JO SÓC EL DE LA VORA DEL CAMÍ

En un municipi del Maresme les assistentes socials es van adonar que hi havia un fort creixement de gent gran que vivia sola en la població i això, a més de generar un problema de solitud, també portava deficiències en l’alimentació, ja que quan hom només cuina per a un mateix tendeix a no tenir-ne massa cura. A més, algunes d’aquestes persones tenien problemes per arribar a final de mes. D’aquesta manera va sorgir la iniciativa en dos centres d’avis de la població d’oferir menjar gratuït per a què així aquestes persones poguessin tenir companyia a l’hora de menjar i una dieta equilibrada.

Tot i les reticències inicials, es donà el cas que un dels dos centres va omplir el menjador; en canvi l’altre, tot i que oferia, no sols la mateixa qualitat i instal·lacions de la mateixa categoria, sinó dos menjars al dia, no tingué ni un sol comensal.

I hom es pregunta: Què va passar? Quina és la raó de l’èxit de l’un i del fracàs de l’altre, quan la qualitat era la mateixa? Filant més prim hom descobria que, de fet, només hi havia una diferència entre els dos centres: el que havia fracassat oferia el menjar compartint el menjador amb els altres residents del centre i el que havia reeixit havia ofert el menjar en un menjador separat dels altres residents.

Crec que aquesta havia estat la raó: ens costa sentir-nos part d’un col·lectiu necessitat; preferim, mentre podem, ser dels que es valen per ells mateixos. Això passa en els que estan a prop per edat, però passa en totes les edats.

No volem mirar la realitat que s’apropa, volem separar-nos (o separar-los) perquè quedi clar que no en formem part. Fer un menjador bonic, confortable, però a part; un edifici, una paret separadora... I malgrat tot som com ells, som ells, som fets de la mateixa pasta. Ens espanta ser tan vulnerables, tan necessitats. Són tan pròxims a nosaltres que som nosaltres mateixos. Cal saber-ho acceptar i veure i viure aquesta proximitat. Perquè és així.

Qui és el meu pròxim? El sacerdot i el levita menjaven en un menjador a part. No volien acceptar que eren fets de la mateixa pasta que aquell que jeia prop del camí, fugiren. De fet fugien de la realitat, d’ells mateixos.

El samarità era tan pròxim i fet de la mateixa pasta d’aquell que jeia prop del camí com el sacerdot i el levita. La diferència és que ell s’aproximà, no li repugnà la seva pròpia natura. O millor: exercí la seva “proximitat”. Sentí compassió, sentí que patia amb ell, s’identificà. Estava, doncs, en la veritat, perquè és així. Abans d’identificar-nos amb el sacerdot, amb el levita o amb el bon samarità cal identificar-se amb el ferit prop del camí. Aquell sóc jo, ets tu, som tots.

És el que veiem en Jesús. Ell “pel qual van ser fetes totes les coses i per ell s’aguanten”, “Ell que era de condició divina”, d’Ell dirà el prefaci d’avui que “encara avui com a bon samarità ve a trobar tots els qui sofreixen en el cos o en l’esperit i vessa sobre les seves ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança... Així la nit del dolor s’obre a la llum Pasqual”. I per això abans s’encarnà, es féu pobre i els pobres tenen imprès el seu nom.

Acostant-se a nosaltres Déu s’ha fet pròxim nostre i així Ell comparteix la feblesa de la nostra humanitat i nosaltres compartim la fortalesa de la seva divinitat. I ens posa dins la dinàmica de la proximitat, de la implicació, de la complicitat. I així, també, ens fa acceptar-nos, ens fa pròxims a nosaltres mateixos, a la nostra realitat, a la nostra veritat.