QUAN SÓC FEBLE ÉS QUAN SÓC REALMENT FORT

  He tingut la sort de tenir una conversa molt interessant amb un actor de cine, de teatre i de televisió. Va venir perquè està en marxa una producció de més d’una cadena de televisió, que volen fer una sèrie sobre el bisbe Pere Casaldàliga. A aquest actor li toca fer el paper d’un capellà francès que se’n va al Brasil. Ell, doncs, volia parlar amb un sacerdot, un religiós, que hagués estat a Amèrica, veure com eren aquests bitxos estranys i, per altra part, entendre el llenguatge religiós i eclesiàstic que sortia en el guió i que no entenia. Va ser realment una conversa molt interessant, que va durar més del que m’imaginava i que vaig agrair molt.

Voldria subratllar una frase que va dir, no perquè fos la més important, sinó al contrari, perquè va sortir molt espontània enmig de la conversa i sense donar-li gens d’importància, com pressuposant la seva evidència. Va dir: “Les tres productores que volen fer aquesta sèrie estan preocupades per una cosa”. ¿I sabeu quina cosa preocupava a les televisions i a la productora? No us ho imagineu? Doncs una cosa ben senzilla: que “la producció feia quedar massa bé a l’Església”. Ho va dir d’una manera molt natural, sense gens d’èmfasi, amb tota la innocència. Hi havia la por que aquesta producció fes quedar massa bé a l’Església. “Però ja ho han arreglat”, va dir. “Han escollit una sèrie de frases punyents del Bisbe contra la jerarquia, i ja queda la cosa arreglada”. Tot això, dit com la cosa més evident, més senzilla. Preocupa que l’Església quedi bé. I torno a dir que va ser una conversa molt interessant i que m’agradaria tornar-la a reprendre.

Però això és molt constant. Recordeu qui era Ingrid Betancourt? És colombiana, i va estar molts anys reclosa per les FARC, la guerrilla colombiana. Per fi la van alliberar, d’una manera enginyosa i espectacular. Quan va passar això jo estava aquí, i vaig escoltar com ella parlava pels mitjans, explicant com n’havia sortit, etc. Vaig tenir la coincidència que en aquest mateix temps jo vaig haver d’anar a Colòmbia i allà també vaig escoltar les mateixes declaracions, però resultava que la televisió d’aquí havia retallat quasi totes les referències que aquesta senyora feia donant gràcies a Déu i al paper de la fe en aquells anys tan difícils. Quan ho vaig escoltar allà, a Colòmbia, deia moltes referències a Déu i a la seva fe, i això aquí es veu que els devia fer nosa, feia quedar massa bé la fe. Això ho hem de tenir en compte, molt en compte. I no per posar-nos a fer les víctimes, perquè certament una cosa hem de tenir molt clara: hem de comptar sempre que l’Església tindrà mala premsa. Sempre. Això està en el “contracte”, i, si té massa bona premsa, vol dir que està predicant una cosa diferent de la que predicava Jesús.

A més, tal com deia el Papa Benet, el gran problema de l’Església no és altre que els seus propis pecats. La mala premsa de l’Església és fruit dels seus propis pecats. És un problema semblant al que es va trobar Jesús. Avui ho veiem en el text que hem llegit de l’Evangeli, un text que no és una anècdota entre altres. Jesús va a Natzaret, predica a Natzaret, i el text diu d’una manera molt lapidària que Jesús “no hi pogué fer miracles”. Per què? Perquè no creien en ell. Déu no pot fer miracles si nosaltres no li obrim la porta. I quin era el problema pel qual no obrien la porta els de Natzaret? La mala fama de Jesús. Fixeu-vos que, en el text, quan es parla de Jesús, la gent diu: “No és aquest el fuster, el fill de Maria?” Com abans entre nosaltres, els fills de les solteres portaven el nom de la mare, no el del pare. Fixeu-vos, doncs, que l’expressió “fill de Maria” indica que Jesús tenia fama de ser fill de dona soltera. Avui entre nosaltres això no és cap problema, però en la seva època sí. La mala fama de Jesús provocava el tancament de la possibilitat de fer miracles, malgrat assenyalar el gran Misteri de l’Encarnació.

També la mala fama de l’Església, que apunta al seu Misteri i també als seus pecats, bloqueja la capacitat de fer miracles, de canviar realment el món, de donar un lloc a Jesús. Ens toca a nosaltres, els cristians, d’estimar l’Església tal com és, estimar-la, i ser lúcids perquè sempre tindrà clavada, com diu sant Pau, “una espina en la carn”. Li podem demanar a Déu que l’arrenqui, però, com a sant Pau, ens dirà: “No la vull treure, perquè com més petites siguin les vostres forces, més resplendeix el meu poder”. L’Església sempre tindrà clavada aquesta espina que són els seus propis pecats i el Misteri que es reflecteix en ella malgrat i gràcies als seus pecats.

Per tant, calen dues coses: Amor a l’Església, acceptar-la com és. Quan parlem d’acceptar els altres, encara més l’Església, no vol dir justificar-la, però sí estimar-la i, saber que, en definitiva, hem de fer com sant Pau: “Com més febles són les nostres forces, més resplendeix la glòria del Senyor”; “quan sóc feble, és quan realment sóc fort.” Una Església prepotent, una Església endurida, no evangelitzarà mai. Una Església que reconeix els seus pecats i, malgrat tot, continua proposant Jesucrist, es podrà obrir camí. Perquè el qui obre camí no som nosaltres sinó Jesucrist. Una vegada li van preguntar a mare Teresa de Calcuta: “Quins són els problemes més importants i candents del món?” Sabeu què va respondre? “Els problemes més importants i candents del món som vostè i jo”. I per aquí és per on s’ha de començar.

DIUMENGE XIV DE DURANT L’ANY –B-   08.07.12

(Ez 2,2-5; Salm 122; 2Co 12,7-10; Mc 6,1-6)