Cada any, a la ciutat
d’Esparraguera, es fa la representació de la Passió. Crec que fa segles que es
fa, però aquest any han tingut una bona pensada i, abans de començar les
representacions de la Passió, han organitzat quatre conferències sobre Jesús. Les
ha organitzades un senyor que es diu Joan Hernández que pertany a l’Institut de
Teologia, professor i membre de la Taula de Diàleg Permanent de les Religions;
ha fet quatre conferències sobre la manera en què les diferents religions veuen
Jesús. Primer des del budisme, després des del judaisme, des de l’islam i finalment des del cristianisme. I diu una
frase curiosa: “La figura de Jesús pot ajudar a unir les religions”. I jo no ho
diria com a possibilitat futura, sinó en present: La figura de Jesús ajuda a unir les religions.
Les trobades de totes les religions
a Assís per pregar i dialogar conjuntament són una iniciativa del Papa Joan Pau II seguida per
Benet XVI. Totes aquestes trobades es fan entorn de la ciutat de Sant Francesc.
Però, és sant Francesc qui motiva la trobada? No, Sant Francesc és un sant que transparenta
tant Jesús que, sense dir-ho, és Jesús qui convoca.
I si un va mirant cada una d’aquestes
religions que es presenten en aquestes quatre conferències a Esparraguera i
pregunta, per exemple, al budisme trobarà molts estudis de monjos budistes
sobre Jesús. Ja fa molt de temps que els budistes s’interessen per la persona
de Jesús: pel què diu, per la manera d’actuar, Jesús fascina. És com el que hem
trobat avui en l’Evangeli: Qui és aquest? S’estranyen, Jesús interroga,
i els budistes ho estant fent molt últimament. Sobretot m’agrada el llibre del Dalai-Lama
fruit d’una trobada que es va fer a Anglaterra sobre diferents passatges de
l’Evangeli comentats pel màxim representant del budisme tibetà. És un text no
simplement fet amb respecte, sinó intentant d’aprendre d’una persona que
sempre sorprèn que és Jesús.
No simplement en els budistes,
sinó també en els jueus (que fa bastant de temps han superat la confrontació
amb el cristianisme) hi ha grans pensadors, teòlegs i exegetes, que
s’interroguen per la persona de Jesús. Si llegiu el llibre de Benet XVI sobre
Jesús, els dos volums, moltes vegades el Papa fa servir exegetes i pensadors
jueus que s’han interessat per la figura de Jesús. Fins i tot un dels pintors de
renom del segle passat, Marc Chagall (1887-1985), jueu, pintà moltes vegades
sobre Jesús. Algunes de les pintures més belles que s’han fet en el segle XX
sobre Jesús són de Chagall. També ho veiem en Martin Buber (filòsof, teòleg i
pedagog, 1878-1965) i d’altres pensadors jueus. Jesús interessa.
I si mirem en el món musulmà
igual. En els orígens mateixos de l’Alcorà, trobareu que Jesús és anomenat el
Messies, Fill de Maria, Aquell que Déu creà de nou en el ventre de Maria verge
i que és el qui ha de venir als darrers temps a jutjar a tota la humanitat.
Jesús uneix, perquè interroga. I no simplement en el món que anomenem de les
religions. Cada vegada va creixent més a Europa tota una sèrie de pensadors,
escriptors i periodistes que veuen en el cristianisme un dels pocs referents
seriosos de l’actualitat europea. Fins i tot hi ha un dels periodistes que
s’anomena “catòlic no creient”. Són
agnòstics, són, fins i tot, no creients; però que veuen amb gran simpatia el
cristianisme i fins i tot el mateix Papa, que anomenen un dels pocs pensadors
amb personalitat de l’actualitat. I tot en referència a Jesús de Natzaret. Jesús
és un dels pocs punts referents, seriosíssims de la història de la humanitat i,
per a nosaltres, el referent fonamental. Tots aquests han fet el que van fer els
contemporanis de Jesús: meravellant-se, escoltant-lo.
I moltes vegades els cristians
ens perdem per les branques parlant d’aquí i d’allà, i no ens aturem a pensar que
el nostre tresor és un, Jesús de Natzaret, del qui se’n deriven molts altres
tresors, però tot s’aguanta d’un Tresor que és Jesús de Natzaret.
Els cristians no valorem el
nostre Tresor i, a vegades, fem un conglomerat de tot el que sentim d’Ell i no
acabem d’entrar en el misteri de Jesús. O pitjor encara, fem de Jesús una
espècie de representant de la religió sui generis i li pengem totes les
afirmacions d’aquesta religió general inventada, o de la filosofia i saviesa,
sense adonar-nos de la personalitat i de la força de la figura de Jesús. Qui
som els cristians? Els cristians som una comunitat que Jesús crea, ho dic en
present, crea. Si anem al principi de
l’Evangeli, Marc, com comença? Jesús convocant els deixebles. Jesús no apareix
quasi mai tot sol en els evangelis, Jesús convoca. Nosaltres som aquesta
comunitat, convocada i volguda per Jesús, i reunida de nou després de la
Resurrecció. Perquè nosaltres som la comunitat que té Jesús per mestre,
però mestre vivent, ressuscitat, que com deia Sant Pau: En el qual habita la
plenitud de la divinitat. O com diu l’Evangeli de Sant Mateu: L’Emmanuel,
el Déu amb nosaltres.
Crist ressuscitat, vivent, ens
convoca i és el que crea la nostra Fraternitat, la nostra Comunitat, aquesta,
la d’avui. Però com? Doncs seguint el que diu l’Evangeli d’avui. Primer de tot
almenys hauríem de tenir la capacitat de la gent contemporània de Jesús i dels
budistes, i dels musulmans, i de tots aquells que, quan veuen Jesús, el primer
que fan és interrogar-se. Ens interroguem quan escoltem Jesús? Què vol dir tot
això? S’estranyaven. Ens estranyem davant de la persona de Jesús? Més
encara, com diuen els seus contemporanis, no simplement ens diu coses noves,
sinó que parla amb autoritat. I hauríem de fer no com els seus contemporanis
només, més encara, com els dimonis! Que fan els dimonis? Què diuen els dimonis?
Per què et fiques amb nosaltres Jesús de Natzaret, és que véns a
destruir-nos? Doncs això és el que hauríem de sentir quan tenim Jesús al
davant, per què et fiques amb mi? I hauríem de sentir que Jesús es fica amb mi
i ve a destruir-me, a destruir una part de la meva vida. Jesús s’hi fica, no
solament per informar-nos, sinó que ens interpel·la, es fica amb nosaltres, tot
destruint aquesta part tan fosca que habita en nosaltres. Si no veiem que Jesús
es fica amb nosaltres, si no veiem que ve a destruir, és que no escoltem Jesús.
I sobretot Jesús ens crida cadascú pel seu nom, diu: Vine, amb mi! Segueix-me!
Aquesta és la gran crida del
cristià, Jesús es fica amb ell, ve a destruir la presó que ens hem construït, i
ve a fer que tota la vida s’aguanti sobre un sol punt: Jesús de Natzaret.
Ara, en l’Eucaristia, hem
d’escoltar-lo i acollir-lo, perquè aquí succeeix el misteri més sublim: Crist
ens convoca, ens parla, perquè hi és, perquè és vivent i ressuscitat.
DIUMENGE IV DURANT L’ANY - B - 29 de gener de 2012
(Dt 18,15-20; Salm
94; 1Co7,32-35; Mc 1,21-28)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada