SABER VIURE, SABER MORIR

Cal, tard o d’hora, pensar en la mort. La mort és una veritat que tenim davant dels ulls i constantment ens recorda el que som. El que hom s’ha de preguntar és com viu i com es prepara per a la mort. Podem dir que viure és com estar en el corredor de la mort.

Helios Gómez va néixer el 1905 a Sevilla. Era de l’ètnia gitana. Va passar molts anys al corredor de la mort. Eren èpoques molt dures. Anys de la dictadura.  Va passar molts anys en el corredor de la mort. Ara “La Model “ s’ha clausurat i fins ha esdevingut un atractiu turístic. I ell hi ha deixat la seva petge.  Era un bon pintor  i estava al corredor 4, el corredor de la mort, i a l’habitació número 1. Fa poc van descobrir que havia fet un pintura molt inspirada , de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i també dels qui estan a la presó. Van descobrir una pintura d’aquest home que no simplement sabia pintar, sinó que era un autèntic artista, i s’ha intentat recuperar-la. En una situació duríssima, va saber fer bellesa enmig d’una situació fosca i tètrica. Malgrat tot  va saber fer art. I això ha quedat com a patrimoni de la ciutat.

Saber morir implica saber viure. Un no sap morir si no sap viure, i al revés, no sap viure si no sap morir. Podríem dir que cada mort és una obra d’art, i cadascú mor o viu com una obra d’art. Estem cridats, com aquest presoner, a fer de la nostra vida i de la nostra mort una autèntica obra d’art.

Francesc d’Assís va fer de la seva mort també una obra d’art. Aquest proper any, l’any 2026 farà vuit-cents anys de la seva mort. La mort de sant Francesc és tota una obra d’art, de fraternitat, de proximitat, de bellesa. Francesc d’Assís anomenava la mort la seva germana. “Benaurada germana mort” dirà ell. Quan va morir es va fer despullar del tot i va demanar als seus frares que quan estigués a prop de la mort, quan veiessin que ja s’acabava, el despullessin i el deixessin nu sobre la terra nua. Així va morir sant Francesc, nu sobre la terra nua, envoltat dels ocells  i dels germans que omplien santa Maria dels Àngels. L’esglesiola on ell comença i va acabar el seu camí de fe.

I la gran mort per excel·lència, que és la gran obra d’art que obre les portes a la nostra esperança més fonda és la mort de Crist, aquell que va ser capaç de perdonar, de cuidar-se de la seva mare, aquell que va morir donant esperança al bon lladre: “Avui seràs amb mi al paradís”. Jesús és el gran mestre de la vida, el gran mestre de la mort.

I els creients creiem i vivim, sabent que la nostra vida actual és una participació de la resurrecció i de la mort de Crist. Llegit a la carta als Colossencs: “Vosaltres heu mort en Crist”. Més encara, “vosaltres heu ressuscitat juntament amb Crist. Ocupeu-vos de les coses del cel, on seu Jesucrist a la dreta del Pare”. La resurrecció de Crist ens fa endinsar-nos en el misteri pasqual ja ara. Sant Pau dirà que cal tirar endavant i fer-nos nostra la mort i la resurrecció de Crist, en ell que habita la plenitud de tot el que existeix, en el qual tot va ser fet i tot es manté unit gràcies a Ell.

La mort porta també problemes econòmics. Diem “Els pares es moren i els fills es maten”. Les herències, que a vegades trenquen  famílies , amistats ,i ja no hi ha manera d’arranjar-ho.

És el que diu Jesús i sant Pau. L’amor al diner és una idolatria. Fa que la mort sigui més tenebrosa. L’amor al diner és el que desestabilitza la nostra ànima més profundament. Tens les collites abundants. Tens diners, riqueses. La pregunta que t’has de fer no és què he de fer amb tants diners? Sinó, com comparteixo això que he rebut de Déu?.