L’IMPREVISIBLE

     Fa uns mesos vaig anar amb avió. Normalment en el bitllet hi posa la fila i el seient que et toca. A mi em tocava la fila  nº 14, i em sembla la lletra B. Vaig anar buscant la fila que tocava i vaig veure estranyat que després de la fila  12 venia la 14, per tant, el 13 no hi era. No cal ser molt avesat en ciències ocultes per adonar-se que el 13 no hi era per qüestions simplement supersticioses. Al principi em va cridar  l’atenció que en un avió, que és un dels exponents més grans de la tècnica i de la ciència del nostre món, es deixin portar per aquesta superstició, realment no deixa de ser contrastant i una mica estrambòtic. Però després vaig pensar que no ho era tan, perquè fixeu-vos que el que anomenem superstició o màgia, vol aconseguir el mateix que la ciència. Què vol fer la ciència? donar seguretat, preveure les coses, fer les coses fàcils, no complicar la vida. I la màgia què vol fer? doncs el mateix. La ciència i la tècnica ho han fet molt millor. Per això un diria, a més ciència, a major tècnica, menys superstició, menys màgia, però no és així. Ja sabeu vosaltres a la que un mira una mica la TV, el programes de màgia, de tarots i d’aquestes xorrades es multipliquen a desdir. Contra més ciència més màgia, per què? Hi ha una por immensa en la persona humana, en nosaltres, de l’imprevisible.     ho volem tenir tot assegurat, segur, establert, i si no hi arriba la ciència estirem la màgia. Què ens fa més por? l’imprevisible. La ciència  el que vol és treure imprevistos en la vida, que tot estigui assegurat. Però, per molta ciència, per molta màgia que hi posem a la vida humana, la majoria de coses que passen són imprevistes, incontrolables, i surten de la manera menys pensada, i això contínuament. Viure l’imprevist és el que ens fa més por, i aquí hi posem tots els mitjans perquè n’hi hagi els menys possibles, però per molt que fem, les coses més importants de la vida són imprevistes.

     El mateix naixement, la mateixa mort, la mateixa malaltia i, sobretot, sobretot, la relació amb els altres, això és una caixa de pandora cada dia. Ja voldríem que amb les cartes sabéssim  com seria el nostre humor aquest matí, o d’humor de la nostra esposa, o dels fills, però no!. L’imprevist  i les coses més importants de l’existència són imprevistes, incontrolables i ens vénen sense demanar-nos permís ni esperar que siguin madurs, vénen quan vénen. I davant d’això què podem fer? Dues coses, o negar la realitat o afrontar la vida. I, afrontar la vida a vegades ens porta  neguit, angoixa, por, desesperació, si voleu.  Per això és bo que aquest vespre del Dijous Sant, veure com Jesús acull aquestes situacions.

     Jesús es troba en una situació en la qual tot se li escapava de les mans; tot quedava en mans dels seus enemics. El text de l’Escriptura ens parla de que “ha arribat l’Hora, l’hora de passar d’aquest món al Pare”. Parla de l’hora de les tenebres, parla de que el diable ha posat en el cor de Judes la decisió de trair-lo, parla de la fosca. Davant d’això què fa Jesús? Dues coses bàsicament: primer, no negar la situació, afrontar-la. Segona cosa que fa: donar-li sentit. Donar-li sentit a partir del Pare. No a partir de les cartes, no a partir de qualsevol tonteria, a partir del Pare. I què és el primer que passa? “Essent conscient que de Déu venia, i  a Déu tornava...” Sabia que sortia d’aquest món i anava la Pare. Del Pare ve i al Pare torna. El Pare és el que dóna el sentit i l’horitzó de tot. I aquesta relació amb el Pare, segons els textos que avui ens posa la litúrgia, el fa profundament lliure, diu: “Sabent Jesús que Déu li havia posat tot a les seves mans...”. Déu li havia posat tot ales seves mans. Per això dirà una i altra vegada, sobretot e l’Evangeli de Joan, que Jesús assumeix la Passió lliurament. O sigui, humanament, perquè on hi ha una llibertat hi ha humanitat. Una misteriosa i sagrada llibertat.  El Pare li havia posat tot a les seves mans.

     Jesús és en el cor del seu Pare per això el primer que fa és: “Ell que havia estimat els seus, els estimà fins a l’extrem, i els mostrà com els estimava... : “Preneu aquest pa partit, ofert per vosaltres...” Jesús davant de la situació imprevisible, una situació que no domina, una situació que s’endurirà, que està en mans dels seus enemics, l’entoma i li dóna sentit a partir de la seva experiència central: el Pare.  

    Fixeu-vos que si tornem a l’avió de que parlàvem al començament, és tot el contrari. Què feia aquesta companyia d’aviació? Primer, que si a mi em donava el nº 14, de facto, m’estava donant el nº 13, però què feia fent això? al revés de Jesús, no mirar la realitat, amagar-la. La fila 13 seguia essent la fila 13. Segon, no simplement va amagar la realitat, sinó que actuava amb un individualisme ridícul, i infantil. Suposem que jo tingués el nº 13 de fila, si em porta mala sort i jo m’enfonso s’enfonsarà també la fila nº 16 i la 18. Per tant, és un individualisme ridícul i fals. Fixeu-vos que això és el que ens passa a la vida, una vida que estem tan centrats en nosaltres mateixos, que no ens adonem que anem tots en el mateix vaixell (en el mateix avió).  A més amagar el nº 13de la fila és almenys un interrogant sobre l’eficàcia del pilot. La seguretat de l’avió de quí depent?. S’estimaven més no posar el  13 que refiar-se de l’eficàcia del pilot.

 És el contrari de Jesús, no mirar la realitat de cara a cara; segona, no veure que la pròpia realitat està englobada en la de tots, en la comunitat. I tercer, la no confiança i aquest és el punt més important. Davant l’imprevisible, l’incontrolable, l’inesperat el que es precisa és la confiança absoluta en el “Pilot”, en aquell que ho aguanta tot a les seves mans. La confiança amb aquest Déu que ens ha estimat tant, que ha mostrat amb el seu Fill fins a quin punt és capaç d’estimar-nos, fins que Déu mateix s’agenolla davant nostre, ens renta el peus, es parteix com un pa, i ens dóna fins l’última engruna.

DIJOUS SANT -B- , 5 d’abril de 2012

(Ez 12,1-8.11-14; Salm 115; 1Co, 11,23-26; Jn 13,1-15)