LA PORTA

Fa  poc en una reunió de frares a sant Martí de Sesgueioles de l'Anoia. Un frare va explicar, una experiència que havia tingut feia relativament poc. Va dir que un dia havia sortit a caminar per un lloc que normalment no acostumava a passar-hi, i es va trobar una capella molt petita que no coneixia. Va voler entrar i va veure que hi havia una inscripció a la porta que deia: “Aquesta no és la porta d’entrada. La porta d’entrada està a l’interior”. Ell va mirar dins la capella, i va veure que la capella era molt petita i sí que tenia una finestra però no tenia cap porta. On estava la porta? Era un missatge. La porta està dins, a dins nostre. Qui vulgui entrar a la casa de Déu, qui vulgui trobar-se amb Déu té una porta, el seu cor.

A vegades no donem importància a la nostra consciència, al nostre cor, que divaga i divaga, i es perd. Però aquí hi ha la porta, la porta està dins. Per això Jesús dirà: “Benaurats els nets de cor perquè veuran Déu”. I sant Francesc, en una de les seves Admonicions dirà: “Els nets de cor són aquells que no paren mai de veure i adorar el Senyor Déu vivent i veritable”. Amb això sant Francesc vol dir que l’home és en la mesura en què està en la presència de Déu. El cor està fet per ser la porta, el lloc d’adoració, el lloc d’accés a Déu.

Però nosaltres hem tapiat aquesta porta. Com mai, la porta està tapiada. Com deia Nietzsche, “Déu ha mort”, però no només això, sinó que l’hem matat, i l’hem tapiat i hem amuntegat un munt de pedres a sobre. Parlem de tot però no d’ell. Ha quedat mort, callat, però hi és. Cal obrir aquesta porta. És la nostra feina com a cristians: obrir aquesta porta en el nostre cor, i en el cor de tots els homes. És la salvació del món. Sense Déu el món no té sentit. Com deia un cardenal africà: “O Déu o el no-res”.

Per això Jesús dirà: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, que jo sóc benèvol i humil de cor i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. Ell ens mostra el camí d’accés a aquesta porta. Ell ens mostra el camí de la felicitat: “Feliços els pobres...” Parla de la felicitat, però d’un felicitat curiosíssima, perquè és una felicitat que és compatible amb la pobresa, amb el plor, amb el ser perseguit, amb passar fam i set. Com dirà l’evangeli de sant Joan: “Us donaré una alegria que ningú us podrà prendre”. Ni la mort, ni la vida, ni el present, ni el futur, ni res de res ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucist, ningú ens podrà separar de la seva joia, perquè, en definitiva, aquesta joia és configurar-se, revestir-se de Crist. Crist és el pobre, és el qui plora, és el perseguit, el que té fam i set. La seva vida és així, no té ni on recolzar el cap. Plorava. Tenia fam i set de justícia. Era perseguit. Les Benaurances són el retrat d'ell. I, enmig d’això és el misericordiós i el qui porta la pau.

Una de les coses més urgents del nostre món és obrir aquesta porta del cor, que és molt petita, que és gairebé la cosa més senzilla, però l’hem d’obrir perquè la persona humana té la capacitat de fer sortir d’aquest cor la guerra i la pau. El cor humà és capaç de tot, del bé i del mal, però hem d’obrir la porta que mena a Déu perquè hi pugui entrar, pugui viure en nosaltres i configurar-nos a Jesucrist, que és el benaurat, que és aquell que ens mena a la vida, a la felicitat.

 

Homilia Solemnitat de Tots Sants
Fra Jacint Duran
1 novembre 2024