dimarts, 20 de setembre del 2016

LA MENTIDA ÉS BONA?

Hi ha un escriptor francès de principis del segle passat que deia: Odio qui complica les coses simples, però també aquell que simplifica les coses complicades”. I certament que moltes vegades ens compliquem inútilment, però també a vegades no assumim la complexitat de la vida i la volem reduir a les quatre coses que sabem. “El cristianisme no és cosa de sòmines”.
En aquest sentit, estic llegint un llibre que ja des del primer capítol és desconcertant. Es tracta d’un jueu agnòstic que descobreix Jesús i s’acaba convertint a la fe. Explica la seva conversió més o menys, així: “La mentida. La mentida dita a cau d’orella per Crist… En una mil·lèsima de segon esdevinc seu per sempre.” La mentida el va fer de Crist.
L’autor parla d’un interrogatori de la policia política a l’època stalinista a Romania. Li demanaven el que havien fet en una reunió clandestina, qui havia participat, què s’havia dit. Si l’interrogat hagués dit la veritat hagués quedat lliure de càrrecs i d’acusat hauria passat a ser testimoni en el judici i n’hagués enviat molts a la presó o a la tortura de les presons stalinistes. Però, en negar la veritat, el que va passar a ser acusat fou ell, qui va anar a la presó fou ell, qui va ser torturat fou ell. Per això, aquí, la mentida era dictada per l’amor, per Crist mateix. I a l’escollir el camí de la creu, va escollir Crist. A la presó el batejà un bisbe, que amb ell compartia la mateixa sort. Quan, després de molts anys, va poder sortir de la presó, es feu monjo. És el que hem pregat a l’inici de la Missa: “Vós, oh Déu, heu volgut que tota la llei consistís en l’amor”.
Els textos de l’Escriptura que ens ofereix la Litúrgia ens mostren com els explotadors i els estafadors fan servir l’astúcia, el raonament per continuar robant i estafant: “Vendrem el gra amb mesures petites, i per cobrar, passarem la moneda amb peses més grans. Farem trampa amb les balances... Amb un parell de sandàlies comprarem un pobre”. Així ho descriu el profeta Amós. I Jesús també ens descriu unes cavil·lacions semblants amb l’administrador infidel: “Què podré fer ara que el meu amo em despatxa? Cavar...? Anar a captar...? Ja sé què faré perquè algú em rebi a casa seva... I va cridar un per un els qui tenien deutes amb el seu amo... “Quant deus al meu amo? Cent bidons d’oli? Doncs aquí tens el teu rebut. Seu de pressa i escriu-ne un que en digui cinquanta.” El text diu que Jesús lloà aquest administrador infidel, com també podria lloar aquells que criticava Amós. No per robar o estafar, sinó per saber pensar, per no quedar-se amb les mans creuades i saber reaccionar.
Jesús ens demana saber reaccionar no pel mal, no per estafar sinó a la manera del Regne com va fer aquell que era interrogat. Encara que sigui paradoxalment, aparentment en contradicció amb el que està manat. Va reaccionar en una situació límit a la manera de Jesús: jugant-s’ho tot. En les situacions que vivim hem de saber no deixar-nos portar pel victimisme, el pessimisme o la passivitat. No reduïm el cristianisme a quatre tòpics que seguim sense pensar. Certament no fem complicat el que és senzill, però també assumim amb intel·ligència la complexitat. Què faríem en un cas com el que va viure aquest jueu romanès? En la vida quotidiana ens trobem en casos potser més senzills, però que també ens demanen saber discernir, pensar i actuar amb fermesa des de la fe.