APRENDRE A PATIR

En diferents ocasions fa temps que una dona havia demanat al pare Pius de Pietrelcina que pregués per ella perquè fos alliberada de diferents sofriments i situacions difícils que passava i, com insistia, finalment, el pare Pius li va dir: “El sofriment forma part de la vida, cal aprendre a sofrir”. Cal aprendre a sofrir per aprendre a viure. Raimon, aquest cantautor valencià, deia ja en una de les seves cançons: “Ja el nàixer és un gran plor”. La carta als Hebreus ens parla de Jesús “que durant la seva vida mortal, s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà... però tot i que era el Fill aprengué en els sofriments què és obeir”. Cal aprendre a sofrir i també podem dir que cal aprendre del sofriment i cal aprendre a lluitar contra el sofriment.

Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir aprendre a créixer, a deixar enrere, una i altra vegada, l’autocentrament. Aprendre a acollir la realitat que no és com voldríem o imaginàvem. Sobretot la realitat de l’altre, dels altres. Aprendre a sofrir amb Jesús vol dir, en primer lloc, deixar de sofrir inautènticament. Quant sofriment innecessari provocat per viure en la mentida! Quantes llàgrimes per falses raons! Quant sofriment per mantenir-se inflexible, malgrat que veus que l’altre té raó! Quantes situacions ridícules que esdevenen tragèdies! Quants judicis que cremen al cor! Quants records alimentant ressentiments! En la Passió sofria certament Jesús, però també Pilat, també els fariseus, també la massa sense nord. També Pere sofria, i Judes! Tots sofrien, però només Jesús sofria autènticament, només Ell estava en la veritat d’Ell, del que realment estava passant, en la veritat del Pare.

En la Passió de Jesús el poble, la gent, apareix desorientada i manipulada. Com diu en un altre lloc dels evangelis “una gentada malmenada i desesperançada, com ovelles sense pastor”. És el dolor de ser manipulat, de no ser un mateix, de fer les coses perquè es diuen, sense personalitat ni conviccions. El dels subjectes que han perdut la capacitat de decidir i es mouen “pel que es fa”, “pel que es diu”. Jesús certament no sofreix aquest dolor. Ell sap de qui s’ha fiat i duu a terme el seu camí sabent on i perquè vol anar-hi. Jesús no pateix així, però se’n compadeix del qui així pateix, tot i que serà víctima d’aquestes masses desorientades i manipulades que no saben on van, ni per què fan les coses, portades pel vent dels tòpics, de les modes. Masses que no troben sentit a les seves vides.

En la Passió, els notables del poble i Pilat també pateixen. Però Jesús tampoc no pateix com ells. Ells estan patint per mantenir el seu poder i la seva influència. La mateixa presència de Jesús posa en qüestió tot allò que han aconseguit i que volen mantenir a qualsevol preu. Jesús no sofreix d’aquesta manera perquè té molt clar que només hi ha una cosa necessària. Jesús en la seva passió no sofreix aquest dolor i vol de totes passades alliberar-nos d’aquest patiment.

Jesús tampoc no pateix com Pere per haver negat el seu Senyor. Tampoc no pateix com Judes per haver-lo traït. De tots aquests sofriments ens ve a alliberar Jesús.  Deixant-nos atreure  per ell.

El seu sofriment guareix, em situa en la meva veritat. Jesús no es mira la vida estoicament, com si res no l’afectés. Diu la carta als Hebreus que ell “clamava amb grans crits i llàgrimes a Aquell que el podia salvar de la mort”. Jesús no és indiferent al seu sofriment ni a la seva mort. Diu als seus deixebles: “Sento a l’ànima una tristor de mort”. Però serà sobretot el dolor dels altres el que més el commourà. Quan mor Llàtzer, el seu amic, Jesús, ens diu l’evangeli de Joan, “es commogué i plorà”. Sent profunda compassió pels malalts, els pobres i els petits, que anomena els seus germans. El dolor de Jesús és produït per la mort i el sofriment de la vida i sobretot per la compassió.

I davant d’això no es queda impassible, sinó que la compassió no el porta al victimisme, ans a la comunió i a la confiança. Jesús obre el camí de la fe i el duu a terme. I d’aquí naixerà la creu.  Diu Jesús: “Quan sigui alçat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”, perquè en la creu se’ns mostra, sobretot, fins a quin punt Déu ens estima. En la creu se’ns mostra fins a quin punt l’home és capaç de refusar Déu i d’escollir el dolor més inútil i infligir-lo als altres. En la creu se’ns mostra la seriositat infinita de la nostra resposta, fins a quin punt em puc tancar; fins a quin punt puc refusar Déu i escollir la mort i el buit que ens atreuen com un vertigen. I en la creu se’ns mostra el com es venç el dolor, la creu és la visibilització del Sermó de la Muntanya, de les Benaurances. És la creació del camí de la fe dut fins al final i ofert a nosaltres.

FUÉ TANTO LO QUE SENTÍ...

Fa 500 anys del naixement de Santa Teresa de Jesús. Fou i és una gran mestra de pregària. Tot donant pautes per pregar, en un dels seus escrits aconsella mirar Jesús que et mira, com ella escriu: “Mira que te mira”. I hi afegeix dos adverbis per dir com mira Jesús: “amorosa y humildemente”. Aquests dos adverbis marquen allò específic cristià. Sentir-se mirat és una experiència profundament humana. Ens sentim davant d’algú, davant d’una mirada que ens pregunta, que ens demana raó del que fem i del per què ho fem. Que ens urgeix a donar resposta davant d’aquesta mirada que interroga. Aquesta mirada ens exigeix respondre dels nostres actes, o sigui, etimològicament parlant: a ser responsables, a respondre dels nostres actes. La dificultat és diferenciar les mirades, les veus que es confonen dins nostre.

Però, com hem dit, Santa Teresa, de la mirada de Jesús que “mira que te mira”, hi afegeix dos adverbis: “amorosa y humildemente”.  Aquests dos adverbis fan referència a una experiència cabdal per a la santa i, a la vegada, assenyalen Jesús, que és allò específic cristià. Quan Santa Teresa ja portava temps de vida religiosa però “andaba mi alma cansada y, aunque quería, no la dejaban descansar las ruínes costumbres que tenía”, un dia va entrar a l’oratori i va veure una imatge de Jesús molt nafrat. En veure-la, diu la santa: “Fué tanto lo que sentí... que el corazón se me partía, y arrojéme cabe Él con grandísimo derramamiento de lágrimas...”. És, doncs, aquesta mirada del Crist de la passió la que la va commoure i la portà al canvi de vida. Com l’Apòstol Sant Pere qui, després d’haver negat el Senyor per tercera vegada, diu l’Evangeli de Lluc: “A l’instant, mentre encara parlava, va cantar el gall. Llavors el Senyor va girar-se i mirà Pere; i Pere recordà les paraules del Senyor... I així que va ser fora, va plorar amargament”. I certament que aquesta mirada de Jesús ens fa responsables dels nostres actes. Ens demana una resposta. Però, a la vegada, ens mira “amorosa y humildemente”.

Mirada “amorosa” perquè Ell és allí per mi. Com diu l’Apòstol Pau: “Ja no sóc jo que visc, és Crist que viu en mi. La vida que ara visc la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi”. O com llegim a l’Evangeli de Joan: “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill, no per condemnar-lo, sinó per salvar el món gràcies a Ell”. O Sant Pau als Romans: “Res no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre”.

“Nos mira amorosa”, diu Santa Teresa, i continua “y humildemente”. Aquesta mirada humil de Déu és el més sorprenent i remet a la mirada de Jesús en la passió. No és una mirada recriminadora, però sí que et demana una resposta. Et posa davant la teva responsabilitat. I això perquè és la mirada d’Algú que t’estima i vol que no et justifiquis, sinó que entris en la veritat. La mirada d’algú “que és de condició divina”, la mirada de Déu. Foc devorador, però humil. La d’un condemnat a mort. D’algú que “ha acceptat la mort i una mort de creu”.

La pregària que la litúrgia ens posa als llavis ens fa dir que Déu “per donar-nos un model d’humilitat, ha volgut que el nostre salvador es fes home i morís en la creu”. Les paraules humilitat i humà tenen la mateixa arrel. Les dues provenen d’humus: terra. L’home és terra, prové de la terra. Ser humil és tocar de peus a terra. Déu s’ha fet home per donar-nos el model del que és ser home, per tocar de peus a terra. Déu, en Jesús, ha recorregut tots els límits del que és ser humà perquè hi habitem. Fins ha assumit la por, el no saber, la impotència, la petitesa. I en aquests nius hi ha posat la seva divinitat. Perquè tant humà com és Jesús, només ho podia ser Déu. I l’home només pot ser humà si accepta que no essent Déu s’obre a Déu com la seva pàtria enyorada i desitjada.

“Mira que te mira amorosa y humildemente”. Fixem la nostra mirada en la seva i seguim-lo.

SOM INNOCENTS?

SOM INNOCENTS?

Fa unes setmanes va sortir per les xarxes socials una filmació curta. Es veia un xicot que, després de controlar el temps perquè la gravació quedés ben feta, es dirigia a una noia que estava a la vorera i li etzibava una cossa. La noia va caure a terra. Ell mateix va penjar la filmació a la xarxa. Aviat va ser detectat com a delictiu i es va començar la recerca d’aquell noi. En la recerca hi participà no sols la policia sinó gent privada que a través de la xarxa intentaven identificar aquell “gamberro”.

Abans que se’l pogués localitzar, hi va haver una confusió. Un xicot de Tortosa, Rubén Mascarell, per la seva semblança física va ser confós amb l’agressor. Un dels cercadors li va preguntar si era ell, i abans que contestés es va omplir el seu ordinador d’insults i amenaces de gent que ni coneixia, ni sabia qui eren. No era ell, però havia de demostrar que no ho era. Estem en un moment que, en lloc de la presumpció d’innocència, on que s’ha de demostrar la culpabilitat, hi ha la presumpció de culpabilitat, on el que s’ha de demostrar és la innocència. Hi ha una sospita general sobre tot i sobre tothom. Podríem dir que el que està sota sospita és l’home, tot home: “Si no ha fet això, alguna altra cosa ha fet. Què amaga?”. D’entrada, tothom és sospitós.

Podríem dir que tenim més compassió i comprensió per als animals que per a les persones. I segons com ho mirem podem dir que potser amb raó. Que un animal faci animalades és el que li toca. Però a l’home no li toca i, a més, quan les fa, les fa amb més crueltat. L’animal ho fa pel seu propi instint, però l’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. Fixeu-vos, doncs, que la raó per la qual recriminem tant l’home és per la seva grandesa. O, més ben dit, perquè perverteix la seva grandesa. L’home podria no fer-ho, podria fer una altra cosa. El recriminem perquè és responsable, és lliure de fer o no fer, d’aquí la nostra indignació... i podríem dir la nostra admiració davant la grandesa (no exercida algunes vegades) de l’home. És el que diu l’Evangeli de Joan “Quan la llum ha vingut al món els homes han preferit més la foscor a la llum”. Aquí hi ha el gran enigma nostre, que podem o no anar a la llum o a les tenebres. Podem elegir, certament, la llum, però... també les tenebres.

Déu està meravellat d’aquest poder, de la llibertat, que Ell li ha donat i que el fa mirall de la seva divinitat. Per això, malgrat que utilitza malament els seus dons, l’home és preciós als seus ulls. Déu l’estima entranyablement. Com diu sant Joan: “Déu ha estimat tant el món que li ha enviat el seu Fill, no perquè el condemni, sinó per salvar-lo gràcies a ell”. O com diu sant Pau: “Déu, ric en misericòrdia, ens estima tant, que ens ha donat la vida juntament amb el Crist”.

El papa Francesc subratlla sovint que Déu no condemna ningú. I aquest evangeli precisament vol subratllar això. Encara més: Jesús, malgrat la nostra tendència tan marcada actualment, ens demana de no jutjar sinó de curar. El món necessita més metges i menys jutges. I això no vol dir que tot valgui, ni és una crida a la irresponsabilitat, sinó tot el contrari, és una crida molt seriosa a la responsabilitat, i una exigència a prendre seriosament la nostra llibertat, la nostra conversió. Perquè no és Déu qui ens llança a les tenebres, som nosaltres, que quan ve la llum preferim les tenebres. Som nosaltres que quan Ell truca a la nostra porta no l’obrim. Som nosaltres els qui fent-nos les víctimes jutgem els altres i ens endinsem en les tenebres per por a la llum. Per això la litúrgia ens demana de girar el cor cap a Déu i demanar-li: “El vostre Fill ha vingut com a Llum del món, il·lumineu els nostres cors amb la resplendor de la vostra gràcia, perquè puguem pensar sempre el que és digne de Vós i us puguem estimar amb tot el cor”. Per això Jesús serà alçat damunt la terra, amb la seva creu, per poder atreure’ns i optar per la llum de la misericòrdia de Déu, Ell que n’és tan ric.

