Estem fets per acollir Déu.

El text de la visitació, el trobament de santa Maria amb santa Elisabet. Són dues dones que han acollit el seu fill, i estan joioses d’haver-ho fet. “Feliç tu que has cregut. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”. Però aquesta felicitat d’acollir l’altre, d’acollir en l’altre a Déu, sempre té dues parts, una d’una profunda felicitat, però hi ha l’altra. Certament que podem dir a Maria «feliç». Però Simeó també li dirà que “una espasa et traspassarà l’ànima”, perquè acollir seriosament comporta sofriment. Voler estimar, voler acollir i no voler sofrir, diu Ramon Llull, és de bojos.

Jesús, el que portava al ventre Maria, ell també acull el Pare. El text d’Hebreus cita un salm i el posa en llavis de Jesús: “Vós no voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos. I com està escrit de mi en el llibre, us dic: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat”. I aquesta voluntat de Déu portarà Jesús a la mort. Aquella pregària de Jesús que està també a la carta als Hebreus i és tant dura: “Amb grans clams i crits Jesús demanà al Pare que l’alliberés de la mort. El Pare el va escoltar, però amb els sofriments aprengué què és obeir”.I a la vegada, tot, tot està en mans de Jesús. Com ell diu en una de les seves pregàries més expressives: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu amagat aquestes coses als savis i als entesos, i les heu revelat als senzills”. I qui és aquest senzill? Ell mateix. I continua dient: “El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Fora del Pare ningú coneix el Fill, i ningú no coneix el Pare sinó el Fill i a aquell que ell el vol revelar”. Jesús és el Rei de l’univers, però des de la creu.

Acollir l’altre, acollir a Déu és el més bell, el més profund, és pel que hem estat fets. Però no és innocent, no és fàcil, s’ha d’aprendre en el seguiment de Jesús. Per això Jesús és el primer que ens acull a nosaltres, ens estima, ens abraça, perquè també nosaltres aprenguem a acollir, a abraçar-lo a ell i en ell a tota la creació. I en ell, la vida que ens ha donat. I en ell, els germans que ha posat al nostre costat.

Fra Jacint Duran i Boada