La paraula

                                                                        Diuen que les paraules se les emporta el vent, però segurament és una de les frases que menys raó te. Paraules certament en diem moltes, però hi ha paraules que són el refugi durant molt de temps en l’ànima d’alguna persona. I al revés, hi ha paraules que s’han clavat com una ferida que no  hi ha manera de treure-la durant tota la vida, les paraules són molt importants.

Créixer en la fe es fa a través de la Paraula. O com deia aquell pensador: “la paraula és la casa on habita el Ser”. I cada paraula té la seva història. Si les anéssim analitzant cadascuna de les paraules veuríem que tenen el seu origen i la seva història. Algunes vénen del llatí, altres de l’àrab, altres del grec, altres del nord, de molts llocs, cada paraula té la seva història. I també que la paraula, “paraula”, té la seva història: d’ on surt la paraula, “paraula”? El lògic és que hagués sortit del llatí que és el que tenim més a prop, però no, perquè en llatí la paraula es diu “verbum”; nosaltres no diem “verbum”, diem paraula. També és lògic que hagués sortit del grec, que n’hi ha moltes paraules que han sortit del grec, però llavors en diríem “logos”. No  diem ni logos ni diem verbum, diem paraula. Sabeu d’on surt la paraula “paraula”? No? Doncs surt de l’Evangeli, sí, de l’Evangeli. De les “Paràboles de Jesús”, d’aquí surt la paraula “paraula”, i així ha passat en el nostre vocabulari normal. Fins i tot, el tex més antic en català, que són “Les homilies d’Organyà”, ja hi surt la paraula “paraula”, per tant es feia servir al segle XII en el llenguatge normal català. I no solament en català, també “palabra” en castellà, “parola” en italià, “parole” en francès, i em sembla que també en portuguès. Per tant l’Evangeli han forjat la nostra llegua i no solament en aquest cas. I no sols el català sinó totes les llengües europees.

Si la paraula hagués derivat de “logos”, que seria el lògic, el primer que vindria al cap, al nomenar la paraula logos, és un discurs, un concepte, però una paràbola no. Una paràbola no és un discurs, no és un concepte, una paràbola és una narració, i el que té al darrera és una imatge en moviment. Per tant fa referència a una cosa visible. Una paràbola és un conte, una història. Darrera de la paraula “paraula”, hi ha una historia, una imatge,  una cosa en moviment.

I això és bonic perquè arrela en el que en els evangelis en grec deien de Jesús: que Ell parlava bàsicament en paràboles. Per què ho explicava en paràboles? Per una cosa molt concreta: Per ensenyar-nos com Déu és, com Déu actua, com Déu irromp en les nostres vides a través de Jesús. Jesús està per mostrar-nos com Déu és i actua, i això ho feia com? A través de parides mentals, no! Ho deia tot en paràboles, i aquestes paràboles d’ on les treia? de la vida quotidiana. Fixeu-vos si tinguéssim prou paciència,  a través de les paràboles de Jesús veuríem com era la vida quotidiana de Palestina al segle I. Perquè Jesús parla del més quotidià. La majoria de paràboles són entorn del treball; un grup de paràboles molt important és a l’entorn del treball del camp. Els evangelis Sinòptics posen tot un grup d’aquestes paràboles que en diem agrícoles: com la sembra,  el Regne de Déu és com una llavor que es sembra, com gra de blat que mor, com una llavor enmig de la qual creix el jull. Hi ha moltes paràboles agrícoles. Però també Jesús es va fixar a com la gent pasturava, hi ha moltes paràboles que parlen de com els pastors cuidaven  les ovelles, quan se’n perd una, l’alegria que té el pastor de trobar-la. També es veu com pesquen i diu: “El Regne de Déu és com una xarxa immensa que ho recull tot. O els diu que: Han de ser pescadors d’homes. I també del seu treball, era fuster. Allò de la brossa a l’ull i de la biga. Però també parla molt de la naturalesa, fixeu-vos: El sol i la pluja que surt sobre bons i dolents, sobre justos i injustos. Les flors del camp, els ocells del cel, les guineus, els llops, els vents i, fins i tot, les gallines i els pollets. Surt tot, però el que li dóna més importància és sobretot  la vida familiar: els casaments, les festes familiars, de la dona que escombra a terra, del pare que espera els fills, de les baralles familiars... Fixeu-vos que de tot això n’està ple a les paràboles.

I també dues coses curioses: primer, les paràboles que són molt realistes, no són faules,. Jesús no fa parlar mai a un gos, o a una gallina, tot és molt com la realitat i, tan realitat, que Jesús  agafa les coses petites i no les grosses. Avui mateix ens parla de la llavor de la mostassa, que és tan petita i creix. Però heu vist mai vosaltres un arbre de mostassa? Si arbre se li pot dir...És bastant nyap, “birria”, normalment no fa dos metres.

Ezequiel que era més poeta, en lloc d’agafar una “birria”, d’aquest tipus, va agafar un cedre, que és més solemne, Jesús no, no agafa un cedre, ni un pi. El mateix Ezequiel que li agraden les coses solemnes, compara el Regne amb una àguila, Jesús ho compara, us ens recordeu, amb una gallina. És una de les escenes de Jesús molt boniques, perquè Jesús va plorar contemplant Jerusalem i diu: Quantes vegades t’he volgut recollir com una gallina els seus pollets. Certament que queda molt casolà, però molt poc poètic! Per què? Perquè Jesús és molt de casa, de les coses de cada dia, podríem dir que Jesús ens vol fer entendre com Déu actua,  i per això avui els textos ens diuen: Que aprenguem a mirar el que és petit, com el gra de mostassa. mirem el petit, el petit, i no simplement mirem el petit, sinó que creiem en la força del que és petit, Com el  llevat ficat a la pasta, tan petit, però que ho fa créixer tot. Per tant, Jesús ens fa mirar el petit i ens fa creure en el petit; encara que hi hagi coses tèrboles, que enmig hi hagi jull, hi hagi problemes, no tingueu por, el blat creixerà. Creieu en el petit. És molt important.

El creient hauria de ser un enamorat de la paraula, al darrera de cada paraula hi ha la Paràbola de Jesús. Ser austers dir “sí” quan és sí, i “no”, quan és no, molt austers amb les paraules però que estiguin totes elles banyades de llum, com Jesús, que va saber mirar la realitat tota ella banyada amb la presència de Déu. D’un Déu que actua en el que és petit, però que actua i, per tant, que transverbera en tota la realitat.

Per això demanem com Sant Pau, “Que nosaltres no sabem què hem de demanar per pregar com cal. Deixem que l’Esperit de Jesús obri els nostres ulls, ens faci veure la vida com Ell la veia, i així hi ha paraules que direm seran per donar esperança.

DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY (Sv 12,13.16-19; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43)  17 juliol de 2011.