  

APRENDRE A DIR NO

CAL APRENDRE A SABER DIR NO

Us imagineu que el cap de la vostra empresa us digués que podeu gastar fins a 75.000 euros sense cap necessitat de justificar quan ni en què? Qui no aprofitaria l’ocasió? Qui de nosaltres diria que això no sembla massa lògic? Qui de nosaltres no ho faria sense fer massa preguntes? No sé pas la resposta de tots i cadascú de nosaltres, però si ens atenem al que ha passat en un banc prou conegut, veuríem que quasi tots han aprofitat l’ocasió. Que quasi ningú s’ha resistit a aquesta oportunitat. I dic “quasi” perquè sí que hi ha hagut algú que s’ha resistit i no sols no ha volgut utilitzar la famosa targeta negra, sinó que va dir al seu cap que això era una mala manera de fer les coses. Eren 22 els consellers del banc. Només un va oposar-se a aquesta pràctica delictiva, només un no ho va voler. N’hi va haver un que va ser capaç de no deixar-se portar per la majoria i anar contra els seus propis interessos, i va preferir ser íntegre que ric. Per tant es pot fer.

Cal recordar-nos que la frase “Tothom feia el mateix” o “Si no ho faig jo, se n’aprofitarà un altre” o “No podia fer res més o perdria el treball”, no justifiquen res. Estic cridat a no deixar-me portar per la majoria. Estic cridat a no fer el que fa tothom, sinó a fer el bé. Sóc jo qui ha d’optar pel bé encara que se n’aprofiti qui sigui. Sóc cridat al bé, no a passar-m’ho bé. No puc dir que no podia fer res més. Puc perdre el treball si aquest va contra la meva consciència, puc fins perdre la vida si del que es tracta és l’opció pel bé.

Moisès proclama els deu manaments. Les deu paraules que són els punts de referència que marquen el camí del Poble de Déu perquè esdevingui un poble just, un poble sant, que no es deixi portar per la manera de fer dels injustos i els violents.  Les deu paraules volen ser el fonament d’una ciutat lliure i justa. Volen expressar el desig de Déu per a fer feliç l’home, com diu el text del Deuteronomi, o, com diu el salm 18, volen donar aquesta llei en què l’ànima descansa, que dóna seny, omple el cor de goig, il·lumina els ulls. Els manaments són dolços com la mel perquè volen el nostre bé, són el camí de la vida. I això perquè han estat donats per Aquell que  va alliberar Israel de l’esclavatge: “Jo sóc el Senyor que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge”. I és que els manaments ens fan lliures en la mesura que ens fan oblidar de nosaltres mateixos. Nosaltres som els grans esclavitzadors de nosaltres mateixos.

Aquesta llei ha estat complerta, omplerta de nou sentit i portada així a la plenitud per Jesús. I això d’una manera desconcertant i inesperada, com diu sant Pau: “Els jueus demanen miracles, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd”. El poble de Déu, la humanitat, sabia on estava el bé, però Jesús sol el va complir i el va portar a la plenitud en la seva total donació.

Per això els cristians diem que els deu manaments es resumeixen en dos: estimaràs al Senyor el teu Déu amb tot el cor i als altres com a tu mateix. De fet és un de sol: el nostre manament és seguir Jesús. O millor encara deixar-lo entrar en nosaltres. I quan ell entra en la nostra vida, quan li deixem entrar en el santuari del nostre cor, farà com va fer en el temple de Jerusalem: bolcarà allò que teníem tan segur, farà fugir tantes ambigüitats, tantes seguretats. Ell farà en nosaltres un terrabastall que ho capgirarà tot.

Només sabem que l’hem deixat entrar realment en el nostre santuari, en el nostre cor, en la nostra vida, no quan en parlem, o quan fem propòsits, sinó QUAN “ tornem la targeta”. No quan hi penses, ni quan et fas el propòsit. Sols quan entregues la targeta vol dir que li has obert la porta. Quan dius NO. Quan  som capaços de dir no al que es troba normal, al que fa tothom. Només sabrem que Ell és en nosaltres quan siguem capaços d’optar pel bé i no pels nostres interessos, quan els altres em preocupin, quan sàpiga perdre el temps i els diners pels altres. Quan m’importi més la paraula de Jesús que el que puguin malparlar de mi. Per això cal que Ell “ompli de goig el meu cor”. Aquesta és la meva força.

  

LLEGIR, COMPRENDRE